Monthly Archives: gener 2017

ACTIVITAT CULTURAL DE CINEMA

Imatge de previsualització de YouTubeLa famille Bélier
(La familia Bélier)
d’Eric Lartigau

Versió original en francès subtitulada

Fitxa tècnica
Direcció: Erc Lartigau / Guió: Victoria Bedos, Thomas
Bidegain i Eric Lartigau / Música: Evgueni Galperine, Sacha
Galperine / País: França / Any: 2014 / Durada: 105 minuts

Fitxa artística
Louane Emera, Karin Viard, François Damiens,
Luca Gelberg, Roxane Duran, Eric Elmosnino, Ilian Bergala,
Clémence Lassalas, Bruno Gomila, Mar Sodupe
Premi Cèsar de l’Acadèmia de Cinema Francès a la millor actriu revelació, Louane Emera.

SINOPSI. En la peculiar família Bélier, tots són sords menys Paula, que té 16 anys. Ella és indispensable per als seus pares en el dia a dia, sobretot en l’explotació de la granja familiar. Animada pel seu professor de música, que ha descobert en ella un sorprenent do per al cant, decideix preparar la prova per a un concurs de ràdio nacional. Una elecció vital que podria significar allunyar-se de la seva família i un pas inevitable cap a l’edat adulta.

EL DIRECTOR. Eric Lartigau (París, 1964) va començar com a assistent pel director Pascal Thomas. Va ser el seu únic assistent durant deu anys. Més tard, també el d’altres directors com Edouard Molinaro, Diane Kurys i Emir Kusturica. Un dels seus primers treballs com a director de publicitat Les Bouloches. Més tard, va treballar a la televisió dirigint seqüències de
Des Guignols de l’Info (1988) i la sèrie H (2000-2001), a Canal Plus. Els seus dos primers llargmetratges, Mais qui a tué Pamela Rose? (2003) i Un tiquet pour l’espace (2006), van ser coescrits pels guionistes Kad Merad i Olivier Baroux. La tercera, Pretemoi ta main (2006), compta amb Alain Chabat i Charlotte Gainsbourg. El 2010 realitzà L’homme qui voulait vivre sa vie.

ENTREVISTA AMB EL DIRECTOR
A títol personal, què és el que més et va atreure de la història?
El tema de la sortida… Abans de la separació, s’experimenta com un drama.Ens podem deixar “suaument”? Ens podem estimar sense fusionar-nos en cert sentit? Com podem deixar aquests espais de llibertat? I és que, de vegades, ens estimem tant que ens acabem estimant malament. En una família, qui construeix, qui aguanta, qui ofega? Quina és la solució?
Com molts adolescents, Paula vol una vida diferent a la dels seus pares, cosa que planteja tensions i molts malentesos …
No sabem si realment vol viure una vida diferent, ni tan sols sabem si s’ho planteja. Ella té un ritme de vida sense grans sorpreses fins que el seu professor descobreix el talent de la seva veu. Això li dóna una altra perspectiva. El seu professor de música li obre una porta, però potser al final ho hagués descobert ella. Són els seus pares els que ja tenen en ment el camí que volen que segueixi Paula i aquí ens topem amb un aspecte interessant en la història: com si la vida triés per ella. Paula està molt compromesa en la relació amb els seus pares…Des de molt jove s’ha hagut d’enfrontar a una situació familiar peculiar. El món de les persones sordes i amb problemes d’audició no és senzill i relacionar-se amb els altres pot resultar una mica complicat. En aquest context, un pot imaginar que deu ser fàcil sentir-se desplaçat. Per exemple, l’escena en el ginecòleg és molt divertida, però, en comparació amb els nostres codis, també pot resultar especialment compromesa: uns pares que es veuen obligats a demanar-li a la Paula que els “tradueixi” i parli de la seva sexualitat en la consulta del metge. Sense ser impúdics, els Bélier tenen una forma i naturalitat d’expressar-se diferent. Ells tenen la capacitat de parlar de sexe sense tabús. Sense més.

Pels Bélier, el normal és ser sord ….
Mentre treballava en aquest projecte, em vaig adonar que les persones sordes són extremadament directes. Si alguna cosa no els convé, no perden el temps. Van al gra i de vegades poden ser molt contundents.
Es podria dir que la decisió de Paula de dedicar-se a la música és com una traïció a la seva família. Sí, i també com un agressió. Però ironies de la vida, Paula podria haver tingut destresa en la dansa, càlcul o ebenisteria. No obstant això, el que la vida li dóna és una veu meravellosa. Que frustrant per a ella i els seus pares no poder compartir-lo! És
terrible. Però no és intencionat.

Com vas triar Louane per al paper de Paula?
Estàvem buscant una actriu adolescent que pogués cantar. Per desgràcia, la que més em va agradar va ser la que tenia la veu més lletja. Inicialment vaig pensar que podríem doblar-la. I llavors em vaig adonar que això era impensable: necessitava l’emoció de la seva veu en viu. Volia filmar la persona cantant. L’emoció també es transmet per la pell: una cançó s’encarna. Un dels meus amics m’aconsellà que mirés el programa de La Voix i em vaig quedar aclaparat amb Louane.

Com va ser seleccionar la resta del repartiment?
Hi ha actors sords formidables que podrien haver interpretat els pares de Paula, però jo realment volia treballar amb Karin Viard i François Damiens. Vaig pensar en Viard perquè volia crear un personatge de caràcter exuberant però també autoritari i intrusiu. Necessitava una autèntica venedora de formatges provinciana. Damiens per la seva banda té una mena de bogeria descontrolada, és un home ple d’energia i vida.

CRÍTICA
Componer una película cuyos protagonistas son cuatro miembros de una familia de los que tres de ellos son sordomudos bien merece una oportunidad. Sobre todo porque, en principio, el mecanismo parece completamente alejado de la esencia del lenguaje del cine si la historia se llena de diálogos, y La familia Bélier, quinto largo del francés Eric Lartigau, hasta ahora inédito en España, está repleta de conversaciones. Por lo tanto, o la imagen se llena de subtítulos que traducen al espectador el lenguaje de los sordos, o se repiten las frases por parte de los roles sin dificultades en su capacidad auditiva y vocal para traducir, con lo que la acción se ralentiza. Una apuesta casi suicida que Lartigau soluciona con sencillez, simpatía, naturalidad, emoción, humor y humanismo, ayudado por unos magníficos intérpretes que hacen suyos unos personajes adorables, en sus virtudes y sus defectos. Comedia de campiña francesa, con sus vacas y sus quesos, aderezada de unas gotas de screwball comedy americana a lo Preston Sturges, con esos pueblos donde todo dios se conoce, La familia Bélier se asienta en un conflicto principal fascinante: el hecho de que la hija adolescente, la única que puede hablar y oír, resulta ser una superdotada para el canto, talento que sus consanguíneos no pueden ni entender ni admirar. De modo que esa mezcla de originalidad y de valentía se alza por encima de una puesta en escena más bien tosca y de un concepto, el de “comedia más vista en Francia”, normalmente para echarse a temblar. Por una vez sus siete millones de espectadores parecen justificados en una naturalidad
sin imposturas. Javier Ocaña / 24.04.2015 / El País