EL DRAC DE BANYOLES

Fa molts i molts anys, quan els cavallers corrien per la nostra terra, un drac terrible va aparèixer prop de l’estany de Banyoles. Era gran com una casa, tenia ales de rat-penat i la pell dura com la pedra. Quan obria la boca, en sortia una foguerada que assecava plantes i arbres. Era el drac més lleig que s’havia vist mai.

Diuen que tenia tanta gana que si veia un ramat d’ovelles en un tres i no res el feia desaparèixer com per art d’encantament al fons de la seva gola. I també es menjava amb molt de gust cavalls vaques porcs ànecs i gallines.

Els pobres veïns de Banyoles vivien amb l’ai al cor. De la por que els feia el drac s’estaven tot el dia tancats a casa i no s’atrevien a sortir al camp a treballar.

Un dia se’ls va acabar el bestiar i el drac es va presentar a la porta de la ciutat i va cridar amb una veuassa esgarrifosa:

– No us faré cap mal si cada dia de l’any em porteu una criatura ara un nen ara una nena. Els banyolins bé van protestar, però el drac va començar a treure foc pels queixals i li van haver de dir que si. Val a dir que estaven molt tristos però cada dia havien de dur al drac un nen o una nena i d’ells no se’n cantava mai més ni gall ni gallina.

A la fi, desesperats van enviar un missatge a Carlemany l’emperador de la barba florida, que, de França estant, governava Catalunya en aquell temps.

Quan Carlemany va sentir les malifetes del drac es va enfadar molt i va cridar;

– Ira de Déu! Anem a Catalunya a dir-ne quatre de fresques a aquesta bestiota!

I va marxar cap a Banyoles amb els cavallers més valents de l’imperi.

Molts dels cavallers de l’emperador van anar a la cova de la fera per matar-la. Però el drac se’ls empassava d’un en un; i aviat no en van quedar ni per a mostra.

Aleshores Carlemany va decidir d’anar-hi ell mateix. Va muntar el seu cavall blanc i va agafar la seva espasa que es deia Joiosa i tenia la virtut de guanyar tots els combats per difícils que fossin.

Quan l’emperador va arribar davant del drac se li va llançar al damunt i li ventà cop d‘espasa. Però la fera tenia la pell tan dura que el ferro va saltar en mil bocins. Carlemany va haver de fugir cames ajudeu-me que si no hauria acabat a las panxa del drac.

– ÉS el primer cop que em vencem- deia després tot escorregut.

Però heus ací que de camí cap a Banyoles li surt a l’encontre un vell embolicat amb una capa que tenia una barba que li arribava fins als peus. Era sant Mer un ermità del Pirineus que havia baixat a la plana per ajudar la gent de Banyoles.

– No feu gaire bona cara, senyor – va dir el sant.

– Vinc del cau de la fera – va respondre Carlemany-. La volia matar però he perdut el combat miserablement –i les llàgrimes queien cara avall de l’emperador.

– Mi senyor –va fer sant Mer va anar a buscar el drac. Es va plantar davant de la cova i va cridar.

– Surt d’aquí si ets valent! I quan el drac va treure el nas li va tirar la capa al damunt. A l’instant el drac va canviar de cara se li va estroncar el foc que treia pels queixals i es va tornar manyac com un anyell.

Sant Mer se’n tornà cap a Banyoles i el drac patrip patrap darrera seu com un gosset. La gent els va veure arribar i van córrer a amagar-se però sant Mer els va dir:

– No tingueu por! Ja no us farà més mal.

Per celebrar aquell fet tan important van fer una gran festassa i va convidar-hi el drac i tot i era tan malson que els nens li pujaven al damunt sense cap mena de perill. Acabada la festa sant Mer se’n tornà cap a la seva ermita, dalt de la muntanya. I el drac, patrip patrap, se’n va anar amb ell. I tant havia canviat que va perdre l’afecció als bens, porcs, gallines i criatures i només volia menjar herba.

Quan sant Mer va morir de vell, el drac, de tant que se l’estimava, no va trigar dos dies a seguir-lo a la tomba.

Llegenda popular
Adaptació: Francesc Bofill.