Per Bianca Popescu

The Crown és una sèrie que narra la vida de la reina Isabel II d’Anglaterra, des del seu casament el 1947 fins a l’actualitat. Basada en l’obra de teatre de Peter Morgan ‘The Audience‘, tracta la relació entre les dues direccions més famoses del món: el Palau de Buckingham i el número 10 de Downing Street, les inquietuds, amors, i problemes que hi ha rere els esdeveniments de la segona meitat del segle XX; com diuen a la sèrie: dues cases, dues corts, una corona.

El cinema biogràfic és un gènere “particular” en el sentit de què l’espectador ha de tenir certs gustos per sentir-se atret per la sèrie. Ara bé, Peter Morgan és conegut com l’expert en explicar biografies reals sense caure en l’avorriment, i més a l’hora de narrar la història d’Isabel II d’Anglaterra, de la qual se’n sabia la biografia fil per randa.

En un principi, la sèrie presenta una certa tranquil·litat i harmonia, respectant els principis i normes establerts pel codi reial britànic; bàsicament, la sèrie comença tal com és la vida dels membres de la família. Ara bé, la cosa fa un ‘plot twist‘ quan ens endinsem en les personalitats de cada protagonista i ens trobem davant d’un ambient molt més de ‘tu a tu’, i és a partir d’aquí quan realment comences a conèixer-los.
Cal tenir en compte, però, que tot això no seria possible sense la gran ajuda d’actors com la gran Claire Foy o en Matt Smith, que interpreten a Isabel II i el Duc de Windsor. Tanmateix, el vestuari tan encertat i les localitzacions escollides (pels quals Netflix probablement s’hi ha deixat un ull i mig) ajuden a donar-hi un acabat perfecte.

El més destacable de la sèrie és, sens dubte, tot el que hi ha rere aquesta imatge refinada i sofisticada que es té dels membres de la reialesa britànica. El director pretén bàsicament fer-nos veure moltes de les vivències incòmodes que hi ha a la família Windsor, com ara les aventures de Margaret (germana de la reina) amb un home molt més gran que ella o la frustració del Duc de Windsor davant d’una situació causada per haver de quedar-se a l’ombra de la Reina i estar sempre en segon pla. De la mateixa manera, és impressionant la manera en la qual amb tota la pressió que suposa convertir-te en reina amb poc més de 25 anys sense previ avís (mor el seu pare) i sense estar preparada per regnar un país del qual coneixia al poble ben poc i encara tenia seqüeles de guerra.

The Crown és, en resum, una sèrie que encaixa molt bé en la dita de ‘Don’t judge a book by its cover’; encara que sembli la típica sèrie avorrida a l’estil Downtown Abbey, és tot el contrari, al cap i a la fi, encara que no ho sembli, són molt humans. Inclús ens podem acabar identificant amb la personalitat i el caràcter d’algun dels personatges.