Danny: Et dono la raó en l’objecte que finalment has triat. A mi també em sembla el millor dels tres. Com la teva companya Isabel, has triat un objecte de l’arquitectura. Una finestra pot metaforitzar molt clarament la mirada que volem fer cap al món. Obrir la finestra és símbol de connectar-se amb l’exterior, de rebre estímuls enriquidors. I una finestra també pot ser metàfora de la creació, moltes vegades s’ha fet el símil entre la pintura i una finestra. (Penso en el pintor Cézanne).  De fet, la finestra, com la pintura, emmarca una part precisa del paisatge exterior, de la realitat… és també una representació d’allò “que hi ha a fora”, a fora de nosaltres, de la realitat exterior que nosaltres podem observar, pensar i crear. I pot representar molt bé aquesta obertura a una nova etapa, a una nova evolució… Veig que en la teva finestra s’hi insinua molt tènuement un paisatge..(?) És un paisatge només imaginat, o dibuixat i esborrat, o només insinuat? Semblen dues muntanyes nevades ? De fet, si en fessis una obra artística d’aquesta finestra podries jugar molt bé a insinuar un paisatge de somni… Un paisatge com un record…?

SALVADOR

Elisabeth: Aquest dibuix teu i el que tu expliques d’una bombeta m’ha fet pensar en una idea d’un pedagog que va dir que l’educació (ell parlava de l’educació en l’art…) no consisteixi a encendre a dins de cada estudiant una bombeta, sinó a netejar-la. Cadascú ja porta a dins una bombeta encesa d’origen. La feina del professor d’art (potser de tots els professors) consisteix en fer que la llum brilli.  Aquesta energia de que tu parles com aprenentatge i coneixements, és el deixar-se “netejar”, és a dir, deixar-se “alimentar” culturalment perquè la nostra llum ens il·lumini durant tota la vida. El teu treball té una certa relació amb el de la Miriam, que també va escollir una eina de llum. Tant el teu com el seu, potser em donaran una nova idea de com acabar l’escultura que tinc pensada de fer…

SALVADOR

Goretti: És molt interessant l’anàlisi que fas de l’objecte que has escollit. I la metàfora que hi trobes en els diferents processos i parts de la planta em sembla molt ben reflexionada. Tot i que et pugui semblar rar, hi ha força artistes que han utilitzat plantes vives o arbres vius per a fer escultures; penso en Giuseppe Penone, Joseph Beuys, Giovanni Anselmo, David Nash… cadascú amb motivacions diferents.

Tu has fet una classificació de les diferents parts de la planta per a fer analogia amb el creixement de la persona. I et veus identificada amb aquesta planta que veus cada dia i que veus créixer, de la mateixa forma que tu et sents créixer com a persona i sents augmentar els teus coneixements i la teva curiositat per les coses del món. Les plantes tenen un influx molt directe de les condicions del seu entorn i alhora modifiquen aquest entorn amb la seva aportació d’oxigen, igual que les persones que interactuem amb el medi. Que som influïts i influïm alhora en el medi. De fet, jo crec que en el teu cas, identificar-se amb una planta mostra una gran sensibilitat pel medi natural i la Terra, tal com dius al final. També les persones tenim clavades les arrels, és una complicitat amb Gaia, la deesa grega. És una bona elecció.

SALVADOR