Com canvien els temps… i les biblioteques!

Hola de nou, l’article d’avui m’ha sorgit arran d’una petita tertúlia en que, la majoria pares o adults amb edat de poder ser-ho, estaven comentant la gran animadversió que mostren els seus fills i filles davant la lectura, més i tot, quan alguna mare, m’ha comentat que la mestre li ho havia “recomanat” ( la mare m’ha fet servir una perifrasis d’obligació, cosa que com a mestre que sóc, crec que no hauriem de caure en aquest error). La mare, ja us la podeu imaginar, estava bastant desesperada, perquè segons ella, fer llegir el nen cada dia, és molt dur ( baralles, males cares, crits…), ja que ell, el seu fill,  la rebutja completament.

Bé doncs, entre paraules i punts de vista, he sentit opinions de tot tipus: Que si tota la culpa de que no llegeixin la té la tecnologia, ordinadors, mòbils…; que no llegeixen perquè tenen masses joguines per a poder-se distreure;  que abans no teniem res per jugar, i per tant, abans es llegia més;  que no els agrada llegir… En fi, que després de sentir totes aquestes opinions, m’ha semblat oportú dir la meva.

Jo els he comentat, que a la l’escola, em van ensenyar a llegir, a parlar, a escriure i a comptar ( de fet em van ensenyar moltes altres coses, però per a mi, aquestes són les més importants).  Són importants perquè em van permetre poder assolir-ne d’altres, però sense aquestes destreses  ( o competències, com està ara de moda) que he nombrat anteriorment, la veritat és que hagués estat gairebé impossible. Però si n’he de destacar una, aquesta és llegir, i per moltes raons.

Llegir ens permet descobrir coses noves, coses que ens preocupen, o que senzillament ens interessen. Llegir ens permet compartir una estona amb aquelles persones que tant estimem ( els nostres pares, germans més grans, els nostres mestres, padrins…) Llegir ens permet, moltes vegades, oblidar els problemes, les males estones, per així passar una estona millor,permet fomentar la creativitat,  desenvolupar la imaginació…

Però bé, anem al cas,  per sorpresa meva, al preguntar quants pares llegien alguna cosa a casa, alguns em van afirmar ( espero que mig en broma) que ja havien llegit prou; altres que sempre llegien abans d’anar a dormir ( sobretot les mares) quan estaven al llit i estaven ” més relaxades”. La sorpresa ha estat major quan cap dels pares i mares (i estic parlant de pares i mares que tenen fills entre 10 i 12 anys) llegien amb els seus respectius descendents. Alguns m’han comentat que els hi agradaria fer-ho, però que són ells, els propis fills,  els que no volen ni compartir aquesta estona junts. I aquí és on crec que alguna cosa ha fallat. De fet, si  els mestres som una mica realistes, cada cop més els nens i nenes d’aquestes edats,   mostres més aquesta animadversió per la lectura.

Jo sempre dic que hi ha un exemple molt clar per saber qui té ” Gust per llegir” i qui no. Els nens i nenes que quan tenen un llibre o conte a la mà, el primer que fan és comprovar quantes pàgines té, si és molt llarg… aquest té una mala experiència en la lectura. Aquell nen o nena  que fulleja, segurament sense llegir en aquell mateix moment, que busca i observa les il.lustracions, que llegeix alguna part del text, sense cap criteri i finalitat, ara la primer plana, a la última, ara el dibuix del final…, aquest si que té ganes de llegir.

És molt cert que no sóc ningú per donar consells ( Déu me’n guard!), però crec que els pares, i sobretot aquests pares  que estan tant preocupats ( com molts d’altres que també hi ha) haurien de passar més estona amb els seus fills, i crec que la lectura és el mitjà ideal. Ja sigui llegint el diari, mirant un conte plegats, o si es vol mirant la revista dels Súpers, mirant la crònica del barça per Internet…pot ser d’aquesta manera, començaran a mostrar més aversió per llegir; i de fet, no només per llegir sinó també per esperar aquell moment, en que els nostre pare o la nostra mare, estarà , només i exclusivament per nosaltres. Pot ser aquest és un bon moment, per preguntar com ha anat el dia, què han fet a l’escola, com ha anat l’entrenament de tennis, l’hora d’Educació Física… És molt important compartir això amb els nostres fills, convé no “abandonar-los”,i sobretot en aquestes edats,  que és quan més ho necessiten.

Vaig poder assistir fa molt de temps en una conferència del Sr. Enric Queralt, en la qual va afirmar que els pares i mares mostren molta preocupació en la lectura dels seus fills i filles en edats primerenques ( Educació Infantil i Cicle Inicial) . Aquesta preocupació que pal.lesa  amb les estones que passen els pares i mares llegint amb ells, mirant un conte, observant els dibuixos…; i que llavors, quan els infants es fan més grans, veient molts pares i mares que els seus fills ja “saben llegir” , passen a obviar per complet aquests moments que compartien  amb ells; per acabar, finalment, amb  a una lectura individual, imposada, i alguna vegada fins i tot, com a càstig. Sàvies paraules les seves! I quanta raó té!

Per acabar, he de dir que quan era més petit, m’interessava molt poc la lectura, així doncs, era com molts dels joves d’avui en dia. Però també he dir, que la situació era molt diferent.  Avui en dia, entrar en una biblioteca, com la que hi ha a moltes escoles gràcies als projectes d’innovació Puntedu, és una passada! Hi ha escoles que tenen una biblioteca més moderna, que la municipal o la del barri! De fet, jo que tinc 32 anys,  cada cop que entro en alguna biblioteca  d’aquests tipus quedo bocabadat amb el ventall de contes i lectures que hi ha. Abans, havies d’anar corrents a la biblioteca perquè no agafessin el llibre que et volies llegir, perquè n’hi havien quatre de comptats. Ara en canvi, hi ha multitud de llibres, de diferent temàtica, clàssics, contes per a nens petits, per a grans, àlbums il.lustrats, de coneixement… i així una infinitat!

Possiblement, si aquest tingut unes biblioteques com les actuals;  si hagués tingut una persona que m’expliques contes, com ho fan avui en dia les bibliotecàries d’aquests centres (que em deixen bocabadats com si d’un infant es tractés); si hagués pogut compartir tantes experiències a partir de la multitud de llibres que hi ha, pot ser, d’aquesta manera,  hagués pogut gaudir més de la lectura i de llegir.

Per acabar, us deixo la Lila, que com veieu, a ella també li encanta llegir!

 

Salut i fins a la pròxima!

Publicat dins de Competència comunicativa, Lectura, PLE | Deixa un comentari

Conclusions generals del Programa Educat 1×1

Aquest cap de setmana he estat llegint les conclusions d’un estudi realitzat per l’assossiació Espiral, un dels referents sobre educació i tecnologia. Aquest estudi ha preguntat als implicats en el programa Educat 1×1 sobre la seva necessitat, així com els aspectes posistius i negatius d’aquesta implantació. Acaba sobre la pregunta de si cal seguir amb aquest programa, o no. Us deixo l’enllaç de l’estudi realitzat http://ciberespiral.org/informe_espiral1x1.pdf . Primer que tot crec que cal destacar que són unes conclusions que ja m’esperava. En fi, cap novetat respecte al que m’esperava, doncs, en un primer moment era d’esperar que acabés sent un fracàs. Llàstima de tota la despesa familiar i del Departament.

La idea general d’aquest estudi ha estat que ha esdevingut una pèrdua d’una gran oportunitat. En fi, caldrà seguir millorant aquest programa en diversos punts.

  1. Pot ser a partir d’ara caldrà tenir més en compte els docents. Crec que s’han tingut molt poc en compte els grans innovadors tecnològics en aquest aspecte. Grans pedagogs i propulsors de les TIC, com en Jordi Adell ( tot sabent que a ell no li agradrà que el nomeni), i molts més…, ja veien un final molt semblant a com s’ha dut a terme d’aquest programa.  No es pot implantar un programa d’aquestes característiques sense tenir en compte la formació del professorat que l’ha de posar en pràctica. I desenganyem-nos, la formació en competència digital, i en aspectes que puguin generar coneixment a partir de l’ús de les Tic, deixa molt que desitjar per part de tot el mestratge. No de tots, però si de la majoria dels mestres. Pot ser ens hauria anat millor si cada mestre o professional, l’hagués implantat a la seva manera. Però crec, que la voluntat d’alguns mestres per a implantar-ho, hagués estat un autèntic fracàs. Curiosament, la formació del professorat és un alt índex de qualitat educativa, però precissament aquest mateix curs, en tres dels cursos matriculats, no m’han deixat per manca de places. És molt fort, que aquella gent com jo, que està predisposada a destinar el seu temps lliure, en altres tasques ,com pot ser la  formació, no se li doni l’oportunitat, de poder formar-se.
  2. No es tracta de qüestions polítiques. Que hi hagi gent que gràcies a aquesta implantació ha vist com una oportunitat de negoci, és real. Però com la mateixa vida. Per desgràcia, les editorials sabedors de la (in)competència dels mestres, ha ofertat un material digital, d’una qualitat pedagògioca, que brilla per la seva absència. Sé que aquesta afirmació no agradrà a totes les grans editorials d’aquest país. Però no és menys cert, que el material més vàlid, és aquell que es crea amb una especificitat del col.lectiu a qui va dirigit., amb unes característiques pròpies de l’entorn, amb unes característiques socials i econòmiques concretes. En fi, que el propi Departament, com a institució que ens paga el nostre sou, cal que propugni l’edició de material pedagògic i educatiu, de lliure distribució ( com no). Cal oblidar el software i els materials de pagament per passar a tenir programari lliure i gratuït. Jo no sóc un expert en matèria econòmica, però cada llicència Windows que porta cada un dels nostres ordinadors, el Departament ha de pagar una llicència. Pot ser caldria començar a retallar per aquí, no? A més a més, la posibilitat hi és, i no canvia absolutament res, al contrari, genera una despessa menor, molt menor, que es pot reinvertir amb altres aspectes, com formar al professorat, inmcrementar el nombre de mestres, de suports… En fi, que no és la meva feina, però estem pagant una despessa, si se’m permet, molt inútil.
  3. Manca de previsió tecnològica. És cert, que implantar uns 25 ordinadors a l’aula, implica modificar aspectes com connectivitat, infraestructura… Aspectes que en molts casos han estat obviats.
  4. No podem tenir Aules 2.0 dins d’escoles 1.0. Han de canviar moltes coses dins les escoles respecte a l’aplicació de les TIC. Han de canviar un curríclum ple de continguts “sobrers”, per centrar el nostre treball en allò que és primordial per aconseguir l’assiliment de les CCBB. A les aules es segueix treballant molt poc competencialment. Cal fer una revisió de la proposta didàctica del nostre treball a les aules.
  5. Per últim, però no el menys important, cal realitzar un canvi metodòlogic. No n’hi ha prou amb una dotació de material tecnològic a l’aula. El que és summament important és el canvi metodològic. Canvi que no s’ha dut a terme en moltes escoles. Parlant sense embuts, es segueix fent el mateix que abans, però usant un ordinador en comptes d’una llibreta. On és aquí la innovació?

Bé, com ja he dit anteriorment, eren aspectes que ja em temia, per desgràcia. Espero que a partir d’ara, tots els implicats ho tinguem més en compte. Convé no oblidar que les TIC no són una finalitat en sí mateix, sinó un recurs i un camí, recolzat amb un bon ús didàctic, per assolir que els nostres infants tinguin un bon nivell competencial.

 

Publicat dins de Competència digital, eines2.0, General, TIC | Deixa un comentari

Públic vs privat, concertat… en fi, de pagament!

Hola de nou. Gràcies a les xarxes socials, un company m’ha fet arribar aquest article relacionat amb l’educació dels nostres fills i filles. L’article posa en emfasis, que cada cop són més els fills de mestres que treballen de funcionaris en l’educació pública; i que envien els seus fills a escolaritzar-se en l’esnenyament concertat, privat…, en fi, de pagament , normalment de corrent religiosa, fet que no compateixo, ja que diu molt (poc) dels mestres que treballem a la pública. La raó que donen els pares és que rebran una millor educació en un colegi concertat que en un de públic. L’autor de l’article és Jordi Martí @xarxatic, professor que treballa a l’ensenyament públic. http://www.xarxatic.com/.

Sincerament crec que és una crítica desmesurada a aquells mestres, que voluntariament ( perquè tenen el seu dret) han escollit una opció davant d’una altra. Segurament no compateixo gens l’opinió d’aquest mestres, ja que pot semblar que realment no és creu amb allò que el propi mestre està fent.

També convindria saber perquè creuen això. Quines diferencies creuen tenir les dos opcions. Per què creu que un centre “educarà” millor al seu fill/a? L’article comenta que en alguns casos ( la majoria, no ens enganyem) ho fan per no barrejar-se amb gent “diferent”, d’altres cultures, d’altres idiologies i possibilitats econòmiques.

Té raó el Jordi, quan parla de que sembla molt contradictori ser mestre de l’ensenyament públic, i decidir que els seus fills rebin ensenyament privat. És pot tenir la sensació que no és confia amb l’ensenyament públic, ja des de dins, dels mateixos i propis protagonistes encarregats d’adreçar i encaminar la situació. Això em sembla greu. Fins i tot tendenciós. Com a mestre que sóc de l’Escola Pública, i sense voler fer comparacions, crec, com en Jordi,  amb una educació pública de qualitat. A més a més, recentment els estudis PISA, mostren a Catalunya, els mateixos resultats de les famílies socioeconòmicament amb un nivell mitjà a la privada i a la pública.  Amb això vull fer constar, que no vull ni voldria que l’escola pública fos com la privada.

Crec que cal diferenciar entre públic, concertat i privat. L’escola concertada, sense ser-ne un gran defensor, fa un gran servei a l’Estat, d’aquí li ve el concert econòmic. Imagineu-vos que per un moment l’Estat hagués de contruir totes les escoles concertades en públiques. L’estat hauria de gastar-se una infinita quantitat de diners, per convertir-les totes.

L’escola pública ha de ser multicultural, integradora, inclusiva, amb un alt nivell d’integració e innovació; amb una gran particpació de la comunitat educativa, amb l’ús e introducció de les TIC, per arribar a ser TAC, que trenqui amb tots els estereotips sexistes, basant-se en la coeducació; amb una educació igualitària sense cap tipus de distincions, ja sigui per raó de sexe, raça, llengua… Aquest és l’educació que vull a la meva escola, pública, com no, és l’educació que vull pels meus fills. Des d’aquí vull trencar una llança per tots aquells mestres que creuen que això és possible.

Remarcar també jo només vull el millor pels meus alumnes de l’ensenyament públic, de la matexia manera que també vull el millor pels meus fills.

Salut!

Cercant per la red he trobat altres articles. Aquest és del diari Público que comenta com la coordinadora del PSOE defensa l’opció de l’escola pública i també la possibilitat de portar els seus fills a la privada. 

http://www.publico.es/403865/es-compatible-pelear-por-la-escuela-publica-y-llevar-a-los-hijos-a-la-privada

Article d’en Jordi martí @xarxatic, on comenta certes llegendes sobre la titularitat de les escoles.

http://www.publico.es/403865/es-compatible-pelear-por-la-escuela-publica-y-llevar-a-los-hijos-a-la-privada

 

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

( DES)prestigi total!

Segueixo amb el propòsit d’aquest any acadèmic de publicar almenys algun article ( interessant o no)  relacionat amb l’educació. Presciament, avui amb una sobretaula amb el meu pare, m’ha vingut la inspiració. Després de les discussions de caire polític (que sempre hi són presents a casa meva),  el meu pare, m’ha comentat com havia canviat tot, d’ençà que ell estudiava. La societat, la cultura del país, les relacions socials… i també l’educació (dit també  ensenyament no foc cas que algú s’enfadés).

El meu pare em comentava que ell no va tenir mai un mestre. Ell va tenir,  el Sr. Mestre. Aquest Sr. Mestre, era una persona estimada per tots i per tothom. Respectada dins la societat i per totes les famílies, sense distincions de caire econòmic o social. Tots l’apreciaven, gairebé com si d’un membre familiar es tractés. Era estimat, i molt estimat! Encara que de vegades, tal com diu el meu pare, li fes caure algun esborrador de fusta pel cap, o li obsequiés amb  algun “calbot” ( fet que mai ha recriminat el meu pare). Fins i tot, i d’això ja fa uns anys, el mestre se li oferia la possibilitat de que pogués viure amb alguna habitació annexa a l’Escola. Com podeu veure, ha canviat tot, i molt! Realment, he sentit molta nostalgia, recordant les històries que m’explicava el meu pare.

Actualment la feina de mestre, (ja no dic de SR. Mestre, Déu me’n guard!) està desprestigiada dins la societat. Se’ns titlla de “dropos”, de tenir moltes vacances, de passotes, de poc professionals, de poc implicats, fins i tot, de tenir molt poca cultura…

En fi, tots aquests adjectius tenen, com podeu veure, connotacions negatives. Tots aquests adjectius han estat extrets dels mitjans de comunicació, dels diaris, de tertúlies i debats sobre educació, que persones expertes ( o no), o senzillament membres de la societat, han comentat, amb total impunitat i llibertat, i  sense cap tipus de coacció( espero),  als programes televisius i diaris nacionals. Lògicament, la percepció que es rep des de dins a l’escola, no dista massa d’aquesta realitat. És més, aquest desprestigi es fa encara més pal.lès.

Com a mestre, se’m fa difícil d’explicar, com s’ha arribat a aquest punt. No entenc, com amb només 25 anys, s’ha arribat a aquest extrem. Ara em ve al cap, la mestra agredida per una mare,  davant mateix de la seva filla i alumna, com si d’un espectacle teatral es tractés. Qui em pot explicar les causes de tot això? Com hem arribat aquí? Estem sobrepssant els límits? Això acabarà malament, no podem seguir així!

No crec que la solució sigui convertir-nos en autoritat pública, tal i com proposa la consellera. Es més fa bo allò de ” Recordar a Santa Barbarà, quan trona!” Si s’havia de fer, es podia haver fet abans, tot i que segueixo pensant que aquesta no és la solució. No em serveix de res, si estic emparat i protegit pel Codi Penal, com a autoritat pública que ens vol otorgar la Consellera; si des dels mitjans de comunicació, se’ns segueix “acribillant” i culpant de tots els mals actuals de l’educació. Que hi són, no ho negaré! Però desprestigiant al mestre, no ho arreglarem! Tots tenim la part de culpa( crec jo).  Segurament, per molta gent, el fet d’otorgar als mestres tota la culpabilitat de tots els mals en l’educació; els faci sentir més bé, amb la consciència més tranquil.la, i com si s’hagúes alliberat d’algun gran pes.

Crec que cal fer autocrítica per part de tots. No només hi ha fracàs escolar, crec, i és una opinió molt personal, que també hi ha fracàs familiar. També tenim un currículum massificat de continguts sobrers, segons el meu parer. Tenim una administració, que més que recolzar-nos, ens exigeix multitud de afers i papers burocràtics, sense oblidar que només som mestres, i que hem estudiat (vocacionalment alguns, d’altres no, com amb totes les professions) per exercir com a tals, com a persona que ensenya i educa!

Per acabar, crec que ens cal una reflexió conjunta de per què s’ha arribat fins aquí? Cal que reflexionem sobre la necessitat de canviar això. Cal uns mestres amb total llibertat per a exercir la seva feina. Cal que el departament ens recolzi; no a través de comunicats de premsa, sinó de sentir-nos arropats, de sentir el seu alè darrere nostre. Cal que pares i mares treballin conjuntament amb l’escola. Al cap i a la fi, un mestre només vol el mateix que voldria pel seu fill.

 

 

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El poder de la tecnologia!

Un dels meus propòsit de cara a aquest curs acadèmic era de realitzar una entrada setmanal en el meu espai de reflexió que és aquest bloc. Com que vaig endarredit, i la feina se’m tira a sobre, vaig a fer la meva entrada personal d’aquesta setmana.

Doncs bé, la meva nova entrada és una resposta a un article del Sr. Enric Queralt, en el seu bloc Amb els peus a terra ( per cert, molt recomanable) en la qual opinava sobre la utilització de la tecnologia, i més concretament de la informació personal. Després a partir d’un article d’en Jordi Busquets del diari Avui, també he fet alguna reflexió més.  Bon cap de setmana:

Benvolgut Sr. Enric,
veig que aquest últim article està molt relacionat amb la tecnologia, i el poder que porta immers intrínsicament.

Actualment estem immersos en una societat que està patint la última revolució històrica de la humanitat: la societat de la informació i la comunicació. És a dir, el valor que té la informació en la societat actual és més important que qualsevol altre valor anterior.

La societat actual demanda informació; i si aquesta és interioritzada i processada, pot arribar a generar coneixement nou. Fins i tot, hi ha empreses que es dediquen a cercar informació i a generar-ne de nova. El coneixement, o si és vol, la informació, es paga. És un bé molt preuat en les noves empreses. Si abans és valorava molt més la producció material, la manufacturació de qualsevol cosa material ( una rentadora, un cotxe…) per tal d’enriquir-se, actualment es valora més el coneixement tàcit, aquell que no es percep, per sobre del explícit. Per un moment em bé el cap, el poder que tenen els mitjans de comunicació alhora de donar una notícia en concret, per informar o desinformar als seus espectadors,d’influenciar a la societat, el poder de decisió que genera dins la societat… En fi, que estarem d’acord que el poder que té la informació actualment és més important que qualsevol altre factor material.

Lògicament, i com tot en aquesta vida, sempre hi haurà detractors en front de la tecnologia. De fet, la tecnologia no és neutra, dependrà sempre de factors ambientals. És a dir, de les persones que les apliquen. Sempre podrem veure aspectes negatius, com els que comentes en l’article. Però també en el mateix article de Busquets, ha citat un dels grans invents generats a partir del mateix ús de la informació: la wikipedia. Aquest glossari enciclopèdic ha estat creat del no res, per gent que tampoc és experta en el tema, i que gràcies al fet de compartir informació, aquesta s’ha anat millorant poc a poc, fins que ha arribat a crear coneixement nou. Com a mestre, estic fart de sentir crítiques a la wikipedia. Crec, com diu en Jordi Adell que caldria “ criticar-la menys, i visitar-la més sovint per crear informació i coneixement a partir de les nostres mateixes correccions.” Cal editar més coses a la wikipedia, de fet aquest és l’esperit pel que va néixer la Internet.

Sobre l’article del Diari Avui d’en Jordi Busquets, crec que el món editorial actual, ha tardat massa a oferir material digital. Amazon està aquí al costat, i s’emportarà tot el mercat que tenen destinat les editorials de llibre “ analògics”. De fet tenim un exemple molt clar en el món audiovisual, on ITunes, per citar-ne un, ha canviat el món empresarial de totes les discogràfiques, tot i el suport de la SGAE. Qualsevol material que està en format digital, pot ser editat, escoltat, reproduït, modificat…en qualsevol altre lloc. Em dóna la sensació, que és com posar portes al bosc. No pots parar-ho. El món digital té la seva les pròpies regles, i mai tornaran a ser com abans. Un altre exemple, és el món dels diaris. Aquest també ha canviat. Jo només compro el diari el diumenge ( i la veritat és que en surto carregat, entre el diari, el suplement, la revista…). Els dies de cada dia, són les 8 el matí i ja tinc tota la informació al meu abast, en un sol clic. I més actualitzada, que qualsevol diari que pots comprar en el quiosc. Hi ha diaris, que van voler fer pagar la seva edició digital, aquest mateixos diaris van veure com disminuïen els seus lectors, i per tant, els seus ingressos.

Jo sóc un apassionat de la tecnologia. M’agrada. La veig com un recurs ( i només com un recurs, no com una finalitat) molt vàlid per tal de que els alumnes puguin construir el seu propi coneixement. Però no és menys cert, que m’agrada llegir llibres, els de tota la vida, els que els hi cauen les fulles, els que s’embruten de cafè…

No podem obviar que la tecnologia (com per exemple els ordinadors e Internet), són presents en la nostra vida real, i que han vingut per quedar-se a diferencia d’altres innovacions tecnològiques. Però crec, que no és menys cert, que la millor tecnologia és una abraçada!

Pep Andreu

 

Publicat dins de General, TIC | Deixa un comentari

A la Conca, ens formem!

Primer que tot deixeu-me desitjar un bon curs 2011 – 21012 a tothom; i disculpar-me per no haver fet cap aportació en aquest nou curs acadèmic.

Aquest curs serà el curs en què haurem perdut la sisena hora a la majoria de centres; en que l’ “Educat”  ha passat de ser 1×1 , a ser 2.0;  també serà recordat com el curs en que es va implantar el SEP ( Suport Escolar Personalitzat), i que per tant comporta intrínsicament una altra novetat, els mestres treballaran una hora més. També serà recordat com el curs en que hi va haver una disminució (dit també retallada, que està molt de moda) de  les aportacions que feia el Departament a les escoles i instituts; i com no, també serà recordat com el curs en que algunes famílies (bé, concretament 3 famílies) van posar en dubte, amb l’aprovació del TSJC, el  model lingüístic d’immersió que fins ara es realitzava a Catalunya.

Després d’aquest panorama tant desolador, l’article d’avui vol donar importància a tota aquella gent, que després de les realitat esmentades anteriorment, segueixen a un nivell molt alt d’excel·lència ( tal i com diria Pep Guardiola); tot i que, jo només diria ,que fan la feina ben feta,  que ja és molt en l’actualitat. Avui m’he proposat parlar de la Filo Farré.

La Filo, és la directora del Centre de Recursos Pedagògics de la Conca de Barberà. És una persona, que degut al seu nom, tant poc comú en l’actualitat, la facin encara més irrepetible.

La Filo és i ha estat la precursora de tota la formació permanent que mestres i professors de la comarca de la Conca de Barberà estan realitzant. És una persona que ha aconseguit que tothom parli i molt d’ella, fins i tot personalitats com en Gregorio Luri, o molts inspectors amb qui he pogut creuar quatre paraules. Tenim una gran sort a la nostra comarca. Ja m’agradaria que a altres demarcacions poguessin almenys, intentar imitar-ne alguna cosa. Però per desgracia, els casos com la Filo no són massa abundants en els CRPs que he tingut el plaer de conèixer.

La “Filo” mai té un no per resposta, sempre t’ajuda, et cedeix la seva mà, sense esperar res a canvi. I els mestres tenim una gran sort de tenir-la com a companya. Ella més que ningú sap que un dels factors més importants per oferir una educació de qualitat és la formació del professorat (jo diria que el més). Per tant, ella està contribuint a formar els personal que té adscrit dins la seva demarcació. La última gran contribució  ha estat dur a terme a la comarca un Pla d’Impuls de la llengua Anglesa a tot el mestratge de la comarca i d’extraradi; activitat que en daltres  demarcacions s’ha vist suprimides o exhaurides.  Cal destacar que el professorat també ha respòs positivament a la crida,  ja que sense la seva participació a aquestes activitats, la formació no tindria cap sentit, fet que també vull destacar i destaco molt positivament.

No puc acabar l’article, sense deixar de nombrar tot el personal que treballa al CRP de la Conca de Barberà:  Montse, Judit, i d’altres que hi ha estat… En fi, ells/elles també són part important del funcionament d’aquest CRP.

Així doncs, i com diu la dita “ si la feina ben feta no té fronteres;  i la feina mal feta no té futur”; auguro un molt bon futur per l’educació a la Conca de Barberà,  que m’agradaria que no tingués fronteres i pogués arribar com més enllà millor.

 

Publicat dins de General | 4 comentaris

No ens podem quedar de braços plegats ( o sí)!

Efectivament, no ens podem quedar de braços plegats. Almenys la meva paciència té un límit, i la desició del TSJC sobre la sentència del TS ha sobrepassat els meus límits, en fer vehicular la llengua castellana a l’escola. No, no ens podem quedar de braços plegats, ja que políticament, s’està atemptant contra Catalunya, per totes bandes, fiscalment, econòmicament, socialment… Ara ja només ens faltava aquesta!

No ens podem quedar de braços plegats, perquè cal mantenir el model lingüístic escolar actual. Un model que ha estat d’exemple a la resta d’Europa, però que  a l’Espanya, ho veuen com un atemptat a la sobirania nacional.  Una immersió lingüística que ha garantit la cohesió lingüística i social del nostre país.  Aquesta desició és un atemptat, no només a la llengua catalana, sinó a un país sencer.  Un país que actualemnt està passant per uns temps complicats ( i no sembla que en un futur hagi de millorar). Primer va ser l’estatut, després les seleccions catalanes, després la pressió fiscal, després les retallades, la mort del molt honorable Heribert Barrera… En fi, amb les eleccions del 20 N no sembla que la cosa vagi a millor, i Catalunya i els catalans continuarem reben atacs indiscriminats d’aquells que només perceben el seu país,  la seva pròpia llengua, la seva manera de fer i de ser…

No ens podem quedar de braços plegats, i m’agradaria que el mateix Departament passi al davant de les actuacions. No n’hi ha prou amb un recurs; volem sentir-nos recolzats, arropats amb força, davant d’algunes famílies ( espanyoles, és a dir, nascudes i que viuen a Espanya, no va amb segones!) que volen trencar i desestabilitzar la imersió lingüística del meu país. Som el que som gràcies a la llengua.  No volem que aquesta desició sigui una moneda de canvi. Jo no posso en joc el meu país per cap ideologia política i per cap pacte polític.

No ens podem quedar de braços plegats. Avui a les xarxes socials, s’ha vist la implicació de molts estament i comunitats educativa: pares i mares, mestres, entitats… han discrepat de la decisió del TSJC. Per fi coincidim tota la comunitat educativa. La llengua, no es toca! I menys després de quedar més que demostrat que el sistema actual d’immersió assegura el bon domini de les dues llengües; o almenys, el mateix domini del castellà que a la resta d’Espanya.

No ens podem quedar de braços plegats! Bé o millor sí, perquè jo no penso acatar la llei. Ho dic sense embuts. I seguiré actuant de la mateixa manera que he actuat fins ara, pel que es refereix a lallengua!

Publicat dins de General | 1 comentari

Una de llibres de text!

Els mestres estem en època de formació, que no de vacancetes, com molta gent es pensa. El juliol, i més concretament aquest juliol, l’estic dedicant a “cultivar” el meu anglès. Des d’aquí vull felicitar al CRP de la Conca de Barberà, el qual sense la seva predisposició a formar a tot el seu mestratge, ajuda a oferir una educació de qualitat en la seva zona educativa.  Però m’agradaria tenir més companys i companyes de classe, ja que no tots els mestres en formen part d’aquest curs. També m’agradaria que altres CRPs, pugessin estar més sensibilitzats respecte aquest tema de vital importància en l’educació actual: LA FORMACIÓ. Des d’aquí els invito a fer-ho!

Però avui no vull parlar de formació; vull parlar dels llibres de text; ja que molts mestres ( almenys alguns) estem preparant i adaptant les nostres programacions per al pròxim curs. Aquestes programacions depenen molt del llibre de text a utilitzar. Segurament, els llibres de text hauran estat tema de debat en algun clautre de mestres i professors ( però no per la seva supressió, sinó per canviar de llibre, de editorial…).

És important fer constar que ja n’he parlat altres vegades en aquest mateix espai dels llibres de text Un mestre MEF. També n’ha parlat en Jordi Adell ( el gran Gurú de la implantació de les NNTT a les aules), en el seu bloc personal.

 

Així doncs, i per començar, vaig a considerar un llibre de text com un producte. Aquest producte, esperem que l’hagin realitzat alguna persona savia en aquesta temàtica ( fet totalment indispensable, però no imprescindible) per a la seva posterior venta al públic ( mestres i professors). Així doncs, un llibre de text el podem considerar com una seqüènciació de contiguts repartits en 12 temes al llarg del curs.  Aquesta seqüenciació de continguts està totalment dexcontextualitzada (tot i que cada vegada s’esforcen més a apropar-se als interessos i motivacions dels alumnes actuals). Lògicament estan totalment descontextualitzats, perquè l’alumnat no és al mateix, no té les mateixes característiques socials, econòmiques, no té les matexies necessitats, pors, situacions personals…

És veritat que el fet d’utilitzar llibres de text, dóna molta més seguretat al mestre i al mateix claustre que l’utilitza ( dono fe, d’aquest fet). Però cal fer constar que el llibre de text no té per si sol el poder absolut, ni el coneixement suprem; al cap i la fi, és nomes UNA eina ( pot ser la més analògica) que  utilitza el nostre alumnat.

També que el fet de no tenir llibre de text, implica un buscar-se la vida, que molts mestres veuen negatiu.  És a dir, es pregunten per què m’he d’espavilar a buscar i preparar activitats i fer les progrmacions, si la matexia editorial et dóna les activitats de reforç, d’ampliació,  els controls, i fins i tot els solucionaris ( no fos cas que haguessim de pensar alguna cosa…). Ja només ens faltaria, que ens possessin algú que corregís els controls ( analògics, buits de continguts i poc comptetencials) i possés les qualificacions! Llavors, ja seria formidable!

Dir també que actualment moltes editorials han ofertat material digital amb l’entrada del Educat”2.0 i educat 1×1, perquè donava la sensació que si no s’ofertava material digital, es podria perdre mercat dins el món del llibre de text. Bona solució van tenir algunes editorials, i van passar a PDF el “magnífic” llibre de text; això sí que és innovació i canvi metodològic!

En fi, com haureu vist no estic gens a favor de utilitzar només el llibre de text dins a l’aula. De fet crec que ja no és necessari, avui en dia el GOGGLE sap molt més que qualsevol llibre de text, internet és una massificació d’informació massiva, i només hem d’engegar l’ordinador. Bé,  lògicament implica altres detsresses que llegir la lectura de cada tema i respondre les tres preguntes de comprensió lectora, que els llibres de text tenen. Implica saber discernir informació, classificar-la, ordenar-la, interioritzar-la, editar-la i repdoduir-la…

Per acabar, vull fer constar que cada cop són més les escoles que en les seus clasutres es debaten aquestes coses ( sobretot en centres de titularitat pública) fet que m’alegra a seguir treballant amb les meves programacions, que segurament també tenen defectes com els llibres de text, però almenys podré dir, que és la meva programació, la meva tria de continguts, la meva seqúenciació i q e totes les accions giren al voltant del meu context, tan d’alumnat com social.

Bones vacancetes per a tothom!

Publicat dins de PLE, TIC | 5 comentaris

Educat 2.0, II part del fracàs…?

Bé, em disposo a donar el meu punt de vista vers aquest aspecte i no sé per on començar. Lògicament, com a persona que creu amb les TIC com una eina bàsica d’aprenentatge ( que no d’ensenyança, com la Sra. Rigau defensa)  hauria d’estar content; com a coordinador TIC de la meva escola, encara més, doncs al ser la meva una escola petita, la dotació de material tecnològic i digital, és molt pobre, així doncs, l’escola es veurà ,de moment,  afavorida i ampliada la seva dotació gràcies a aquest Educat2.0. Però no, crec que, més que content i radiant per aquest motiu, em sento preocupat per moltes raons, que tot seguit exposaré.

De moment, llegint la intervenció de la nostra consellera , la Sra. Rigau, l’únic que sabem, és que el famós educat1 x1, del que tant se’n havia parlat, del que tal bona valoració tenia per l’antic conseller, ha estat suprimit, per un educat2.0.  Això comporta, que a les classes de cicle superior, almenys hi ha d’haver una PDI, i portàtils ( propietat de l’escola) per a tots els alumnes.

En un primer moment ja, em dona que en la situació actual de l’ensenyament, em dona la sensació d’anar fent sobre la marxa; o com diem al meu poble, qui dia passa , any empeny. Doncs, va ser la mateixa consellera, que vi va suprimir l’educat1x1, per falta de diners; i perquè a més amés, defensava que aquesta programa no se’n treia el màxim rendiment, no “era bla manera d’aconseguir” la tant somiada, educació de qualitat.

Crec que la Consellera i els seus assessors ( que de ben segur deu ser un consell de savis en la matèria) cal que escoltin per una vegada aquells professionals que creuen amb les TIC com a una eina educativa i pedagògica d’un gran valor, en l’actualitat. Crec que l’Educat 1×1 va fracassar, perquè es va donar més importància a les màquines, a la tecnologia, que no pas a les persones ( mestres)  i a la metodologia. Crec que la Sra. Riagua, està acient en el mateix error que el seu predecessor. Es segueix obviant un aspecte molt important, com és la metodologia. És a dir, si s’ha de seguir fent el matexi que abans però amb els portàtils, sincerament, crec que no fan falta. Crec que cal fer una esforç de dotació econòmica, però dirigida al professorat, que al cap i la fi, són els que faran bona o dolenta, la implantació i l’ús de tecnologia a les aules.

Després, també crec que l’ús dordinadors, trenca les parets de l’aula. M’explico. Els ordinadors i l’ús d’Internet, fa accesible a tothom (sense distincions de raça, sexe, nivell econòmic, religió, cultura…) el saber i el coneixement. Això permet trencar tòpics com que només pots aprendre coses a l’escola; el mestre ho sap tot;  també trenca el tòpic de ” les classe i sermons magistrals” dels professors. Ara el coneixment es compartit per tothom, es “crea” ba ravés de la interacció entre els difernts alumnes; de manera constructivista; ja que són ells els propis protagonistes del seu aprenentatge. Aprenentage que dista molt, del tipus d’ensenyament que vol pretendre aconseguir la nova consellera. Tal com afirma Ismael Peña-López en el seu bloc:…Si el EduCAT 1×1 se podía criticar por apostar muy tímidamente por el aprendizaje, el EduCAT 2.0 supone una regresión por apostar de nuevo por la enseñanza; actituds i pensaments que comparteixo totalment.

Per acabar, dir només que els ordinadors i qualsevol tecnologia és bona; si cau en mans de mestres i pedagogs innovadors, implicats i preocupats per l’educaci´actual, dels alumnes també actuals. la tecnologia per si sol, no pot fer canviar res; d’aquí la importància de fomentar la formació de professorat; la creació per part dels mestres del seu propi material ( i no dels llibres de text o digitals d’escassa qualitat pedagògica, i completment descontextualitzats.  En fi, que esperem que aquest educat2.0, no acabi com el rosari de l’Aurora!

Publicat dins de Competència digital, General, PLE | Deixa un comentari

Les innovacions tecnològiques: avantatges o inconvenients?

Primer que tot deixeu-me desitjar-vos un bon acabament de setmana a tothom. Fa dies que no actualitzava el meu bloc personal; i avui m’he decidit a fer-ho. Gràcies en part, a la lectura del bloc ” Invenstigando las TIC” de @juanfrantic, sobre un article que ens parla sobre l’ús del mòbil a les aules, les seves repercussions en la societat, la seva problemàtica, de com poden trencar les relacions socials establertes…

Són molts els que veuen la tecnologia com a culpable de tots els mals de la societat i del sistema educatiu. Sobretot els més deterministes,  ja que veuen perillar la funció real del mestre.

Tot innovació tecnològica ha estat vista com un perill per trencar la idiosincràcia de la societat .I per mostra, només un botó…

Va sorgir un aparell que emetia sons a través d’ones radiofòniques. I com no, la gent pensava que mai més sortiriem de casa, escoltant, embobats aquell aparell. La gent, temia perdre aquelles relacions que es feien al portal de casa, on la gent prenia la fresca i debatia sobre diversos casos. S’establien unes relacions socials que es temien que es podien pedre, ja que pel sol fet d’escoltar la radio, la gent es pensava que no s’escoltarien entre ells.  No ha estat així, la radio, a entrat en les nostres vides, sense trencar les relacions socials ja establertes abans de la seva aparició. De fet, ha ajudat a informar la societat i o poder seguir debatint sobre les nostres vides. Pot ser no al portal de casa, però sí en el cotxe de casa a la feina, en un bar, en una terrassa…

va passar el temps, i de cop i volta va sorgir un aparell tecnològic  nou, impresionant, que deixava a tothom esmaperdut, era  la televisió. I també la gent pensava que no aniriem mai més al cinema, o que ens quedariem a casa bocabadats davant aquell aparell. La força d’aquest aparell va ser encara més temut que en l’aparell anterior. ( Això es repeteix cada vegada en la introducció d’una innovació posterior. Cada aparació supera ,en debat, en prestacions, en facilitar la vida d’oci de treball, que la innovació anterior).

Ara la gent temia que les relacions establertes s’acabessin, ja que tothom volia quedar perplex davant aquell nou aparell. però tampoc ha estat així. Doncs, tot el contrari, ens reunim amb amics per mirar el futbol, la pel.lícula a casa amb la família, per informar-nos d’algun succés important… En fi, que es segueixen establint relacions interpersonals, potenciades per la utilització d’aquest aparell.

El següent aparell, del qual se n’està aixecant molt la pols dels debats, és el telèfon mòbil. Sí,  aquest aparell que sembla que si surts sense ell, ja no pots viure; almenys això és el que diuen els seus detractors; i pot ser tenen raó; però tots tornem a casa a buscar-lo si ens l’oblidem. A més a més, avui en dia hi ha aparells que superen en prestacions a alguns ordinadors. Són portàtils de butxaca. Els detractors d’aquests aparells, que es queixen tant, de com aquest aparell ha interferit en les nostres vides, haurien de saber, que la majoria de vegades, utilitzem aquest aparell, per quedar, per anar a fer un tomb, per explicar-nos coses fent una cerveseta…

En fi, que no cal que tinguem por per utilitzar aquests parells. Tota innovació tecnològica, fa la vida més fàcil; i no produeix cap trencament d eles relacions interpersonals; fins i tot, essent una mica ambiciós, crec que les millora.

Publicat dins de Competència digital, General | 1 comentari