Ja ha arribat el temps de tardor
Ja ha arribat una altra vegada la tardor amb el seu carregament de llargs planys de violins i fulles mortes, d’edredons i abraçades, de roba que fa olor d’armari i de nostàlgia de París. I no arriba mai sola, sinó acompanyada per la memòria de totes les tardors ja viscudes: els amors, les ciutats, els capvespres, els refredats… La tardor no és una estació, sinó un estat de l’ànima ple de trens en via morta que només porten al passat.
No m’agrada la tardor, les tardors: són com un gaspatxo fumejant de fang i molsa, una ventada de serradures brutes, un nan coix i barbut sota un bolet o il·luminant jardins minerals de lluna freda. No m’agrada la tardor perquè les pluges han esborrat les xarranques de l’estiu, l’aire de les tardes fa olor de campana castellana i els grills de taronja oberta s’han tornat escorça de moniato. I a les paletes dels pintors ja no hi trobes blaus ni verds ni roses, només marrons que esgrogueeixen. La tardor és de color d’antibiòtic.
La tardor és la tos dels teatres, la llana que pica, el cafè amb llet que fereix llengua i llavis; és passar de la nuesa de la dutxa a un excés
-com les cebes- de capes de roba, és acomiadar-nos dels dits dels peus fins a mitjans de juny. És el mar vist des de la barrera, són els col·legials que, al sortir de classe, ja no tenen llum de tarda per il·luminar els seus deures.
Encara que també té els seus mínims avantatges: els mosquits se n’han anat de vacances, pots seguir atentament el camí d’una formiga carregant la molla de pa cap al zulo i, fins i tot, rellegir un llibre antic, fumant pipa i amb un gos somnolent com una alfombra cansada, als teus peus, a la llum i al caliu de la llenya que crema.
Però, sobrevolant-ho tot, hi ha el presagi de la neu, de les nadales i el Nadal. I aquest és l’autèntic horror de la tardor: que, disfressada d’abric d’entretemps, com un vertiginós tobogan, ens arrossega inexorablement des del topless de les enyorades platges d’estiu a l’uniforme de grum d’hotel del Pare Noel i a les samarres dels pastorets del pessebre.
Que arribi aviat l’abril, perquè puguem regalar roses en mànigues de camisa.
Joan Ollé
(SET X SET El Periódico de Catalunya)