Què faig amb els xiquets un dia de vaga?

Hui és 29 de setembre, vaga general. Moltes famílies es pregunten: què faig amb els nens? i sempre que es fa vaga torna la mateixa pregunta, a veure, la resposta és molt senzilla, analitzem-la per parts:
1. els estudiants majors de 18 anys tenen dret a vaga, com els treballadors, si estan convocats pels sindicats d’estudiants, per tant són ells els que decideixen si van a l’institut o no.
2. els alumnes a partir de 3er d’ESO i fins els 18 anys, tenen dret a vaga amb una autorització del pare/mare o tutor, és a dir, tenen dret a decidir, a pensar per ells mateixos i donar-vos arguments raonables per a fer vaga, i vosaltres heu de respectar la seva decisió si està argumentada ( i quan dic argumentada vol dir argumentada de manera política, social i ideològica, no val dir “és que no arribarà l’autobús” o “tots els meus amics fan vaga” o “el profe fa vaga”, es tracta d’esbrinar les raons de la vaga i argumentar a favor o en contra, d’acord? TARROSOS!!), un bon moment per parlar amb els vostres fills, aprofiteu-lo.
3. els alumnes menors de 14 anys NO TENEN DRET A VAGA

Per tant, el que els pares i mares heu de fer és portar als vostres fills que no tenen dret a vaga a l’escola, donat que existeixen uns serveis mínims que garanteixen que estaran ben atesos, segurament no hi haurà classe com tots els dies… però els serveis mínims estan per això.

A més, si els porteu al cole, no hi haurà per l’escola MESTRES ESQUIROLS FENT-SE CAFÉS I TOCANT-SE ELS OUS… QUE TREBALLEN COLLONS!!!!

29-S Vaga General

Ara tots a la vaga… els profes portem ja dos anys, dos!!!i aquest serà el tercer, fent vagues, manifestacions, cridant per defensar el dret a l’educació pública i cada cop que ho fem se’ns tracta com si obrarem malament… ara les escoles decideixen no realitzar colònies ni excursions, per defensar el poder del consell escolar front les decisions unilaterals del Departament del Tete i els diaris ens donen més canya, i els pares i mares també, que si insolidaris i bla bla bla…

I tots els que ens critiquen, que no són pocs, ara ens animen a fer vaga… amb les mateixes raons que nosaltres utilitzem per defensar l’escola pública i que ells ens criticaven… perquè clar els professors i mestres d’este país són uns insolidaris que tenen moltes vacances… i bla bla bla…. a banda d’aguantar als INÚTILS DELS VOSTRES FILLS!!!!!

PERQUÈ SÓN INÚTILS!!! I HO SÓN PER QUÈ VOSALTRES SOU UNS TARROSSOS!!!!

UNS TARROSSOS QUE NO FAN CAS DE LES ADVERTÈNCIES DEL PROFESSORAT!!! UNS MONIATOS QUE ES QUEIXEN DE NOSALTRES SENSE ENTENDRE QUE SI FEM VAGA ÉS PER MILLORAR L’EDUCACIÓ PÚBLICA!!!!

QUE FA DOS ANYS QUE HO VEIEM VINDRE!!!! MONIATOS!!!! QUE SOU UNS MONIATOS!!!

(ale, ja m’ha desahogat)

Autolesió com a Art

Aquest estiu m’he apuntat a un curs de formació a la Universitat de Barcelona, anomenat “processos creatius i trastorns mentals”. El curs ha estat prou be, tot i que encara existeixen profes universitaris prepotents pel món.

La matricula incloïa una serie de xerrades i conferències, i a més calia presentar un treball. Així que deixe ací el meu, per no perdre-lo. Podria estar molt millor, perquè el tema dona per una tesi, però no tinc més temps, estic en unes setmanes molt liades, és pitjor que treballar.

autolesio_pdf

NOTA IMPORTANT: aquest fitxer conté imatges d’autolesió que poden ser desagradables, si ets una persona sensible, no el descarregues.

Observador de cares

Soc un voyeur de cares, de persones. Quan vaig al metro, normalment, si vaig sol, em pose els auriculars de l’ipod, i observe la gent que està al meu voltant. Moltes vegades he pensat que podria fer un curt, un curt sense diàlegs, només una banda sonora i persones al metro.

Observar és prestar atenció a alguna cosa, en el meu cas a les persones anònimes que m’envolten, i aquesta atenció es centra en detalls.

Després de la manifestació del 10 de Juliol a Barcelona, organitzada per Òmnium Cultural, ha aparegut a la xarxa una fotografia que reactiva el meu voyeurisme.

Es tracta d’una fotografia de realitzada en 360 graus per Josep Giribet, aquesta fotografia et permet moure’t per ella i centrar l’atenció en aquelles persones o coses que vols, ampliar la imatge, reduir-la, etc.

És la imatge perfecta per un voyeur com jo, podem veure un nen que tira un globus taronja, una noia que es menja una poma, una senyora que porta un clínex enganxat a la tira de la samarreta, un senyor que mira el seu mòbil després de fer una fotografia, centenars de persones i cares per observar.

La imatge, ve acompanyada d’una “banda sonora” molt particular, els “crits d’independència” de la manifestació, aquests crits formen un “bucle” i es pot escoltar alguna persona que crida “AGUSTÍ” cosa que arriba a posar dels nervis quan portes un ratet mirant.

L’assessor

Les meues peticions van ser escoltades, el dijous passat vaig conèixer un assessor del Departament. Va ser gràcies a Espai País Valencià, en un sopar – tertúlia. El convidat, Jaume Graells, Director General de l’Educació Bàsica i el Batxillerat.

 Va ser una nit on el senyor Graells va tractar d’explicar la LEC, i es va fer curt. Potser en una altra ocasió tinga’m més temps. L’apassionada defensa de l’educació pública, d’algun dels amics de l’Espai, va demostrar que el senyor Graells és un polític, gairebé immutable, amb un discurs ben après, que alhora que defensava que la LEC és una llei progressista, ens volia fer entendre que el sistema de gestió dels centres passa per dotar de més poder als directors, ja que, segons ell, els claustres no funcionen.

 En general, el seu discurs, quan es parlava de fer una llei que afavorira l’escola pública, es va limitar a lloar els avanços en educació i la gran quantitat d’escoles creades pel PSC, de la millora de l’educació gràcies a la sisena hora, a dir que la LEC anava tot a l’esquerra de les lleis de l’Estat (LOE) deixa anar, i fins i tot una mica més, per finalitzar atacant a Convergència i Unió, assegurant, que la llei ja era tot lo progressista que podia ser, i sort, si al negociar al parlament no acabava anant una mica més a la dreta. La utilització de l’arma més efectiva del món, la por.

 En definitiva, una nit interessant, que donarà per fer uns quants “posts”, desgranant la Llei. Un polític, que almenys va venir, sabent, supose, a la “gentola” a la que s’enfrontaria.

 Convèncer, no, no ens va convèncer. I nosaltres a ell? tampoc. La llàstima va ser el no poder tenir temps per desemmascarar les contradiccions de la Llei.

El meu paper al sopar va ser breu, de fet, crec que no vaig intervenir gaire, per no dir gens, vaig estar tota la nit somrient, quan el senyor Graells contestava els meus companys i em mirava, també somreia. I el seu somriure no era menys polític que el meu. S’ho va passar bé.

Tires Còmiques

Al correu sempre arriba molt de fem, però aquestes tires còmiques que em va enviar el meu amic Óscar tenen molta gràcia, i retraten, més o menys, l’estat actual de l’educació.

No són unes tires com les de Tonucci i el seu estimat Frato, que critiquen els sistema educatiu, aquestes critiquen la societat en relació a l’educació.

Podreu veure-les clicant damunt d’elles.

comic1         comic 2    comic 3    comic 4   comic 5   comic 6   comic 7

Tete, presenta’m els teus assessors

maragallEn el meu últim article, presentava la bucòlica imatge del Sr. flamant Conseller d’Educació, escrivint la LEC. D’acord, ho reconec, era ironia.

Qualsevol persona, amb una miqueta de trellat, sap que això no és així. Les lleis no les escriuen els Consellers, ni els Ministres, ni els Presidents. Les Lleis les escriuen els seus assessors, que són els qui en realitat deurien entendre del que s’escriu.

Per molt net de Maragall i germà d’ex-president, que siga, el nostre estimat Tete, no ha pogut formar-se de manera suficient per tal d’entendre de tot el que es parla a la llei, a saber, organització i gestió de centres, economia de l’educació, drets laborals dels treballadors, legislació espanyola i europea, educació comparada, teoria de l’educació… etc.

Jo mateix soc pedagog, i he de reconèixer, que no tinc collons per escriure una LEC.

Així, supose, que com a polític intel·ligent que és, el Tete, s’ha rodejat d’assessors, molt més intel·ligents i experts que ell, per escriure la LEC, i li van dir: “ací la tens germanet, Una Llei de País”

 Però clar, nosaltres, humans, desproveïts d’un Coeficient Intel·lectual suficient per ocupar “llocs de confiança”, va i resulta que no l’entenem, i la malinterpretem, mira que podem arribar a ser “tarrossos”!

Per aquest motiu, estic una miqueta trist, esperava que algú eixira i em diguera, mira Miquel, això és així per aquest motiu, i jo, reconeguent, la superioritat intel·lectual dels senyors assessors, m’ho creuria, i si explicaren la Llei, tots els professionals que treballem per aquest País, s’ho creuriem i viuriem tots feliços i contents.

Tete, presenta’ns als teus assessors, vull quedar-me tranquil i ser feliç.

 

Comentari de la foto: El Sr. Conseller presentant la Llei als mitjans de comunicació, eren dies feliços, ningú encara se l’havia llegit.

Posiciona’t davant la LEC!

Per a un pedagog, posicionar-se al voltant una llei educativa no és senzill, i més quan et demanen que tingues una posició global d’aprovació o rebuig davant aquesta llei. Normalment es busca un, estàs a favor o en contra. Aquesta llei és bona o roïna.

 Quan et llegeixes una llei, en general, no veus res que siga completament roin, el que veus i analitzes és com canviaries la redacció per adequar-la a la teua manera de pensar, a les teues creences, a la teua visió del que deuria ser l’educació d’ací deu o vint anys, en definitiva a la teua ideologia.

 Però el que es busca, recordem-ho, és un posicionament, per això quan expresses una crítica, que tu creus constructiva, ja que estàs pensant en realitat un canvi de redacció, es converteix, automàticament en un posicionament en contra per a la resta dels interlocutors. I has d’aclarir-ho.

 Amb la LEC, ja m’ha passat dues o tres vegades.

 

 Els cercles d’amistat en els que confluïsc, són fàcilment etiquetables com a: valencians rojos catalanistes a Barcelona, majoritàriament. I després de realitzar algun comentari al voltant de l’article 99 en el que qüestionava la futura mobilitat dels professors i mestres a Catalunya, em van caure crítiques, sempre des del respecte, insinuant que si no era aquesta llei un avanç cap a l’autonomia i si jo estava en contra d’una major autonomia.

 Entra en joc, l’etern dilema, entre el “be particular” i el “be general”, en aquest moments, la meua professora de filosofia, Miracle, aquella que em tenia en la seua “llista negra”, i amb raó, es sorprendria del que semblava que no havia aprés.

 Per començar, l’article 99, i faré un resum, diu que es creen els Cossos Docents de Catalunya, amb la creació d’aquests cossos, es diferenciaran, per tant, els Funcionaris de l’Estat Espanyol, dels Funcionaris dels Cossos Docents de Catalunya, i per tant, difícilment, una persona que aprove unes oposicions a Catalunya, en el futur, podrà demanar un trasllat com a funcionari al País Valencià. Ni al País Valencià, ni a Balears.

 Està clar, que totes aquelles persones que han aprovat les oposicions abans de l’aprovació de la Llei, no tenen, ni tindran cap problema, elles ja són funcionàries de l’Estat, i difícilment perdran aquesta categoria professional.

 Per tant, l’única opció de treballar com a professor al País Valencià, com a funcionari, seria aprovar una oposició de l’Estat al País Valencià, això si la cosa no es complica i la Generalitat Valenciana crea una Llei d’Educació de la Comunitat Valenciana.

 Tot i això, la cosa es complica, al llegir el Punt 3 de l’article 99, que diu: Correspon al Govern determinar les especialitats dels cossos docents. Així mateix, el Govern ha d’establir els criteris d’idoneïtat i el procediment específic perquè el personal funcionari docent pugui acreditar competència docent per impartir àrees, matèries i mòduls professionals diferents dels atribuïts a la seva especialitat docent.

 Vist així, l’article no diu res dolent, però deixant volar la imaginació, aquest punt, deixa oberta la porta a l’establiment d’especialitats professionals, i per tant competències professionals, diferents dels Cossos de l’Estat, i tot i que s’aprovara l’oposició al País Valencià, podríem tenir problemes en el moment de justificar l’experiència laboral, i per tant d’acreditar els punts necessaris per aprovar l’oposició. Potser és molta imaginació la meua.

 Tot té solució, hi ha, com en totes les lleis, moltes possibilitats, però la millor, que al “be particular” li afegiria un valor de “be general”, seria:

 En el mateix article 99, afegir un Punt 4 que diguera:

 4. Correspondrà a la Generalitat de Catalunya, garantir, amb els acords escaients, la mobilitat professional dels membres dels Cossos Docents, dintre dels Països Catalans.

 Si, teniu raó, molt agosarat, canviem Països Catalans, per Territoris de Llengua Catalana.

 Què tindria de positiu aquest punt? A banda de garantir la mobilitat dels professionals, tant a Balears, com al País Valencià, es podrien establir convenis amb l’Estat Francès, per millorar l’educació en català a la Catalunya Nord, i fins i tot a l’Alguer. Els valencians i balears podríem continuar enriquint l’ensenyament dels alumnes catalans, donant una visió i oferint un català divers a Catalunya. El “be general”.

És evident, que quan “el Tete” redactava la LEC, amb la ploma que li va regalar el seu avi, mentre admirava com florien els ametllers, no va pensar en la mobilitat dels milers de professionals valencians que treballem en Ensenyament. Potser pensava que quan arribe la Independència dels Països Catalans, la LEC abastarà tot el territori, i per tant no tindrem cap problema de mobilitat. Tot pot ser.

Comentari de la imatge: Ací us deixe la signatura del Sr. Ernest Maragall, flamant Conseller d’Educació. Jo no sé grafologia, però si algú en sap, a veure si pot dir-me en que pensa aquest senyor quan llegeix la LEC.

Un caga-tió a l’oposició

L’altre dia vaig començar a mirar-me el temari per a les opos. Hui, repasant la LEC, me n’he adonat que en l’Article 106, Sistema d’ingrés a la funció pública docent es diu textualment: S’ha d’acreditar el coneixement suficient i adequat de la llengua catalana en l’expressió oral i l’escrita. Les proves es faran en llengua catalana, sense perjudici de les excepcions parcials que es puguin establir per reglament en l’accés a especialitats lingüístiques. A més, les proves han d’incloure coneixements sobre institucions i cultura de Catalunya.

La meua ment ha actuat ràpidament i s’ha preguntat, i si pregunten: que és un Tió?, supose que aprofitant que s’apropa el nadal, molts valencians ho tindran fotut si ix aquesta pregunta.

He recordat el meu primer nadal a Barcelona, treballava a la Institució Neuropsicopedagògica Guru, a la Llar 1. Els companys van dir, tindre’m que fer el cagatió, evidentment jo vaig demanar que m’ho explicaren, i realment si t’ho expliquen sense veure-ho la situació agafa un puntet còmic.

Miquel, un tió és un tronc amb potes, barretina i cara

– No havieu dit cagatió?

– No, No, és cagatió perque caga

– Ah així està més clar, teniu un tronc que caga…

– No, no, no, només caga si li dones cops amb un bastó i li cantes una cançó

– Clar, clar, ara ja ho tinc molt més clar

– Que si home, durant un temps li dones de menjar peladures de taronja i fruits secs i el Tió et caga carmels i dolços

– Després de cantar-li i apallissar-lo, un tronc es caga de por, molt educatiu… el que no entenc és lo dels caramels…

– (aquests comencen a cansar-se de la meua cara de cabró incrèdul, entre burlò i sarcàstic) que si, que no és que cague, és un de nosaltres que estarà a sota del tió.

– No seré jo el que es deixe apallissar…

– Que no, que estaries a sota de la taula, tapat amb una manta!

– Be, ja ho veuré…

Vam acabar tots rient, i fent que el Tió cagara per tots…

[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/tvc/quemasdit/001_645769.rm" width="352" height="288"/]

Ací us deixe un programeta on explica que és lo del Tió…

La ment, de vegades et porta records, i enllaça unes coses amb altres, inexplicablement. Evidentment, no preguntaran pel Tió a unes oposicions, o a una prova de català, com tampoc al País Valencià preguntarien per Sangonereta.