Hola. Com anem? Hi heu pensat si l’estiu l’estem aprofitant?
Que com es fa? Sigueu al mar o a la muntanya o a la ciutat, podem pensar-hi un momentet.
Unes idees per a auto-analitzar-se una mica: a) he canviat d’aires (encara que sigui mentalment); b) ajudo a la família, als pares, a casa; c) faig activitats a l’aire lliure, esport per exemple, a una certa distància de l’ordinador i la TV?; d) dedico un parell d’horetes a llegir, estudiar o a alguna activitat intel·lectual?; e) tinc cura de les meves amigues i dels meus amics?; f) dormo les hores que cal (ni massa massa ni massa poc)?; i sobretot f) tinc un horari meu, un pla del que penso fer cada dia, i el segueixo sense “mandra”?
Total: que us vagi bé.
El divendres 1 me’n vaig a Navarra fins a finals de mes. Però seguim en contacte, eh? M’enduré fins i tot la webcam!!
De què va? Doncs mireu: feia molt temps que un professor de filosofia d’en Carter Chambers, en el seu 1r any de carrera, els va suggerir als seus estudiants que escrivissin una “llista de desitjos”, un recull de totes les coses que volien fer, veure i experimentar en la vida, abans de morir. Però mentre aquest noi, aleshores jove, volia aclarir els seus somnis i plans privats, la realitat el va arrossegar: matrimoni, fills, un munt de responsabilitats i, finalment, un treball de mecànic de cotxes durant 46 anys. Va anar canviant la idea de què era una llista de desitjos i tot va quedar en un piló d’oportunitats perdudes i un exercici mental per passar l’estona mentre arreglava cotxes.
Hola, gent jove. Què feu aquest estiu? 
Ja heu llegit algun llibre?: parleu-nos-en, si us plau!
Sobre el segon llibre, el d’en Boyne, han escrit: “Silenci. Dolça crepitació de la darrera pàgina. Fi de la història. I els ulls inquiets que han devorat aquestes 203 pàgines no acaben de decidir si volien que s’acabés aquesta angoixa o és una pena abandonar, de nou, un conte més al prestatge.
Seguim completant el bloc, sense pausa però tampoc esverats. Agraeixo els comentaris que em feu: els podeu escriure també aquí, al bloc.
S’ha escrit que aquest fils de Cantet és “una nova ficció amb la vocació social i la textura documental característiques del seu cinema (Recursos humans, L’emploi du temps, Cap al sud)”. El mateix director diu que: “vol mostrar [l’educació] com a caixa de ressonància, on es fan presents les turbulències del nostre món, un microcosmos on es posen en joc d’una manera molt concreta les qüestions d’igualtat o desigualtat d’oportunitats, de treball i de poder, d’integració cultural i social, d’exclusió“.
Segona qüestió: he publicat alguns articles, no només a la premsa diària, sinó en un parell de revistes de Federacions d’AMPAs (un AMPA no és pas una agrupació de malfactors, no!!!, sinó una Associació de les i dels vostres mares i pares). Publico a “Temps d’AMPA” (
És freqüent que els estudiants dels nostres Instituts d’Educació Secundària i Batxillerat no tinguin massa clara quina és l’estructura del centre educatiu on fan la seva vida acadèmica. Un dels aspectes més importants en la vida és “situar-se”, i per això podem repassar aquí algunes idees que poden ser útils a joves i a famílies.
Les assignatures que, tradicionalment, corresponen a un Departament com el d’Humanitats són (s’indica l’enllaç al currículum oficial, o 1r nivell de concreció):
Des del 10 fins al 18 de maig val la pena passejar una bona estona, amb les millors amistats que un tingui, per la ciutat de Girona. És el “
Com diu la nostra alcaldessa: “nous muntatges, composicions i propostes d’extraordinària riquesa visual establiran un diàleg entre el món artístic de l’art floral i l’extraordinari patrimoni cultural del Barri Vell a ‘Girona, Temps de flors’. En la passejada ens interpel·larem sobre el nom de les flors i de les plantes, parlarem de les diferents textures, les formes, els colors, de les enginyoses i elegantíssimes propostes i ens preguntarem sobre els autors i autores de l’ornamentació de cada racó. L’èxit de ‘Girona, Temps de flors’ rau en la generosa implicació de centenars de persones que expressen amb llibertat les seves idees artístiques, que comuniquen els seus sentiments amb les mans i, també, de la generositat de les persones que ens 
obren les portes de casa seva per deixar-nos gaudir del ric patrimoni històric heretat”. I té tota la raó del món.
No hi ha límits d’edat, ni tampoc cal ser d’una determinada renda econòmica, ni tenir carnet d’un partit o d’un sindicat. Per a poder opinar en el nostre món només cal tenir algunes idees i voler-les expressar assertivament. Ah! I també – a més d’un cop de sort – vèncer la maleïda mandra de posar-s’hi.