En defensa de la filosofia a l’escola

CINTA NORÓ (1 BTX A)

Vivim en un país ‘democràtic’ on gairebé tota la població està indignada. Veiem persones indignades perquè no reben beques ni ajuts, gent indignada perquè retallen en temes que ells creuen bàsics com pot ser medicina o educació, altres perquè saben que els roben des del propi govern, indignats per les lleis actuals, per les lleis futures i per les lleis que ja fa temps que hi són.

Això no està bé, els ciutadans d’un país democràtic han de sentir-se a gust en ell, la població del meu país hauria de defensar i entendre les lleis d’aquest, ara bé, com diria Krishnamurti no és saludable estar adaptat a una societat malalta. Dins tot aquest desastre, dins tot aquest crític moment, encara podem fer una valoració positiva, almenys en part. El millor de tot això és que hi ha gent que es mou. Aquesta situació mostra una part de la societat activa, crítica, amb opinió i amb idees.

Per algú que mana no hi ha res més interessant que els seus súbdits callin, que acceptin les seves normes. Per aquesta mateixa raó treure la filosofia del currículum de batxillerat és una cosa interessant per a alguns. Jo, com a alumna de Batxillerat que estic cursant aquesta assignatura i com a ciutadana d’un país que necessita cada cop més persones crítiques, crec que és necessària. Al llarg de la meva vida escolar m’han ensenyat moltes coses, algunes útils, altres no tant, algunes que m’han agradat i altres que m’han avorrit. Entre totes elles la filosofia destaca, no per ser la més divertida i la que més agrada a tothom, sinó per ser la única que no t’explica res, per ser la que fa que tu preguntis.

Ens passem la vida seguint unes regles. Regles de comportament, regles de física, regles ortogràfiques… Però ningú es pregunta d’un surten aquestes regles, per què les hem de seguir, si són lògiques o si són útils. Donem per suposat tot el que ens diuen. Com deia Wittgenstein, quan som petits simplement aprenem el que ens diuen, no és fins que ens fem grans que coneixem el món i cal que ho fem sense donar cap creença per bona, cal que ho fem plantejant-nos-ho tot. El que ell no deia és que aquesta inquietud no surt sola, necessitem algú que desperti l’ànima, com diria Sòcrates amb l’art de la maièutica.

Des de que he començat a cursar l’assignatura de filosofia no sé si existeixo o no, no sé què fa que algunes coses estiguin bé, no sé què he de fer per aconseguir la felicitat, no sé què és real ni que és veritat o com conec el món i aprenc tot el que sé. Però puc dir que des de que he començat aquesta assignatura sóc més sàvia que abans, en el moment en el que comencem l’assignatura de filosofia comencem a ser ciutadans actius, crítics, amb opinions, podríem dir (per a alguns) perillosos.

Aquest article ha estat publicat en 1 BTX, Reflexions. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *