Una sortida digna
Edat de lectura
Aquests contes són adequats per a alumnes de tercer i quart d’ESO i dels dos cursos de batxillerat.
Estructura
Es tracta de vint-i-sis relats introduïts per dues citacions -una d’Artur Bladé i Desumvila sobre els ofegats al riu i una de Woody Allen sobre la por al traspàs- que ens situen davant de la mort narrada d’una manera tendra i amb tocs d’humor. Vint-i-sis relats frescs, de lectura ràpida i dinàmica, de llargada heterogènia, amb final més o menys feliç. La mort, una part fonamental de la trajectòria vital dels humans, rep un tractament polièdric. Ens trobem des d’un conte que ocupa més de quinze pàgines, a un altre amb només dues línies. Alguns ens situen davant de morts de cos present i esdevenen veritables thrillers. En d’altres, els cadàvers tenen un paper actiu i són els protagonistes indiscutibles. Algunes històries han estat manllevades de reculls anteriors, cosa que indica que l’autor ja havia treballat el tema.
Tibau pretén parlar-nos de tot un seguit de possibilitats de fer el pas des del món dels vius al lloc desconegut. Permet que el lector visqui aquest trànsit en tercera persona, en veu dels qui són els causants reals del traspàs i, fins i tot, amb la narració directa dels propis protagonistes.
Aquest fil argumental el porta a construir contes de gran qualitat com: «Quan dos es barallen», «Admiració?» o «Última batalla». A «La notícia de l’any» força que el lector tingui unes ganes immenses de saber les impressions d’un que ha retornat de l’altre món. Un protagonista prometé que tornaria una volta traspassat i complí la promesa.
A «Motius» i a «Viananys», el conte més extens i que posa el punt i final al recull, explora noves maneres de narrar que permeten apropar-se al context geogràfic on es desenvolupa la història. En aquest darrer, la Clara, una xiqueta òrfena de naixement, fa un recorregut pel temps a la seva ciutat, Tortosa.
Ens trobem tota mena de registres lingüístics, cosa que permet a Tibau de ser flexible en la tria de vocabulari, ja que dóna entrada a vocables de les comarques ebrenques. Tibau demostra un bon domini del català, amb el seu estil auster, tot i que amb tocs irònics i tendres. Una mena de prosa urbana, sense gaires artificis.
Tema
La desaparició física de l’individu esdevé el constructor de la narració. Tots els conten presenten la idea implícita de la mort com una realitat que ens acompanya. La tendresa és tothora present, conjuntament amb tocs irònics o sarcàstics, que imposen una resolució ben previsible. L’autor se’ns revela com a gran coneixedor dels quefers quotidians, que ben sovint ens porten a límits absurds.
Tibau intenta provocar la rialla còmplice per part del lector. La mateixa idea de la mort o les idees usades pels botxins es converteixen sobtadament en eines d’ironia fina. Com a exemple, els demoníacs pensaments d’un assassí a sou ens resulten propers i commovedors.
Personatges
Amb la seva ironia habitual, fina i elegant, aconsegueix bastir personatges extremadament humans, a voltes il·lusoris o grotescs, tots ells treballats amb minuciositat. El protagonista d’un dels relats considera que la seva mort és un fet de transcendència relativa. Amb aquesta idea com a fil argumentatiu, Tibau pretén alliberar-nos dels neguits que provoca la idea de morir. La mescla d’humor negre i de tendresa és ben destacable. Ens humanitza personatges com un ressuscitat, una vident o un gàngster. Tanmateix, un tanatori o un taüt perden qualsevol imatge sinistra, ja que la mort, personatge clau, esdevé una companya del viatge vital sobre la terra. Els morts parlen i els seus missatges ens fan feliços.
L’anàlisi psicològica dels personatges ens porta a llegir algun dels relats amb un cert desassossec, com en el cas de les peripècies d’un taxidermista força especial.