Recursos pel profesorat

Tant bonic com seria que tothom digués sempre la veritat! Tots sabríem el què passa i per què passen les coses. Però el fet és que, per un cantó, a tots ens costa dir la veritat, encara que sigui a un amic, a un germà, i si es tracta de dir la veritat a una persona que està per a damunt nostre, llavors encara costa més.

Qualsevol s’hi atreveix! Sobretot si es tracta de dir-li que està abusant de la seva autoritat o que no te dret a fer-se el “jornalet” que es fa …

Per altre cantó a tots ens costa acceptar que ens diguin la veritat. Quasi sembla que ens estimem més viure contents i enganyats. Això que algú ens tregui els drapets al sol no ens agrada gens.

Trobem mil raons per fer-lo callar: que si “ ja sé el que faig”, “ ja sé el que em convé ”, “què s’ha cregut aquest mocós”,”només saben fer crítica destructiva!”…  

Total, la pobra veritat troba moltes dificultats per a obrir-se pas i fer-se sentir arreu del món. Una llàstima, perquè tots hi sortim perdent.

Sembla mentida la quantitat de paraules que algunes persones gasten per a convèncer als altres sobre algun punt que creuen interessant! Comencen a xerrar i no hi ha qui els pari …

En sentir-los hom té ganes de repetir allò dels nostres vells : “obres són amors i no bones raons!”. El que manquen són fet i no paraules.

Quan ens trobem amb algun d’aquests “ propagandistes” hauríem d’aguantar-los pocs minuts i dir tot seguit: pareu, si us plau. De tot això que esteu parlant, ens en podríeu donar alguna demostració pràctica o alguna garantia?

És clar que això convé que cadascú comenci per aplicar-s’ho a ell mateix, que cadascú examini com està de “ xerrameca” inútil sobre el que faria o el que voldria.

Val més que es dediqui a fer coses amb els mitjans i possibilitats que tingui a mà.

Sempre en traurà més profit que si es queda amb simples raons i paraules, per boniques que siguin.

Hi ha persones que han de viure pràcticament soles. No poden ser amigues de ningú. Troben defectes a tothom i, a més a més, no saben en acceptar-los ni comprendre’ls. L’única solució sembla que seria fer desaparèixer tots els que no pensen com ells, els que tenen gustos diferents.

Potser llavors es quedarien tranquil·les, segures de que ningú els portarà la contrària, que tothom estarà d’acord amb les seves idees.

Els nostres vells es miraven les coses amb més parsimònia. Deien que en aquest món “ no es pot pas matar tot el que és gras”. Això és: en aquest món cal acceptar i passar per alt moltes coses i també moltes que no ens fan cap gràcia.

Cal fer-se càrrec que les persones som diferents per a fora i també per dins. Entestar-se que tots siguin iguals que jo és una solemne ximpleria. I, desgraciadament encara existeixen persones d’aquestes. Només cal ser un xic observador per a descobrir-les.

Molta gent es queixa de la manca de formalitat d’algunes persones. Fas un tracte i no el compleixen. Es comprometen per a una cosa qualsevol i després no la realitzen. Et donen una hora per a una reunió i no són puntuals a la cita.

Què passa? Què s’ha fet d’aquella  dita antiga: “paraula de català tant és avui com demà”? Temps enrere quan una persona del nostre país deia que allò era pa, hom podia pujar-hi de peus. Tenia més seguretat la paraula donada, que l’escriptura d’un notari. Per què ara moltes vegades ja no és així?

Resulta difícil trobar les causes d’aquest canvi. És cert i cal fer-ho notar, la gent més complidora és encara la gent més senzilla, la gent dels pobles, dels camps. Són gent que accepten totes les conseqüències del que afirmen o prometen: ho compleixen tant si els és favorable com desfavorable.

Al contrari, sembla que més aviat són la gent de les ciutats els qui han començat a oblidar-se del valor de la paraula donada. Són dades que ens haurien de fer reflexionar.