La Primera Guerra Mundial

CAUSAS

Disputas imperiales:
– busqueda alemana de un imperio colonial.
– Crisis Marroquies

Nacionalismo racional:
– Crisis de los Balcanes (Primera y segunda guerra Balcánica)
– Contecioso de Alsacia y Lorena.

Alianzas Militares:
– Triple alianza (Alemania/Australia/Italia)
– Triple Entente
– Razones que las propiciaron (Enemistad franco-alemana/ Enemisidad Ruso-austriaca/Enemisidad Servio autriaca)

La carrera de amamientos

Factores Políticos

Publicat dins de General | Etiquetat com a | Deixa un comentari

L’AGONÍA DE LA SEGONA RESTAURACIÓN, per Juan-José López Burniol

A veces los alumnos me preguntan para qué sirve conocer la historia. Para ENTENDER COMPLETAMENTE este artículo que apareció en LA VANGUARDIA el sábado día 12 de enero:

La Segona Restauració, encarnada des de fa un terç de segle en la persona del rei Joan Carles, es troba actualment en una situació de profunda crisi, que pot arribar a ser terminal si no es reacciona a temps -que encara n’hi ha- per introduir certes reformes tan substancials com imprescindibles. La justa comprensió d’aquesta idea exigeix un comentari, per al que pot resultar útil distingir -en la història contemporània d’Espanya- dos cicles successius que tenen un evident paral·lelisme en les seves diferents etapes. Vegem.

El primer cicle s’inicia amb la Gloriosa revolució de setembre del 1868, que va enderrocar a Isabel II, va ampliar significativament l’àmbit de llibertats i va cristal·litzar -després de l’interludi savoià- en la Primera República. Aquesta etapa revolucionària -autodestruïda aviat pel cantonalisme- va donar pas, després del cop d’Estat del general Pavia, a la Primera Restauració en la persona del rei Alfons XII. Aquesta restauració -retorn a “l’ordre natural de les coses”, com en diuen els defensors- va suposar la institucionalització fàctica, mitjançant el torn de partits, del sistema social que Joaquín Costa va definir com a “oligarquia i caciquisme” i del model polític que José Ortega y Gasset va qualificar com “un panorama de fantasmes”, atribuint a Cánovas la condició de “gran empresari de la fantasmagoria”. El defecte capital d’aquesta Primera Restauració va ser que deixava fora de joc més de mig país: la classe obrera, sens dubte, però també amplis sectors moderats de l’esquerra burgesa. No és estrany, per tant, que entrés en una primera crisi, just fa ara cent anys, quan Antonio Maura, impulsat per les conseqüències del cas Ferrer i també per la seva supèrbia -que era molta-, va donar per trencat el turnisme. A partir d’aquest moment, la restauració es va arrossegar a empentes i rodolons uns altres deu anys -amb dos governs de concentració (relativa) inclosos-, fins que va desembocar en el que era el seu destí natural atesa la seva incapacitat d’obrir-se a tots: la dictadura. Una dictadura que el general Primo de Rivera va anunciar com una lletra a noranta dies, però que va durar set anys. La caiguda, el 1930, va arrossegar tot el muntatge, monarquia inclosa. Els que fins aleshores hi havien jugat ja no tenien més cartes a la màniga. Estava a punt d’iniciar-se el segon cicle.

El segon cicle comença, per tant, amb la caiguda d’Alfons XIII després de les eleccions municipals d’abril del 1931 i la immediata proclamació de la Segona República, que va ser rebuda per bona part dels espanyols amb il·lusió i esperança. Malgrat això, no va ser possible consolidar un règim democràtic de llibertats en el qual hi cabés tothom. El fracàs col·lectiu va ser total i absolut, revestint la més vesànica de les formes, que és la guerra civil. Una guerra en la que la victòria d’un dels bàndols es va consolidar, de forma acerba, en una altra dictadura, que va ser una segona edició -corregida i augmentada- de la primera. Corregida, perquè el general Franco mai no parlà de cap lletra amb venciment temporal, i augmentada perquè de set anys va passar a trenta-sis. Però la vida continua també sota les dictadures i malgrat elles, raó per la que, a partir del 1959 (pla d’estabilització, plans de desenvolupament), l’economia del país va anar creixent i es va originar una classe mitjana que, en morir el general Franco, va imposar un canvi, una transició política, en la qual el pacte entre els que venien del règim i els que eren més o menys fora va endegar la Segona Restauració. Aquesta va ser una aposta pel canvi dins d’un ordre – “de la llei a la llei”-, utilitzant amb aquest fi, per segona vegada en un segle, els elements de la dinastia borbònica. Va ser una ruptura disfressada de reforma o una reforma maquillada de ruptura? El que vostès vulguin. És igual. En qualsevol cas, va ser un arranjament, un -al meu judici- esplèndid arranjament, que sempre he defensat per preferir el valor fecund del pacte transaccional a l’orgull estèril dels sublims principis intangibles.

I ha funcionat. La Segona Restauració ha donat al país un dels més dilatats períodes de pau i progrés, compatible amb la manifestació dels primers símptomes d’un vici que avui està en procés de provocar la perversió del sistema, posant-lo a punt d’una crisi terminal. Resulta curiós que aquest vici s’assembli tant, sense ser el mateix, al defecte estructural que va provocar el col·lapse de la Primera Restauració. Va ser llavors la marginació pel sistema polític de bona part del país; és ara l’ocupació monopolista del poder -el seu ús exclusiu i excloent- per uns grups socials minoritaris, clarament definits i lligats entre si per relacions de dependència, connivència o col·lusió, que usufructuen el poder en benefici propi, convençuts de la immunitat que els proporciona la seva situació de privilegi. És per això que els parlaré, en un pròxim article, de les castes assentades sobre l’Estat i del dèficit de democràcia que constitueix el mal més greu que avui ens afligeix.

Preguntas que se me ocurren:

¿Quién es el autor del artículo?

¿Cuándo se dio la Primera Transición? ¿Quiénes fueron sus protagonistas?

¿Y la Segunda? ¿Cuándo se dio? ¿Y sus protagonistas?

¿Cuál es la tesis de López Burniol? ¿O tiene varias?

Podéis hacer los comentarios que se os ocurran.

Publicat dins de ARTÍCULOS DE DIARIOS, HISTORIA DE ESPAÑA SIGLO XX, HISTORIA DE ESPAÑA SIGLO XXI, HISTORIA ESPAÑA SIGLO XIX | Etiquetat com a , , , , , , | 1 comentari

Mezzetin / Rong Rong Hu (E-41)

Esta obra del rococó llamada Mezzetín de Jean-Antoine Watteau, me ha llamado mucho la atención por la escena que aparece reflejada.
Desde mi punto de vista, muestra a un hombre desconsolado tocando la guitarra que, parece buscar la atención de su amada. No obstante, ésta le da la espalda e ignora sin ningún reparo.

La verdad es que la escena me ha parecido un poco cómica, no solo por las ropas que lleva el hombre, sino también por la indiferencia de la mujer.

¡Darle a la imagen para verla mejor!

Publicat dins de General | Deixa un comentari

¿La historia se repite? por Ariadna y Patricia Ribes Metidieri del B-21

Hace unos días, mi hermana y yo estábamos leyendo un artículo sobre el inicio del catalanismo político, cuando encontramos una referencia a la crisis del ferrocarril de 1866. Después de investigar un tanto qué fue está crisis en particular y sus causas, no hemos podido dejar de constatar la gran cantidad de paralelismos entre la crisis de 1866 y la actual. Es por ello que queremos compartir parte de la información que hemos encontrado y que cada uno de los lectores juzgue por sí mismo si la historia parece o no repetirse.

Así pues, primero hablaremos de la crisis del ferrocarril, empezando por el contexto histórico en que se produjo.

Resulta que durante el siglo XIX en España se produjo una revolución industrial que, aunque no fue demasiado impresionante (ya que solo triunfó en el País Vasco y Cataluña), trajo cambios profundos, como la lenta transformación de la agricultura, el establecimiento de un mercado interior único, una reforma del sector financiero y el inicio del desarrollo del ferrocarril.

En cuanto al sector financiero, se empezó a modernizar en 1856 con la Ley de Bancos de Emisión y Sociedades de Crédito que permitió la iniciativa privada. Este hecho es relevante porque permitió la inversión en el sector que, impulsado por el Estado, habría de originar la crisis que estamos tratando.

Ahora bien, ¿cómo pudo la construcción de ferrocarriles conducir a una crisis? Pues veréis, resulta que a raíz de estas reformas y debido a la Ley de Bases de los Ferrocarriles (1885) la construcción de ferrocarriles se aceleró enormemente entre 1856 y 1866, ya que, al parecer, la ley de 1855 contribuyó a atraer capital hacia el sector ferroviario de una forma si no exclusiva, sí de manera lo suficientemente masiva como para detraer dinero de otros sectores productivos necesitados de financiación, como la industria.

Sin embargo, el coste que conllevó la construcción del ferrocarril fue mucho más elevado de lo que se pensó en un primer momento; y una vez construida la red principal, el tráfico de mercancías fue mucho más bajo de lo previsto. El resultado fue que los inversores que habían contribuido a la construcción de dichas líneas (y que habían pedido préstamos a los diferentes bancos de la época para poder financiarse) no obtuvieran ningún beneficio (sino solo pérdidas), cayendo en una situación de suspensión de pagos.

A esto se sumó la crisis financiera y de liquidez que padecieron los bancos a causa de la situación descrita y por culpa de haber comprado demasiada deuda pública, ya que el Estado se encontraba en quiebra por las ayudas otorgadas a este sector, la pérdida de algunas de las colonias y la financiación de guerras en el continente americano. Como dato indicativo de la magnitud de esta crisis financiera, cabe destacar que antes de ésta había 35 sociedades crediticias que pasaron a ser tan solo 2 después de ella.

¿No os suena todavía? Pues ahora examinemos algunos de los aspectos de la crisis en la que actualmente se encuentra el Estado español: la construcción de infraestructuras que, igual que el ferrocarril en la crisis de la que hemos estado hablando, no han reportado más que deudas.

Salvando las distancias (ya que la crisis actual es más compleja que la que ya hemos tratado y ha afectado, en mayor o menor medida, a todo el mundo), algunas de las razones que la desencadenaron en España fueron el elevado endeudamiento público y privado, pero esta vez, en el sector inmobiliario y de infraestructuras.

Simplificándolo mucho y centrándome en estos dos puntos, el hecho es que, igual que en 1855 se hizo una ley para promover el desarrollo del ferrocarril, durante el último gobierno de Aznar se publicó la Ley de Liberalización del suelo, que permitió la construcción masiva de pisos e infraestructuras, promoviendo hasta límites insospechados este sector. Sin embargo, igual que en la crisis de 1866, este sector recibió la mayor parte de las inversiones tanto privadas como públicas, hasta llegar a un punto en que estas dejaron de ser rentables, reportando deudas únicamente.

Para comprender este último punto, nada mejor que unos cuantos ejemplos como, a nivel privado, el hecho que hacia 2010 hubiera casi más viviendas construidas que compradores dispuestos a comprarlas, cosa que originó el tan conocido reventón de la burbuja inmobiliaria.

Por otro lado, el Estado no se quedó corto. Igual que en la crisis del ferrocarril éste promovió económicamente el sector y se endeudó, en ésta, el Estado invirtió lo que no tenía en infraestructuras públicas como el AVE o la construcción de aeropuertos (antes de la crisis, en España había 45 aeropuertos muchos de los cuales apenas tenían unas decenas de clientes al día), de manera que tuvo que emitir bonos de deuda pública, que los bancos compraron.

Otro ejemplo de la política desastrosa que nos ha conducido a este desastre es la promesa de la “creación de puestos de trabajo”, aunque parezca contradictorio. No sé si recordáis la campaña de los partidos que ofrecían puestos de trabajo cuando empezaba la crisis, con lo que consiguieron más votantes. Pues bien, la mayoría de estos puestos que promovieron y consiguieron disminuir el paro durante unos cuantos meses, fueron a través de la construcción de infraestructuras. Es decir, crearon una solución de “pan para hoy y hambre para mañana”, ya que la construcción de dichas infraestructuras solo consiguió disminuir el paro durante unos meses (mientras se hacía la obra) y solo dejaron deudas, no un aumento real del PIB ni puestos de trabajo duraderos. En otras palabras, el gobierno de Zapatero agravó la crisis intentando, teóricamente, solucionarla.

A todo esto, debemos sumar la crisis financiera que estalló (también debido a razones externas que no trataremos) a causa de la situación con la burbuja financiera y a cómo el Estado empeoró la situación a causa de la elevadísima deuda pública que había contraído.

Por lo tanto, con esta comparación queríamos mostrar cómo los errores del pasado se repiten y que a pesar de todo, la situación que estamos viviendo actualmente no es tan excepcional.

Publicat dins de General | Etiquetat com a | 2 comentaris

El romanticisme – Yamila Gil E-41

El romanticisme es un art subjetivista e íntim que renuncía a les cosas exteriores y concentra la seva atención en l’interior del ser humà.

L’arquitectura:

– Estudíen molt les técniques constructives medievals i descubreixen solucions improvistes que els mouen a una major admiració cap al estil gothic. En el romanticisme no creen una nova arquitectura si no que imiten la gothica.

Escultures:

– La majoria dels escultors son bastant classics. El Romanticisme preten lluitar amb el estil Neoclásic anterior. Aquest estil esta inspirat en les formes clasiques grecorromane, però quan el romàntic fa les escultures no ho fa tan bé com l’arquitectura perque no l’acava d’entendre.

– A l’hora d’escollir un tipus d’escultura apropiada, tornen a imitar a les pasades, com van fer amb l’arquitecutra i troben la plenitud classica com a producte insuperable d’aques camp. Pero es veuen obligats a rebutjar-ho perque els classics ja ho havien aceptat. D’aquesta forma es com l’escultura pasa a ser el art que menys expresa la idea romantica.

La pintura:

– La pintura es la forma més apropiada per expressar la idea romantica.

-La Revolució francesa, les guerres napoleòniques que assoten Europa i la crisi interna dels sistemes d’Antic Règim, provoquen la pèrdua de la fe en la Raó. Com a reacció, apareix una nova sensibilitat que es caracteritza per: el valor primordial es els sentiments, la exaltació de les passions, la intucions, la llibertat imaginativa i al invidúo. El romanticisme en l’art sobretot es una manera de sentir .

– La seva temàtica busca l’evasió, els llocs llunyans i les èpoques passades. Algunes causes com la guerra de la independència grega gaudeixen d’un gran predicament entre els romàntics.

-Utilitza diferents tècniques.
-La textura comença a ser valorada en si mateixa i apareixen les superfícies rugoses juntament amb les formes més subtils. La pinzellada és lliure, viva i plena d’expressivitat.
-Desapareix la línia davant del color.
-La llum és importantíssima i es cuiden els seus gradacions.
-Les composicions tendeixen a ser dinàmiques, marcades per les línies corbes i els gestos dramàtics.
-Els temes lo característic és la varietat, encara que hi ha característiques generals sobre el tractament dels temes. Sorgeix l’exotisme de la memòria d’un misteriós i gloriós passat que inclou des de l’antiga Grècia fins a l’edat mitjana, especialment l’època gòtica. El gòtic és l’estil per excel·lència. En la pintura es recullen arquitectures gòtiques, llegendes, moments històrics, etc.

Publicat dins de General | 1 comentari

La libertat guiant el poble – Eugène Delacroix (Carla López Casamayor)

La llibertat guiant el poble es una obra d’Eugène Delacroix (París,1798-1863). Va ser pintat al 1830 amb oli sobre tela i mesura 1,60×3,25m. Pertany a l’estil romàntic i el tema és al·legòric i històric. Està al Musée du Louvre(París).

Aquest quadre representa els fets revolucionaris que es van produir a París (dies 27,28 i 29 de Juliol del 1830) i que van posar fi al regnat dels Borbó a França i van donar pas a la monarquia constitucional. La finalitat d’aquesta tela era remarcar l’esperit combatiu i de rebel·lia que va unir el poble francès.

Es tracta d’una composició creada per un triangle, el vèrtex del triangle es la bandera francesa i la base es formada per cosos de morts. La bandera la sostén la protagonista del quadre, una dona que representa la llibertat com bé diu el títol.

Delacroix destaca la gran mobilitat de la escena que ens fa pensar que el poble i la dona van cap a la persona que observa el quadre. Al fons a la dreta es reconeixen les siluetes de Notredame, així situant l’escenari dels fets.

El quadre es compost per tonalitats fosques destacant la il·luminació central que rep la dona. Al costat de la dona podem veure homes de diferents classes socials, com ara la burgesia(home del barret de copa alta), classe menestral (home amb camisa blanca i espasa), i un jove amb pistoles que suposem que simbolitza el futur. Just al darrera trobem la gran massa popular que es concentren a la moguda.

Aquest quadre m’ha cridat l’atenció per com es destacada la dona, la lluminositat amb la que es mostra en contrast amb els del seu voltant.

(Bibliografia: Llibre “HISTÒRIA DE L’ART” de J.R.Triadó Tur, M.Pendás García i X.Triadó Subirana)

Publicat dins de General | 1 comentari

L’àngel ferit per Guillem E-41

"EL ángel herido" Hugo Simberg (1873-1917)

Aquesta curiosa pintura m’ha cridat bastant l’atenció. Es tracta de “L’àngel ferit”, de Hugo Simberg. M’ha fet certa gràcia la sutiació, bastant curiosa: dos nens amb una expressió seriosa (no veiem ni una micra d’inocència) portant un àngel, que amb una bena als ulls i amb rastres de sang a la seva ala, ens convida a pensar quins esdeveniments han passat per a que es doni aquesta situació. A més, sembla que els dos nens estiguin de dol.

Clarament ens trobem davant d’una obra simbolista, que busca que pensem i imaginem a partir de la representació (el mateix Simberg no va voler donar explicacions o aclaracions de les seves pintures). Per exemple, podriem pensar que l’autor critica la soberbia: l’àngel probablement no esperava la seva mort, que podria haver estat causada per una imprudència que el ser angelical hauria comès per creure’s immortal. Però aquesta reflexió només es una especulació meva, com mil més que en podria fer; per això us convido a tots a un agradable joc: pensar i imaginar.

Guillem Ramírez Santos de la E-41

Publicat dins de General, HISTORIA CONTEMPORÁNEA, SOCIEDAD | Etiquetat com a | 1 comentari

Antonio Canova: obra ( per Lluís Rocas)

Esta es una escultura de Antonio Canova, que fue el maximo representante de la escultura neoclàssica.

Canova es un autor que acostumbra a trabajar con mujeres aunque también podemos encontrar alguna obra con hombres. Esta imagen me impacta por el echo de que estén tres mujeres abrazándose juntas y desnudas lo cual no es muy habitual. La luminosidad de la imagen es muy buena.

Publicat dins de General | Etiquetat com a | Deixa un comentari

La caiguda dels gegants (Ken Follett) per Guillem Ramírez Santos E-41

He començat a llegir-me l’obra “La caiguda dels gegants”, de Ken Follett. Més que per la seva qualitat literària, m’he motivat a escriure aquest article perquè m’he adonat de les seves importants referències històriques. Lamentablement, no porto gaire més de cent pàgines d’aquest llibre, i per tant tan sols puc oferir una dosi molt petita de l’argument.

Ens trobem a començaments del segle XX, el segle de l’expansió i la modernització. Ens trobem en una petita població de Gal·les on la burgesia més alta conviu amb el proletariat, que es guanya la vida de l’explotació d’unes mines. El treball allà és esgotador, i les males condicions de seguretat i de treball no són l’única cosa que ha captat la meva atenció: Billy al Quadrat, un nen de TRETZE anys, es prepara per a passar el seu primer dia a la mina. No només aquest fet em sembla increïble, sinó que ni el seu pare (el cap dels sindicalistes) ni la resta de famílies mineres senten ni el mínim rebuig cap a això. Segons ells, en William (Billy) ja és gran.

Aquestes coses passen a la mina al mateix temps que el comte Fitzherbert, propietari de les mines, aculleix a casa seva al rei Jordi V i la resta de la seva comitiva. L’autor ens dóna, per tant, una idea de la vida aristocràtica de començaments de segle, i de les dures condicions de la classe obrera. Dins la mina es produeix una explosió, i Follet aprofita per a explicar-nos un important acord d’unes mesures de seguretat entre els sindicalistes i els propietaris de les mines, i com aquests últims els hi acaben venent fum (és una estafa).

Recomano molt llegir aquesta novel·la, al cap i a la fi també és entretinguda. Crec que finalment Fitz i la germana de Billy s’enamoraran, però això és una humil hipòtesi meva basada en el transcurs d’unes poques pàgines. Espero disfrutar d’una bona lectura.

Publicat dins de CULTURA, General, HISTORIA MODERNA, POLÍTICA, SOCIEDAD | Etiquetat com a | 1 comentari

Película “El asesinato de Carrero Blanco” por Mónica Guberna B21

La historia se sitúa en 1973, coincidiendo con el año del abandono de las tropas americanas en Vietnam y de la construcción de las torres gemelas, a parte de la boda de Carmen Martínez Bordiú, celebrada un año antes.

Franco estaba muriendo, y fue entonces cuando se separaron dos bandos: uno que quería al príncipe en el poder, para cambiar así la política del país y poder dejar atrás una dictadura para tener una democracia. Pero había también un grupo de militares que quería que gobernara Carrero Blanco, que seguiría dictando al igual que Franco en vez de cambiar el sistema a una democracia. Por otra parte, la ETA planea secuestrar a Carrero Blanco, pero no matarlo. Planeaban pedir un rescate a cambio de sacar de la cárcel a los etarras que permanecían encerrados. Estos tampoco querían el gobierno del rey, solo buscaban la independencia del País Vasco. Algunos integrantes de la ETA se refugiaban y escondían en Francia para que no les pudieran encontrar.

Después se produce un cambio de planes. ETA quiere matar a Carrero Blanco. Finalmente, el 20 de diciembre de 1973 matan al almirante poniendo explosivos en un coche y bajo el suelo en un túnel que construyeron, así, cuando el coche de Carrero Blanco pasa por el lado del coche con los explosivos, los atacantes activan la bomba y el coche del presidente sale disparado, elevándose 10 pisos y acabando detrás del edificio. Más tarde se descubre que los explosivos del coche no explotaron, y que solo explotó la dinamita del túnel bajo tierra.

Como curiosidad, recalcaría que el atentado se produjo en la calle Claudio Coello.

LOS ENLACES:

CAPÍTULO 1

CAPÍTULO 2.

DOCUMENTAL SOBRE CARRERO BLANCO.

GALERÍA:

Publicat dins de DOCUMENTALES, General, HISTORIA DE ESPAÑA SIGLO XX, HISTORIA ESPAÑA SIGLO XIX, PELÍCULAS, PERSONAJES, POLÍTICA, RTVE, serie RTVE | Etiquetat com a , , , | 4 comentaris