Parlant del jo…

Això és molt estrany!

Ja era l’hora de l’esbarjo. La Clàudia Puig encara era a la classe. Tothom ja havia marxat, però ella s’havia entretingut perquè li havien caigut a terra tots els llapis i retoladors de l’estoig. Estava acabant de recollir-los quan va sentir que algú entrava a la classe.Es va girar i va veure qui havia entrat. Llavors va exclamar:

– Ostres sóc jo!

En aquell moment, la Clàudia, es va quedar paralitzada, els seus pensaments es van capgirar, no sabia què fer. De repent, va tornar en si, ni que encara estava molt estranyada pel que havia passat.

– No t’espantis. – Va dir la persona que havia entrat a la classe.

La Clàudia va començar a cridar, mentre que els seus ulls s’omplien de llàgrimes.

– Tranquil·la Clàudia, no et faré res.

Cada cop que aquella persona parlava, la Clàudia es posava més nerviosa i cridava encara més.

– De veritat, Clàudia deixa’m que t’expliqui el que ha passat.

Llavors, es va tranquil·litzar, sentia molta curiositat per saber que passava.

– Tan sols sóc la teva ment.

– Què?

– Necessites que jo surti de la teva ment, per dir-te les teves pròpies opinions i el que has de fer, perquè per tu mateixa no ho saps fer. La teva ment ho sap, però tu no saps com saber el que sap la teva ment.

La Clàudia no entenia res del que estava dient aquella nena ni que si que sabia al que es referia, ella el que volia saber és com saber quines són les seves opinions i el seu criteri, però no en tenia.

– L’únic que has de fer, es pensar en si estàs d’acord o no en qualsevol tema i per què. També pensa que ets petita per tenir criteris i opinions pròpies pels temes, però si és el que vols, fes el que t’he dit.

– D’acord, moltes gràcies Clàudia de la ment, espero poder saber el que penso. Adéu.

Eva Pita (1r ESO)