El Premi Sambori és un premi de narrativa en català dirigit als centres educatius de tots els Països Catalans i que té com a objectius promoure la participació en un projecte comú d’ alumnes i centres de totes les terres de parla catalana i difondre l’ús literari del català dins de l’àmbit escolar tot incentivant la imaginació i la creativitat.

La Fundació Sambori organitza aquest concurs des del 1998 al País Valencià. Òmnium Cultural és qui organitza el Premi Sambori Òmnium a Catalunya.

Sambori és el nom d’un joc de carrer per a nens i nenes, que aquí coneixem com a xarranca o setmana. Es juga a totes les comarques de parla catalana i per això va ser el nom escollit per les associacions convocants del Premi Sambori.

En aquesta 8a edició hi han participat els alumnes de 2n, 3r i 4t de primària. En Joel de 4t, amb la narració El Fluix ha resultat finalista en la categoria de cicle mitjà de la Demarcació Girona-Catalunya Nord i el passat 20 de març va anar a recollir el premi a Santa Coloma de Farners.

Els finalistes de cada categoria passen a concursar a nivell nacional amb la resta de finalistes de les altres demarcacions d’on sortiran els tres millors treballs de cada categoria de Catalunya. Molta sort, Joel !!!

      EL FLUIX_____________________________________________________

Fa poc en un poble força gran hi havia un nen que no tenia amics, només a mi. Sempre estava en un racó fosc i solitari. Els nens no s’atrevien a mirar-lo perquè mai deia res i sempre estava quiet. Estava trist de no tenir amics.

Un dia, em va dir que havia decidit que no es podia quedar tota la vida arraconat. Volia conèixer gent. Em va demanar si el podia ajudar.

Ell pensava que els altres eren superiors. Jo el vaig voler animar dient-li que no s’havia de sentir inferior a ells. Ell també podia fer moltes coses, només havia de buscar dins seu. Es va motivar i va intentar fer amics. Es va apropar a un nen i quan ja quasi era al seu costat el nen va marxar. De cop, s’aturà i amb el cap cot se’n va tornar al racó. Jo ja no sabia com animar-lo, ja li havia dit tot el que podia fer. 

De sobte se’m va ocórrer una idea: fer un festival per tot el col·legi i així ell podria fer amics. Esperava que funcionés i deixés d’estar sol en un racó.

El dia següent vaig posar-me a organitzar el festival de tota l’escola amb l’ajuda d’uns quants companys meus. Tot estava a punt, el dia següent vaig dir-li que vingués a les onze del migdia al parc del poble per jugar amb mi.

Quan va veure tots els nens de l’escola allà reunits i el festival que havíem organitzat per a ell, es va emocionar i em va donar les gràcies. Vaig presentar-li tots els meus amics que es van sorprendre que aquest nen fos tan amable amb la gent. Ells s’havien pensat que era un nen molt estrany però no era així!

Passats uns dies, el nen ja no estava mai sol i sempre estava envoltat dels seus amics i de mi. Em vaig sentir molt content d’haver-lo ajudat i nosaltres  sempre intentàvem que cap nen es quedés sense amics i es sentís sol.