El vertigen del trapezista
Edat de lectura
L’edat apropiada per a la lectura dels contes d’aquest llibre és a partir dels catorze anys, tercer o quart d’ESO, essent també força adient per al batxillerat.
Estructura
Algunes de les narracions que es poden oferir com a exemple són «Monedes o l’indecís rodar dels anys», «La vida i el riu» i «De paper de plata».
«Monedes o l’indecís rodar dels anys», premi Valldoreix 2004, és indubtablement una de les millors narracions que han sortit de la ploma de Jesús M. Tibau. És un relat diferent, excepcional en la trajectòria de l’autor, començant per la mateixa extensió.
La narració comença l’any 2001, un 11 de setembre en què el món sencer es commogué davant del brutal atemptat que sofriren els gratacels que albergaven el World Trade Center a la ciutat de Nova York, coneguts popularment com les Torres Bessones. El protagonista, en Julià Monllau, passa llargues estones passejant vora el riu Ebre per la ciutat de Tortosa evocant la figura del Manel, tal com ell mateix recorda, «un home bo»[1]. Però l’autor ens transporta constantment enrere en el temps, cap als primers anys del segle xx, cap a les dècades dels vint, trenta i cinquanta, recordant els orígens i la història dels Monllau.
Les primeres figures a aparèixer en la història seran la Rosa i el Jaume, masovers que tindran cura del mas i de les possessions de la família Monllau, i pares del Manel i del Ricard. I és enmig d’aquest entramat que sorgirà la història sentimental que acabarà amb uns autèntics lligams de sang. L’amor nascut entre el Ricard i la jove dels Monllau, esposa de l’Enric Monllau, l’Àngels Baró, serà el causant de la desgràcia familiar i de l’allunyament dels dos germans, després de la troballa fortuïta d’un bon grapat de monedes d’or que el mateix Ricard s’encarregarà de tornar amb la finalitat de no perdre l’amor de la seva estimada Àngels, en aquell moment compromesa amb l’Enric. Aquest fet, doncs, mantindrà allunyats els dos germans durant molts i molts anys, fins que un paquet arribat des de Manchester ens esbrinarà el final –com sempre, sorprenent– de la història.
«La vida i el riu» entrellaça tres històries de la vida quotidiana a la ciutat de Tortosa: l’aparador d’una botiga de roba del carrer Teodor González ha estat rebentat i ha tingut lloc un robatori; un funcionari del consistori comença com cada dia la seva rutina laboral i s’adona, amb els ulls encara mig clucs, de la presència d’un maniquí, amb els preus de les rebaixes encara penjats, al costat de la finestreta de la Policia Local, al mateix temps que puja les escales i contempla, des de dalt, com una xiqueta d’uns tres anys visita, com fa diàriament, les quatre parelles de gegants que es troben instal·lats, gairebé perpètuament, a la planta baixa de l’Ajuntament; finalment, la iaia de la Laura, la xiqueta a qui agrada visitar cada dia els gegants, recorda el desgraciat instant en què el pares de la petita varen morir ofegats enmig de les fredes aigües del poderós flumen ara fa poc més d’un any. Tres històries, doncs, viscudes al voltant de la remor de l’Ebre al seu pas per Tortosa.
«De paper de plata» és també una història tendra i carregada de melangia. Les figures d’un pessebre nadalenc, uns pescadors immòbils, esperen al davant del riu un bon dia de pesca, però, tal i com ens fa saber l’autor[2], els peixos no piquen perquè l’aigua del riu, en el fons, no és més que una capa fina de paper de plata, una mica arrugat.
Tema
Ens trobem davant d’un seguit de contes que giren al voltant de la nostàlgia del passat i de les ànsies desmesurades per buscar en el futur la tan anhelada felicitat. Moltes de les narracions no són més que retalls de vida que es mouen en la corda fluixa, però que, finalment i amb el pas dels anys, troben la tranquil·litat i el repòs desitjat. Així, aquests instants de vida veuen en moltes ocasions com els records d’infantesa tenen el seu lloc preeminent («Ametlles garapinyades»), o com la innocència dels infants fa realitat allò que realment vol creure el mateix cor («La muntanya més gran del món»), o fins i tot que la rutina del dia a dia és l’autèntica essència de la vida («Ombres antigues»), o que no calen grans coses perquè una relació sigui indispensable malgrat les diferències («Cor de pedra»)…
Personatges
Començant pels protagonistes humans, els personatges moltes vegades són anònims, amb la qual cosa no deixem de pensar que l’autor pretén generalitzar un prototipus determinat d’ésser humà que pot perfectament viure en un poble petit de muntanya –com Cornudella, per exemple– o en ciutats més grans. Altres vegades, sí que es tracta de personatges amb nom propi, com és el cas del Vicent i la Rosa a «Ombres antigues», del Manel, el Ricard, l’Enric, l’Àngels, el Julià… a «Monedes…», de l’Ignasi a «La mosca», o del Josep Manel Vidal a «Ametlles garapinyades», un personatge, aquest darrer, extret de la mateixa realitat, en tractar-se del guanyador del primer joc literari que l’autor proposà al seu bloc poc abans de veure la llum la publicació d’El vertigen del trapezista.
Si ens cal fer esment de personatges inanimats, no podem deixar de fer referència, entre d’altres, a la pesada mosca que trastorna els quefers diaris de l’Ignasi; a les figuretes del pessebre del conte «De paper de plata»; a l’estàtua de pedra del parc a «Cor de pedra»; o als llençols del conte breu «Un damunt i l’altre davall», tot un exemple d’originalitat.
Finalment, el comentari de l’editor de Cossetània, Jordi Ferré[3], ens ve com anell al dit per tal de resumir en unes poques frases l’ideari literari de l’escriptor de Cornudella de Montsant:
A El vertigen del trapezista, Jesús Maria Tibau ens mostra els seus dots literaris que li permeten elaborar relats curts i d’altres amb més extensió, cosa que trobem en el llibre, però que en tot moment mantenen l’interès del lector per arribar al desenllaç final, el qual, en ocasions, ens provoca un somriure. Tibau sap escollir les paraules adients per teixir relats on no falten dosis d’ironia. És una narrativa fresca i ben elaborada. Al llibre, l’autor també descriu indrets que li són propers i, quan ho fa, hi desvetlla la tendresa que tenen totes aquelles persones que estimen el seu territori.