Núria Hugas, Maria Busquets, Gina Mateu, Anna Marcet.
1.- MENJADOR: Dia, interior.
Serena asseguda al sofà, llegint un llibre amb la tv encesa. Absolutament immersa en el llibre, com ha d’indicar la seva posició del cos.
Sona el timbre. Serena s’aixeca i surt del menjador. Al cap d’uns segons, entra acompanyada per la Blair. Seuen al sofà.Parlen amb la tv de fons, però la SERENA no deixa d’agafar el llibre.
Serena: M’alegro de veure’t. Com t’ha anat el viatge?
Blair: Molt bé, tia, va ser genial, de debó. He gaudit moltíssim! I he conegut gent molt interessant. Ja saps, al món de la moda sempre estàs envoltada de gent molt…. maca. I de molts nois així.
Serena: Me’n alegro moltíssim.
Blair: Tía, que estàs mirant a la tele?
Serena: No ho sé, l’he encès directament en aquest canal, però és realment aquest llibre el que m’atreu l’atenció. (S’ha de veure la portada clarament).
Blair: Ja, ja mira el que t’estàs perdent. Aquest presentador és molt guapo… mira quin cos i quin somriure té. Així qualsevol s’enamora.
Serena: Jo no ho penso així, sí, és molt guapo, però penso que el que ens fa enamorar-nos de debó és altra cosa. Saps quin llibre és aquest? Justament parla d’això.
Blair: (sense deixar de mirar la tv) No. Com es diu?
Serena: Cirano de Bergerac. Tracta de què és el que ens enamora d’una persona, si el seu aspecte o el seu interior. Jo vaig comprovar que és l’interior el que ens permet arribar al veritable amor… Mai t’he explicat com vam començar amb en Jonny, veritat?
Blair: No…
Blair: Doncs a mi enl Jonny no només em va entrar pels ulls… Va ser un dia, ja fa uns anys, al Pau Vila. Tu també hi anaves… recordes?
2.- Veu en Off de la Serena.. Flashback. Laboratori. S’han de veure les accions narrades per la veu en off.
Blair: Devia ser a quart d’ESO. No m’havia fixar massa en el Jonny fins aquell moment. Els ulls sempre se m’havien anat cap a nois més guapos… A vegades una mica superficials, però d’aquells dels que t’agrada presumir. Fins aquell dia. Aquell dia, vaig trobar una nota enganxada al meu carpesà. Estava amb Allison, la meva millor amiga del institut, així que li vaig llegir la nota que m’havia trobat.
PD de la nota. Serena llegeix ‘’He estat molt de temps resistint-me, però ja ho veig clar. No tinc cap defensa contra el teu amor. Sense defensa trobaràs la següent pista’’
Serena: No tinc cap defensa…? No ho entenc. Què te a veure la defensa amb l’amor?
Allison: Què enigmàtic tot això… Com ha de ser un noi que escrigui aquestes coses? Amb el fàcil que és dir “m’agrades” i “sí” o “no”….
Serena: Bé… s’ha de reconéixer que té enginy, deu ser algú interessant. Defensa, defensa…
Allison: Sí, defensa… defensa… ni que volgués jugar a futbol ara…
Serena: això és! Futbol! No tinc defensa… sense defensa, si jugues a futbol, et marquen un gol. Anem al camp de futbol del Pau vila! A la porteria és on es marquen els gols…!!!!
Marxen.
3.- Dia. Camp de futbol.
Veu en off de la Serena: No em va costar massa trobar-la, la segona nota estava darrere la porteria del camp de futbol. Estava molt nerviosa, la ment d’aquell noi era creativa, enginyosa ,joganera… M’agradava tot això. Qui era aquell ‘noi misteriós’?
La Serena agafa la segona nota, enganxada darrere la porteria del camp de futbol del Pau vila. S’enfoca la nota.
Serena i Allison alhora: ‘’Quan aconsegueixi la clau del teu amor, el guardaré com un tresor.’
Serena: No entenc res! La clau? Guardar?
Allison: No hi ha tresors al Pau Vila!
Serena: I si hi hagués algun… on el guardaries?
Alison: a l’únic lloc on pogués tancar amb una clau…
Serena i Allison, alhora: La taquilla!!!!
4.-Taquilla.Interior. Es veu el que va narrant la veu en off.
Veu en off de la Serena: Vaig obrir la meva taquilla… acompanyada de l’Allison… Ostres! Algú havia estat allà, i no era jo… llibretes, llibres… Sobre el llibre de mates hi havia una nota enganxada… ‘’Es podría dir que sóc com Shakespeare, m’agrada posar en escena els meus sentiments. Avui a les 6.’’ Ara em va resultar fàcil. Shakespeare. El teatre. L’únic escenari que hi havia al pau Vila era el de la la Sala d’Actes. La darrera pista era la més fàcil… No savia si acudir…
Allison i Serena mirant-se, amb dubte i sorpresa.
5.- Carrer, les dues tornant cap a casa. La càmera ha d’expressar els dubtes de la Serena, expressats en veu en off.
Serena, en off: Tenia ganes de resoldre el misteri, però a la vegada tenia por, era una cosa estranya. Els dubtes no em deixaven tranquila. L’Allison em va convèncer de que la por no portava a res bo, així que vaig fer-li cas i em vaig llençar a la piscina. Tornant cap a casa vam estar parlant de com seria el nostre noi ideal, ella em va parlar del noi més guapo del institut, jo vaig mencionar-li que estava descobrint una cosa important: Cap noi dels més guapos m’havia intrigat tant com ho estava fent el meu misteriós admirador. Cap havia estimulat la meva ment. Cap d’ells m’havia fet mai pensar tant. Cap d’ells havia estat tan atrevit, divertit i enginyos… Sense saber-ho estava descobrint el que més m’agradava en un noi.
6.- Sala d’actes. Es veu el que diu la veu en off de la Serena.
PD del rellotge de la Serena. El plano s’obre.
Serena, en off: Havia arribat el moment. Les sis. Em vaig situar davant la porta de la Sala d’actes uns 5 segons per respirar fondo, i vaig entrar. El misteriós noi era… ho saps, oi, blair? En Jonny. Ara ja fa molt que vivim junts. Però llavors no estava enamroada d’ell perquè jo sols em fixava en l’aspecte dels nois. En Johnny no era dels més guapos, tot i no estar malament, però el seu joc de les notes em va fer descobrir un aspecte que val me´s que la bellesa. Em va rebre amb un ram de flors preciós i bastant tímid. Em va agafar de la ma i em va pujar al escenari per dir-me una cosa important. Exacte, se’m va declarar al escenari del institut. I ja saps què li vaig respondre…
7.- Menjador de casa la Blair.
Serena i Blair assegudes al sofà. Ara és la Blair qui sostè Cyrano de Bergerac mentre és evident que ha deixat de mirar la tv i llença mirades d’admiració cap al llibre i cap a la Serena, alternativament.
Laia Guerrero, Mª Pilar Palacín, Mario Zambrano
1.- Aula interior dia.
Es veu els alumnes mentre se sent la veu del professor. Mentre el professor està explicant, alguns alumnes prenen apunts, altres parlen i no fan cas. El professor se’n adona que no té guix, mira als alumnes i senyala al Pepito de los Alcantares.
PROFE: El sistema nerviós central està constituït per l’encèfal i la medul·la espinal. Estan protegits per tres membranes: duramàter, aracnoides, piamàter denominades genèricament meninges. A més, l’encèfal i la medul·la espinal estan protegits per embolcalls òssies, que són el crani i la columna vertebral respectivament.
Plano reiteratiu dels alumnes.
PROFESSOR: Pepito, vés a buscar guix!
El Pepito fa que sí amb el cap i surt de classe per la porta.
PROFE: Les cèl·lules que formen el sistema nerviós central es disposen de tal manera que donen lloc a dues formacions molt característiques: la substància grisa, constituïda pels cossos neuronals, i la substància blanca, formada principalment per les prolongacions nervioses, la funció és conduir la informació .
Imatges dels alumnes. Avorriment. Piquen a la porta i es el Pepito que porta el guix. El deixa damunt la taula del professor i seu.
PROFESSOR: Atenció! Deures! Apunteu… pàgina 40, 41 i 42. Senceres per demà passat.
ALFONSO: Pot repetir, si us plau?
PROFESSOR: Va, ho apunto a la pissarra.
Es gira per apuntar-ho a la pissarra però el guix que hi havia a la taula ja no hi és. El professor es queda sorprès fins que sona el timbre al cap de pocs segons i alumnes recullen i se’n van. El professor es queda sol a la classe, buscant el guix per molts llocs sense trobar-lo.
2.- Seminari interior dia. Professor assegut golpejant la taula amb el dit. Gestos de nerviosisme. Truquen a la porta.
PROFESSOR_: Endavant!
Es veu obrir-se la porta. Entra una noia. Va seient. Conversa en plano-contraplano.
ANNA FREUD: Hola, professor. Volia veure’m?
PROFESSOR: Sí, Anna, gràcies per venir. Seu aquí.
ANNA FREUD: Què succeeix? Normalment som els alumnes qui demanem anar al Seminari dels professors, no al revès…
PROFESSOR: És clar.. millor t’explico abans de fer-te saber què et demano… Últimament he observat coses estranyes que passen al Pau vila, fenomens sense explicació, objectes que es mouen,qeu desapareixen.. I tothom sap al pau Vila que tu ets la major experta en aquests temes que estudia aquí.
ANNA FREUD: Sí, sóc especialista en fenòmens paranormals.
PROFESSOR: Acompanya’m, si us plau.
S’aixequen i surten del despatx per anar a l’aula de música.
3. Aula de música interior dia.
El professor i Anna entren a l’aula de música. Anna porta una llibreta. Mentre estan mirant l’aula buscant alguna cosa estranya, els instruments es posen a tocar sols, de manera que queden sorpresos.
PROFESSOR: Sents com toquen els instruments? Fa un temps que al Pau Vila passen aquestes coses!
L’Anna mira una estona, dubtosa, al professor, i fa que sí amb el cap. Apunta coses a la llibreta.
PROFESSOR: Això no és l’única cosa que passa, vine amb mi.
L’Anna segueix al professor que es dirigeix cap al gimnàs.
4. Gimnàs gran interior dia .
Quan el professor i l’Anna entren al gimnàs veuen una pilota al terra, agafen aquesta i la guarden. Quan tornen al gimnàs n’hi ha dues, les guarden i n’apareixen quatre, guarden aquestes quatre i en surten vuit.
PROFESSOR (Visiblement excitat). Veus? Veus? És el qeu et deia. Què passa al Pau Vila? M’has d’ajudar a descobrir-ho!
ANNA FREUD: (Desrés de mirar amb atenció i d apropar-se al lloc on hi eren les pilotes movent-se, ajupir-se… i apuntar a la seva llibreta)
D’acord, no necessito veure més.
Mentrestant, l’especialista continua apuntant en una llibreta el que li diu el professor. El professor comença a marxar.
PROFESSOR: Segueix-me.
5. Aula interior dia
L’Anna Freud va seguint per dins de l’aula al professor. Continuen caminant fins que aquest professor obra els llums. Aquests s’encenen i apaguen sols.
PROFESSOR: Veus el que jo? No toco res i els llums s’encenen i s’apaguen sols.
ANNA FREUD: Sí, sí, ho estic veient. Molt interessant… D’acord, podem marxar. Deixem els llums tranquils. Què serà aquesta cosa estranya que hi ha al Pau Vila darrerament…
Els dos surten i tanquen la porta.
6. Seminari interior dia.
La mateixa escena que a la 2. El professor espera, molt nerviós amb la mirada fixa a un punt tota l’estona, assegut al seu despatx. Va mirant el rellotge i fent cops sobre la taula. Al cap de pocs segons, piquen a la porta.
PROFESSOR: Endavant.
Entra Anna. Es repeteix els moviments de l’escena 2.
ANNA FREUD: Entra, seu, obre la llibreta.
Penso que tinc una explicació per tot el què… ejem… vam anar a …. veure! Ia més, em penso que també tinc la solució…. La millor solució possible.
PROFESSOR: Sí? Explica-m’ho. T’escolto.
ANNA FREUD: No seré jo la que li expliqui…
L’Anna treu el mòbil i aparentment envia un missatge…
Dos homes vestits de blanc entren al seminari. El professor, mira a l’Anna de manera estranya.
PROFESSOR: Qui són? Què volen?
Els homes agafen al professor, un per cada braç, amb alguna resistència, i se l’emporten. El professor intenta escapar, però no ho aconsegueix. Es veu com el professor crida, però no es pot sentir-lo.
7.- Passadís. Plano des de darrere. Els dos homes s’enduen el professor. Ara es pot veure que a la part de darrere de la seva bata està escrit “PSIQUIÀTRIC”.
ANNA FREUD (fent que no amb el cap): Fenòmens paranormals …
Aquí, la càmara s’acosta cada vegada més als ulls de l’Anna fins que es fa un el·lipsi on veiem els mateixos espais on han estat el professor i l’alumne. Ara observem les mateixes visites que van fer el professor i l’Anna, mentre es veu clarament que no hi ha cap dels fenómens dels que parlava el professor.
Alba Garcia, Laia Cañellas, Raul Sanz, IanTerrafeta.
1 – Entrada de l’institut. Dia. Exterior.
8 del matí, a l’entrada de l’institut hi ha diferents grups de gent parlant i rient. El nou noi, que s’ha quedat a la porta, escolta a tothom i abaixa el cap avergonyit cada vegada que nota a algú a prop seu.
Al sonar el timbre la gent va entrant en els diferents edificis. Quan el noi s’adona que tothom ha marxat i que el pati està completament buit, avança a poc a poc fins arribar a un banc, s’asseu i treu un paper. El mira, però és evident que el toca amb els dits. No s’ha de notar massa que està en Braille.
2 – Entrada de l’institut. Dia. Exterior.
El nouvingut segueix assentat el banc, té el paper entre les mans i de tan en tan gira el cap a banda i banda amb expressió de por o inseguretat. De cop, sent el seu nom (MAX) i es tomba cap al costat d’on prové la veu.
Entra en escena Patrick.
PATRICK: Bon dia, tu deus se en Max oi? Jo sóc el director de l’institut Pau Vila, em dic Patrick. Benvingut al Pau Vila en el teu primer dia com alumne.
En Max es posa dret.
MAX: Bon dia senyor Patrick, sí, sóc el Max.
PATRICK: Encantat (es donen la mà i fallen a la primera) abans d’entrar a classe, aprofitaré per ensenyar-te una mica el teu nou institut. Perquè el puguis veure!
En Max assenteix amb el cap.
PATRICK: Doncs som-hi, segueix-me.
3 – Edifici gran. Dia. Interior.
Comencen a caminar en direcció a l’edifici gran. Es paren davant les escales.
PATRICK: Per cert, tens el paper de la teva matriculació?
MAX: Sí, tingui, senyor director.
El treu amb evident torpesa.
PATRICK: Um, veig que deus estar una mica nerviós… Tranquil, aquí t’acollirem molt bé. T’asseguro que la teva família i tu vau tenir molt bona vista quan vau triar el Pau Vila… Vinc en un moment. Per cert, no m’ha donat temps a mirar el teu historial, ja ho faré després. Sembles un noi molt eixerit!
El director se’n va i en Max es queda quiet. En aquell moment passa un alumne pel seu costat (segurament a entregar la llista de faltes) que el repassa de dalt a baix, ell se’n adona i gira el cap.
PATRICK: Ja sóc aquí, som-hi!
Comencen a caminar pel passadís direcció al bar.
4 – Edifici gran. Dia. Interior. Travelling des de darrere la major part del temps. S’ha de notar inseguretat d’en Max al caminar. Es dirigeixen cap el bar hi i entren.
PATRICK: Això es el bar, aquí a les hores del pati pots venir i comprar-hi el que et vingui de gust.
Pugen escales. Arriben al primer pis. En Max va darrere del director i en tot moment va agafat de la barana. Entren a un aula buida.
PATRICK: Aquesta es una de les classes de l’institut, no és la teva però totes es semblen bastants. No és un institut massa nou, més aviat el contrari, però totes tenen projector i un ordinador portàtil. .
En Max assenteix amb el cap.
PATRICK: I què, on vivies abans?
MAX: A Barcelona…
El director se’n adona que el noi està estrany, com avergonyit i que no ha deixat d’estar agafat a la porta, agafant-la fort i sense deixar-se’n anar.
PATRICK: Um… em sembla que sí estàs molt nerviós…. No pateixis aquí faràs amics molt ràpid i tots els professors t’ajudaran si tens qualsevol problema.
El Max el mira i somriu.
MAX: Això espero, gràcies.
PATRICK: Vinga anem, que encara ens queda molt institut per què el puguis veure.
Surten de la classe i caminen pel passadís, es veu com s’allunyen, passant per davant dels seminaris i de la sala de professors. Música.. el director li va assenyalant llocs i en Max va assentint amb certa torpesa tota l’estona.
Pugen al segon i tercer pis. Passen per la sala d’informàtica, la classe de francès, els tallers de tecnologia. Baixen el pati i es paren davant de la font. El director va senyalant els diferents espais i en Max va assentitn però amb inseguretat en els seus gestos.
Baixa el volum de la música. Torna la música. Entren a l’edifici petit
5 – Edifici petit. Dia. Interior.
PATRICK: Mira Max, ara t’ensenyaré un dels laboratoris de química.
Truca a la porta i la professora obra la porta en bata blanca.
JANINE: Hola, us puc ajudar en alguna cosa?
PATRICK: Ell és en Max i com que es un alumne nou li estic ensenyat l’institut. Què podríem passar?
JANINE: Oh i tant, endavant si us plau.
PATRICK: Gràcies.
Entren al laboratori. Dins la classe hi ha 7 o 8 alumnes manipulant materials, tots es miren el Max i ell gira el cap en adonar-se’n.
JANINE: Seu allà al fons, al costat d’aquella noia.
El director es posa dret al final de la classe.
JANINE: Bé i ara seguirem. Després d’haver fet la part teòrica seguirem amb la part pràctica. Chloe pots agafar la probeta, si us plau.
CHLOE: Sí professora, aquesta?
JANINE: Sí.
La Chloe, la noia que està asseguda al costat del Max s’aixeca i agafa la probeta. Al mateix moment la professora agafa varis pots d’un prestatge.
JANINE: Molt bé nois. Chloe podries omplir la probeta d’aigua si us plau?.
CHLOE: Ara mateix.
JANINE: Bé ja que tenim un alumne que ha vingut avui per primer cop al Pau Vila. , deixarem que ell ens ajudi en la pràctica.
La Janine deixa els tres pots que havia agafat del prestatge a la taula on estan asseguts el Max i la Chloe.
JANINE: Max afegeix el contingut del pot de color blau a la proveta.
El Max es queda una estona mirant els tres pots que té al davant, aixeca al cap i es mira a la Janine, després es gira enrere i mira el director.
JANINE: Què hi ha algun problema?
En aquell moment el director s’acosta cap a la taula.
PATRICK: Va tot bé Max?
El Max es comença a posar nerviós. Es mira a tothom i abaixa el cap.
PATRICK: Tranquil Max, què et passa?
MAX: Res, res, va tot bé… més o menys. Faig el que puc.
El Max agafa el pot vermell i l’obra.
JANINE: No Max no, el blau.
En aquell moment la Janine i el director es miren.
PATRICK: Vine Max, vull parlar amb tu un moment.
Surten de la classe.
6.- Exterior del laboratori.
PATRICK: Hi ha alguna cosa que em vulgis explicar?
En aquell moment en Max es posa unes ulleres de sol.
MAX: Em sembla que si´, senyor director…
En Max somriu. Fi.
Júlia Hernández, Ona Capella, Cèlia Andrés, Marc Coma, Mireia Viladegut.
1. INT. ESCENARIO DE LA SALA DE ACTOS.
Leire en el escenario de la sala de actos cantando alegre.
Leire:( en off) Esta soy yo ahora.
Aparece pantalla en negro
Leire:( en off) y esta soy yo hace dos años.
2.INT. PASILLO DE L LABORATORIO.
Pasillo vacío. Se abre puerta del laboratorio. Leire sale del laboratorio sola triste y con pesadumbre.
Leire:(voz en off) No era mi mejor época. No estaba a gusto en ningún lugar, no cumplía mis obligaciones… De vez en cuando incluso me sacaban de clase por no trabajar… No sabía cuál era mi camino…
3. INT. PASILLO.
Pasillo. Leire sola cabizbaja. Travelling desde detrás de Leire. Leire empieza a bajar las escaleras cuando topa con una chica que subía bebiendo agua. Leire cabizbaja roza a esta chica.
Leire: Lo siento, de verdad, no quería…
La chica la mira con cierta superioridad. Esta chica arroja el agua restante a Leire. Leire no reacciona pero se aprecia su humillación y sigue bajando escaleras hacia el bar, mientras habla en off.
Leire:(off) No sabía por qué, pero me pasaba a menudo en aquella época. Me sentía incomprendida pero tampoco hacía nada para que la gente me coprendiera. En el fondo creo que era una gran tímida. Quería expresarme, compartir con los demás, pero no sabía cómo. Muchas veces me malinterpretaban. No sabía cuál era la manera, tenía que haber una…. Tenía que haber un modo en que salir de mí y llegar a los demás, un canal de comunicación que yo desconocía. Aún no sabía cuál.
4.Bar. INT.
Leire Entra en el bar y se dirige a una mesa para sentarse. En la mesa hay dos compañeros que se agitan y se dan con el codo al verla venir. Mientras Leire se sienta, ellos se levantan con disimulo y se van de la mesa. Leire se queda triste y pensativa mientras la oímos en off.
Leire: (en off) Era habitual en aquel entonces. No sabía por qué, pero a veces provocaba este rechazo. Yo quería acercarme a los demás pero no sabía cómo. Era tímida e insegura y tal vez eso me aislaba, pero tenía tanto que compartir…
5. Pati. EXT.
Leire camina por el patio y se sienta sola en un banco. Una pelota impacta en su espalda.
Jugador 1: Pero sal de ahí!
Jugador 2: Tú, estorbo, pasa la pelota…
Leire pasa la pelota y se va cabizbaja. La oímos en off.
Leire: (voz en off) Los golpes que me hacían daño no eran los que daban en mi cuerpo, sino los que golpeaban mi interior.. Tenía que haber alguna manera de que las cosas no fueran así. Cuando peor estaba, mi refugio era la música. Escuchaba canciones, las cantaba… siempre en soledad. Cuando la música me acompañaba, nunca me sentia sola.
6 Aula de música. INT.
Leire entra en el aula de música y se sienta en el piano. Toca y canta. Plano cercano. Travelling hacia atrás a medida que la canción avanza. Al final, Leire y la puerta cerrada deben encajar en el plano. La puerta se abre, dos compañeros entran con curiosidad explorando el origen de la música. Se quedan quieto escuchando. Más compañeros hacen lo mismo, casi llenando el aula de música.
Termina la canción. Leire cabizbaja en el piano en posición de empezar a llorar cuando los compañeros irrumpen con un aplauso. Leire sorprendida se gira, observa a sus compañeros emocionados y ella hace lo mismo. Abrazos y besos.
8.- Imagen congelada de los abrazos. Voz en off de Leire, ahora serena y segura.
Leire. Ahora me dedico a cantar. De alguna manera tengo que pagarle a la música la deuda que contraje con ella cuando descubrí que era mi manera de decirle a los demás que pueden contar conmigo.
Marc Arjona (Leon), Khawla Badir (fantasma), Laia Corominas (extras), Albert Valverde (cámara), Ariadna Gutiérrez (Meredith).
1.- ENTRADA DEL INSTITUTO. PP de Leon con Meredith a su derecha.
LEON. Bienvenidos al INS Pau Vila. Ha habido rumores sobre actividad paranormal en este instituto y he venido para investigarlo. Mis acompañantes son Meredith y mi compañero “cámara”. Meredith es una estudiante de parapsicología que durante esta semana ha estado enseñándome varias cosas sobre los fantasmas, ¡por eso estoy aquí! Me interesó tanto el tema que no he podido evitar venir aquí para filmar a esos pequeños benévolos.
Meredith se acerca a Leon y le coge del brazo, tirando de él, hablándole sigilosa.
MEREDITH.“Leon, démonos prisa, ¡apresúrate! Solo tenemos un par de minutos para investigar, el director no me ha concedido más tiempo. Además, los alumnos podrían vernos y si descubren que estamos investigando actividades paranormales en su propio instituto querrán unirse y arruinarán el proyecto.”
LEON.“Cámara” nos ayudará a filmar todo lo necesario, ¿verdad, cámara?”
Cámara asiente aunque únicamente se ve como se mueve la cámara hacia arriba y abajo como si ella fuera su propia cabeza.
2.- Escaleras del edificio grande camino del aula de INFO. Leon se adentra en el recinto y sube las escaleras. Travelling desde detrás.
LEON.“No hagáis mucho ruido.”
Detrás de Leon aparece una silueta blanca corriendo por las escaleras y cuando él se gira, desaparece. Niega con la cabeza.
CÁMARA: “¿Habéis visto eso?”
Meredith y Leon niegan con la cabeza.
CÁMARA.“Dejadlo. Sé que estamos aquí para las investigaciones paranormales pero seguro que me he imaginado algo, no he dormido muy bien.”
3.- AULA DE INFO. Leon saca la llave que tenía guardada en el bolsillo y abre la puerta del aula de INFO, descubriendo así que el aula está completamente a oscuras y con las pantallas de los ordenadores iluminadas.
LEON.“Dudo que el profesor de informática sea tan descuidado como para dejarse todos los ordenadores encendidos. ¡Todos! ¿Quién lo habrá hecho? Además, este aula tiene una única llave y esa la tenemos nosotros ahora mismo.”
Meredith mira a Leon, poniendo los ojos en blanco.
MEREDITH.“Ningún profesor los ha dejado encendidos. Probablemente un alumno haya entrado mucho antes de que obtuviéramos la llave y nos ha gastado una broma sabiendo que íbamos a investigar a esta hora. Aunque, pensándolo mejor, también podría haber sido el fantasma que buscamos”.
Leon, que estaba buscando entre los ordenadores y bajo las mesas se levanta rápidamente y se acerca a la puerta.
LEON.“¡Meredith! Quizá haya sido el fantasma y pretende que vayamos tras él. Apresúrate, vamos a buscarlo a otro lugar. También tengo la llave de la sala de actos, es decir, el teatro de este instituto.”
Leon, sin esperar a Meredith sale corriendo y ella lo sigue.
4.- ENTRADA DE LA SALA DE ACTOS.
LEON.“Tenemos que ser sigilosos y andarnos con cuidado, nunca se sabe cuando el fantasma puede atacarnos. No sabemos que tipo de espíritu es…”
Meredith entra interrumpiendo a Leon y enciende las luces, comenzando a caminar entre las sillas y subiendo después al escenario, dando un salto hacia atrás, llamando a Leon.
MEREDITH.“¿¡Quienes sois!?”
Leon se acerca rápidamente, con los ojos abiertos, asustado.
LEON.“¿Sois alumnos de este instituto?”
En esa esquina, se halla un grupo de cuatro personas agachadas, vestidas de negro.
GRUPO DE PERSONAS, AL MISMO TIEMPO.“¡Eh, cerrad la puerta y apagad la luz! Un poco de respeto, ¡somos el club de los poetas muertos!”
Uno de ellos hace un gesto con la mano indicando que quieren que se vayan en ese mismo instante, reuniéndose de nuevo y agachados en el mismo rincón, ignorándolos.
Se ve de nuevo al fantasma aparece de nuevo tras ellos y Meredith, que es la única que ha podido verlo, toma el brazo de Leon bruscamente y lo arrastra hasta el patio, soltándolo y agarrándole la cabeza, señalándole varias esquinas, buscando a la par que él.
5.- Patio. EXTERIOR.
MEREDITH. “Lo he visto, Leon. ¡Lo he visto! ¿¡Me has oído!? ¡Lo acabo de ver y te juro, te prometo que estaba allí, frente a la puerta del teatro. ¡Mis ojos han visto a ese fantasma, grande y blanco!”
Leon aparta a Meredith.
LEON.“Pues Hasta que yo no lo vea no descansaré.”
Mientras Meredith le comunica a a Leon que lo ha visto y él le responde, el fantasma pasa por detrás de ellos y entonces, el cámara, sin decir nada, lo señala y deja caer la cámara, llevándose a ambos (solo se ven las espaldas del cámara y ve como coge a ambos y los arrastra hacia donde la cámara no puede grabar).
El “fantasma” sujeta la cámara y al enfocar su rostro, se quita una sábana blanca de encima, suspirando, negando con la cabeza y dirigiéndose hacia el grupo de los compañeros.
COMPAÑERA. “¡Esperad! No hay ningún fantasma, soy una alumna de Pau Vila. No era mi intención, mi propósito era engañar a mis compañeras de clase y asustarlas pero veo que no están aquí y que me he equivocado de personas.”
La misma compañera suspira. Leon le coloca la mano en el hombro.
LEON. “No te preocupes. Pero… ¿Cómo has conseguido al llave de la aula de informática? Solo hay una y esa la tenemos nosotros. Es imposible. ¿¡A qué hora has estado aquí para poder hacer lo de las luces!?”
COMPAÑERA.“¿A qué te refieres? ¡Yo no he entrado a ninguna aula!”
Y entonces, el fantasma se acerca lentamente por detrás de Leon, agarrándole el hombro. Él abre los ojos, asustado. Meredith mira a la compañera y le pregunta.
MEREDITH.“¿Entonces, quién está sujetando la cámara ahora? ¿Quién está grabándonos?”
Tanto como Leon y Meredith abren los ojos, inician un grito. La cámara se acerca lenta pero progresivamente a los personajes enfocados hasta que estos no son más que una mancha en la que se puede apreciar su expresión de terror. Fundido en negro. Fin.
Clara, Anna C., Quim, Alba T., Estel.
1.- INT. AULA. Alumnes a classe escoltant al professor. Càmera subjectiva del professor. Els alumnes prenen apunts o parlen.
PROFESSOR en Off: …sobre la terra viuen d’un milió d’espècies d’animals, i cada any se’n descobreixen més. Cada animal és únic, però hi ha característiques comunes que separen els éssers del regne animal d’altres éssers vius, com ara les plantes, com ara les plantes, els fongs i els orangismes unicel·lulars. Com tots els éssers vivents, els animals han de reproduir-se. La majoria ho fan aparellant-se amb un altre de la mateixa espècie. Normalment és la femella qui tria el mascle, per la qual cosa molts mascles tenen colors llampants o fan servir elaborats rituals de festeig per atreure una parella adequada. (acaba la lliçó). Vale nois, pel pròxim dilluns heu de fer una presentació sobre el regne animal, ara diré els grups: el primer, joan, Marta,Maria, Gerard, Jan i Carla;el segon grup: Berta, Lluna, Mireia, Xavi, Lara i Mar (s’enfoquen els protagonistes); i per últim, Quim, Laia, Júlia, Anna, David i Nil.
Gestos d’indignació i murmuris negatius.
2.- CANTINA. XAVI I MAR asseguts en una taula de la cantina. CONVERSA EN PLANO- CONTRAPLANO
MAR: No és just! no penso passar-me el cap de setmana fent un treball quan puc quedar amb el meu nòvio.
XAVI: Amb el teu nòvio?
MAR: Sí, amb en Ramón
XAVI: I… no creus que podries quedar amb mi? Potser… jo amb mi series molt més feliç que amb ell.
MAR: Ai no, el meu Ramón… No el canviaria per res del món
XAVI: I jo el teu somriure tampoc, és la cosa més preciosa que he vist en la meva vida… No sé si en Ramon diu aquestes coses… No ho sembla, oi que no?
MAR Ai, calla Xavi
XAVI: En realitat no puc perquè… he quedat amb tu (picant l’ull)
MAR Mira que ets pesat
XAVI: Saps que amb mi series més feliç que amb en Ramon…
MAR: No hi ha ningú com el meu Ramón…(fa una mirada enamoradíssa) com el trobo a faltar…
XAVI: Bé, ja hi tornem a ser (treu l’aire en senyal de desesperació)
3.- AULA D’INFORMÀTICA. Conversa filmada en Plano – Contraplano.
LARA: Jo…és que…clar….no m’ho puc perdre…és que…no puc fer el treball…clar…he d’anar a la comic-con…
LLUNA: T’estresses per res, viuríem molt millor sense màquines…
LARA: Acàs tens alguna cosa millor a fer?
LLUNA Clar! Anar a la muntanya… sempres és millor, el contacte amb els arbres, escoltar els ocells, sentir l’energia que la natura ens transmet, respirar l’aire de la natura…
LARA: (tallant-la) però què dius? Estàs tonta? Aquesta nena està fatal…
LLUNA: Jo crec que aquest treball pot ser interessant… els animals sempre ens poden ensenyar coses, igual que nosaltres a ells, i viure així en germanor… no et sembla guai?
LARA: (tallant-la) En tot cas els hi ensenyaríem nosaltres. A més no em ve de gust passar-me la tarda amb cinc persones més amb qui no tenim massa en comú.
LLUNA : Jo ho veig com una oportunitat per conectar amb els companys de classe tot i les nostres diferències. Recorda: l’objectiu és l’harmonia,amb la natura, amb els nostres iguals…. Tots fluint junts com criatures de l’univers que som…!
LARA: Per què hauria de voler connectar amb aquells panolis?
LLUNA : perquè en els fons tots som germans i ens hem d’estimar i respectar, igual que els animals ho fan, i les plantes, i les molècules de l’aire…
4.- AULA, CONVERSA AL PUPITRE FILMADA EN PLANO-CONTRAPLANO.
MIREIA: aquest profe és inútil! Que no sap que la gent té coses millors a fer un cap de setmana que un treball?!
BERTA: ja tio, i més ara… que aquest finde hi ha les rebaixes!!! Porto tres mesos mirant els catàlegs, em sé de memòria tots els preus, i he anat a a tres botigues aamagar roba perquè ningú me la prengui el primer dia de Rebaixes. I ja he quedat per anar-hi
MIREIA: però això no és escusa, hi pots anar un altre dia… Jo tinc competició, i aquesta és una de molt important.
BERTA: Tu vols suar un cap de setmana? En serio? Quin poc glamour, què poc fashion ets, què gens de cuqui ets…!
MIREIA: Abans d’estar tota l’estona dreta mirant roba en botigues plenes de gent amb dependentes que mengen xiclet, amb aquelles empentes, amb aquella música inaguantable….
BERTA: Doncs és molt millor, prefereixo estar amb les meves amigues comprant roba abans a estar una hora corrent, a acabar tot suada, llefiscosa, viscosa, com un animal, i ja no parlem de l’olor…. puaj, quin poc estil!
MIREIA: (suspir) Si tu ho dius..
BERTA: Doncs sí… I amb aquesta gent he de fer el treball?
MIREIA: Son bona gent, Berta.
BERTA: Sí, però has vist com van vestits?
MIREIA: Aixo no és important, son ells mateixos.
BERTA: Doncs per mi sí…
MIREIA: Bueno ja veuras que al final t’ho passaràs bé encara que no anem ben vestits (riu)
BERTA: (suspir) Això espero…
5.- BIBLIOTECA. Lluna, Lara, Mar, Berta, Mireia, Xavi. Estant la Lluna, la Mar,el Xavi i la Mireia treballant en una taula. Sense parlar. Berta, amb unes bosses de roba, arriba tard amb la Lara i les miren malament.
MAR: per què arribeu tard?
LARA: és que estava acabant la partida i no podia acabar.
La gent passa d’ella, s’asseu.
XAVI: i tu quina excusa tens? (dient-li a la Berta)
BERTA: tenia coses millors a fer.
S’’asseu al costat de la Lluna i deixa les bosses al costat. La Lluna mira les bosses, mira a la Berta senyalant que sap què ha fet. La Berta agafa les bosses dissimulant i posant-les a l’altre costat.)
MIREIA: va, nois, que el treball és llarg, i l’hem de fer bé.
XAVI: sí, va va, sí, que m’hi jugo la nota!
LLUNA: la nota només és un número. El més important és aprendre i gaudir del que ens ensenyin per poder-ho aplicar a la vida en harmonia amb el nostre interior, i així obtenir la felicitat…
BERTA: Aquesta s’ha fumat alguna cosa.
LARA: Fijo, coneixent-la…
MAR: Ai, pobreta, prou ja.
MIREIA: Va gent, comencem.
Es veu a càmera ràpida com fan el treball i es sent música de fons. Durant uns 20 segons.
6.- AULA. Estan tots els alumnes a la classe parlant i esperant al professor, la Mireia té el treball a les mans.
LLUNA: Heu vist nois, al final no ens ha quedat tan malament. Ens vam poder entendre!
MAR: Home, no ha estat malament.
BERTA: (suspir) Bueno… (mira a la Mireia)
MIREIA: Ja t’ho vaig dir…
EXTRA (Helena): Ei…! Notícies! … No ha vingut el profee!!!
La resta de la classe ho celebra, els protas s’enfaden perquè volien presentar el treball.
LARA: En serio? I per això hem fet el teball?
XAVI: Joder!
7.- CANTINA. XAVI I MAR a la cantina
XAVI: Sap que ens juguem la nota i es queda a casa dormint, el professor…
MAR: Bueno, això no ho saps Xavi… Potser estava malalt el pobre home…
XAVI: Pot ser…. Bueno, més temps per estudiar la presentació.
MAR: Clar! Així podré quedar amb el Ramón.
XAVI: Algun dia vull conèixer el Ramón! Sempre parles d’ell i no l’he vist mai.
MAR: Vale sí! Jo crec que et caurà molt bé, a més té una germana de la nostra edat. Si vols te la presento.
8.- AULA D’INFORMÀTICA. LARA I LLUNA
LARA: Tio, amb el que ens ha costat…
LLUNA: No passa res, ja ho presentarem un altre dia, tot tot tot té solució!
LARA: Ja, tio, però igualment jo vaig estar estudiant la presentació ahir a la nit quan podria haver estat jugant!
LLUNA: Això ja ho fas sempre! A més, hem pogut conèixer a gent que si no fós per aquest treball no ens hauríem no parlat.
LARA: Ja, això també és veritat. En el fons ens vam conèixer una mica més…
LLUNA: Si ja t’ho deia jo… Ah, una cosa, el joc que em vas ensenyar em va agradar molt… no m’ho hauria imaginat mai. (mirant a càmera) no estava malament!
9.- GIMNÀS. MIREIA I BERTA
MIREIA: Jope, ara que l’havíem fet i ens hem saltat coses…
BERTA: Ja… la gent és molt impresentable
MIREIA: És que no sé, hagués pogut avisar que no vindria, així també hauríem tingut més temps…
BERTA: Podríem haver quedat un altre dia i així no haguéssim anat tan estressats.
MIREIA: Sí perquè a la biblio al principi anàvem…
BERTA: Ja, ja… Ah per cert, podríem anar a córrer un dia juntes, no?
MIREIA: Per mi perfecte! Quan vulguis hi anem! Tia, la setmana que ve tinc una festa i no tinc roba…
BERTA: Ah, doncs si vols et deixo alguna cosa!
MIREIA: Perfecte, ja quedarem.
10.- SALA D’ACTES. Els protagonistes junts parlant a càmera a la sala d’actes asseguts a l’escenari.
MIREIA: Al final, amb aquest treball que ningú volia fer, ens ho hem acabat passant bé i ens hem conegut.
LLUNA: Encara que tinguem personalitats diferents, hem conectat.
BERTA: La veritat es que no m’ho pensava.
MAR: Doncs m’ho he passat bé, m’ho esperava més avorrit.
LARA: És més, hem quedat aquest cap de setmana.
XAVI: Qui ho hauria dit…
11.- 9KIM. Protagonistes prenent alguna cosa, rient i parlant. Sona una cançó de fons.
Ana A., Maria M., Helena, Maria M., Ashmita.
1.- AULA. INT. DIA. Una chica cabizbaja dibuja un corazón sin prestar atención a la lección de dibujo. De repente, se distrae mirando por la ventana a un chico sentado en un aula situada justo enfrente de la suya. Alternamente, los dos chicos se miran a través de sus respectivas ventanas, pero siempre sin coincidir en sus miradas. FILMADO EN PLANO-CONTRAPLANO.
CHICA: Es que es imposible, es mi destino… solo conozco la palabra “no”….. Ahí está él, qué bien puesto, qué figura, todo decorativo… Qué porte, qué mirada, qué gesto, qué fachada….! Y él… solo se debe fijar en esas petardas de discotecas, estoy segura… Si supiera que tengo algo que hacer con él, lo intentaría, pero es que está claro que no…!
CHICO: Imposible, imposible, ella jamás se fijará en mí. Si supiera que voy a la discoteca por si un día tengo suete y va ella también… Ni se fija en mí cuando la veo por el pasillo. Ahora está en la ventana y ni me mira. Qué mala suerte tengo! Seguro que prefiere a tíos musculados… En cambio yo, que soy un escuchimizado… Ni ganas de intentarlo con ella, me quedan…
2. TAQUILLAS. Al sonar el timbre, el chico sale de su clase y se dirige a las taquillas del edificio pequeño, donde se encuentra a la chica hablando con sus amigas. Ambos cogen sus libros mientras se miran tímidamente.
CHICA: Ojalá se atreviera a decirme algo… Ven, ven, que no muerdo… Gírate, vamos, ¡qué haces tan distraído? Ven con mamá… Nada… ni caso, lo que decía, No, no y no…!
CHICO: Es tan guapa, cómo se mueve, cómo habla, ¡cómo ríe! ¿Por qué no eres mía? Si se gira hacia mí, le digo algo.. venga.. genga… venga… Bah, no…, como siempre….!
3.-TRAVELLING CAMINO AL AULA DE MÚSICA. Seguidamente, el chico se encamina hacia el aula de música y unos metros detrás de él, la chica, junto a sus amigas, lo mira atentamente.
El chico se para a hablar con otra chica.
CHICA: ¿Quién es esa? Qué suerte tienen algunas… ¿Por qué está hablando con ella? ¿Por qué la mira? ¿Por qué a mí no me mira así? Lo que daría yo por hablar con él… Mírala, qué interés tiene ella en seguir hablando… Lo peor es que la entiendo… yo haría lo mismo. No, yo haría más… Eh, víbora, no te acerques tanto… quieta ahí! Eso, eso, no se te vaya a pegar algo…. Déjale respirar, que le estás asfixiando. Como te acerques más no le va a dar la luz… Falsa, si no te interesa lo que le dices, lo que quieres es tenerlo ahí entero, para ti sola…
CHICO: Qué paliza de tía… Sí, sí, sí…. No sé ni qué le contesto. Qué aburrimiento de conversación… No es con ella con quien quiero hablar. Es.. contigo! ¿Qé haces ahí parada? Ven, si vienes le pego una patada y ocupas su sitio. Si es contigo con quien quiero estar… No, no vendrás. No llego a tu talla, eres demasiado para mí. Pero ¿no ves que eres tú la que me importa?
La chica pasa al lado de ambos
CHICO: No te vayas, no te enfades mi amor…
4.- AULA DE MÚSICA. Los dos están en clase de música donde la profesora empieza a tocar una melodía con el piano. Durante la interpretación de la obra musical, de nuevo, ambos se miran, pero sin encontrar el valor suficiente para hablarse. Plano contraplano, como en escenas anteriores.
CHICO: Qué música para bailar con ella… qué estupendo sería… si yo fuese alguien para ella. Tengo que hacer algo para que note mi existencia… Decidido! Le haré llegar algún mensaje…!
CHICA: Si supieras loque estoy pensando…. Tú y tus petardas de discoteca… Con esta canción me acercaría a ti…. No puede ser… ¿Por qué no se gira? ¿Por qué no me mira? No le importo… Lo doy todo por perdido… Tengo que olvidarle… Pero no puedo, ¡es el amor de mi vida! Si tuviera una pista tuya, si aparecieras para mí…
El chico extrae un post-it de su carpeta. Escribe algo en él. La chica lo mira con curiosidad.
- PUERTA DEL INSTITUTO. El timbre suena y la chica se dirige a la salida del Instituto. El chico la sigue rápidamente y, al ver que lleva el bolsillo pequeño de la mochila abierto, decide introducir la carta de amor que le ha escrito, cuidadosamente. Desgraciadamente, la chica se gira bruscamente al escuchar a sus amigas gritar su nombre y la carta cae al suelo, pero para entonces el chico ya se ha ido y no presencia la escena.
La chica lleva el bolsillo de la mochila abierta.
Introduce un post-it.
El chico se avanza y se pone en paralelo a la chica. Avanzan brevemente.
El post-it se cae de la mochila cuando llaman a la chica y se gira.
El chico sale y más tarde la chica. PG de ambos separados.
Fin.