Curiós món el nostre, teixit frec a frec de relacions globals que esdevenen localment perjudicials sempre pels mateixos. El documental “La pesadilla de Darwin” ens mostra com la hipocresia europea fa negoci amb la misèria dels tanzanesos. Al llac Victòria, curiosament algú hi va llençar perques. Aquest animal s’ha menjat tota la fauna i flora que hi havia. El negoci muntat al voltant d’aquest peix és exasperant. Pilots russos descarreguen armes a països africans maleïts per les guerres internes, llavors s’emporten el filet de perca tan ben aprofitat per nosaltres. Els governants i empresaris de Tanzània diuen que és treball pels nadius. A quin preu? Els pescadors, la majoria malalts de SIDA tenen nens malalts. Les seves dones, quan ells moren, només tenen l’opció de dedicar-se a la prostitució al voltant del llac. Novament més infecció per si algú no ho estava. Els nens del carrer, conscients que ho són, només tenen la opció de sobreviure esnifant cola per no veure segurament el seu cos que està en joc en el negoci sexual. Al principi de la pel·lícula surt una prostituta, Lisa, canta al seu país; ja no sortirà més, mor a ganivetades a mans del seu client “australià” per 10 dòlars la nit. El vigilant de l’Institut de recerca marina, no té por de res i diu que en té prou per viure amb el que li paguen. El seu antecessor fou mort, però de què ha de tenir por? No té res, per tant, no té res a perdre. El seu fill vol ser pilot i ell somnia que un dia ho serà, potser encara no se n’ha adonat que viu al Tercer Món i que hi ha gent a qui li està vedada aquesta possibilitat només pel fet de néixer a un lloc determinat. El pastor diu que cada dos mesos enterra unes 60 persones al seu petit poblat. Moren de SIDA, lacra que creu inevitable ja que segons ell, les dones es veuen forçades a practicar la prostitució. El preservatiu diu, segurament no saben què és perquè són analfabets però ell no els hi pot dir perquè va en contra la llei de Déu. Casualment, la misèria econòmica va unida a misèria cultural. Mentre es diu que una gran fam asola Tanzània perquè no plou i hi ha sequera, els avions russos exporten tones de filet de perca cap a Europa. I és que ja sabem que els països més rics en recursos naturals no són els més rics econòmicament, segurament se’n beneficia un altre. Davant la fam, Europa envia ajuda humanitària i en altres avions, armes per tal que es distreguin i no fos cas que perdessim aquest negoci. Espanya és un dels principals països manufacturers de mines antipersona. Per suposat, tirarem endavant fent veure que no passa res i pobres els d’Àfrica que no tenen res o què s’han cregut de venir si ja som prous i no n’hi ha per tots.
“LA PESADILLA DE DARWIN”
Aquest documental anomenat “La Pesadilla de Darwin”, m’ha fet adonar i m’atreveixo fins i tot a dir que ens ha fet adonar, a tots els que l’hem vist, la hipocresia dels europeus els quals es veu clarament com ens aprofitem de la pobresa, en aquest cas de Tanzània, per fer grans negocis.
El llac Victòria, situat entre Tanzània i Kenya, està replet de perques, un peix que va aparèixer en aquestes aigües com per art de màgia i ha destruït tota la flora i la fauna que hi podíem trobar. Aquest peix, ha esdevingut un gran negoci d’exportació cap als països europeus. Els pilots russos es traslladen amb grans avions a buscar el filet de perca per vendre’l als països d’Europa. Aprofitant aquest viatge importen un seguit de materials per tal de mantenir als Tanzanesos distrets, distrets utilitzant armes i fent la guerra.
El govern Tanzanès diu que aquest negoci genera molts llocs de treball, però, tot i no reconèixer-ho, són plenament conscients que aquests llocs de treball són pèssims, amb uns sous miserables i unes condicions miserables.
Per a la pesca d’aquest peix tenen a l’abast un material molt rudimentari cosa que causa molts accidents. A més, els sous que reben són molt i molt baixos.
Si tot el peix que s’exporta es quedés a Tanzània pel consum propi dels seus habitants, un dels principals problemes, la fam, probablement no hi seria.
La pobresa en aquest país és molt elevada, la gran majoria de nens viuen al carrer. Conscients de la seva desgràcia es veuen pràcticament obligats a consumir una substancia tòxica creada amb residus per ells mateixos que al flairar-la provoca uns efectes buscats per tal d’ intentar repel·lir la realitat.
No solament la pobresa és un dels grans problemes a Tanzània.
La majoria de dones es veuen obligades a prostituir-se per mantenir a la família.
Les dones són considerades un objecte. Els maltractaments per part dels qui utilitzen els seus serveis o fins i tot la mort, són fets que no destaquen en absolut en aquesta societat.
A causa de la falta d’aliments, la prostitució i la falta d’higiene, s’ha esdevingut un gran problema, la sida. La majoria de la població és analfabeta i no coneixen cap tipus de protecció per a evitar aquesta malaltia infecciosa, a més, no tenen cap tipus de recurs per adquirir material per poder protegir-se de la infecció. Per tant, els pares infectats ho transmeten als fills i així successivament. La majoria de la població té aquesta malaltia.
Viure per ells ja no significa res, no li temen a res, no tenen cap por, per que no hi tenen res a perdre. Tenen la gran esperança de trobar en la mort una vida millor.
M’he adonat que tot això provoca una situació trista, molt trista. Per una banda els europeus enviem ajuda humanitària i per l’altra armes de destrucció per crear conflictes.
El més trist és que tot això va començar algun dia, per culpa d’uns interessos i els europeus, els grans i poderosos països amb les nostres ànsies de negoci i prestigi hem sigut incapaços d’aturar aquest problema cada vegada més greu i difícil de solucionar.
En la seva obra “L’origen de les espècies” (1850), Charles Darwin concloïa que de no existir en els ecosistemes un equilibri entre la supervivència del més fort, no seria possible un futur per a cap, ni tan sols les més fortes.
“El malson de Darwin” no resultarà del gust de gairebé ningú. El públic que es passa la vida eludint el sentit dels seus problemes i els aliens, el documental caurà com una galleda d’aigua freda i se’ls tallarà la respiració al veure aquesta obra que no admet ni la demagògia ni la respiració. Un documental rigorós que qüestiona, amb el seu retrat del que passa molt lluny de nosaltres, el sentit de tots i cada un dels actes que exercim quotidianament a Occident.
Part d’un “experiment científic” es va introduir en aquest ecosistema a mitjans dels seixanta del segle passat una espècie, la perca del Nil, aliena per complet a ell i summament agressiva. El resultat en pocs anys va ser que la perca s’havia convertit en l’espècie dominant en el llac, fins al punt que ara li costa trobar aliment i de vegades recorre al canibalisme. Paradoxalment, semblant catàstrofe mediambiental va suposar per a un dels països banyats pel llac, Tanzània, una oportunitat econòmica: La venda de perca a la Comunitat Econòmica i Japó, és per a la nació africana una de les seves grans fonts de recursos econòmics.
¿Repercuteix això en el benestar dels seus habitants? Es filma amb una càmera digital el dia a dia a Mwanza, ciutat on es recull la pesca i es distribueix a altres països amb avions de línies i pilots procedents d’Europa de l’Est. I Mwanza és l’infern, fam, sida, mort als carrers. Ni els occidentals que han afavorit l’exportació de la perca ni les autoritats locals semblen apreciar que els nadius viuen, literalment, de les restes amb cucs de peix que sobren després de l’empaquetat de l’aliment.
Juan Sebastian Saldarriaga Barrera
La pesadilla de Darwin és una pel·lícula que majoritàriament tracta de pobresa i d’intercanvis comercials entre dos continents amb desigualtat econòmica i social, però també es poden veure històries d’alguna gent relacionada amb el comerç, i la mala qualitat de vida que han de patir la majoría de ciutadans africans.
El continent d’Àfrica fabrica peix pel continent europeu, mentres que Europa trafica amb armes a l’Àfrica.
Avions europeus transporten carregaments d’armes a Àfrica. Quan arriben allà, descarreguen i els africans emplenen el avions amb tonelades de peix. Dones, homes i nens treballen explotats gairebé nit i dia per preparar tot el peix per els molts avions que arriben.
A l’Àfrica, la gent viu molt malament. En aquesta pel·lícula surten clars exemples de pobresa com per exemple la mala qualitat de vida a l’hora de menjar. Els nens, desprès de treballar amb el peix, mengen el que troben però en ocasions, els homes menjen primer, seguidament les dones i per últim els nens i sovint hi ha moltes baralles per aquests temes. Hi han dones africanes que venen els seus cossos per una nit als pilots dels avions que venen i passen la nit al continent africà per 10 dòlars.
En la meva opinió, crec que Àfrica és un continent excessivament explotat. Amb dolentes condicions de vida tant demogràfiques com socials, econòmiques, etc.
Fabian