Règim polític dictatorial implantat a l’estat espanyol entre el 1939 i el 1975 com a resultat de la guerra civil de 1936-39 en el qual el general Francisco Franco Bahamonde detingué el poder hegemònic.
Inicialment el franquisme fou un sistema de poder d’excepció de l’oligarquia agrària, financera i industrial, emparentat amb les causes i objectius del feixisme, però amb profundes arrels en el tradicionalisme catòlic i conservador hispànic. Dotà l’estat d’una administració totalitària basada en l’existència d’una ideologia oficial —el nacionalsindicalisme—, d’un partit únic —FET y de las JONS— i d’un cap que concentrà tots els poders de l’estat. Mantingué el control dels mitjans de comunicació, una forta intervenció en la producció i el treball i forçà la desaparició política i fins i tot física dels elements dissidents, tot amb l’objectiu d’unificar políticament, econòmica i social l’estat. La vertebració jurídica d’aquesta etapa totalitària s’inicià durant la guerra civil i tingué com a fites fonamentals el nomenament de Franco com a cap del govern, de l’estat i de les forces armades (1936), el decret d’unificació de FE y de las JONS amb la Comunión Tradicionalista (1937), la llei de premsa i el Fuero del trabajo (1938), la llei de responsabilitats polítiques (1939), les d’unitat sindical i de bases de l’organització sindical —creació (1940) de la Central Nacional Sindicalista— i la de seguretat de l’estat (1941). En tombar la guerra mundial a favor dels aliats i amb la consegüent derrota del feixisme, començà una nova etapa, que durà fins al final dels anys cinquanta.
Entre el 1942 i el 1947, preocupat per la seva pervivència, seguí un procés d’institucionalització legal. Es presentà de portes enfora com un règim basat en una original concepció de la democràcia —democràcia orgànica— i d’un incipient estat de dret. A l’interior, però, s’assentà en la victòria militar com a principi legitimador del poder personal per tal d’establir una política profundament conservadora i repressiva, i continuà l’autarquia econòmica, que conduí a una accelerada acumulació de capital a base dels recursos interns, possible pel control governamental dels salaris i per una rígida disciplina laboral. L’articulació legal d’aquest procés fou feta per les Corts Espanyoles que, creades el 1942 com a instrument de col·laboració legislativa, elaboraren el Fuero de los españoles (1945), la llei de referèndum (1945), la de successió (1947) i la de principis fonamentals (1958) entre d’altres.
Arran de l’obertura a l’exterior i de l’inici d’una etapa de creixement econòmic durant la primera meitat dels anys cinquanta i de l’existència d’agudes tensions laborals i universitàries a la segona meitat de la dècada, es cristal·litzà, a partir del pla d’estabilització del 1959, una etapa d’adequació forçada de l’aparell estatal. La seva finalitat era adaptar-se a les noves circumstàncies i preparar-se constitucionalment per al dia en què desaparegués el dictador. Entrà aleshores a l’escena política una elit de tecnòcrates, vinculada a l’Opus Dei i formada a Harvard, entestada en el desenvolupament econòmic i la integració de l’economia espanyola en el mercat capitalista internacional. El règim, tot i mantenir els seus ingredients autoritaris, establí sota la seva direcció una política econòmica de liberalisme planificat (reforma bancària, planificació indicativa, ajut d’inversions estrangeres, negociació salarial controlada, suport equilibrador del turisme) i una actuació politicosocial fluctuant entre l’obertura i el reforçament coercitiu envers la dissidència. Tot i que la nova elit duia l’aurèola dels experts, sempre se’ls exigí el requisit de la lleialtat final al règim i al seu fundador. La Ley Orgánica del Estado (1967) fou la màxima expressió jurídica d’aquesta etapa. D’acord amb aquesta llei s’anaren configurant els aparells institucionals destinats a garantir la continuïtat del règim: Consell del Regne, presidència del govern, Consell de Regència, etc. Pel juliol del 1969, l’aleshores príncep Joan Carles de Borbó i de Borbó-Dues Sicílies fou designat successor com a futur rei i, pel juny del 1973, Luis Carrero Blanco fou nomenat president del govern, fet que suspenia la vinculació personal entre els càrrecs de cap de l’estat i presidència del govern. La confluència de diversos factors —mort en atemptat de L.Carrero Blanco, agudització de la crisi econòmica, ampliació i ofensiva creixent de les forces d’oposició, deserció d’elements vinculats al franquisme i l’envelliment de Franco— menà a una radicalització del règim els seus darrers anys, una de les màximes expressions de la qual fou l’aprovació d’una llei antiterrorista (agost del 1975) i les execucions de diversos militants antifranquistes que se’n derivaren (setembre del 1975). Amb la mort del dictador (novembre del 1975) desaparegué el franquisme, a mesura que la nova monarquia s’anà dotant d’institucions pròpies. Ideològicament, el franquisme no arribà a codificar-se d’una forma clara i coherent, per bé que existí una clara monopolització del poder i del control de l’aparell de l’estat en la persona de Franco i d’una reduïda classe política. Franco detingué personalment fins a la seva mort tot el poder de decisió, fins i tot el de legislar per decret i el de sancionar les actuacions judicials, però no l’utilitzà per implantar un programa personal de govern, coherent i concret, puix que ni en tenia ni disposava d’un grup polític organitzat que el dugués a terme. Darrere seu hi havia les diverses ideologies dels grups que formaven la coalició dominant, entre els quals hi havia notòries discrepàncies. El règim es nodrí d’elements ideològics de la Falange, del tradicionalisme, de l’Opus Dei, etc, bé que Franco mai no permeté que cap d’ells tingués una clara preponderància sobre els altres. Els primers anys intentà de crear un consens entorn dels elements ideològics del feixisme i posteriorment dels sentiments nacionalistes ferits pel blocatge internacional, tot abandonant la línia feixista per una de més vinculada al tradicionalisme catòlic (nacionalcatolicisme). Tant en un moment com en l’altre, notes característiques del franquisme foren: un nacionalisme espanyolista contrari a qualsevol altre nacionalisme peninsular, la condemna del liberalisme, la francmaçoneria i el comunisme; la sacralització del poder, una concepció jerarquicoautoritària de la vida i harmònica de la realitat social, política i econòmica, i l’apel·lació a la hispanitat com a expressió dels anhels imperialistes. Una vegada superat l’aïllament, el règim adoptà la tàctica de propugnar el desenvolupament com a remei de tots els mals, l’esperit de consum i la confiança en els tecnòcrates. En la detenció monopolista del poder, el franquisme, si bé utilitzà el sistema de nomenament a dit, se serví també d’un aparell institucional. Disposà d’institucions polítiques (Corts Espanyoles, Consejo Nacional del Movimiento, Consell del Regne, diputacions, ajuntaments, etc), judicials, de repressió política (Brigada de Información Social i altres cossos especials), de control econòmic (Servicio Nacional del Trigo, Instituto Nacional de Colonización, Instituto Nacional de Industria, Fondo de Ordenación y Regulación de Producciones y Precios Agrarios, bancs de crèdit industrial i agrícola, etc), suport ideològic (jerarquia catòlica i algunes institucions, i la Falange i les seves branques Frente de Juventudes, Sección Femenina, Pelayos, etc), de neutralització ideològica (Educación y Descanso, Turismo Social, Tele-clubs, etc) i dotà l’exèrcit, base de l’existència del règim, de facultats àdhuc jurídiques que cobrien una àmplia gamma de delictes polítics. Amb l’ajut d’aquest aparell institucional, i sobretot amb l’amenaça d’utilització de l’aparell coactiu, el franquisme aconseguí de la població una obediència passiva.
(FONT: Buxaweb)
El franquisme I 1939-59
Enllaç al documental Reixes en la memòria sobre els camps de concentració del franquisme.
REIXES EN LA MEMÒRIA (documental sobre els camps de concentració del franquisme)