La felicitat, tot i ser un desig de tothom, els anys van passant i aquell desig no acaba de ser una realitat. Quan érem petits teníem les preocupacions del joc, del col·legi. Volíem ser grans pensant que llavors seríem feliços. En ser més grans varen començar els maldecaps de l’ofici, del treball, de la família….

Quan ens fem vells, el “si no fos”, les cames que no tiren, la vista que s’escurça, el cor que flaqueja… Total, que mai no acabem de ser feliços. Llavors hem de creure que aquell desig és quelcom impossible d’obtenir?

Sí i no. En primer lloc és molt difícil una felicitat completa. Amb tot, la felicitat és una cosa que, com a mínim una part, se l’ha de fer cadascú. Hem vist gent pobre, malalta amb molts maldecaps, i al mateix temps molt conformada i fins i tot contenta; i al revés.

Coneixem persones riques, amb bona salut i sense preocupacions que, no obstant, afirmen que estan ben avorrides de la vida. Només són felices aquelles persones que han perdut la por al dolor, a l’esforç, al treball, a l’estar al servei dels altres. L’experiència ho confirma.