LA CASA DE PAPEL: ARRIBA LA TERCERA TEMPORADA

Aquest últim any “La casa de papel” s’ha convertit en la sèrie en espanyol més vista a la plataforma digital de Netflix. És la guanyadora de l’Emmy internacional a la millor sèrie dramàtica.

Les dues primeres parts de “La casa de papel” narraven el robatori d’un grup d’atracadors liderat pel molt enginyós Professor. Els lladres sobreanomenats com Tòquio, Berlín o Moscou es varen tancar dins de la Fàbrica Nacional de Moneda i Timbre espanyola amb un grup d’ostatges amb la intenció d’imprimir centenars de milions d’euros. Tot això va passar mentre la comissària Raquel Murillo tractava d’atrapar-los sense adonar-se que havia iniciat una relació sentimental amb el mateix home al que estava perseguint.

Vist l’èxit de la sèrie, no podia quedar-se en només dues temporades, així que, l’1 d’abril, Netflix va llançar un tràiler de 30 segons que ens mostra illes desertes, festes populars i ciutats del sud-est asiàtic per mostrar-nos el paradís em el que viuen Rio i Tòquio; Hèlsinki i Nairobi; Estocolm i Denver; a més del Professor i l’ex comissària Raquel. El text del tràiler diu “Les seves vacances s’acaben”. El vídeo acaba amb tropes militars desplegant-se per, suposadament, detenir el grup d’atracadors.

Per acabar, el vídeo anunciava la data en què se li acaben les vacances a aquests personatges, aquesta nova temporada arribarà a la televisió el pròxim 19 de juliol del 2019.

Per Pau Olivella i Roger Perales

Crítica película ‘Todos los hombres del presidente’:

Todos los hombres del presidente es un clásico del cine moderno. Dirigida por Alan J. Pakula y protagonizada por Robert Redford, Dustin Hoffman, Jack Warden y Martin Balsam fue estrenada en 1976 siendo la primera vez que se llevaba el delicado escándalo del Watergate a la gran pantalla.
El argumento se centra en los periodistas del Washington Post, Carl Bernstein (Dustin Hoffman) y Bob Woodward (Robert Redford), quienes investigan un asunto de carácter político que aparentemente tiene poca importancia. Al ver que prestigiosos abogados están trabajando en el caso, se dan cuenta de que detrás de todo ello puede haber algo mucho más importante. Intensifican sus averiguaciones siguiendo todas las pistas que se van abriendo ante, hasta que consiguen la colaboración de un confidente (Garganta profunda). Van relacionando nombres y pistas hasta destapar un asunto sucio que implicaba a la Casa Blanca, y con ello al mismo presidente de los Estados Unidos, Richard Nixon.
Pero la trama no solo se limita a los eventos políticos ocurridos durante el Escándalo Watergate, sino que abarca también las discusiones de los periodistas con sus jefes del Washington Post sobre la forma en que deben tratar las noticias, las consecuencias de revelar graves actos ilegales de los asesores presidenciales, y las argucias inventadas por Bernstein y Woodward para sustentar sus artículos.
Una característica de la cinta, que la reviste de un valor estético y cinematográfico añadido es que el director apenas emplea escenas de acción, sino que desarrolla la trama a través de conversaciones, llamadas telefónicas, notas mecanografiadas y otros recursos.
Otro rasgo distintivo es que el film muestra de cerca el mundo periodístico, la vida dentro de la redacción, los métodos, desafíos y demás elementos de la vida de un periodista de los 70. Esto aporta a la película un valor añadido.
La intención o mensaje más moral o transversal del film es mostrar la odisea de esos dos periodistas por proteger la libertad, la verdad, los valores de expresión, libre prensa y honradez que son o eran los fundamentos de la nación americana. Los pasillos del poder amenazan con abusar, destruir y falsear esos valores esenciales, y fueron esos dos “journalists” los elegidos para destapar el escándalo, resistiendo a coacciones y presiones para mostrar la verdad al público, y constituir así un hito en la historia del periodismo y de los Estados Unidos (no olvidemos que Nixon dimitió debido al escándalo meses después, aunque no se mencione en el film).
Este thriller político es un clásico imprescindible, de alta calidad cinematográfica, elenco de vitrina (fue ganadora del Oscar al mejor reparto) y un valor histórico y moral único, en definitiva, una película que ya forma parte de la cultura del séptimo arte.

Crítica pel·lícula ‘Nightcrawler’:

Dan Gilroy (director), Jake Gyllenhaal, Rene Russo, Riz Ahmed, Bill Paxton, Kevin Rahm, Ann Cusack. Nightcrawler, en aquesta pel·lícula es narra la travessia de Lou Bloom per l’obscur món del periodisme criminalista. La pel·lícula construeix una forta crítica al sensacionalisme dels nostres dies i a la falta d’ètica de certs mitjans de comunicació.
El director Dan Gilroy, ens situa a Los Angeles, Califòrnia, on Lou, un noi que ha perdut la seva feina, dedica la seva vida a robar i vendre-ho. A partir d’aquí, descobreix un ofici rendible i funcional sense la necessitat de comptar amb molts recursos, però sí ser desvergonyit i sense escrúpols: gravar de manera exclusiva, a través de l’anticipació a altres mitjans, accidents o fets de caràcter criminal, per posteriorment vendre’ls a les cadenes de notícies més importants i, per tant, més sensacionalistes de la ciutat.
És una pel·lícula que es mou entre el thriller psicològic (emfatitza la inestabilitat o el deliri dels estats psicològics dels personatges) i els suspens que els realitza com a protagonista Lou, interpretat excel·lentment per Gyllenhaal com un personatge obsessiu, tocat mentalment, disposat a realitzar qualsevol cosa per tal d’aconseguir els seus objectius, però prou intel·ligent i amb una bona capacitat de persuasió i lideratge. Amb una càmera en mà i una ràdio de policia, recorre la ciutat de nit esperant el moment per caçar com el millor carronyer que pugui existir.
A mesura que la pel·lícula va avançant, es veu com Lou aconsegueix ser un dels millors càmeres de la ciutat, al mateix temps que la cruesa en els seus enregistraments augmenten, ja que comporten la seva escalada en els mitjans i un sentiment d’estar fent alguna cosa per al que va ser cridat en aquest món. A més a més, està motivat per Nina (Rene Russo), una directora de notícies locals disposada a ensenyar les imatges més cruentes per tal d’obtenir bons ràtings; per explicar el que vol al protagonista utilitza la frase: “Pensa en un telediari amb una dona que corre carrer avall cridant amb la gola tallada”. I amb això, es pot veure que existeix i és la realitat de països on el ràting (el risc d’impagament i la probabilitat de suspensió de pagaments que comporta invertir en aquest deute) es mesura per la quantitat de morts en pantalla i l’èxit acompanya a la premsa groga en llocs tan desenvolupats com els mateixos Estats Units d’Amèrica.
Les gravacions per ser mostrades en els telenotícies molt realistes, els escenaris dels llocs dels accidents que transmeten caos, la bona interpretació dels actors, el contingut i la forta crítica que fa el film amb les imatges impactants, accions i els diàlegs curts però amb fortes sentències, converteix en Nightcrawler en una pel·lícula amb una molt bona qualitat cinematogràfica.
Per altra banda, al ser una pel·lícula bastant crítica, violenta i densa, a més, de tenir una durada de gairebé dues hores; es pot fer pesada de veure. Podríem dir que per aquests motius no vam gaudir-la, tot i que, estem d’acord amb la denúncia que fa al sensacionalisme que hi ha en alguns mitjans de comunicació. L’espectacle no és periodisme.

FITXA TÈCNICA:

Director i guionista: Dan Gilroy
Repartiment: Jake Gyllenhaal, Rene Russo, Riz Ahmed, Bill Paxton, Kevin Rahm, Ann Cusack.

 

Gèneres: Suspens, drama.
Data d’estrena: 30 de gener del 2015.
Duració: 117 minuts.
País: Estats Units.
Producció: Bold Films.

 

Crítica a la película ‘Spotlight’:

Hoy hablaremos de Spotlight, un thriller periodístico dirigido por Tom McCarthy y producido por Steve Golin, Michael Sugar, Nicole Rocklin y Blye Faust. Una gran película basada en hechos reales, los cuales narran el camino que siguieron el grupo periodístico interno del Boston Globe, Spotlight, formado por los actores Mark Ruffalo, Michael Keaton, Rachel McAdams, Liev Schreiber, John Slattery y Stanley Tucci. Juntos trabajaron para desenmascarar la verdad sobre los presuntos cargos de abusos sexuales y pedofilia por parte de numerosos miembros de la Iglesia Católica en la ciudad de Boston.

Durante la película podemos ver reflejado el verdadero espíritu periodístico, y el amor y dedicación de aquellos que lo ejercen, noches en vela en el juzgado para obtener archivos, la incesante búsqueda de pruebas en bibliotecas y recortes periodísticos, entrevistas a numerosas víctimas pese a la dificultad de encontrar a personas dispuestas a rememorar el infierno que vivieron…

Puede parecer que el trabajo de un periodista sea una odisea en la cual solo se limita a buscar información, redactar y publicar, pero eso no es todo, los periodistas están en constante presión, tanto por sus jefes, como por las personas a las cuales investigan, esto se puede ver reflejado de manera clara en la película, donde el ex director del periódico es un miembro activo de la iglesia católica de Boston, y el cual presiona al grupo de redactores Spotlight para que dejen atrás la investigación. Pero Spotlight no solo narra cómo un grupo de redactores publicaron una noticia, sino que la forma en la que les afectó dicha noticia, separando a algunos de los redactores de la iglesia.

Hay una frase en la película que nos ha hecho reflexionar, la cual dice que para darnos cuenta de los problemas que están pasando en nuestra zona de confort, tiene que ser una persona de fuera la que nos informe de ellos, ya que desde dentro los problemas no son percibidos como tal, o bien los pasamos por alto o no los queremos afrontar. Este es el dilema al cual se enfrentan los redactores de Spotlight, que no saben cómo han podido pasar desapercibidas tantas agresiones sexuales a menores, y que nadie haya hecho nada para encontrar una solución al problema, y esto es debido a que el poder de unos pocos es el que mueve el mundo, y que con una cantidad de dinero se puede comprar el silencio y la libertad de cualquier persona.

Desde nuestro punto de vista, Spotlight es una película muy interesante y cautivadora, en la cual encontramos que la pasión por este oficio puede derrocar a cualquiera, y llegando a comprender así porque el periodismo y la libertad de expresión son denominados el cuarto poder. Recomendamos esta película a todos aquellos que quieran iniciarse en el mundo periodístico, o bien a las personas que les gusten los thrillers de investigación y suspense, Spotlight es una mezcla de todo aquello que un buen periodista debe tener para conseguir todo aquello que se proponga y llegar lejos sin que nadie les pare los pies.

Eurovisió 2018

Lisboa, Portugal. Dissabte a les 20:00 (21:00 a la península). Els cantants es preparen per sortir a l’escenari.
El concurs s’organitza en dues meitats, i a cadascuna d’elles cantaven 13 països que van passar a la final, ja fos gràcies a la semifinal o perquè hi passasven automàticament. El concurs va començar amb força, amb un cantant disfressat de dràcula que va incendiar, literalment, l’escenari i que va crear un gran show d’inici. I aquí és quan em vull centrar en la primera crítica: l’ordre d’actuació.
Eurovisió dura més de dues hores, el qual fa que, quan queden pocs països per cantar, el públic ja ha oblidat grans actuacions que han tingut la mala sort d’actuar al començament, com és el cas dels representants d’Espanya (que van actuar en segona posició). Continua la lectura de Eurovisió 2018

AVATAR

Director: James Cameron.  Productores: Twentieth Century-Fox film Corporation, Ingenious Film Partners, Dune Entertainment, Giant Studios, Lightstorm Entertainment.  Guionistas: James Cameron. Actores: Sam Worthington Sigourney Weaver, Michelle Rodríguez, Zoe Saldana, Giovanni Ribisi.  Género: Aventura, Acción, Ciencia ficción. País: Estados Unidos. Duración: 166 min. Año: 2009. Titulo Original: Avatar

Avatar és una de les millors pel·lícules de ciència-ficció en aquests darrers anys ja que va seruna de les primeres en realitzar les escenes en 3D. Es tracta d’una pel·lícula bastant entretinguda des del principi fins al desenllaç de la producció, a part, té un guió excel·lent ja que els productors d’aquesta van fer un llarg i costós  treball.  Continua la lectura de AVATAR

El fenomen del reggaeton

Crítica per Clàudia Marlès i Lídia Novell

El reggaeton és avui un dels gèneres musicals més exitosos en l’àmbit comercial i amb més pes econòmic del mercat. No només ha esdevingut una indústria multimilionària, sinó que s’ha integrat en el nostre dia a dia sense control: a la ràdio, a les botigues, a les discoteques… a causa de la seva base potent i el seu ritme contagiós que combina música urbana com ara el dancehall, la salsa, el hip hop llatí i l’electrònica.

Va néixer amb l’objectiu de fer una denúncia social en forma de manifestació, però actualment bona part de les lletres d’aquest gènere llatí donen un tracte denigrant a la dona i, fins i tot, poden arribar a fer apologia de la violència masclista. Continua la lectura de El fenomen del reggaeton

LA CASA DE PAPEL. UN FINAL QUE TE DEJA SIN PALABRAS.

Género Intriga
Reparto Álex Pina
Tema principal My life is going on

(compuesto por Manel Santisteban, interpretado por Cecilia Krull)

País de origen España
Idioma/s Español
Temporadas 1 dividida en dos partes
Episodios 32
Productores ejecutivos Atresmedia
Empresas productoras Vancouver Producciones
Cadena original Antena 3
Duración 60-70 minutos (aprox.)
Primera emisión 2 de mayo de 2017
Última emisión 23 de noviembre de 2017

Crítica por Vinyet Baños

La casa de papel es una serie que empieza con el atraco a la brica Nacional de Moneda y Timbre. Todo el atraco está planeado perfectamente, al milímetro y al detalle por El Profesor (Álvaro Morte) y cuenta con la colaboración​ de los atracadores Tokio (Úrsula Corberó), Nairobi (Alba Flores), Río (Miguel Herrán), Moscú (Paco Tous), Berlín (Pedro Alonso), Denver (Jaime Lorente), Helsinki (Darko Peric) y Oslo (Roberto García).

El atraco sucederá en la fábrica pero no estarán solos en ella, habrá rehenes, los propios trabajadores de la fábrica junto a los estudiantes del Colegio Británico donde una de las alumnas es Alison Parker (María Pedraza), la hija del embajador británico, que estaban de excursión. Los asaltantes pretenden ganarse el favor de la opinión pública para poder escapar.​ Continua la lectura de LA CASA DE PAPEL. UN FINAL QUE TE DEJA SIN PALABRAS.

EL CORREDOR DEL LABERINTO: LA CURA MORTAL. EL “SORPRENDENTE” FINAL

Año 2018
Título original Maze Runner: The Death Cure
Duración 142 minutos
País Estados Unidos
Dirección Wes Ball
Guión T.S. Nowlin (Novela: James Dashner)
Música John Paesano
Fotografía Gyula Pados
Reparto Dylan O’Brien, Ki Hong Lee, Kaya Scodelario, Thomas Brodie-Sangster,Dexter Darden, Will Poulter, Jacob Lofland, Rosa Salazar, Giancarlo Esposito,Patricia Clarkson, Aidan Gillen, Barry Pepper, Nathalie Emmanuel,Katherine McNamara, Walton Goggins
Productora Gotham Group / Temple Hill / 20th Century-Fox Film Corporation
Género Ciencia ficción. Acción.

Crítica por Mariona Estudillo


Después de que el “boom” de las sagas juveniles como Los juegos del hambre o Divergente haya pasado, llega el final de El corredor del laberinto, con años de retraso.

Continua la lectura de EL CORREDOR DEL LABERINTO: LA CURA MORTAL. EL “SORPRENDENTE” FINAL

“THE CROWN” ES CORONA A NETFLIX

Any 2016
Títol original The Crown
Temporades 2 temporades en emissió actualment
Duració 60 min
País Regne Unit, Estats Units
Direcció Peter Morgan
Guió Peter Morgan, Tom Edge
Música Rupert Gregson-Williams
Fotografia Adriano Goldman, Ole Bratt Birkelan
Actors Claire Foy,  Matt Smith,  John Lithgow,  Vanessa Kirby,  Ben Miles,  Jared Harris, Victoria Hamilton,  Jeremy Northam,  Alex Jennings,  Eileen Atkins,  Pip Torrens, Harriet Walter,  Lia Williams,  Greg Wise,  Harry Hadden-Paton,  Andy Sanderson
Productora Netflix / Left Bank Pictures / Sony Pictures Television Production UK
Gènere Drama televisiu, cinema biogràfic

Per Bianca Popescu

The Crown és una sèrie que narra la vida de la reina Isabel II d’Anglaterra, des del seu casament el 1947 fins a l’actualitat. Basada en l’obra de teatre de Peter Morgan ‘The Audience‘, tracta la relació entre les dues direccions més famoses del món: el Palau de Buckingham i el número 10 de Downing Street, les inquietuds, amors, i problemes que hi ha rere els esdeveniments de la segona meitat del segle XX; com diuen a la sèrie: dues cases, dues corts, una corona.

Continua la lectura de “THE CROWN” ES CORONA A NETFLIX

L'espai més crític de l'ALTernativa.