Lisboa, Portugal. Dissabte a les 20:00 (21:00 a la península). Els cantants es preparen per sortir a l’escenari.
El concurs s’organitza en dues meitats, i a cadascuna d’elles cantaven 13 països que van passar a la final, ja fos gràcies a la semifinal o perquè hi passasven automàticament. El concurs va començar amb força, amb un cantant disfressat de dràcula que va incendiar, literalment, l’escenari i que va crear un gran show d’inici. I aquí és quan em vull centrar en la primera crítica: l’ordre d’actuació.
Eurovisió dura més de dues hores, el qual fa que, quan queden pocs països per cantar, el públic ja ha oblidat grans actuacions que han tingut la mala sort d’actuar al començament, com és el cas dels representants d’Espanya (que van actuar en segona posició).

L’actuació d’Espanya em va deixar un gust agredolç. Per una banda, em va agradar la simplicitat de l’actuació i les seves veus, però crec que la seva cançó, Tu canción, no era gens eurovisiva. No sé si va ser pel fet d’actuar tan aviat, però van quedar en una extranya posició 23.

Si he de criticar el que menys m’ha agradat d’aquesta edició, diria que és el fet que moltes cançons haguessin optat per repetir la fórmula del guanyador de l’any passat (Salvador Sobral), el qual significa cantar balades i cançons de caire trist. Aquest “error”, de fet, es repeteix cada any, però aquest any es va notar més pel tipus de cançó.

He de dir que sóc molt gran fan d’Eurovisió i que, encara que moltes de les cançons que m’agradaven al principi no van aconseguir passar a la final, vaig poder gaudir de grans actuacions com la de Xipre, Lituània, Finlàndia, França… A més, vull destacar el fet que aquest any hi hagués força cançons en el propi idioma del país perquè, tot i no entendre-les, és una bona manera de demostrar la diversitat cultural d’Europa.

Finalment, Israel es va fer amb la victòria gràcies al televot. Xipre, Àustria i Alemanya van ser els països que la van seguir. De fet, els dos últims van sorprendre perquè no constaven com a gran favorits. Contràriament, altres països que constaven com a favorits no van resultar gens ben puntuats, com seria el cas de França o Finlàndia.

En aquest concurs sempre hi ha les mateixes queixes: que si els països es voten entre ells, que si hi ha molta política… i no ho nego, perquè els països amb més diners sempre acaben a les primeres posicions i també, a l’hora de votar, els països donen els punts més alts a aquells que tenen més a prop. Aquest any, com a mínim, els dos primers països no poden ser acusats per cap d’aquestes dues causes. Em va semblar, doncs, una victòria justa perquè el show que van crear tant la representant d’Israel com la de Xipre eren dignes d’obtenir les altes puntuacions que van obtenir. La guanyadora, a més, va optar per cantar una cançó anti-bullying que també va afavorir la victòria i que es va allunyar de la temàtica amorosa que es repeteix any rere any.

En resum, vaig gaudir menys que altres anys pel fet que les cançons tenien molt menys ritme, però per altra banda destaco la varietat de gèneres musicals que va haver-hi en comparació a altres edicions.