L’humà: un animal?

Sempre he presumit (o pel contrari, he patit, des d’altres punts de vista) de ser una persona molt, o inclús massa racional, i només em crec allò que veig i que em poden demostrar. Des de petita m’avien ensenyat que els humans, per molt que tinguem diferències, no deixem de ser animals, ja que ens nodrim, ens reproduïm i ens relacionem igual que els altres. Aquelles diferències que diuen que ens fan diferents tampoc les trobo tan importants.

Per exemple, el parlar: es veritat que els homes tenim la capacitat de comunicar-nos-ho tot entre nosaltres via oral, però si que també és cert que els animals també es poden comunicar entre moltes espècies. Nosaltres entenem als humans, però només a ells; per contrari, els animals, ni que sigui només per a lo més bàsic, es poden comunicar entre tots ells. Si en una zona concreta s’hi aproxima un perill, només farà falta un soroll d’un sol animal per a què tots els animals de la zona se’n assabentin. Seguin aquesta mateixa línia de diferències, molta gent veu com una diferència el fet de caminar sobre dos peus; però per contrari jo dic que els suricates també caminen sobre dos peus i no són considerats persones; o els animals tenen la capacitat de volar (que nosaltres no tenim) i no per això són una espècie superior.

El fet de que tinguem característiques diferents a d’altres animals (no tots), crec que es degut a la simple casualitat, pel fet de que la nostra espècie ha sabut adaptar-se a l’ambient i a l’entorn en el que ha viscut, però de la mateixa manera com ho podia haver fet una altra espècie.

No obstant això, si hagués de donar un possible límit entre l’home i els animals, crec que aquest seria els sentiments. Si que els animals són capaços de sentir i de viure moments sensibles, però la sensibilitat humana és tant complexa que crec que cap ésser viu ha sabut igualar-la, fins al punt de que en la història hi ha hagut guerres per temes relacionats amb la sensibilitat humana. Per exemple, la guerra de Troia: no hi hagués hagut una guerra si Paris no s’hagués enamorat d’Elena de Troia ni haguessin ofès al rei de Troia amb la seva fugida. Un animal només intentarà conquistar a una femella en època de zel, i si no l’aconsegueix, doncs se’n busca una altra.

Per això crec que el límit entre les persones i els animals està precisament en la sensibilitat que els uns tenim més que els altres, sensibilitat que en més d’una ocasió a acabat amb estupidesa, cosa que els animals tampoc tenen, al guiar-se bàsicament pels seus instints. Però tot això, es clar, només és la meva opinió.

Ivonne Pont Valera

1r de Batxillerat

Aquest article s'ha publicat dins de 1 BTX, Reflexions i etiquetat amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *