Archive for 29 desembre 2010

-Mites sobre les altes capacitats intel·lectuals

Tothom creiem saber què és un alumne amb altes capacitats intel·lectuals, però sovint caiem en alguns prejudicis i en mites falsos sobre la realitat d’aquest alumnat. Aquí tenim alguns d’aquests estereotips creats al voltant dels alumnes amb altes capacitats intel·lectuals.

Extret del bloc Temes Psy

1. Si treu bones notes en tot és que és superdotat. O bé, una variant del mite: si treu una alta puntuació en un test d’intel·ligència, és superdotat. Els superdotats tenen moltes habilitats i facilitats en tots els tipus d’intel·ligència, no només en la general o en el talent acadèmic.

2. Són uns empollons, que tot ho saben, que treuen bones notes en tot i resulten repel·lents. Degut a l’avorriment que els fa perdre la curiositat i l’interès, o a voler ser acceptats pels altres, poden patir fracàs escolar.

3. Són uns inadaptats a l’escola: com sempre s’avorreixen acaben essent un fracàs. La veritat és que a la majoria els agrada anar a escola, sobretot els primers anys, tenen habilitats per adaptar-s’hi, però alguns poden trobar-se incompresos i rebutjats, però això no va amb el diagnòstic de superdotat, sinó més aviat amb el context amb el que es troben.

4. Si són superdotats no necessiten ajut, tenen la vida fàcil, ho aprenen tot sols. És veritat que tenen un ritme d’aprenentatge més ràpid i complex que requerirà d’adults que sàpiguen fer de mediadors entre els continguts i ells, que els guiïn i els ensenyin a cercar la informació autònomament, a elaborar-la i a associar-la entre sí, proporcionant-los seguretat i afiançant la seva autoestima.

5. No volen relacionar-se amb els altres perquè es consideren superiors. Les habilitats socials dels alumnes amb altes capacitats són tan bones o millors que la mitjana, voldrien poder relacionar-se amb els altres si aquests els deixessin, tot i que és veritat que sovint, els temes que els interessen no interessen als alumnes de la seva edat.

6. Si té una dificultat, trastorn de l’aprenentatge o una discapacitat no pot ser superdotat. Poden coexistir perfectament, i en aquests casos encara serà més difícil la seva detecció, ja que la superdotació pal·liarà parcialment i ocultarà les dificultats que té l’alumne. I viceversa, la dificultat ocultarà la superdotació, passant així als ulls de tots per un alumne mig, i sense tenir suport ni per una ni per altra excepcionalitat.

7. No diagnosticar a un alumne de superdotació evitarà que se senti diferent i que l’etiquetin a l’escola i, per tant, li evitarà molts problemes. Alguns pares afirmen això sense coneixement de causa, ja que l’alumne se sentirà sempre diferent, i el fet de no saber perquè el portarà a donar explicacions errònies que li afectaran l’autoestima. En el moment que se li doni una explicació a les seves dificultats, a més de poder intervenir i ajudar-lo adequadament, ell se sentirà millor per conèixer el que l i passa. Per tant, és bo que entengui que aquesta diferència és una bona qualitat i que ha de gaudir-la.

8. Solen tenir problemes emocionals i pateixen molt. La veritat és que no tenen més problemes psicològics que la resta, tot depèn de com se’ls tracti.

9. Accelerar a un alumne i passar-lo al curs superior és dolent, ja que el condemnarem a estar sol en no saber relacionar-se amb els altres. Els superdotats ben diagnosticats tenen bones habilitats socioemocionals. Tot i que poden patir disincronia, no tenen perquè tenir problemes amb els companys d’un curs superior.

10. Els programes per a superdotats són elitistes, perquè estan ajudant a aquells que ja tenen facilitats a encara tenir-ne més. O una variant: els programes per superdotats estan creant una raça de super-humans, com van voler fer els nazis. De fet, senzillament, són alumnes amb certes necessitats educatives que si no són cobertes els estem dificultant el seu desenvolupament personal i social. A l’escola ordinària s’haurien d’aplicar sempre aquests programes, però la realitat demostra que aquests alumnes no acaben rebent cap tipus d’ajuda. Els programes extraescolars, si estan ben duts a terme, són l’única opció que tenen.

En resum, només es diferencien de la resta de la població en la seva capacitat d’aprenentatge. El fet que es percebi com un problema està més relacionat amb el fet que es detecten més els casos d’alta capacitat quan el nen té altres problemes associats que quan no els té, ja que en aquests casos passa desaparcebut.