Ja han passat sis anys des de que vaig fer aquest viatge, però encara el recordo. Van ser unes vacances de Setmana Santa i els meus pares em van donar una sorpresa, vam preparar les maletes però jo no sabia on anàvem.

A l’arribar a l’estació de Barcelona, vaig escoltar per megafonia que el tren anava a París, i aleshores vaig imaginar-me que anàvem a Disney, i els meus pares em van dir que efectivament era el nostre destí.

Després d’estar tota la nit al tren, em vaig llevar just quan arribàvem a París, i directament ens van portar al parc. Tinc el record de quan vaig veure l’Hotel “Disney”, em va impressionar molt per que era preciós.

Quan vam entrar al parc temàtic, no m’ho podia creure que estigués allà, era la il.lusió de la meva vida, els carrers tant bonics i plens de colors, atraccions impressionants i molts espectacles.

Després de estar tot el dia al parc i pujar a molts llocs i veure espectacles, vam decidir anar a l’hotel que estava molt a prop, a descansar per tornar a l’endemà.

L’hotel era semblant a un vaixell, gran i tot decorat. Abans de anar a sopar, vam anar a la piscina climatitzada per acabar aquell dia tant llarg i cansat. Els tres dies següents van ser igual de divertits, i encara avui tinc moltes ganes de tornar a aquell meravellós lloc que era com un somni per mi.

Marc Rider Mañero

Aquest noi d’aquí sóc jo quan era petit. Com podeu veure a la foto, tenia un any i estava molt gros.

Aquella època, m’ho recorden els pares sovint, em va marcar molt. Allà va ser quan em vaig fer molt de mal perquè estava en un lloc del sofà, al costat del radiador i vaig caure, i en vaig fer molt de mal. Tothom es va espantar, no sabien que fer… Em van portar a l’hospital i em van posar tres punts.

Desprès de dues setmanes vaig anar de visita, a casa de la meva tieta, volia ensenyar a la mare les reformes que havia fet al lavabo de casa seva.

Doncs quan la meva tieta l’estava ensenyant el bany no sé que va passar, però vaig tornar a caure dels braços de la meva mare i desprès de donar-me un cop ben fort amb un calaix, que estava obert, vaig aterrar a sobre del lavabo , i una altra vegada a l’hospital, allà el mateix metge em va haver de posar punts. Com veieu, la meva infantessa va estar marcada per la desgràcxia. No sé quan punts em van haver de posar.

Sort que ja sóc gran i aquestes coses ja no em passen, ara vigilo una mica més i espero no haver de tornar mai més de visita al metge.

Adrià Torres

Hola!, em dic Jennifer Parra Endrino. Tinc 11 anys, és a dir, vaig neixer el dia 14 de maig del 1996.

M’agrada estudiar que és lo que faig ara. De gran m’agradaria ser perruquera o treballar en un gimnàs, per poder ensenyar a la gent a ballar ”aeròbic”. El meu hobbi es ballar…Cada dimarts i dijous vaig al Centre Civic de Can Rull, per a fer: aeròbic, hip hop i hazz. També m’agrada cantar, jugar a futbol…etc…

Quan jo era petita, més o menys tenia 5 anys em vaig barallar amb la meva germana gran, i vam estar 2 mesos sense parlar-nos.

Jo vaig néixer al hospital de Santa fe ( Sabadell ). Ara estic vivim en la plaza Romulo ( Can Rull ). Vaig al colegi C.e.i.p Can Rull…on estan tots els meus amics.

L’any que ve aniré a l’institut, i crec que m’adaptare bé, per què allá tinc: cosins, amics, etc…

Jennifer Parra

Això em va passar el dia 4 de gener a 2n de primaria: estava a classe mirant els hàmsters. Llavors va venir en Llorenç, el meu professor, i em va dir si em volia un, però abans s’ho havia de dir als pares. Vaig preguntar, i em van dir que sí.

Al dia següent ja estava preparada, vaig portar la gàbia i em va donar un animalet marró amb cara d’ósset. Per a mi, era el més bonic de tots.

De camí a casa, el meu germà i jo, l’anaven posant noms. M’havien dit que era femella, vaig pensar en noms femenis. El meu germà li volia posar de nom Chispa i jo Lilo. Com no estàvem d’acord ho vam fer a sorts, van triar el de ” pedra , paper, tissores” i com sempre, va guanyar el meu germà, li vam posar Chispa.

De tots els hàmsters que he tingut, aquest ha sigut el més bo. Es deixava agafar, no mossegava, el podies tenir molta estona a la mà i no ens feia res.

Que descasi en pau.

Nerea Castillo