Un cop l’àvia de la Carlota ja ha posat les “betes” a la jaqueta, i ja ha brodat el nom de la seva néta a la bata. Una bata que s’assemblarà molt poc a la que quedarà el mes de juny vinent… Un cop els pares de la Carlota hagin comprat el xandall de l’escola nou (normalment dos talles més grans del que toca) i la seva família, no sense còrrer, hagi aconseguit tot el material necessari per afrontar un altre any acadèmic. Un cop tinguin tot això realitzat, la seva filla Carlota, ja està preparada per afrontar un nou curs.
Ja feia dies que la seva mare durant tot l’estiu, i no sense preocupació, li recordava a la Carlota, que deixava l’escola dels nens petits per anar a l’escola dels nens grans.
Ella, la Carlota, pensava tota l’estona en la seva nova escola, amb la seva senyoreta nova, amb els seus nous companys…, poc va dormir la nit abans dels nervis que tenia!
Un cop arribats a l’escola, va entrant en fila cap a la seva aula, com la resta de companys de classe com si d’una desfilada de colònies infantils es tractés. Ella, amb cara de sorpresa, i amb ganes de no fer massa soroll, va agafant el seu lloc corresponent, amb por per afrontar a reptes fins ara desconeguts, a una nova etapa , sense l’ajuda dels seus pares.
La Carlota, un cop a classe, no entén res, de res. Segurament perquè és petita, i encara no ha entès el dia a dia de la seva nova escola. Ella es pregunta perquè ha tingut quatre mestres diferents durant tot el matí. Perquè, quan s’ha separat de la seva mare, quan més por tenia de quedar-se sola i afrontar sola la nova arribada, perquè en aquell moment no hi havia ningú amb qui poder donar la mà, i poder-se treure la por de sobre.
Són les 12.30, i sona el timbre de l’escola. La Carlota sent una melodia que li resulta familiar. Molts dies, mentre tornava a casa dins del seu cotxet, sentia la mateixa cançó. Ella ja sabia que després de la cançó, només hi podia haver una bona sorpresa. i així va ser. Finalment, un dels mestres que va tenir durant el primer dia, va veure la seva mare com, impacient, aixecava la mà, il·lusionada de veure la seva filla.
Finalment, i després d’abraçar la seva mare, ella li pregunta com ha anat el dia. Ella li respon que bé, com sempre responia la Carlota. I així cada dia.
Ja ha passat més d’una setmana a l’escola, i la Carlota, segueix sense entendre res de res. No entén que no té cap mestra a la classe, no té cap punt de referència amb qui poder recolzar i explicar les seves peripècies i anècdotes. No entén perquè encara no s’ha dut a terme cap activitat “estructurada” que no sigui un jugar lliurement al pati o a la classe. No entén com és que encara cap mestre dels que han passat per la classe, no hi han tornat més.(Tant dolents som que no vol tornar ningú!- pensa ella) .
No entén perquè al cap d’una setmana, ningú recorda el seu nom i el dels seus companys. No entén com no hi ha cap foto seva, o de la seva família als penjadors o penjada per la classe. No entén que la muda de recanvi encara estigui plena de pol en un simple racó de la classe.
Ella, la Carlota, no entén res. Al cap i la fi, per a ella tot això nou. Per desgràcia, per a molts directors/es i equips directius, això no és cap novetat- Efectivament, aquesta és i ha estat, la normalitat en que moltes Carlotes de Catalunya han viscut la seva pròpia acollida a una escola, desconeguda fins al moment.
En fi, si aquesta és la rebuda i acollida que es mereixen els nostres escolars. Si aquest és el servei públic que s’està oferint…, amics meus, tenim un problema, i molt greu!
Espero que a qui li pertoqui, dugui a terme una gran reflexió i autocrítica sobre aquests fets, ja que deixar a una colla d’alumnes sense un mestre durant més d’una setmana, em sembla molt greu, ja sigui per falta de previsió, o per pròpia voluntat (fet que encara em semblaria més greu).
