Aquesta tarda, per fi, he tingut temps de pensar en el bloc i en què podria enriquir la meva nota, amb un sentit. Sé que vaig una mica tard, però ens vas demanar que expliquéssim com vam viure la Guerra Civil Espanyola, a la meva família, quan ni la meva àvia, la Montserrat, havia nascut. Per tant, he parlat amb ella i la meva mare, i m’han explicat tot el que recorden, saben i a elles els han explicat la seva família que SÍ que va viure en aquella època.
L’avi de la meva mare, que es deia Miquel era dels anomenats “rojos”, i l’any 1938, quan l’excèrcit franquista entra a Catalunya, els nacionals buscaven a tots els Catalanistes, i el meu besavi ho era, per tant, va haver de marxar a l’exili a França, perquè sinó seria executat pels franquistes. La meva besàvia, la “Conxita”, bé, es deia Concepció, va ser detinguda amb el tiet de la meva mare, el Mario, quan aquest tenia només 5 anys. A tots dos els van portar a un camp de concentració on hi havia famílies dels homes que eren buscats per l’excèrcit nacional o falangista.
La meva besàvia, a principis del 1939, va rebre una carta del seu home, des de França, que li deia on ell s’havia exiliat i li demanava que s’escapés del camp de concentració i es retrobéssin als pirineus francesos, a Perpinyà. Llavors, la Conxita, tenia la necessitat d’escapar-se i gràcies a una dona andalusa, a qui va recordar i agraïr tota la seva vida el que va fer per a ella, va entretindre els vigilants perquè l’àvia de la meva mare, pogués escapar-se amb el seu fill, ho va aconseguir.
Ella, amb uns 25 anys i un nen petit, caminant i sola, va haver de creuar els Pirineus a l’hivern, per arribar a on era el seu home, a Perpinyà. Finalment, tots dos van retrobar-se a la ciutat Francesa.
Pot ser molt resumida, la història, és el que més recordem la generació actual. Tenint en compte que la narració d’aquests fets, han passat dels meus besavis a la meva àvia, i aquesta ho ha transmet a la meva mare, ara sóc jo qui recordarà la història i estaré encantada d’explicar el passat de la nostra família als meus fills. Sóc i tots ho som de feliços a la meva família, ja que encara que els nostres avantpassats hagin passats per situacions dures i difícils, ara, podem explicar-ho, ja que tots van poder sobreviure i tornar al cap de vint anys, després de passar pel sud de França i Burgos, a Barcelona.
Sembla quasi de novel.la, veritat? Van patir tant que es fa difícil traslladar al paper (o a la pantalla del ordinador) la sensació de pànic i de terror abans i durant les fugides cap a França dels teus avantpassats. I això que potser no sabeu què els va passar allà, amb un país en guerra contra els alemanys i més tard amb un règim, el de Vichy, col.laboracionista amb els nazis.
M’ha agradat molt aquesta història teva, Meritxell, perquè demostra que els que tot el hem estudiat a classe es correspòn amb la realitat.