QUATTROCENTO: PINTURA

La pintura del Renaixement pren com a punt de partida l’afany de veritat, l’intent de representar el món com és a la realitat. Giotto és l’antecedent més clar en aquesta consideració de la naturalesa com la gran mestra de l’artista. L’altre punt de referència és l’emulació de la antiguitat clàssica, tot i que el coneixement de la pintura antiga era més literari que real. De tota manera, la imitatio de la natura i la fidelitat als clàssics es presenten, als grans textos teòrics com una única cosa.

D’aquests dos punts de referència en deriven les característiques pròpies del Renaixement:

• Perspectiva lineal: sistema per representar les tres dimensions.
• Volum a les figures aplicant els efectes de perspectiva al tractament del cos. Domini de l’escorç.
• Composicions coherents, creïbles.
• La pintura religiosa continua tenint gran importància però l’estudi de l’Antiguitat i les exigències dels nous mecenes comporten l’aparició de nous gèneres i temes: retrat, al·legoria, paisatge i temes mitològics.
• Les tècniques també  evolucionen, tant pel que fa als suports. llenç cada vegada cobra més importància com a les pintures: introducció de la pintura a l’oli. Barreges de tremp i oli, vernissos.
• Utilització de gradacions tonals en els colors que permet captat efectes de llum i ombra que afavoreixen el modelat de la pintura i contribueixen a donar naturalitat a les composicions.

La pintura del Quattrocento presenta, però una gran diversitat. En un principi, la pervivència del gòtic internacional és evident en molts artistes i en el gust de gran part dels clients; posteriorment, l’assimilació de les noves formes de representació de la realitat s’imposen però les sensibilitats són molt diverses. De manera força simplificada i esquemàtica podem distingir dues línies d’evolució de la pintura del Quattrocento:

A. Els pintors que mostren una preocupació fonamental pel problema de la perspectiva i de la corporeïtat de les figures i, en general, per l’experimentació dels nous recursos pictòrics:  Masaccio, Paolo Uccelo, Piero de la Francesca i Andrea Mantegna.

MASACCIO: La Trinità

MANTEGNA: La cambra dels esposos

B. Els pintors que donen prioritat a la claredat de la línia, a les formes suaus i nítides, i que, en aquest sentit, no suposen un trencament radical en les formes del darrer Gòtic, tot i incorporar parcialment les innovacions del seu temps: Fra Angèlico  i Filippo Lippi(primera meitat del segle XV). Antonello de Messina, Sandro Botticeli, Domenico Ghirlandaio (segona meitat del segle XV).

FRA ANGELICO: L’anunciació

BOTTICELLI: Al·legoria de la primavera