Conte popular

Havent d’emprendre un llarg viatge, un comerciant va confiar al seu veí, en qui tenia molta confiança, el seu capital, consistent en unes quantes barres de metall preciosos guardades en un a caixa de fusta. El veí li va dir que no patís, que marxés tranquil que ell responia del seu capital, però quan al d’uns quants mesos el mercader va tornar de viatge, i va voler recuperar el seu capital, li va dir que les rates l’havien rosegat i se l’havien menjat tot.

– Qui ho diria, oi, que aquests animalots es poguessin menjar els metalls? Doncs es tal con us ho dic: van tan afamats que ho devoren tot.

El mercader, sense deixar de manifestar la seva sorpresa, va fer veure que es creia aquella història. Però al cap d’uns quants dies es va apoderar del fill del seu veí, el va amagar en un lloc on no el pogués troba ningú, i després se’n va anar a casa el pare i el va convidar a sopar .

– Vindria amb molt  de gust- li va dir el seu veí -, però estic molt amoinat i capficat. El meu fill ha desaparegut i no sé pas què se n’ha fet. Que no li hagi passat cap desgràcia.

– No cal que patiu, pel vostre fill- li va dir el mercader -. Se l’ha emportat un mussol i no li farà pas cap mal. Aquesta matinada jo l’he vist, com se l’enduia amb les seves urpes.

– No sabeu pas el que us dieu. Com pot ser que un ocell com un mussol s’endugui un noi que pesa vint vegades més?

– Doncs jo us dic que ho he vist i no heu de dubtar de la meva paraula. No sé pas de què us estranyeu. En un país on les rates es mengen els metalls preciosos, els mussols bé es poden emportar els nens, per més grandets que siguin.

El veí va comprendre la intenció del comerciant. Li va tornar la caixa amb els metalls preciosos i ell va recuperar el seu fill.