Category Archives: literatura

Els tòpics de la poesia d’Horaci

Davant de la inexorabilitat de la mort cal aprofitar cadascun dels moments que ens regala la vida. És el tòpic del carpe diem.

Exhortació a beure (Epode 13)
(Davant les adversitats, gaudim del moment present)

“Un temporal esfereïdor ha encongit el cel,
pluges i neus porten Júpiter a la terra;
l’Aquiló de Tràcia fa retrunyir adés els boscos, adés el mar.
Arrenquem d’avui, amics, les oportunitats
i, mentre tinguem força als genolls
I ens escaigui, que la vellesa s’esvaeixi dels nostres fronts emboirats. (…)”

Tria de Laura Rodríguez i Marta Sánchez

 

Purificació a través del teatre

A la classe de grec de Batxillerat els alumnes us heu trobat amb aquesta qüestió:

Explica com entens tu l’afirmació aristotèlica que ‘la funció principal de la tragèdia era la catarsi o purificació a què s’arribava a través de la lliçó moral contemplada en escena i de la participació en el culte dionisíac que el teatre comportava’.

 

I hi heu respost així:

“L’afirmació aristotèlica fa referència a que la tragèdia era una forma de desconnexió i que s’arribava a la lliçó moral contemplant la representació de l’obra i amb el culte al déu Dionís, que era un déu que s’associava a la festa, al vi, etc., que són coses que et fan oblidar allò dolent.
(Marta)

“L’afirmació vol dir que el teatre servia a les persones per purificar la seva ànima, aprenent actes morals que havien contemplat a l’escena.”
(Alba)

“El teatre proporciona un ensenyament didàctic a través de les representacions i, a més a més, fa referència al culte al déu Dionís, que és el déu de la festa.”
(Núria)

“La funció de la tragèdia era causar en l’espectador una sensació de desconnexió en arribar-li la lliçó moral que s’extreia de cada representació.”
(Laura)

“Jo entenc en l’afirmació aristotèlica que la funció de la tragèdia era alliberar-se, purificar-se quan estaves en escena. Donar tot el que ets quan ets a l’escenari.”
(Laia)

“Les tragèdies ens mostren uns valors morals que només es poden representar mitjançant una obra teatral. Els personatges ens poden arribar a transmetre els seus sentiments. A això s’afegeix el culte a un déu [Dionís] que arribava d’una manera especial a la gent del poble.”
(Ignacio)

 

A les vostres paraules, molt valuoses, hem afegit després una reflexió col·lectiva: la idea que, mentre contemplaven el sofriment i el càstig dels personatges de ficció, els espectadors s’identificaven amb ells i d’aquesta manera ‘purgaven’ l’esperit dels seus sentiments íntims i inconfessables.

 

A continuació podeu llegir una interpretació del que Aristòtil volia dir:

“El término katharsis también lo encontramos en la tragedia griega, cuando a ella se refiere Aristóteles. En la Poética se emplea esta palabra para designar el efecto que ejerce la tragedia en los espectadores. La tragedia, con el recurso a la piedad y al terror, logra la expurgación de tales pasiones. Katharsis, en Aristóteles, es la purificación psicológica por el terror y la piedad.

En otras palabras, el espectáculo (tragedia) debe producir en los espectadores sensaciones de compasión y terror, que los purifique de estas emociones, a fin de que salgan del teatro sintiéndose limpios y elevados, con una alta comprensión de los caminos de los hombres y de los dioses.” (Font: Wikipedia)

 

I sota aquesta línia, una explicació del mot ‘catarsi’ tal com l’utilitza la psicologia:

“A catharsis is an emotional release. According to psychodynamic theory, this emotional release is linked to a need to release unconscious conflicts. For example, experiencing stress over a work-related situation may cause feelings of frustration and tension. Rather than vent these feelings inappropriately, the individual may instead release these feelings in another way, such as through physical activity or another stress relieving activity.” (Font: About.com: Psychology)

 

La metamorfosi de Tirèsias segons Ovidi

OVIDI: Metamorfosis “Tirèsias”
Barcelona, 1994. Edicions de La Magrana -L’esparver clàssic, 8-

“Mentre tot això passava a la terra per les lleis del destí i el bressol de Bacus, el déu nascut dues vegades, era fora de perill, conten que Júpiter, alegre a causa del nèctar[1], va deixar de banda les seves grans responsabilitats per entretenir-se en passatemps banals amb Juno, que tampoc no tenia res a fer, i que li va dir: «T’asseguro jo que el plaer que sentiu vosaltres és molt més intens que el dels homes».

Ella ho va negar. Van acordar de demanar l’opinió del savi Tirèsias, que coneixia els plaers de Venus des de tots dos cantons, perquè un dia amb un cop del seu bastó havia maltractat els cossos de dues serps que copulaven enmig d’un bosc verd, i d’home que era s’havia transformat en dona -prodigi admirable!- i havia passat així set tardors; la novena les va tornar a veure una altra vegada i va dir: «Si els cops que rebeu tenen tant de poder que són capaços de canviar el sexe de qui us els dóna, ara us tornaré a estovar».

Després de colpejar els mateixos serpents, va recuperar l’aspecte anterior i la figura que tenia de naixença. Designat, doncs, com a àrbitre en aquella discussió poc seriosa, va donar la raó a Júpiter.

Diuen que la filla de Saturn es va sentir dolguda més enllà del normal i de manera desproporcionada amb el motiu, i que va condemnar els ulls del seu jutge a una nit eterna.

Però el pare omnipotent -perquè cap déu no pot anul·lar les accions d’un altre déu- en compensació per la llum que li havien pres, li va concedir la facultat de conèixer el futur i va alleugerir el càstig amb aquest honor.”


[1] La beguda mítica dels déus.