La meva filla acaba de linkar-me un article i vídeo
interessant respecte les diferències del com vivim el món de les discapacitats infants i adults. Quina percepció tenen els infants sobre les persones amb discapacitat? I els adults? No calen paraules. Mireu el vídeo.
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=WB9UvjnYO90[/youtube]
El missatge de l’Associació Noemí és el de que mirem (i tractem) a les persones amb discapacitat amb ulls de nen.
He trobat en el blog: El blog que te hará pensar un article que m’ha semblat important divulgar ja que la feina del mestre actual està força desvalorada. Sempre he dit que l’educació, i estic convençuda del que dic després de 30 anys a l’ensenyament, està en mans dels mestres. Ells són els qui es troben les dificultats i la realitat que cal treballar per formar persones i futurs ciutadans responsables.
Crec que és just dedicar-los un, i mil, articles com el que llegireu a continuació on es diferencia la importància del mestre, tot diferenciant-lo amb els polítics actuals. Tots dos haurien de treballar per aconseguir un sol objectiu comú, però no sempre és així. Hi ha polítics i mestres dolents i poc professionals. Aquests els hauríem de poder fer fora per respecte als bons professionals, per coherència, per començar a treballar mirant endavant i millor,…
Us deixo amb l’article:
Conversación de un padre con su hijo
Posted: 02 Nov 2014 09:30 AM PST
Os animo a compartirlo y que dé la vuelta al
Reflexió per comprendre els infants i els motius que algunes vegades fan picar els infants més petits a companys i adults amb força freqüència.
Tots sabem que els infants petits, a mida que van creixent, van incorporant, primer el vocabulari que aprenen per imitació i repetició dels adults amb qui conviuen. Comencen a fer balbuceig, descobreixen els sons per casualitat i experimentant fins que surt algun so més llarg que els pares sobreinterpreten com a paraula intencionada i, en aquest feed-back, l’infant descobreix les paraules, les paraules-frases (aigua vol dir: Vull aigua, o bé, donem aigua) i més tard les frases amb l’ampliació del vocabulari i la comunicació a través del llenguatge.
El nivell de desenvolupament del llenguatge i la comunicació dels infants és molt llarg i, en tot aquest procés d’aprenentatge, els infants tenen confusions, s’equivoquen, no troben les paraules adients quan volen demanar un objecte per exemple, utilitzen estructures mal construïdes gramaticalment, poden confondre la tristesa amb l’enuig perquè encara no comprenen les emocions, i el seu significat, etc.
I, en aquest procés d’aprenentatge de tants estímuls, experimentacions, innovacions i descobriments, els infants es relacionen amb altris en una etapa on, a més, són egocentristes per naturalesa i sovint acaben les seves relacions escolars picant als companys o reben pals d’un companys. El fet és que alguns infants petits, algunes vegades, piquen als companys per aconseguir allò que volen i que no poden expressar que volen (altres vegades piquen per altres motius).
Mirem més enllà
Tenint en compte les característiques i el nivell de desenvolupament general dels infants petits, sabent que els manca vocabulari, que passen per una etapa egocentrista i que no tenen la capacitat empàtica interioritzada ens hem de preguntar:
Com viuen els infants petits algunes situacions on han de compartir i relacionar-se amb altris?
Com acabo de dir, els infants més petits els costa compartir; un hàbit que, amb ajut dels adults, fent de model, poden aprendre amb temps, constància i paciència, però que, d’entrada, no en saben.
Els nens petits són actuadors per naturalesa i també entenen més les actuacions dels adults que les paraules d’aquests. Poden entendre millor que han actuat malament si el pare o la mare es mostren enfadats que si se’ls fa un gran discurs.
Quan un nen petit vol una joguina que té un company, no li diu que se la deixi. Simplement se l’agafa i aquí pot començar una baralla; el nen petit no té la capacitat d’abstracció i tampoc no preveu conseqüències del seu comportament.
Què pot fer l’adult davant una baralla d’aquest tipus?
Primer de tot, separar els infants perquè no prenguin mal. Si estan molt esverats, esperar uns moments i intentar trobar una solució justa per als dos que pot passar per: ara ell continuarà jugant amb aquesta joguina i quan la deixi la podràs agafar tu,… Alguns infants de 5-6 anys són capaços de trobar solucions a les baralles per ells mateixos. L’adult, sempre molt observador pel que pugui passar, dóna oportunitats als infants per fer-se autònoms i que vagin aprenen a resoldre els conflictes per ells mateixos.
Què pots fer si el teu fill pica de forma sistemàtica?Primerament li pots preguntar què ha passat en el moment de la baralla i quin ha estat el motiu de la baralla, per conèixer la seva opinió. Després pots dir-li que els problemes no es solucionen picant i amb paciència, perquè aquests canvis tarden molt en ser exitosos, pots ajudar-lo a elaborar estratègies per aconseguir les coses que vol. Li pots dir: Un altre dia que vulguis jugar amb una pilota i la tingui un amic teu, pots dir-li: Em deixes la pilota? o, ¿juguem junts amb aquesta pilota? També li pots dir a la mestra que vols jugar amb la pilota i la té un amiguet. Si li dius al teu fill que es torni i s’enganxi als seus companys continuaràs augmentant el bucle de les baralles i no s’acabarà el problema. Li ensenyaràs que la manera de solucionar els problemes és a través de l’agressivitat.
Què pots fer si han picat al teu fill? Primer de tot preguntar-li com se sent emocionalment perquè trobi comprensió i consol. Pots aprofitar per dir que no es pica als altres i que no és just que l’hagin picat. Pots aprofitar per posar paraula a les emocions que senti: enfadat, trist,… És bo donar indicacions de possibles actuacions de protecció personal per fer quan algun nen el piqui: Avisa a la mestra perquè posi ordre si tu no pots fer-ho amb el nen, escapa si pots perquè no et faci mal,…
DE LA WEB: http://www.familiayadopcion.com/vamos-al-colegio/estrategias-para-afrontar-los-problemas-escolares/
Dado que el fenómeno de la adopción internacional es relativamente reciente en nuestro país, ni el sistema educativo ni los profesionales de la enseñanza han tenido prácticamente tiempo de asumir los hechos diferenciales que caracteriza a algunos miembros de este colectivo en el ámbito escolar.
Algunos de los errores más frecuentemente asumidos tienen que ver con la adquisición del nuevo idioma. La mayoría de estos niños aprenden el nuevo idioma con sorprendente rapidez, por lo que en principio no parece hacer razón aparente para preocuparse. Sin embargo, ni el sistema escolar ni las familias generalmente asumen que el desarrollo del lenguaje coloquial no es suficiente para conseguir el adecuado desarrollo escolar, ya que la rapidez en la adquisición del nuevo idioma no es un indicador directo de las habilidades cognitivas generales.
La razón estriba en que las habilidades lingüísticas necesarias para la comunicación social son diferentes a las habilidades necesarias para adquirir el lenguaje cognitivo, que hace referencia al idioma como herramienta de razonamiento y aprendizaje académico. La adquisición del lenguaje coloquial es previa a la adquisición del lenguaje cognitivo y es el soporte que se usa para, a través de las experiencias tempranas, adquirir las bases del lenguaje cognitivo/académico.
Muchos de los niños que proceden de adopción internacional, especialmente los que han sido adoptados a partir de los 3 años, dependiendo de la duración y calidad del tiempo de institucionalización, se han perdido parte de estos primeros estadios de desarrollo, que son períodos especialmente sensibles para el crecimiento de las bases neurológicas de las distintas funciones psicológicas, entre ellas la comunicación, la autorregulación y las operaciones cognitivas, todas las cuales se apoyan en el lenguaje. Y precisamente, los problemas de lenguaje son las deficiencias que con más frecuencia aparecen en los informes médicos de estos niños.
Por otra parte, en muchos casos, tienen que volver a iniciar la adquisición de un nuevo idioma cuando sus coetáneos nacidos en el país están desarrollando las bases para el desarrollo del lenguaje cognitivo.
El grupo de mayor riesgo es el los niños adoptados entre 4 y 8 años. Por debajo de esta edad tiene un margen para recuperar las funciones no desarrolladas, antes de entrar en la enseñanza primaria. Los mayores de 8 años, seguramente saben leer y escribir en su lengua de origen, por lo cual pueden transferir algunas de las habilidades lingüísticas al nuevo idioma.
El remedio tradicional (trabajo más intenso en grupo pequeño o individual, siguiendo la misma metodología que en clase) suele ser ineficaz, cuando no contraproducente. Es ineficaz porque esta solución asume la presencia de una base cognitiva adecuada, que es precisamente lo que está ausente. Puede ser contraproducente porque supone aumentar el nivel de frustración cuando los resultados no acompañan a los esfuerzos realizados.
La investigación y la práctica apuntan a una estrategia que incluya:
He trobat un article interessant en la plana web: http://edukame.com/
Us deixo amb ell per continuar aprenent com són i actuen els infants més petits i de quina manera podem actuar els educadors amb ells per fer-ho de la millor manera.
Mi hija de 4 años se dirige a mi diciéndome tonta, estúpida, idiota y tal actitud la refuerza cuando hay terceros con nosotros. Probé la indiferencia pero redobla la apuesta. Si la disciplino arma un berrinche terrible y no puedo encontrar la causa de esta actitud. Tengo un bebé de 8 meses ¿puede estar relacionado? ¿Cómo puedo bloquear este tipo de comportamiento?
Los insultos en los niños, a la edad de cuatro años, forman parte del afán por conseguir más poder y control sobre su vida. Cuando los niños pequeños descubren que las palabras pueden tener un efecto espectacular tanto en sus padres como en sus semejantes, pueden convertirlas en armas arrojadizas. Pueden usar los insultos con el propósito de hacer daño a otros niños o para desafiar o mostrar su poder a sus padres o maestros.
Los insultos también son una forma deexpresar enfado. Al igual que el enfado lo pueden expresar de forma más corporal con llantos, gritos, pataletas, rabietas, etc. Tu hija puede que esté expresándote sus celos, su enfado por la llegada de su hermano pequeño que ahora impide que tenga toda la atención en exclusiva de sus padres.
El enfado es una emoción humana normal y saludable siempre que se canalicecomo es debido, y es más perjudicial reprimirlo que exteriorizarlo. Cuando tu hija te arma el berrinche también está expresando su enfado y es mejor así que con insultos.
La clave está en lo que hagas tú cuando tu hija se comporte así.
Comprender que tu hija está enfadada te puede servir para que la ayudes a expresar de forma más saludable su enojo, sus celos (que están tapando su inseguridad porque te necesita mucho y teme perder tu amor). Pero debes marcar los límites de forma clara con respecto a la manera de hacerlo. No le sueltes un sermón, no la amenaces, ni te enfades con ella. Pocas palabras y acciones claras surtirán el efecto deseado.
Explícale de forma clara y serena (sin chillar) que insultar no es una forma correcta ni eficaz de conseguir lo que se quiere; insultar hace daño y a ti no te gusta que te traten así: “yo no te insulto, ni te digo palabras feas que hacen daño. No me gusta que me trates mal así que cuando cambies de actitud te podré atender”. Si sigue con los insultos, la llevas a un sitio a parte y le pides se quede allí (1 minuto). “Tus palabras hacen daño quédate aquí y cambia de actitud”. Si se queda llorando, pataleando, gritando, etc. Permíteselo. Necesita sacar la rabia que siente y es mejor así que insultando o pegando a los demás.
Ves a buscarla al cabo de poco con una actitud abierta, amorosa (sin rencores, sin discursos, sin enfados). Arrodíllate, mírala a los ojos y dile: “¿nos damos un abrazo? Las dos nos hemos tratado mal y no ha sido agradable. Te quiero cariño, no lo dudes, y creo que tu actitud me dice que estás enfadada, ¿verdad?” Deja que ella te exprese lo que quiera (hablando, con gestos, con silencio…).
Siempre que te insulte actúa así y si hay terceras personas la coges a parte ( no delante de los demás) y le dices que no te gusta que traten así, que te está haciendo daño, y si no para la apartes un poco del grupo para que se calme. Tendrás que actuar así durante un tiempo largo (meses), hasta que tu pequeintegre tus límites y vaya sacando su enfado de otra forma.
Por otro lado, creo es tan importante que le marques límites como que la animes, alimentes, la abraces, la felicites, la observes en momentos que sí hace cosas bien (o simplemente las hace). Necesita muchísimo tu atención en positivo, que le muestres tu amor. Y creo que tanto enfado se puede deber a que no se siente atendida, querida, valorada, mimada como ella necesita por sus padres.
Us deixo amb un article senzill però interessant que ens permetrà reflexionar sobre com està canviant l’educació.
A mi m’ha fet reflexionar novament sobre:
Como las que conlleva el estresado y apresado día a día en que vivimos, que nos impide darnos cuenta que cuanto más deprisa queremos ir, más lentamente avanzamos. Y es que forzar a los niños y niñas, que reclaman su propio ritmo, a correr mucho sin tomar conciencia de nada, no lleva a ninguna parte, sólo cansa intensamente.
O como es el caso de los educadores que trabajan más y más por cuenta propia, y con ello implican menos y menos a los niños y niñas. La maestra que se lleva fichas para corregir, que resuelve problemas cotidianos del aula, que diseña los murales, que escribe los mensajes en el ordenador… adelanta para retroceder. Dialogar, decidir, compartir, colaborar, participar… ¡es aprender!.
O cuando en el intento de minimizar una incertidumbre inherente al hecho de educar, nos dejamos fascinar por el espejismo de la seguridad y compramos más orden y más sistematización aún a cambio de menos comprensión y menos significatividad. El cuadernillo de cada letra, el de reseguir, el de problemas, el de figura-fondo, el de valores… Primero el 5 y después el 6; hasta que no sepas la a, no pasas a la i…. Si la escuela insiste en partir, aislar, minimizar y ordenar los conocimientos, los banaliza. Y aunque las planificaciones de expertos se permitan prescribir las dosis de información a tomar en cada momento según una presunta lógica universal, las caras de nuestros pequeños reflejan su falta de sentido.
Se podría condensar la idea en una máxima general: cuánto más obsesiva es la preocupación por enseñar, menos se aprende de verdad. Si el esfuerzo en el aula lo invertimos en procurar situaciones naturales, ricas siempre en oportunidades, nuestras criaturas van a conseguir aprender y desarrollarse, cada cual desde su identidad. Si la preocupación se centra en enseñar-instruir-imponer contenidos concretos en situaciones absurdas, vamos a limitar ampliamente sus posibilidades de entender y participar del mundo.
Nos conviene tomar un respiro y afilar nuestras sierras: perderemos el tiempo para ganarlo.
Pedreira, M. (2006) Cuando más es menos. Cuadernos de Pedagogía, 362
Publicat el 24 gener 2014 per Estudis d’Educació Infantil
Compromís
Un bon mestr@ és una persona compromesa, amb les persones i amb l’aprenentatge. Siguis mestre d’infantil, d’universitat o de ball de saló, cada aprenent ha de sentir que és absolutament important per a tu. La situació educativa requereix immersió total, absoluta presència. No es pot fer de mestr@ pendent de les vibracions d’un mòbil.
Plaer d’aprendre
Un bon mestre@ ha de gaudir del plaer d’aprendre per compartir aquesta mateixa emoció amb els aprenents. Aprendre és una necessitat humana vital tan instintiva com menjar, el sexe o les relacions; aprendre és addictiu, si no us ha enganxat, és que ho heu provat poc, insistiu!. No es pot fer de mestr@ sota l’equació aprenentatge = avorriment + esforç sense sentit.
Plaer per ensenyar
Un bon mestr@ ha de d’estar enamorat de la seva feina. Només les persones que fan allò que els agrada fer són capaces de produir avenços en el coneixement (Einstein). Àvids investigadors d’aula, persones preocupades per millorar constantment i per contrastar la seva pràctica amb d’altres realitats. No es pot fer de mestr@ instal·lat en un cercle viciós de queixa permanent.
Montserrat Pedreira
Directora dels Estudis d’Educació Infantil de la FUB
Les 3 coses que he après a Debats d’Educació
Recordar que els infants entenen les paraules però el que realment comprenen són les actuacions. Us deixo amb aquesta imatge que diu més del que pugui tornar a repetir jo.
L’he trobat aquest matí al Facebook.
Bon diumenge!
L’altre dia escoltava un vídeo de l’Ignacio Morgado on recordava el que és bàsic per aprendre: memòria, esforç i, molt important, la motivació! Com si no posar-nos-hi!
Us adjunto un article publicat a la web de Solo hijos on trobarem apunts per ajudar els infants a motivar-los i fer-los sentir segurs i amb autoestima.
Continuem aprenent!
A todos nos gusta tener nuestras arcas bien llenas. Con la cuenta en el banco cargada nos atrevemos a cualquier cosa: a viajar, a comenzar nuevos proyectos o a soñar.
A nuestros hijos les pasa igual. Solo que en su banco no hay dinero sino emociones. Valoraciones. Seguridad. Y los ingresos o salidas dependen, en muchos casos, de nosotros.
Ayúdales a que tengan su cuenta corriente emocional rebosante. La vida ya se encargará de nivelar el saldo pero mientras, en casa, que no se te olvide hacer un ingreso diario de 5 frases positivas.
Elena Roger Gamir
Pedagoga
Centro de Desarrollo Cognitivo Cognitum
Jugant, els infants es fan grans
(El Leo jugant i fent-se gran, gran! Prohibit copiar la fotografia)
El joc, en l’edat infantil és important perquè amb ell aprenen a experimentar i conèixer el món de les persones, els objectes i la interrelació d’ambdós. Per als infants, el joc és una activitat espontània i habitual pròpia de l’edat.
Cada infant té els seus propis interessos i predileccions a l’hora de jugar i, per tant, cal tenir en compte els gustos i interessos de cadascun d’ells i, alhora, les seves capacitats que, de forma orientativa, venen determinades per l’edat i el seu nivell de desenvolupament.
El joc té una funció terapèutica per als infants i permet als adults, que observen, conèixer el món intern que ells no poden comprendre; recordem que els infants més petits estan en un nivell de desenvolupament molt immadur, els manca ampliar vocabulari de forma precisa i tenir capacitat d’abstracció, entre altres aspectes.
A través del joc i amb les joguines els infants aprenen en general, però també aprenen a consolar-se, parlar, relacionar-se amb altres, desenvolupar la seva capacitat d’imaginar i crear, de desenvolupar i expressar les seves emocions i sentiments.
El joc evoluciona a mida que l’infant es va fent gran i es desenvolupa les seves capacitats. A “grosso modo” podem dir que els infants passen de tocar les joguines, com a simple experiència sensorial, a la simbolització que els permet representar i imitar el que està aprenent en el seu món proper i, més tard, gaudeixen amb els jocs mecànics i electrònics.
Mireu a continuació el gran ventall de jocs i joguines adequades segons l’edat dels infants.
DE 0 A 1 ANYS
Els més petits, amb poques habilitats centren el seu interès en joguines que els permeten detectar els seus primers moviments, conèixer i reproduir sons (etapa sensorial per reconèixer sons, llums i colors)
DE 1 A 2 ANYS
Joguines que els permeten més moviment i acció. Donar cops i fer sorolls els encanta i comproven, a més, els efectes.
DE 2 A 3 ANYS
Comença la destresa i el desenvolupament de la motricitat fina (manual) i el desenvolupament motriu. Van provant i experimentant sense gaire noció del perill. Els agraden les joguines amb rodes que es puguin arrossegar o pugui portar fàcilment.
DE 3 A 5 ANYS
A aquesta edat l’infant és capaç de jugar i representar la realitat de persones i objectes a través de la imitació. És un moment de gran fantasia i creativitat que dona pas al joc simbòlic, on interpreta situacions reals o fictícies. L’infant juga a “fer veure”. Les seves nines seran bebès i voldrà tenir els seus accessoris.
Els jocs educatius són un bon suport per a iniciar el procés d’aprenentatge.
Les joguines faciliten la coordinació general i l’equilibri.
La família i l’escola són els seus principals referents. L’infant representa la seva realitat i la de les persones que l’envolten. El joc li permet manifestar inquietuds, preocupacions, dubtes…
DE 5 A 7 ANYS
I, arribada aquesta edat, els infants ja són grans, o al menys així els hi diem els adults. Descobreixen el món de la lectura i escriptura i per a què serveix. Deixen el món egocentrista i comencen a gaudir i participar de jocs en grup, els esports, les manualitats i comencen a interessar-se pels primers videojocs.
DE 7 A 10 ANYS
En aquesta edat els infants ja saben llegir, escriure, sumar, restar i tenen capacitat d’abstracció i raonament lógic per imaginar, experimentar, contrastar i descobrir el món científic i el funcionament del món i els objectes que el composen. Tenen ganes de superar-se, aprendre i sentir-se gran com els adults. Els amics ocupen un lloc important a les seves vides.
QUIN ÉS EL ROL DELS PARES EN EL JOC DELS FILLS?
UNA MICA MÉS