Un altre bloc d'XTECBlocs
Archive for agost, 2008
“La felicitat, un desig de tothom”
18 anys
La felicitat, tot i ser un desig de tothom, els anys van passant i aquell desig no acaba de ser una realitat. Quan érem petits teníem les preocupacions del joc, del col·legi. Volíem ser grans pensant que llavors seríem feliços. En ser més grans varen començar els maldecaps de l’ofici, del treball, de la família….
Quan ens fem vells, el “si no fos”, les cames que no tiren, la vista que s’escurça, el cor que flaqueja… Total, que mai no acabem de ser feliços. Llavors hem de creure que aquell desig és quelcom impossible d’obtenir?
Sí i no. En primer lloc és molt difícil una felicitat completa. Amb tot, la felicitat és una cosa que, com a mínim una part, se l’ha de fer cadascú. Hem vist gent pobre, malalta amb molts maldecaps, i al mateix temps molt conformada i fins i tot contenta; i al revés.
Coneixem persones riques, amb bona salut i sense preocupacions que, no obstant, afirmen que estan ben avorrides de la vida. Només són felices aquelles persones que han perdut la por al dolor, a l’esforç, al treball, a l’estar al servei dels altres. L’experiència ho confirma.
“Va baixar tot”
18 anys
A vegades, quan una persona s’enfada i discuteix amb una altra, després la gent sol dir: “ va baixar tot!”.
Què és el que va baixar ¿ Certement que en aquests casos, quan les persones perden el control del que diuen “baixen”moltes coses. Baixa, per exemple, la mes elemental educació perquè es diuen enfinall de disberats i peraules que fa llastima de sentir.
Baixa també la dignitat de qui les pronuncia; baixa, en fi, el cap de qui l’escolten, que es donen vergonya de topar-se amb una persona tant repugnant.
Quan algú s’enfada pel que sigui , amb raó o sense i perd els estreps començant a cridar sense to ni so, solen baixar moltes coses importants.
Precisament estem en un temps en que tot més aviat “ puja”i, en canvi, hi ha algunes persones que s’entenen en baixar d’educació , de respecte als altres.
Ja seria hora que això també pugés i tots plegats aprenguéssim a dominar la llengua i el geni.
“Només treballen els rucs?”
18 anys
A vegades se sent aquesta frase pel carrer: És cert que només treballen “els rucs”? Segurament que quan es senten aquestes paraules la gent pensa en el treball anomenat físic o manual o perquè es treballa massa. És a dir, en aquelles feines que requereixen un especial desgast d’energia.
Es destaca que hi ha gent que es veu obligada a realitzar feines feixugues i oficis poc valorats. En definitiva el treball no és cap vergonya per a ningú. Ben al revés. Cada dia va quedant més clar que, en tot cas, el qui ha d’avergonyir-se és aquell que viu a esquenes dels altres que no fa res, que no produeix res…
“Qui canta les veritats, perd les amistats”
18 anys
Tant bonic com seria que tothom digués sempre la veritat! Tots sabríem el què passa i per què passen les coses. Però el fet és que, per un cantó, a tots ens costa dir la veritat, encara que sigui a un amic, a un germà, i si es tracta de dir la veritat a una persona que està per a damunt nostre, llavors encara costa més.
Qualsevol s’hi atreveix! Sobretot si es tracta de dir-li que està abusant de la seva autoritat o que no te dret a fer-se el “jornalet” que es fa …
Per altre cantó a tots ens costa acceptar que ens diguin la veritat. Quasi sembla que ens estimem més viure contents i enganyats. Això que algú ens tregui els drapets al sol no ens agrada gens.
Trobem mil raons per fer-lo callar: que si “ ja sé el que faig”, “ ja sé el que em convé ”, “què s’ha cregut aquest mocós”,”només saben fer crítica destructiva!”…
Total, la pobra veritat troba moltes dificultats per a obrir-se pas i fer-se sentir arreu del món. Una llàstima, perquè tots hi sortim perdent.
“El món ha de ser complet”
18 anys
Moltes vegades hem sentit aquesta frase: “ El món ha de ser complet. Hi ha d’haver gent de tot!”. Són peraules plenes de raó. Perquè és ven cert que entre tots ho hem de fer tot. Hi ha d’haver macànics, metges, futbolistes, poetes, pagesos,mestres, capellans…
És possible que a vegades els pares els sembli equivocat el que demanen o el que volen ser… Pensant-ho millor veuran que una de les coses més importants a la vida és poder fer allò pel qual cada persona ha nescut.
Els pares no han de voler decidir la carrera, l’ofici o el treball dels fills. És millor quedar-se en simples orientadors i consellers.
“Obres són amors i no bones raons”
18 anys
Sembla mentida la quantitat de paraules que algunes persones gasten per a convèncer als altres sobre algun punt que creuen interessant! Comencen a xerrar i no hi ha qui els pari …
En sentir-los hom té ganes de repetir allò dels nostres vells : “obres són amors i no bones raons!”. El que manquen són fet i no paraules.
Quan ens trobem amb algun d’aquests “ propagandistes” hauríem d’aguantar-los pocs minuts i dir tot seguit: pareu, si us plau. De tot això que esteu parlant, ens en podríeu donar alguna demostració pràctica o alguna garantia?
És clar que això convé que cadascú comenci per aplicar-s’ho a ell mateix, que cadascú examini com està de “ xerrameca” inútil sobre el que faria o el que voldria.
Val més que es dediqui a fer coses amb els mitjans i possibilitats que tingui a mà.
Sempre en traurà més profit que si es queda amb simples raons i paraules, per boniques que siguin.
“Menjar, jeure i no fer res”
18 anys
Abans quan es volia indicar en què consistia un decans complet, solia dir-se : “ofici de burgès: menjar jeure i no fer res “. Amb aquestes paraules semblava reduir-se el descans a un oci total.
Avui es defineix el descans ideal com un simple canvi d’ocupació o bé com una disminució del ritme del treball ordinari. En el primer aspecte – canvi d’ocupació- hom veu que els dies de vacances convé realitzar alguna o altra activitat.
Així, per exemple, les vacances són un temps adequat per a llegir amb calma, per a dedicar- se al esport, per a fer excursions, per a visitar amics llunyans, per aprendre idiomes,etc.
També hi ha persones que dediquen les vacances a arreglar la llar, a col·laborar en les activitats socials com “colònies”, campaments, etc.
El que no pot fer-se és allò de no fer res de res. Cal doncs estar sempre ocupat, precisament les persones treballadores solen trobar més gust a realitzar alguna activitat que no pas a estar amb els braços plegats.
“No es pot matar tot el que és gras”
18 anys
Hi ha persones que han de viure pràcticament soles. No poden ser amigues de ningú. Troben defectes a tothom i, a més a més, no saben en acceptar-los ni comprendre’ls. L’única solució sembla que seria fer desaparèixer tots els que no pensen com ells, els que tenen gustos diferents.
Potser llavors es quedarien tranquil·les, segures de que ningú els portarà la contrària, que tothom estarà d’acord amb les seves idees.
Els nostres vells es miraven les coses amb més parsimònia. Deien que en aquest món “ no es pot pas matar tot el que és gras”. Això és: en aquest món cal acceptar i passar per alt moltes coses i també moltes que no ens fan cap gràcia.
Cal fer-se càrrec que les persones som diferents per a fora i també per dins. Entestar-se que tots siguin iguals que jo és una solemne ximpleria. I, desgraciadament encara existeixen persones d’aquestes. Només cal ser un xic observador per a descobrir-les.
“Quan jo mai!”
18 anys
Sovint es troben persones, petites i grans, que exclamen “ quan jo mani!…!”. Caldria preguntar a moltes d’aquestes persones si solen tenir unes idees genials per a manar els altres; ara, per obeir ells, o per a manar a casa seva, solen ser un desastre.
Així, per exemple, parlen de la manca de justícia i ells escatimen tot el que poden a un i altre, tant si es tracta de comprar i vendre, com de complir els deures del treball.
Parlen d’ordre i de pau i no són capaços ni de fer creure el més petit de la família, si no és que ells mateixos no paren de fer guerra a un i altre.
Parlen de llibertat , però ai aquell que s’atreveixi a sostenir una opinió diferent a la seva! Que es calci!
Llavors potser convindria dir a aquestes persones que deixin córrer això de voler manar…o que abans estiguin un bon temps practicant ells tot allò que pensen imposar als altres…
“Paraula de català, tant és avui com demà”
18 anys
Molta gent es queixa de la manca de formalitat d’algunes persones. Fas un tracte i no el compleixen. Es comprometen per a una cosa qualsevol i després no la realitzen. Et donen una hora per a una reunió i no són puntuals a la cita.
Què passa? Què s’ha fet d’aquella dita antiga: “paraula de català tant és avui com demà”? Temps enrere quan una persona del nostre país deia que allò era pa, hom podia pujar-hi de peus. Tenia més seguretat la paraula donada, que l’escriptura d’un notari. Per què ara moltes vegades ja no és així?
Resulta difícil trobar les causes d’aquest canvi. És cert i cal fer-ho notar, la gent més complidora és encara la gent més senzilla, la gent dels pobles, dels camps. Són gent que accepten totes les conseqüències del que afirmen o prometen: ho compleixen tant si els és favorable com desfavorable.
Al contrari, sembla que més aviat són la gent de les ciutats els qui han començat a oblidar-se del valor de la paraula donada. Són dades que ens haurien de fer reflexionar.
Comentaris recents