EL LAÏCISME I LA MAGNÈSIA
SEBASTIA ALZAMORA
Sento el conseller Maragall a El món a RAC1 expressar el seu desacord amb l’ocurrència aquesta de canviar el nom de les vacances de Nadal i de Setmana Santa per “vacances d’hivern” i “vacances de primavera” i reconec que em tranquil·litza. La idea va ser plantejada pel Consell Escolar de Catalunya (CEC), organisme adscrit a la conselleria d’Educació, suposo que amb el ferm propòsit d’afavorir laintegració dels alumnes immigrants (perdó, nouvinguts) i etcètera. Bé, potser que ens calmem abans no acabem fent un pa com unes hòsties, amb perdó per la referència catòlica.
Tenim tot un sector d’opinió que mostra una tendència compulsiva a confondre el laïcisme amb la magnèsia. La proposta de canviar la denominació de les vacances de Nadal i de Setmana Santa lliga d’allò més bé amb d’altres iniciatives rocambolesques que hem tingut ocasió de gaudir en els últims anys: des dels arbres de Nadal sostenibles que s’accionen a pedals fins als pessebres cívics que volen excloure la figura del caganer perquè no doni mal exemple (segurament també caldria treure el bou i la mula, per respecte als drets dels animals), passant per la moda dels batejos laics i les comunions laiques, als quals no seria gaire estrany que s’afegissin aviat les extremuncions igualment laiques. Al meu modest entendre, el laïcisme és una premissa fonamental per garantir l’articulació de la societat, la convivència ciutadana, la llibertat de credo i no sé quantes coses més, totes de la màxima importància. Però no crec que tingui res a veure amb l’obsessió gairebé fòbica per suprimir o eradicar qualsevol component religiós de l’àmbit de referències comunes. Dit d’una altra manera, si de les vacances de Nadal n’hem de dir vacances d’hivern, suposo que de Tots Sants, ara que ho tenim a tocar, n’hauríem de dir el Dia de les Persones Físicament Absents per Causes Alienes a la Seva Voluntat. I posats a fer, podríem canviar la denominació de diumenge per la de Dia de Descans de les Persones en Edat Acadèmica i/o Laboral, no fos cas que algú se’n recordés d’allò del dia del Senyor i ja la tinguéssim armada.
Per molt que a alguns no els agradi, el nostre calendari de festes (i una pila de coses més) està pautat i organitzat a partir de fites religioses, que en aquesta part del món resulta que són, ves per on, cristianes. Tant és així, que la supressió d’aquestes fites, especialment en l’àmbit educatiu, comporta un empobriment cultural que ja fa anys que es percep i que resulta del tot indesitjable. Qualsevol jove a qui no se li hagin explicat els mínims sobre la cultura cristiana i que visiti, posem per cas, la Capella Sixtina, no hi sabrà veure res més que un grafit de colors llampants. Per descomptat, resulta impossible entendre la tradició musical d’Occident, des de Bach fins a qui vostès vulguin, si no es dominen algunes nocions imprescindibles sobre el llegat cultural cristià, i excuso dir res sobre la literatura escrita al llarg dels últims vint segles.
No hauria de ser gaire difícil distingir entre la devoció religiosa i els fonaments d’una educació que permeti al personal ser mínimament competent dins la seva pròpia comunitat cultural. Que els permeti no haver de passar per rucs, vaja. Pel que fa a la integració: que jo sàpiga, és del tot impossible integrar-se a viure en cap país àrab sense saber quina cosa és el Ramadà. I ben fet que fan, esclar. Potser que n’aprenguem, d’ells.
(Avui, 27 d’octubre de 2009)
