Un cop tornats a la feina després de la breu pausa de Setmana Santa – vacances de primavera en diuen ara -, hem reprès el darrer tram del curs amb nova empenta.. Tot just començar el 3er. trimestre hem tingut la comissió del Pla de Formació de Zona, amb les propostes d’activitats per al proper curs 2009-2010. Hem d’agrair des d’aquí, un cop més, l’esforç per part de la majoria dels centres de presentar les demandes de forma raonada i tenint en compte el Pla de Formació de Centre que es va elaborar el curs passat.

També us volem recordar que enguany tindrà lloc la 5ena. Trobada de música tradicional del Ripollès, en el qual hi participen tots els alumnes de 5è de les escoles del Ripollès i que aquesta vegada formarà part dels actes de la Festa Major de Ripoll, amb una actuació a la plaça de Sant Eudald, el dia 8 de maig a partir de les 4 de la tarda. Els acompanyaran, com ja és habitual, el grup dels Randellaires. Com que aquest any l’activitat es farà a l’aire lliure, es convida a tots els pares i alumnes que hi vulguin assistir.

Per acabar, no podríem deixar d’esmentar la Diada de Sant Jordi.

Trobareu en el vagó de cua una recomanació d’un llibre molt original, els autors del qual són ripollesos –Ramon Alabau i Francesc Morera– i que ens permet, a més de llegir-lo, poder-hi participar, és a dir, és un llibre interactiu. Els centres interessats, en podeu venir a recollir un exemplar al CRP del Ripollès.

LLIBRES – LLIBRES – LLIBRES – LLIBRES – LLIBRES – LLIBRES –

Avorrir-se impulsa la creativitat i l’autonomia dels més petits
Els psicòlegs critiquen l’obsessió dels pares per ocupar el temps dels seus fills.

Elogi de l’avorriment infantil: importa que el fill no tingui res a fer. Importa aquell moment de la jornada en què no és al col.legi, no té classe de futbol o ballet, no està aprenent a tocar el piano ni la flauta ni l’oboè, té els deures fets i la consola apagada, l’ordinador l’està fent servir el pare o la mare i tot té un aspecte que tendeix al buit.

Importa entre altres coses perquè és cada dia més estrany, i perquè davant aquesta mena d’obsessió paternal per tenir uns fills amb una cosa semblant a una agenda, és a dir uns fills ocupats, o bé perquè s’entretenen o bé perquè estudien, els psicòlegs han acabat per demanar que torni l’avorriment. Que els nens s’avorreixin, si us plau. Que s’avorreixin, a veure si de cop i volta, qui ho sap, se’ls acut alguna cosa.

“Al nen sempre li estan dient el que ha de fer –explica Mónica Dósil, psicòloga d’ISEP Clínic–. Hi ha tanta consciència pedagògica sobre els menors i tanta informació sobre el que s’ha de fer amb ells…, i els pares la posen en pràctica. Inconscientment, fomenten la dependència. Sempre li diuen al nen com emprar el seu temps, li ho donen tot mastegat i així li roben l’autonomia”.

Pot ser que sigui la generació dels nens que no tenen temps lliure, la que s’està perdent el plaer de no fer res o, almenys, de fer el que els doni la gana. Però no: volen d’una banda a l’altra els consells sobre el que s’ha de fer amb ells, com educar-los més bé i fins i tot com mantenir-los ocupats. I l’efecte, segons adverteixen els professionals de l’ISEP, és nefast: una cosa que anomenen “la intel.ligència anestesiada”.

“Se’ls anul.la la intel.ligència perquè no tenen res en què pensar, perquè ja està tot pensat. Els pares s’espanten molt quan adverteixen que els seus fills s’avorreixen, però l’ideal és que el nen tingui aquest buit, que en realitat és un buit en el seu cap, en el seu temps, un espai per pensar, per dir: ‘¿Què faig? ¿Què puc fer?’. Potser comença simplement deambulant per la casa, però potser acaba tallant papers, com abans –explica Dósil–. La diferència amb el passat és que abans el menor estava desprotegit, però ara hi ha tanta atenció que sens dubte acaba sobreprotegit”.

EL PROBLEMA DE LA INICIATIVA
El problema està directament relacionat amb la creativitat. “No es tracta de dir als nens: ‘Seu i avorreix-te’, és clar. Es tracta que s’avorreixin per pensar, que tinguin temps lliure perquè se’ls acudeixin coses”. No hi ha constància que Dalí hagi estat un nen avorrit, però ningú no té cap dubte que va tenir molt temps per pensar, en la infantesa o en l’adolescència o en la joventut: en algun moment (i més tard, per descomptat, en la seva excèntrica vellesa).

“Veiem cada vegada més casos de menors que pateixen una certa pèrdua de l’autonomia –diu la psicòloga–. I no parlem de nens molt petits, parlem de nens que tenen entre 8 i 10 anys. Crec que els pares s’ho haurien de pensar dues vegades quan, per exemple, s’enfilen tots al cotxe i als nens els posen una pel.lícula per entretenir-los. O els donen una revista. El seu temps està completament ple, fins i tot aquest, perquè els pares l’omplen amb tot el que veuen i senten arreu”.

L’estratègia és senzilla: menys futbol, menys ballet, menys flauta, menys televisor, menys ordinador… menys alguna cosa, el que sigui, a veure si el nen en l’oci pensa, té idees; alguna iniciativa; alguna cosa només seva.
Mauricio Bernal. El Periódico de Catalunya 20/04/09

ESPECIAL SANT JORDI

“Artefactes poètics. Carrer Major”.
Ramon Alabau i Francesc Morera

Des del Servei Educatiu us volem recomanar un llibre molt especial
i diferent, pensat  i  portat a terme per dos artistes  ripollesos,
que han fet una simbiosi entre l’escultura, la poesia i la fotografia.
Un llibre que es presenta en tres formats que tenen entitat per si mateixosi alhora es complementen.

1-     Format exposició / contemplació (el carrer major i la plaça)
2-     Format paper (els centres interessats, en podeu passar a recollir un al Servei Educatiu)
3-      Format virtual (adreça: http://artefactespoetics.blogspot.com/)

Voldríem ressaltar la part didàctica d’aquest llibre presentada com un recurs a Internet que a continuació us expliquen els autors:
“Passegem pel carrer i la plaça major”
Aquest és un recurs pedagògic que vol complementar el projecte poètic

“CARRER MAJOR, ARTEFACTES POÈTICS”.

La voluntat de convertir el carrer i la plaça Major en un llibre de poemes transitable, és un intent d’encastar la poesia dins la vida quotidiana, utilitzant els aparadors de les botigues com si fossin les fulles d’un gran llibre. Els poemes estan plantejats com a objectes, d’aquí que els anomenem artefactes poètics.
La nostra proposta vol anar més enllà. Aquestes activitats educatives, d’una manera o una altra, s’encaminen al coneixement del barri antic.
La nostra ambició és convertir un procés creatiu personal (en aquest cas poètic) en un procés de construcció col·lectiva.

                                     QUE DISFRUTEU AMB EL CONEIXEMENT !!!!

Ramon Alabau i Francesc Morera

Recursos que hi trobareu:

*** Tangrams (Animals, objectes i personatges)

*** Trencaclosques (El paisatge i la memòria)

*** Sopes de lletres  ( Paraules i oficis)

*** Panells de vocabulari ( Paisatges i idiomes)

*** Recorreguts poètics( Els mites i els paisatges quotidians )

*** La quotidianitat com història ( Miscel·lània de coneixements ) …

PLA DE FORMACIÓ DE ZONA
De ben segur que ja heu rebut una carta on es comunica que ja podeu fer les demandes pel  Pla de Formació de Zona per al curs 2009/2010. Només,  us voldríem recordar que per fer les demandes de formació de centre,  heu de partir del pla de formació de centre que vareu fer l’any passat tot ajustant-lo o modificant-lo en funció de les possibles  necessitats que us hagin pogut sorgir.Enguany la modalitat de formació en centre que proposa el Departament d’Educació és l’assessorament.
Pel que respecte a les propostes individuals poden ser de catàleg o d’iniciativa pròpia.
Ja sabeu que les demandes com més ben justificades, acotades i concretes siguin, més possibilitats hi ha que la comissió de PFZ les aprovi i per altra part respondran millor a les expectatives del col·lectiu que les sol·licita.
Les demandes de formació les heu de fer a través de la pàgina web del CRP del Ripollès, en l’apartat formació, demanda de sol·licituds. (http://www.xtec.es/crp-ripolles/).
Per últim només dir-vos que teniu temps fins el dia 25 de març per enviar les propostes.
Per a qualsevol aclariment no dubteu en trucar-nos.

LLIBRES – LLIBRES – LLIBRES

EL SABOR DE LA CIUTADANIA
Enric Senabre
Drets i deures en un món en transformació.
Ed. Bromera

L’HOME QUE PLANTAVA ARBRES
Jean Giono
Novel·la. Un home de muntanya que decideix transformar el paisatge que l’envolta.

SUAREM !
El clima que ens espera.
Ramon Folch
Parla del canvi climàtic i els seus efectes.

TIRANT LO BLANC
Joanot Martorell.
Una acurada adaptació per alumnes de CS de Primària i ESO.
Vicens Vives

A SOL I SERENA:  DONES, MÓN RURAL I PAGESIA
Rosa Binimelis i altres.
Un llibre interessant sobre el paper de les dones a pagès.

FOIXÀ
Jesús Culebras i Devesa
Una monografia sobre aquest municipi.
Diputació de Girona.

MEJORAR LAS ESCUELAS URBANAS
Liderazgo y colaboración
Mel Ainscow – Mel West

MANUAL PRÀCTIC DE 9 A 11 ANYS
MANUAL PRÀCTIC DE 12 A 14 ANYS
MANUAL PRÀCTIC DE 15 A 17 ANYS
Projecte CLI
Tracta sobre l’ús que fan aquests joves dels videojocs, l’MP3, l’MP4, els telèfons mòbils, els ordinadors…
Comissió de Llibertats i Informàtica.

PREMIOS IRENE
“La paz empieza en casa” .
Ministerio de Educación.

PISA 2006
RESULTATS  DE L’ALUMNAT A CATALUNYA
Avaluació de l’educació secundària obligatòria 2006.
Consell Superior d’avaluació del Sistema Educatiu.

 12 SISTEMES D’INDICADORS D’EDUCACIÓ DE CATALUNYA
Indicadors que permeten comparar la situació d’un país respecte a un altre.
Consell Superior d’avaluació del Sistema Educatiu.

ENSENYAR

Una vegada era un forner. Assajava farines i més farines per a fer pans cada cop millors. Diàriament, enfornava milers de barres. Mentrestant, estudiosos diversos que no havien fet mai un trist llonguet, escrivien sobre el tema. Un dia demanaren al forner de fer la ponència inaugural d’un congrés sobre panificació. “No puc”, els va dir. “Estic molt enfeinat fent el pa que us menjareu tot parlant”.

Qui sap fer les coses, les fa; qui no les saps fer, només les explica; i qui no sap ni explicar-les, les ensenya. És un acudit maliciós que corre entre els estudiants, injust amb tants professors competents i esforçats com hi ha. Però descriptiu de la mediocritat real que, al llarg de la història, ha campat per càtedres, tribunals i acadèmies. ¿Qui ensenya què, avui dia?

¿Què en devien saber, d’astronomia, aquells ara obscurs inquisidors que condemnaren Galileu? A la Barcelona de fa un segle, el cardenal Casañas, posseïdor de sòlids desconeixements en biologia, féu apartar de la universitat el catedràtic evolucionista Odón de Buen a fi de preservar la seva pròpia ignorància. ¿Com es pot exercir el magisteri des de la ignorància? Doncs molt fàcil: amb aplom.

L’aplom amb què els analistes financers comentaven un món que no entenien abans que se’ls quedés als dits fa només quatre dies, per exemple. ¿Per què ens hem de continuar refiant de gent que s’equivoca tan clamorosament, siguin bisbes, banquers o catedràtics? Els forners d’obrador ja comencem a estar cansats de tanta errada exegesi de saló. Els postulats sostenibilistes l’han encertada fins ara; els desenvolupistes, no.

APRENDRE

Qui sempre ensenya mai no aprèn. Aprendre és una actitud. Una actitud lligada a l’experimentació, a més. Aquesta és la grandesa del mètode científic. Tot és revisable, qualsevol certesa provisional ha de ser recomprovada. Aprèn el bon forner que millora la mescla ja excel.lent assajada el dia abans. No aprèn l’acadèmic que refregeix especulacions. I si pares d’aprendre, comences a ignorar.

Aprendre, costa. Per començar, és un acte d’humilitat. En segon lloc, demana esforç. Esforç, sobretot, per a subvertir els propis convenciments. Per internet corre un vídeo molt divertit en el qual un monjo copista medieval, expert a escriure en rotlles de pergamí, s’enfronta a un llibre relligat. Es comporta com un aprenent d’informàtica davant el nou programa que desconeix. Aquesta és la gràcia de la facècia: no sap obrir el llibre, no sap sortir-ne, no sap girar full… Aprendre passa per desaprendre tics i mals costums, o bons costums obsolets.

Rebo un e-mail amb publicitat anglosaxona passada per un traductor automàtic: “Ahora usted no tiene la posibilidad de elegir entre su esposa y su satisfaccion bolsillo! Usted puede hacer cualquier reloj para ella, con su gusto y su presupuesto. Es sin duda gracias por su eleccion. Siempre estan listos para un muy importante.” Aprendre una llengua no és confiar-se a un deficient programa informàtic. L’aprenentatge de les llengües i de la panificació són “una llarga experimentació”, que deia Goethe.

Una llarga, laboriosa i humil experimentació. El de la sostenibilitat, també. Ho dic perquè és una de les coses més importants que ara hem de fer, sobretot els que ja ho saben tot sobre el que no s’ha de continuar fent. Si volem tirar endavant, és clar.

Ramon Folch

El Periódico 01/03/09

RECOMANEM:
Us volem recomanar el següent llibre:

Mal d’escola de Daniel Pennac

Col·lecció Biblioteca Universal.
Premi Renaudot 2007

Daniel Pennac fa un homenatge als educadors i als nens que sempre han estat els últims de la classe en un llibre a mig camí entre la novel·la i la biografia.

Daniel Pennac va ser un alumne amb una discapacitat coneguda com a disortografia que li mermava la seva capacitat per retenir informació i era poc apte per a l’aprenentatge de llengües, tant la pròpia com estrangeres. És a dir, no va ser un alumne brillant sinó més aviat el contrari. Gràcies a l’educació que va tenir i al suport dels seus mestres va saber superar-ho i ha acabat convertint-se en professor i escriptor. En aquest text, a mig camí entre la novel·la i la biografia, fa un homenatge als educadors i als nens que sempre han estat els últims de la classe, narrat des de la seva experiència.

Una obra plena de reflexions pedagògiques que no deixarà indiferents professors, pares i alumnes.

20 % COTÓ, 80 % SUOR

Documental de Pep Caballé, editat per l’Oficina de Cooperació al Desenvolupament de la UdG i amb el suport de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament.

Pep Caballé ens porta a descobrir els 8 objectius de desenvolupament del Mil·lenni, a partir de la història del cotó, des del descobriment de les Amèriques fins a l’actualitat. “El cotó, en totes i cadascuna de les fases de la seva vida econòmica – cultivat, filat, teixit, confeccionat i venut -, és un bon exemple d’aquesta estratègia secular basada en el lucre i en l’acceptació de que uns pocs (20%) puguin fer tan de mal a tanta gent (80%). Aquest documental vol ser una petita història de les mil històries sobre aquesta indignitat”.

Si esteu interessats en treballar aquest tema i voleu que els seus autors vinguin a la vostra escola a comentar el documental, ho podeu sol·licitar al CRP, i farem les gestions oportunes.

DIJOUS LLARDER
Tradicionalment el dijous gras o dijous llarder era el primer dia del Carnaval, tot i que actualment en nombroses poblacions la festa s’ha ampliat en el nombre de dies de celebració.
És tradició menjar la botifarra d’ou en aquest dia a més d’altres de semblants com la blanca o la negra. També és costum menjar truita de botifarra. A l’hora d’esmorzar, per postres o per berenar, en els carnavals més autòctons es menja la coca de llardons.

Antigament, per Dijous Gras era tradició que els escolars, des de Cap d’Any fins el Dijous Llarder, recollissin tots els diners que podien. Avui trencaven la guardiola i anaven a fer un bon berenar amb els companys, a base de truita amb botifarra i formatge per postres.
Joan Amades comenta que, a finals del segle XVIII, pel Dijous Llarder, era habitual que els venedors del mercat simulessin batusses alineats en dos grans grups. D’una banda, els carnissers, budellers, tripaires, cansaladers, pollaters i ouaires, aquells qui venien les menges prohibides durant la Quaresma; de l’altra, els venedors de carn magra, peixaters, marmanyeres, verdulaires i fruiters. Els dos grups de comerciants s’esbatussaven simbòlicament en el que era una fidel plasmació de la tensió existent entre el Rei Carnestoltes i la Vella Quaresma.