Un altre bloc d'XTECBlocs
Archive for novembre, 2008
Graelles
18 anys
Dossiers de premsa
18 anys
Setmana cultural / Març
Proposta de treball en relació al programa AFA
- Xerrada amb l’ associació de comerciants de Castelldefels per conèixer les necessitats laborals de la localitat.
- Taula rodona d’experiències professionals amb ex- alumnes de l’IES (de PGS i altres) dins la programació de l’espai de la TIL (Tribuna Laboral de Centre).
- Divendres solidari
- Venda de productes de l’hort conreats pels alumnes
- Representació d’obra de teatre a centres de primària i/o a una residènciesde gent gran com activitats d’aprenentatge servei per el coneixèment mutuu intergeneracional.
Trabajadores
18 anys
Payasea el payaso,
el carpintero
carpintea y herrajes
hace el herrero.
Mineral de la mina
saca el minero
y compone relojes
el relojero.
El escritor escribe,
rumba el rumbero,
hace el mago su magia,
luce el lucero.
El barrendero barre,
trova el trovero,
cuece, guisa, asa, fríe
el cocinero.
Campea el campesino,
cuenta el cuentero
y cartas para todos
trae el cartero.
El médico medica,
el pregonero
pregona y zapatea
el zapatero.
El músico musica,
cruza el crucero,
el segundo secunda,
prima el primero.
Hace pan en el horno
el panadero,
su canción de colores
canta el cantero.
Payasea el payaso,
cuenta el cuentero,
hace el mago su magia:
obra el obrero.
DAVID CHERICIÁN
Camins
18 anys
Camins que ara s’esvaeixen
Camins que hem de fer sols
Camins vora les estrelles
Camins que ara no hi són
Van deixar-ho tot, el cor encès pel món
Per les parets de la mort sobre la pell
Eren dos ocells de foc sembrant tempestes;
Ara són dos fills del sol en aquest desert
Mai no és massa tard per tornar a començar
Per sortir a buscar el teu tresor
Camins, somnis i promeses
Camins que ja són nous
No és senzill saber cap a on has de marxar
Pren la direcció del teu cor
Mai no és massa tard per tornar a començar
Per sortir a buscar el teu tresor
Camins que ara s’esvaeixen
Camins que has de fer sol
Camins vora les estrelles
Camins que ja són nous
Que tinguem sort
18 anys
Si em dius adéu
Vull que el dia sigui net i clar
Que cap ocell
Trenqui l’harmonia del seu cant
Que tinguis sort
I que trobis el que t’ha mancat en mi
Si em dius et vull
Que el sol faci el dia molt més llarg
I així robar
Temps al temps d’un rellotge aturat
Que tinguem sort
Que trobem tot el que ens va mancar
Ahir
I així pren, i així pren
Tot el fruit que et pugui donar
El camí que poc a poc escrius
Per demà
Que demà, que demà
Mancarà el fruit de cada pas
Per això malgrat la boira cal
Caminar
Si vens amb mi
No demanis un camí planer
Ni estels d’argent
Ni un demà ple de promeses sols
Un poc de sort
I que la vida ens doni un camí
Ben llarg
I així pren, i així pren
Tot el fruit que et pugui donar
El camí que poc a poc escrius
Per demà
Que demà, que demà
Mancarà el fruit de cada pas
Per això malgrat la boira cal
Caminar
Al teatre
18 anys
Quan tancarem
les llums d’aquesta escena
és que tindràs un lloc per mi…
quan desarem
els cants i les disfresses
és que faràs lloc per a mi
fa fred pels estels
pel estels fa fred
tu em mires sempre sense saber que
jo també et miro amb els meus ulls tan
cecs
quan altres veus
millors que aquesta meva
facin festeta en el teu cor
i quedin lluny
els meus talents de fira
és que dins teu tindré un racó
pren-m’hi, pren-m’hi fort
pren-m’hi, pren-m’hi fort
m’has mirat sempre sense imaginar
que també et veig i així m’he enamorat
quan tot baixant
telons i bambolines
l’únic teatre sigui el món
ja no sabré
morir sense mentides
és que em faràs recer al teu cor
tinc tard, tinc tard, sol
fins mai, fins mai, sol
i mentre em mires pensant que no et veig
jo et miro, et sento i t’estimo en secret
de tants amors
que han vorejat la riba
l’últim que em queda és el teu
no em cal el cos
et prenc sols el somriure
hi ha poc camí, i és tan breu… i en tinc
prou
fa fred pels estels
pel estels fa fred
em mires sempre pensant que no et veig…
L’estació
18 anys
T’he vist com sempre a l’estació, somriure net; avui de nou
esperes un tren misteriós que ve de lluny, si és que va enlloc.
Tothom et sap i, tendrament, et filen anys per a fer-te un temps,
quant de temps.
Dius que, a l’andana, no hi ets sol; viuen amb tu ombres i jocs,
ombres d’adéus sense retorn, jocs de petons pels benvinguts
i, a dalt dels arbres més bonics, hi niuen els amors ferits,
per un tren,
que amb tu esperen el senyal de l’arribada d’aire nou,
d’un gest nou,
d’un pas nou,
d’un tren nou.
T’he vist de nou a l’estació i en tu m’he vist, a poc a poc,
buscant un tren misteriós, que ve de lluny, si és que va enlloc,
i veig com dormen els adéus, com neguitegen els retorns
per un tren.
Que, finalment, quan la tardor pinta un cel nou a l’estació,
tots esperem el pas d’un tren, que va molt lluny, si ve d’enlloc.
Els uns perquè ens arribes tu, els altres perquè se’ns enduu
aquell tren.
I amb tu esperem el senyal de l’arribada d’aire nou,
d’un gest nou,
d’un pas nou,
d’un tren nou.
Venim del nord, venim del sud
18 anys
Venim del nord,
venim del sud,
de terra endins,
de mar enllà,
i no creiem en les fronteres
si darrera hi ha un company
amb les seves mans esteses
a un pervindre alliberat.
I caminem per poder ser
i volem ser per caminar.
Venim del nord,
venim del sud,
de terra endins,
de mar enllà,
i no ens mena cap bandera
que no es digui llibertat,
la llibertat de vida plena
que és llibertat dels meus companys.
I volem ser per caminar
i caminar per poder ser.
Venim del nord,
venim del sud,
de terra endins,
de mar enllà,
i no sabem himnes triomfals
ni marcar el pas del vencedor,
que si la lluita és sagnant
serà amb vergonya de la sang.
I caminem per poder ser
i volem ser per caminar.
Venim del nord,
venim del sud,
de terra endins,
de mar enllà,
seran inútils les cadenes
d’un poder sempre esclavitzant,
quan és la vida mateixa
que ens obliga a cada pas.
I caminem per poder ser
i volem ser per caminar.
País petit
18 anys
El meu país és tan petit
que quan el sol se’n va a dormir
mai no està prou segur d’haver-lo vist.
Diuen les velles sàvies
que és per això que torna.
Potser sí que exageren,
tan se val! és així com m’agrada a mi
I no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d’amor pel meu país.
El meu país és tan petit
que des de dalt d’un campanar
sempre es pot veure el campanar veí.
Diuen que els pobles tenen por,
tenen por de sentir-se sols,
tenen por de ser massa grans,
tan se val! és així com m’agrada a mi
I no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d’amor pel meu país.
El meu país és tan petit
que sempre cap dintre del cor
si és que la vida et porta lluny d’aquí
i ens fem contrabandistes,
mentre no descobreixin
detectors pel secrets del cor.
I és així, és així com m’agrada a mi
I no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d’amor pel meu país.
Comentaris recents