Fa uns anys a la pel·lícula Àgora el director de cinema Alejandro Amenábar va presentar-nos, encara que amb les llicències habituals dels guionistes, una de les filòsofes i científiques més importants de l’antiguitat, Hipàtia d’Alexandria (s. IV d. C). Encara que el film ens mostra una Hipàtia amb una simbiosi d’atributs de dees clàssiques com la bellesa d’una Afrodita, la saviesa d’una Atena o la virginitat d’una Àrtemis que defuig dels tractes amb barons, i a més ofereix un final descafeïnat made in Hollywood, hem d’agrair a Amenábar el fet de treure de l’oblit una de les moltes i brillants feminae que possiblement han estat discriminades per la història.
En efecte, són nombroses les dones que han destacat en les diverses branques del coneixement, científiques, artistes, escriptores…, però malauradament han hagut de viure a l’ombra, sota unes societats patriarcals que no han permès que el seu nom, el seu talent, les seves fites… rebessin els reconeixements que es mereixien.
Hipàtia va ser una d’aquestes magnífiques mullers, mestra, filòsofa i sobretot una gran científica, originària d’una Alexandria que va veure com les revoltes entre cristians, jueus i pagans, conflictes tan vius encara avui dia, destruïen la seva biblioteca, el seus llibres i probablement una gran part del món clàssic.
Hem de lamentar, sens dubte, que no pugem llegir cap obra d’Hipàtia, i de fet ens hauríem de preguntar quina és la veritable causa: potser els escrits d’una dona no tenien prou qualitat per ser transmesos per uns copistes medievals, o simplement s’han perdut?
Són escasses les fonts que ens parlen dels continguts d’algunes de les seves obres, de quins corrents filosòfics promulgava, quins avenços científics va aportar, els seus invents, etc. Però val a dir que algunes d’aquestes fonts les podem trobar a les obres de destacats deixebles, a la correspondència que mantenia amb el seu amic i alumne el bisbe de Cirene, cartes que ens ajuden a conèixer com era Hipàtia, les seves inquietuds personals i científiques, les seves creences…., i fins i tot als textos d’alguns cronistes cristians que especialment ens parlen, amb un to més que subjectiu, de les causes que van provocar la seva terrible mort.
Terrible, cruel i injustament va ser lapidada Hipàtia, però, com molts ja sabeu, no ens hem de remuntar fins al segle quart per lamentar-nos i condemnar aquesta mena de crims, ja que al nostre món, tan modern i avançat, ens hem trobat des de sempre aquestes atrocitats, ja sigui a l’Edat Mitjana amb la crema de bruixes, com a l’actualitat, a països on es practica la lapidació com a càstig per infidelitat.
Desgraciadament sense cap oportunitat per defensar-se, aquesta científica va ser acusada i condemnada pel patriarca Ciril, qui amb les seves greus acusacions va promoure i fomentar la seva mort.
Moltes són les raons que han intentat justificar aquest cruel assassinat, però la veritat és que Ciril va fer callar per sempre a una dona que no volia romandre a l’ombra, que feia pública la seva opinió, que donava consells polítics al seu amic i deixeble Orestes, el prefecte de Roma, i sobretot, que, com a científica, només creia en el que veia, motiu, potser, pel qual no va voler mai abraçar la fe cristiana i va morir.
I jo em pregunto: si hagués sigut cristiana, l’haguessin fet santa?
