A la pintura italiana del S. XVI es poden distingir tres àmbits o moments. Durant l’Alt Renaixement a Florència, Roma i Milà hi treballen els tres genis del Cinquecento:   Leonardo, Rafael i Miquel Àngel que representen el moment culminant del període; paral·lelament, al nord, es desenvolupa l’escola veneciana que iniciada per Giorgione i Tiziano, presenta uns trets peculiars i tindrà continuïtat fins més enllà del S. XVI. Finalment a la segona meitat del segle es desenvolupa un nou sentit estètic que s’allunya progressivament dels ideals renaixentistes i que correspon al l’anomenat Manierisme

.Leonardo da Vinci (1452-1519)

LEONARDO DA VINCI: La Verge de les roques (1485-1508)

És l’arquetipus del geni renaixentista. A més d’artista total (arquitecte, pintor, dibuixant, escultor), fou també enginyer, músic, inventor, estudiós de l’anatomia humana i teòric de l’art.

Va néixer a Vinci (Toscana) i es va formar al taller de Verrocchio a Florència. Gran part de la seva obra s’ha perdut per diverses raons. Encara resta poc estudiada la seva obra científica. És sens dubte el creador de la il·lustració científica moderna amb els seus dibuixos i gravats. Com a teòric de l’art, el seu Trattato della pittura és una obra fonamental i amb una gran influencia posterior.

Com a pintor s’interessa sobretot pel cos humà. Pel que fa als efectes lumínics, és l’inventor de l’sfumato à la transició progressiva de la zona de la llum a la zona d’ombra que li permet fer uns contorns imprecisos que accentuen el relleu i endolceixen l’expressió.

Entre les seves primeres obres destaca la inacabada Adoració dels Reis. A Milà va pintar La Verge de les Roques (dos versions, la segona és obra cabdal del classicisme). Anys més tard tornà al tema amb Santa Anna, la Verge i el Nen.

Anys més tard pintarà el fresc del Sant Sopar. També destaquen els seus retrats com la Dama de l’ermini i la Gioconda.

Rafael Sanzio (1483-1520)

Tècnicament, representa la perfecció. Nascut a Urbino, treballa sobretot a Roma, a la cort dels papes Juli II i Lleó X. La seva formació al taller de Il Perugino deixà una clara empremta en les obres juvenils de Rafael com L’Esposori de la Verge.

Els anys d’estada a Florència on treballaven aleshores Miquel Àngel i Leonardo el marcaren profundament. Les seves madonnes cada vegada s’allunyen més de l’estil del Quattrocento i s’apropen més al de Leonardo.

El 1508, possiblement per mediació del seu amic Bramante, es cridat a Roma pel papa Juli II on l’empenta cultural de la cort papal, l’impacte de la nova arquitectura bramantina i més endavant, l’impacte dels frescos de la capella Sixtina van ser determinants per la seva obra de maduresa.

En principi, Juli II el crida per participar en la decoració e les noves dependències privades del Papa al Vaticà, però desprès d’un breu període de temps, Juli II va prescindir de la resta de pintors i encarregà l’execució dels frescos a Rafael, qui des de 1508 va dirigir la decoració de quatre sales o estances , la més important de les quals és , des del punt de vista de les pintures murals l’anomenada Stanza della Segnatura on havia la biblioteca privada del Papa i on signava els documents oficials (PAAU).

RAFAEL SANZIO: Stanza della Segnatura. Escola d’Atenes (1509)

Mentre treballava al Vaticà, Rafael continua elaborant altres obres com El triomf de Galatea i diversos retrats. Com a retratista, Rafael parteix del tipus elaborat per Leonardo amb La Gioconda i arriba amb una extraordinària maduresa.

Miquel Àngel (1475-1564)

La formació artística de Miquel Àngel va començar al taller de Ghirlandaio, però sempre es va sentir més atret per l’escultura. Durant els seus anys a Florència va dur a terme diverses obres notables, com els estudis per a la Batalla de Coscina, que havia de haver pintat al fresc al Palazzo de la Signoria fent parella amb la Batalla d’Anghiari de Leonardo. Altres obres, com el Tondo Doni que representa la Sagrada Família, mostren ja la predilecció per les formes més agitades i un sentir molt personal del color.

La seva consagració no va arribar, però fins a la realització dels frescos de la Capella Sixtina al conjunt del Vaticà, una de les obres més cabdals de l’art universal que tingué una influència enorme en molts artistes posteriors.

MIQUEL ÀNGEL: Capella Sixtina. La creació d’Adam (1510)

La pintura veneciana del 500

A Venècia, on la influència de l’estètica bizantina va ser molt forta fins al S. XV, es desenvolupa una escola pictòrica que arriba a l’expressió d’un classicisme amb trets específics. La característica formal més remarcable és la importància del color i de la llum com a elements essencials de la pintura, així com la sensualitat en el tractament de les figures femenines i dels temes mitològiques.

El precursor de la gran escola veneciana és Giovanni Bellini que evoluciona des d’una pintura tardogòtica cap a una preocupació cada vegada més evident per la llum i el color.

Giorgio de Castellfranco, Giorgione, deixeble de Bellini i mestre de Tiziano, és una figura enigmàtica i polèmica. Els seus paisatges no es defineixen per una aplicació estricta de la perspectiva lineal i del dibuix, sinó per les matisades variacions tonals dels colors: aquest fet és el que més clarament l’identifica com el creador de l’escola veneciana del S. XVI.

Tiziano (~1480-1576)

És la gran figura de la pintura veneciana del S. XVI. Nascut a un poblet dels Alps, es va traslladar molt jove a Venècia i es va iniciar en la pintura al taller de Bellini, on ja destacava Giorgione. La mort prematura de Giorgione i la desaparició de l’ancià Bellini convertiren Tiziano en el mestre indiscutible de la ciutat dels canals.

En la pintura de Tiziano el color és l’element que defineix les formes, enfront del predomini del dibuix precís de la pintura florentina i romana.

En l’obra religiosa trobem grans composicions en que la llum i el dinamisme dels cossos resten al servei del sentiment religiós.

En els retrats, Tiziano recorre al respecte absolut a la veritat i crea un tipus de retrat amb la figura de cos sencer i una fidelitat total als atribut que denoten el càrrec, dignitat o posició social de la persona retratada.

La pintura mitològica, que va conrear al llarg de tota la seva vida, és potser l’expressió més personal del geni venecià el gènere on arriba a un equilibri entre el classicisme de les composicions, la sensualitat dels cossos, l’emotivitat i els efectes del paisatge. El tema dominant en aquestes obres és el cos femení, convertit en paradigma de la bellesa.

La Venus d’Urbino fixa el tipus de nu femení que esdevindrà clàssic fins a l’Olimpia de Manet. (Anàlisi PAAU de Dànae).

TIZIANO: La Venus d’ Urbino (1538)

La pintura del Renaixement pren com a punt de partida l’afany de veritat, l’intent de representar el món com és a la realitat. Giotto és l’antecedent més clar en aquesta consideració de la naturalesa com la gran mestra de l’artista. L’altre punt de referència és l’emulació de la antiguitat clàssica, tot i que el coneixement de la pintura antiga era més literari que real. De tota manera, la imitatio de la natura i la fidelitat als clàssics es presenten, als grans textos teòrics com una única cosa.

D’aquests dos punts de referència en deriven les característiques pròpies del Renaixement:

• Perspectiva lineal: sistema per representar les tres dimensions.
• Volum a les figures aplicant els efectes de perspectiva al tractament del cos. Domini de l’escorç.
• Composicions coherents, creïbles.
• La pintura religiosa continua tenint gran importància però l’estudi de l’Antiguitat i les exigències dels nous mecenes comporten l’aparició de nous gèneres i temes: retrat, al·legoria, paisatge i temes mitològics.
• Les tècniques també  evolucionen, tant pel que fa als suports. llenç cada vegada cobra més importància com a les pintures: introducció de la pintura a l’oli. Barreges de tremp i oli, vernissos.
• Utilització de gradacions tonals en els colors que permet captat efectes de llum i ombra que afavoreixen el modelat de la pintura i contribueixen a donar naturalitat a les composicions.

La pintura del Quattrocento presenta, però una gran diversitat. En un principi, la pervivència del gòtic internacional és evident en molts artistes i en el gust de gran part dels clients; posteriorment, l’assimilació de les noves formes de representació de la realitat s’imposen però les sensibilitats són molt diverses. De manera força simplificada i esquemàtica podem distingir dues línies d’evolució de la pintura del Quattrocento:

A. Els pintors que mostren una preocupació fonamental pel problema de la perspectiva i de la corporeïtat de les figures i, en general, per l’experimentació dels nous recursos pictòrics:  Masaccio, Paolo Uccelo, Piero de la Francesca i Andrea Mantegna.

MASACCIO: La Trinità

MANTEGNA: La cambra dels esposos

B. Els pintors que donen prioritat a la claredat de la línia, a les formes suaus i nítides, i que, en aquest sentit, no suposen un trencament radical en les formes del darrer Gòtic, tot i incorporar parcialment les innovacions del seu temps: Fra Angèlico  i Filippo Lippi(primera meitat del segle XV). Antonello de Messina, Sandro Botticeli, Domenico Ghirlandaio (segona meitat del segle XV).

FRA ANGELICO: L’anunciació

BOTTICELLI: Al·legoria de la primavera