Què escriu i com escriu?
Jesús M. Tibau ha conreat majoritàriament el conte, ja que admet sense embuts que és el gènere que el fa sentir més còmode. L’autor assegura que, en posar-se a escriure, té la intrínseca necessitat de ser breu. Quan comença un conte ja té ganes de conèixer-ne el final. Prefereix la improvisació. Un conte, per a ell, és una cosa subtil, sorgida del no-res, de vegades a partir d’un gest, una idea, un personatge. Generalment, quan el comença no en coneix ni tan sols el desenllaç. Tampoc no sap quin títol tindrà, feina que es reserva per al final. És una imaginació desbordant que va agafant ales amb el temps i l’experiència. Si hem de definir d’alguna manera els seus contes, hom en destaca «la seva originalitat, fina ironia, ús intel·ligent del llenguatge i predisposició a la sorpresa».
Ha publicat quatre reculls de contes de manera individual, així com també ha participat en diferents reculls de contes col·lectius. El primer que va publicar fou Tens un racó dalt del món (2001), trenta-cinc contes que s’havien anat gestant durant gairebé deu anys. El títol és ben significatiu: un anagrama de Cornudella de Montsant.
El primer conte del llibre, «A l’ombra dels ametllers», és especialment significatiu per a l’autor ja que reflecteix l’atracció que li han merescut aquells marges de pedra tan abundants arreu dels paratges de la seva Cornudella. La història té com a protagonista el mateix marge que, en primera persona, explica l’esdevenir del temps i de la gent que viuen i treballen a redós de la seva figura. L’autor l’envià als Jocs Florals de Torroja del Priorat i hi obtingué un accèssit. Fou la dosi de vitamines que Jesús M. Tibau necessitava per a adonar-se que la seva obra tenia qualitat i animar-se a continuar-la. Aquesta és la valoració del recull que podem trobar a la mateixa contraportada i que defineix a la perfecció l’autèntic esperit del llibre:
Es tracta d’un conjunt de narracions ben escrites, plenes de detall i de matisos, que deixen traspuar plàcidament, però amb intensitat, la vida quotidiana. L’ambient és el de les terres de l’Ebre, però no presenta elements localistes. Són descripcions de diverses situacions o escenes de la vida del seu poble o de la seva terra. Com les pàgines de Josep Pla, aquestes descripcions t’atrauen i et fan seguir un camí ple de persones o de fets que t’agraden perquè un bon guia t’hi va introduint.
En aquest recull de contes breus es parla, entre altres coses, del seu poble, Cornudella de Montsant, de Siurana i de Tortosa. Fa un petit viatge pel món dels sentiments, amb alguna pinzellada d’humor i ens intenta sorprendre des d’un bon començament, des del mateix títol: un anagrama que ens invita a descobrir.
L’any 2005 publica Postres de músic, que significarà per a l’autor l’empenta definitiva en la seva tasca literària i el seu reconeixement dins del panorama de la narrativa catalana. L’obra està formada per un total de quaranta-nou contes breus i un epíleg, «per a qui vulgui aprofundir», que tracten sobre els temes més inhòspits i variats que hom es pugui imaginar, «temes tan variats com la virginitat, la lletra E o la comercialització d’un minirobot casolà», segons explica a la contraportada del mateix llibre. Temes, doncs, tots extremadament originals, que es caracteritzen per una finíssima ironia i una subtilesa desbordant al llarg de la trama i molt més encara en el final sobtat i totalment inesperat, on el factor sorpresa juga un paper importantíssim. Narracions, tanmateix, carregades d’una forta empremta personal que el distingeixen de qualsevol altre contista contemporani del moment:
Amb fina i àcida ironia, i amb un especial ús de la llengua, Jesús M. Tibau ens presenta un món personal i original, a voltes inquietant, en el qual tendresa i humor s’alternen fins a l’epíleg, que relliga les històries donant-los unitat i sentit global.
De construcció intel·ligent i rodona, i farcida d’hàbils jocs amb el llenguatge que enriqueixen i agiliten la lectura, Postres de músic apunta una nova i interessant veu dins la nostra narrativa contemporània.
(contraportada de Postres de músic)
Al febrer de 2008 veu la llum el tercer recull de contes, El vertigen del trapezista. El títol, cedit amablement pel blocaire i escriptor lleidatà Óscar Palazón, enamorà el nostre autor en adonar-se que eren les paraules que definien en la justa mesura l’essència més profunda de les narracions que configuraven el recull. Els trenta-quatre contes que trobem agrupats en aquesta edició, molts dels quals guardonats en diferents certàmens literaris, analitzen, com el mateix títol diu, el vertigen que provoca en els protagonistes la combinació de sensacions en reviure moments passats i la manera com hauran d’afrontar un futur incert i desconegut, ja que hauran de ser capaços de reaccionar davant certs estigmes del passat i afrontar el futur amb dignitat.
En aquest recull, Tibau ens presenta petits fragments de vida, decisius, que condicionaran el futur més immediat dels protagonistes; uns protagonistes que poden perfectament sortir de les pàgines del relat per acabar sent uns personatges qualssevol, dins d’un poble o d’una ciutat qualssevol. Ningú no es quedarà indiferent davant la lectura dels contes que configuren aquest recull; si més no, provocaran en el lector la necessitat de reflexionar, de pensar, la qual cosa és intenció intrínseca de l’autor. L’escriptor traiguerí Vicent Sanz dedica un apunt del seu bloc Triticària a El vertigen del trapezista:
El vertigen del trapezista és en realitat el vertigen de la vida, aquesta corda fluixa feta d’equilibris precaris, ve a dir l’autor a l’interior del llibre. Per això els seus contes resulten ser acrobàcies literàries fetes en la corda fluixa de la vida. Així, ja s’entén que la substància literària de les pastilles textuals que són els contes de Jesús Tibau sigui aquest vertigen. El vertigen de la vida és el mateix vertigen de l’escriptor a l’hora d’escriure el conte, aquesta sensació de vitalitat voladora, de llibertat al caire del precipici. El conjunt de narracions està bastant ben definit per un punt de vista narratiu centrat en històries individuals immerses en la vida quotidiana, unes històries individuals que d’entrada es dibuixen ben planeres però que de seguida obren una porta a l’inaudit, al desconegut, al meravellós. És així que l’autor mostra justament el que de meravellós hi ha en la vida de cada dia, sempre amb un tractament basat en la dispensació de tendresa envers la matèria literària, una tendresa juganera que remet a un component de fons que, en certa manera, ja evoca el títol: un component lúdic de tendència irrefrenable. En llegir alguns dels contes del recull, aquest joc i aquesta tendresa envers els personatges que hi apareixen ens descobreixen una sensibilitat exquisida, que té en la infantesa la seua pàtria espiritual. D’aquí aquesta estètica de la tendresa i el joc que de vegades fa cap al meravellós. Una meravella de dilluns al matí, si voleu, però potser per això mateix més assequible, més versemblant.
Finalment, al setembre de 2009 es publica Una sortida digna. El nom està extret d’una cançó del cantautor Jesús Fusté, de Pradell de la Teixeta (Priorat). Es tracta d’un recull de contes que tenen com a fil argumental la mort. De fet, en totes les narracions hi apareix d’una manera o altra. No es tracta, però, de contes dramàtics o morbosos, sinó de contes plens d’humor i tendresa.
Jesús M. Tibau també ha participat en diversos projectes narratius col·lectius. Això de banda, els seus inicis com a afeccionat a l’escriptura van arribar de la mà del gènere poètic. Es tractava de composicions de caire estrictament amorós i, malgrat que durant molts anys ha deixat d’escriure poesia per dedicar-se al camp de la narrativa curta, acaba de veure la llum el seu llibre A la barana dels teus dits (2009). Els poemes parlen d’un amor de llarg recorregut, senzill i ple, profund i exacte. És a dir, versos d’amor madur, amb la passió tranquil·la dels matins; amor d’estovalles i de llençols plegats amb tendresa, que esdevenen l’excusa per tocar-se els dits. El seu estil poètic es caracteritza per l’ús d’adjectius adequats al bon ritme poètic, així com per la realització d’una poètica de caire sentimental on cada paraula troba el seu lloc per tal d’assolir un significat auster i dominant de l’acció a comunicar.
Justament a partir d’una altra divertida juguesca literària mitjançant la qual va proposar als seguidors del seu bloc que composessin un poema on es trobés el vers «a la barana dels teus dits», ha pogut veure la llum el recull Totes les baranes dels teus dits. Més d’una cinquantena de persones es van sumar a aquest projecte.
Ha participat en els llibres La Catosfera literària 08, que incorporava cent apunts literaris de blocs d’arreu dels territoris de parla catalana, i Octavi Serret, de Vall-de-roures al món, igualment un homenatge dels blocaires a la figura del llibreter matarranyenc, premi nacional de cultura 2009.
Finalment, ha publicat en la premsa escrita de les Terres de l’Ebre breus cròniques literàries, moltes de les quals són posts apareguts abans en el seu popular bloc Tens un racó dalt del món, per tal de fer una difusió adequada de les sessions de comentaris de llibres que s’organitzen en el marc del Club de Lectura de la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa, que coordina.