Postres de músic
Edat de lectura
L’estil tan particular de la narrativa de Tibau ens porta altre cop a recomanar la lectura dels seus contes a partir dels catorze anys, concretament per als alumnes que cursen tercer d’ESO.
Estructura
Allò que destaca veritablement en l’obra de Tibau és la seva capacitat per ser breu. Alguns dels contes no arriben ni tan sols a una pàgina («El so d’uns porticons», «Tou», «Destapada»…), mentre que d’altres la sobrepassen mínimament («El mestre», «Impressió», «L’home de gel», «Pols de guix»…). El nostre autor ha estat capaç de condensar en tan sols 140 pàgines un total de quaranta-nou narracions. La brevetat és per a ell un autèntic repte. Ens permetem de fer cinc cèntims d’alguns relats ben significatius.
«El mestre» explica l’enterrament del mestre del poble. Així, camí del cementiri i estirat en el seu taüt de fusta, el mestre, jubilat des de feia deu anys, és portat a l’església per consumar la cerimònia del seu traspàs. L’assistència no és gaire generosa; no hi ha desenes o centenars d’alumnes com a ell li hauria agradat. De fet, no havia estat una persona molt popular al poble, malgrat les excel·lents virtuts atribuïdes pel capellà en el sermó de comiat. Així, després d’una breu i ràpida repassada al que fou la seva vida de docent, el destí no és altre que el que s’anuncia a l’inici del relat[1]: A ell li agradaria sentir com els raigs li donen escalfor, però ja és mort, camí del cementiri.
A «Mestressa de l’aigua», la protagonista és una talla de fusta que representa la Mare de Déu de Siurana, robada de la petita església romànica del segle xii, el 15 de març de 1978, i que encara no ha estat trobada. El relat comença amb aquestes paraules[2]: QUANT ENYORO LA MEUA CASA! Gairebé he perdut el compte dels anys que sóc fora… Tota la història gira al voltant de l’enyor que experimenta la figura de fusta fora de la seva estimada Siurana. Els records de la gent i les seves pregàries, de vegades agraïdes, de vegades un xic decebudes, omplien de llum i de tendresa els ulls de la talla que, allí, entre les pedres i els avencs de Siurana, esperava ansiosa el dia de la processó en què fidels i altres curiosos la treien a passejar sota el cel lluminós que cobria el Montsant. D’ençà del seu segrest, la vida és grisa i sense il·lusió. Res no té sentit si no es produeix un autèntic miracle, malgrat que, de tant en tant, algú gosa treure-la de la caixa on és guardada i l’acarona suaument en silenci.
«L’assassí del martell» és un dels contes més irònics del recull. Al llarg del relat l’autor frivolitza sobre un tema tan delicat com és la presència a la ciutat d’un assassí en sèrie. A mesura que van apareixent més i més cadàvers, augmenta la morbositat de la població, alhora que també va creixent el pànic: filles i noies joves no volen sortir soles pels carrers; associacions de veïns i altres col·lectius demanen un augment de la vigilància; els psicòlegs de la ciutat no s’acaben de posar d’acord a l’hora de definir el perfil de tan despietat assassí… i tot això no fa més que donar publicitat i renom a la ciutat. Fins i tot hi ha un empresari que se’n vol aprofitar i crear un parc temàtic que proporcionaria dos-cents llocs de treball nous. Aquesta moda de l’assassí del martell s’escampa arreu del país i el govern arriba, fins i tot, a treure a la llum un nou decret amb el qual es prohibeix rotundament la utilització dels martells. Això, evidentment, provocarà manifestacions i més manifestacions dels gremis afectats. Rumors i rumors no paren de circular i al govern no li queda res més a fer que esperar que la tensió es vagi esvaint, amb l’ajuda del temps, dels nous esdeveniments futbolístics i de la inquietant premsa del cor.
A «L’home de gel», l’autor ens planteja, amb un humor fi i delicat, l’origen dels humans a partir d’una troballa recent, la de l’home de neu (així és com l’anomenen) en una glacera dels Pirineus. Tothom se’n disputa la paternitat, catalanistes i espanyolistes. Fins i tot les feministes aprofiten l’avinentesa per reivindicar la superioritat del sexe femení en ésser capaç de sobreviure al seu company masculí. Aquí, doncs, tothom hi diu la seva i aprofita l’esdeveniment per treure’n el profit que li interessa.
Tema
Tots els contes es caracteritzen per contenir una dosi important d’originalitat, alhora que no manca en absolut el vessant més íntim i personal de l’autor. Trobem, doncs, temes tan variats com el de la virginitat al conte homònim, apuntada des de la perspectiva d’un llibre que espera ansiosament que algú l’obri i s’immergeixi en la lectura de les seves pàgines; els records i les sensacions d’infantesa en contes com «Caramel», «Redreçar-se», «Imatge», «I després silenci»…; i d’altres ambientats en la Cornudella natal de l’autor com és el cas del relat «Escacs», on apareix com a teló de fons el bar La Renaixença, des de sempre un dels més emblemàtics del poble; el pas del temps en la narració «El retrat», on els protagonistes (força curiós, si més no, que es diguin Jesús i Maite) veuen passar els anys carregats de néts fins que, als noranta, arriba l’adéu del Jesús, i, per contrast, la fugacitat de la vida quan qui en gaudeix és una simple bombolla d’aigua. Aquests, entre molts altres, són alguns dels temes que podem trobar quan ens submergim en la lectura de Postres de músic.
Personatges
Cadascun dels relats pren com a punt de partida un personatge diferent amb una idiosincràsia també completament particular. Som sabedors que no sempre es tracta d’éssers humans, sinó que molts cops ens trobem davant d’un objecte o d’un animal, però no arribem a deduir-ho fins a les darreres línies del relat. Aquest és el cas del gos protagonista de la història «Un tipus maniàtic perquè sí», en què les descripcions de l’autor apunten en tot moment a la personalitat d’un home normal i corrent; això sí, un xic especial.
I entre els personatges humans típics i tòpics en la vida quotidiana de qualsevol poble del nostre entorn apareixen éssers anònims, homes generalment, que es deixen emportar pels records davant d’una imatge en concret, com aquell que recorda la infantesa davant la imatge d’uns caramels («Caramels»), o el que contempla embadalit l’anar i venir dels trens des de l’andana d’una estació («El tren que passa»), o el separat que recorda el seu casament ara fracassat mentre contempla l’anell de matrimoni al dit («Anell balder»), o el vianant que passeja per Tortosa amb dos cartrons sota el braç («Fred»), o el professor de literatura catalana entrevistat per haver tingut dins la seva aula una de les grans figures de la literatura catalana actual, malgrat no ser-ne conscient ni sabedor («Pols de guix»)… Hem pogut comprovar que aquests personatges humans en molt poques ocasions són portadors d’un nom propi.
[1] Tibau, Jesús M. Postres de músic. Barcelona: Empúries, 2005; p. 11.
[2] Tibau, Jesús M. Postres de músic. op. cit, p. 13.