Ahir vaig tenir l’oportunitat de fer Chi Kung amb uns infants de l’escola. Fa uns anys hagués estat un “no entendre res” i ahir, no va ser així. Una, perquè els nens són savis i comprenen més del que a vegades pensem els adults i, dues, perquè tots, pares, mares i mestres, anem canviant i comencem a saber força de temes que estan vinculats al benestar personal i espiritual.
Us deixo amb unes imatges dels infants fent Chi kung.
I l’abraçada final! tot un plaer!
He trobat un article interessant en la plana web: http://edukame.com/
Us deixo amb ell per continuar aprenent com són i actuen els infants més petits i de quina manera podem actuar els educadors amb ells per fer-ho de la millor manera.
Mi hija de 4 años se dirige a mi diciéndome tonta, estúpida, idiota y tal actitud la refuerza cuando hay terceros con nosotros. Probé la indiferencia pero redobla la apuesta. Si la disciplino arma un berrinche terrible y no puedo encontrar la causa de esta actitud. Tengo un bebé de 8 meses ¿puede estar relacionado? ¿Cómo puedo bloquear este tipo de comportamiento?
Los insultos en los niños, a la edad de cuatro años, forman parte del afán por conseguir más poder y control sobre su vida. Cuando los niños pequeños descubren que las palabras pueden tener un efecto espectacular tanto en sus padres como en sus semejantes, pueden convertirlas en armas arrojadizas. Pueden usar los insultos con el propósito de hacer daño a otros niños o para desafiar o mostrar su poder a sus padres o maestros.
Los insultos también son una forma deexpresar enfado. Al igual que el enfado lo pueden expresar de forma más corporal con llantos, gritos, pataletas, rabietas, etc. Tu hija puede que esté expresándote sus celos, su enfado por la llegada de su hermano pequeño que ahora impide que tenga toda la atención en exclusiva de sus padres.
El enfado es una emoción humana normal y saludable siempre que se canalicecomo es debido, y es más perjudicial reprimirlo que exteriorizarlo. Cuando tu hija te arma el berrinche también está expresando su enfado y es mejor así que con insultos.
La clave está en lo que hagas tú cuando tu hija se comporte así.
Comprender que tu hija está enfadada te puede servir para que la ayudes a expresar de forma más saludable su enojo, sus celos (que están tapando su inseguridad porque te necesita mucho y teme perder tu amor). Pero debes marcar los límites de forma clara con respecto a la manera de hacerlo. No le sueltes un sermón, no la amenaces, ni te enfades con ella. Pocas palabras y acciones claras surtirán el efecto deseado.
Explícale de forma clara y serena (sin chillar) que insultar no es una forma correcta ni eficaz de conseguir lo que se quiere; insultar hace daño y a ti no te gusta que te traten así: “yo no te insulto, ni te digo palabras feas que hacen daño. No me gusta que me trates mal así que cuando cambies de actitud te podré atender”. Si sigue con los insultos, la llevas a un sitio a parte y le pides se quede allí (1 minuto). “Tus palabras hacen daño quédate aquí y cambia de actitud”. Si se queda llorando, pataleando, gritando, etc. Permíteselo. Necesita sacar la rabia que siente y es mejor así que insultando o pegando a los demás.
Ves a buscarla al cabo de poco con una actitud abierta, amorosa (sin rencores, sin discursos, sin enfados). Arrodíllate, mírala a los ojos y dile: “¿nos damos un abrazo? Las dos nos hemos tratado mal y no ha sido agradable. Te quiero cariño, no lo dudes, y creo que tu actitud me dice que estás enfadada, ¿verdad?” Deja que ella te exprese lo que quiera (hablando, con gestos, con silencio…).
Siempre que te insulte actúa así y si hay terceras personas la coges a parte ( no delante de los demás) y le dices que no te gusta que traten así, que te está haciendo daño, y si no para la apartes un poco del grupo para que se calme. Tendrás que actuar así durante un tiempo largo (meses), hasta que tu pequeintegre tus límites y vaya sacando su enfado de otra forma.
Por otro lado, creo es tan importante que le marques límites como que la animes, alimentes, la abraces, la felicites, la observes en momentos que sí hace cosas bien (o simplemente las hace). Necesita muchísimo tu atención en positivo, que le muestres tu amor. Y creo que tanto enfado se puede deber a que no se siente atendida, querida, valorada, mimada como ella necesita por sus padres.
Els infants aprenen i, de vegades, els adults no sabem ni com ho han fet, i és que l’aprenentatge i el creixement personal són quelcom més, imperceptible i subtil, que l’escola, la família, l’entorn i la societat. I, sense que ens n’adonem, els fills creixen i es fan grans, com una llavor plena de vida. Els infants són i donen vida.
Les tertúlies dels dissabtes ens ofereix la possibilitat de compartir la teva experiència com a pare o mare i reflexionar de forma conjunta sobre temes relacionats amb l’educació: què és l’educació, què i com vols educar els fills, quina mena de comunicació i escolta hi estableixes, per què és important l’afecte educant, com aprens a fer de pare o mare…
Aquestes i altres preguntes, dubtes, idees, èxits i preocupacions educatives i personals podran tenir cabuda.
Objectius:
– Crear consciència educativa.
– Reflexionar conjuntament dubtes i preocupacions personals.
– Compartir experiències amb altres pares i mares.
– Valorar el treball emocional, l’afecte i els vincles afectius dins l’educació.
– Gestionar els conflictes amb els fills des de la intel·ligència emocional.
– Créixer com a pares i mares.
Metodologia:
La metodologia de la sessió serà bàsicament pràctica; vivencial i participativa.
Els participants tindran l’oportunitat de plantejar idees, preocupacions o altres temes que siguin del seu interès, amb la finalitat de compartir-los per aprendre de forma conjunta al llarg de la tertúlia.
Mirem els infants, acompanyem-los en aquest aprenentatge i
donem-nos l’oportunitat de créixer amb ells.
Lloc: Creixem, al carrer Ferran Casablancas, 72 de Sabadell
ENSENYAR SIGNIFICA EMOCIONAR
Us adjunto un article interessantíssim que va sortir fa pocs dies a la Contra de la Vanguàrdia.
Per fi podem estar parlant de la necessitat d’educar de forma integral; coneixiements i emocions.
Amics i amigues, us adjunto la informació d’un cicle de conferències que comencen avui mateix. Estan organitzades per l’Associació de Becaris de “La Caixa”.
Continuem treballant per aconseguir educar emocional i conscientment.
L’Associació de Becaris de “la Caixa”, amb el suport de l’Obra Social, posa en marxa un cicle de conferències amb l’objectiu de presentar personalitats de reconegut prestigi en tots els àmbits acadèmics i professionals, amb qui els exbecaris de “la Caixa” han tingut relació. Els propis exbecaris seran, per tant, els amfitrions dels ponents i participaran també a les xerrades.
L’exposició constant a les xarxes socials, al treball en xarxa i als videojocs, en detriment de la relació personal, està afectant les nostres habilitats socials. Michelle Garcia Winner és una reconeguda logopeda nord-americana que treballa des de fa anys amb administracions, educadors i famílies posant en valor allò que ella denomina “Pensament social” per potenciar el màxim desenvolupament intel·lectual, emocional i social de nens, joves i adults.
El cicle de conferències de l’Associació de Becaris de “la Caixa” convida Michelle Garcia Winner a explicar com podem fomentar la intel·ligència emocional o social. Després de la xerrada, dialogarà sobre aquest tema amb Núria Oliver, becària de “la Caixa” i directora científica a Telefònica I+D.
Entrada: 4 € (50% de descompte per a clients de “la Caixa”). Places limitades.
 |
| La tortuga ens ensenya estratègies per solucionar problemes |
Adjunto el link d’un vídeo curt on podreu veure com ensenyem, també a la nostra escola de Sant Llorenç, l’educació emocional.
La història de la tortuga sàvia que ensenya a la tortuga entremaliada les CONSIGNES MÀGIQUES que ha d’aplicar quan està enfadada, té un problema o ha de fer quelcom.
 |
| Consignes màgiques |
http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=PQE4WqQSOcQ
En molt poc temps, al meu poble –on faig vida i treballo–hem hagut d’afrontar la mort de dues dones joves. Morts que en diem: no toquen. Entenem, i hem aprés, o necessitem aprendre, que la mort arriba quan tenim una edat avançada. La realitat, però, ens demostra que no sempre s’acompleixen els nostres desitjos. Les persones naixem, vivim i morim sense poder preveure la durada d’aquest cicle; el cicle de cada persona que alguns diuen ja està predestinat.
El curs passat el mestres de l’escola, vàrem haver d’afrontar, amb molt de dolor, la mort de l’Eli; una mare de l’escola que de forma ràpida va abandonar aquesta vida, sense tenir l’oportunitat de veure créixer els seus fills. Fa pocs dies, la Montse, encara de forma més immediata, va abandonar-nos igualment.
Cada vegada que tinc l’oportunitat, anuncio als mestres que és inevitable haver d’afrontar el dolor de la mort de mares o pares, perquè és una realitat, i encara que no habitual –per sort– cal estar preparats i saber com canalitzar el dolor dels infants que perden els pares de forma immediata i, per a ells, incomprensible. Com acompanyem, consolem, ajudem…els infants en aquells moments i a partir de llavors.
Ahir li explicava a una companya alguns aspectes que cal tenir present a l’hora de fer un treball amb els infants que perden un pare o una mare (amb variacions segons l’edat dels infants) tot i que, a la nostra escola, per sort, tenim estratègies i educar per a la vida i la mort està interioritzat i per tant forma part de l’actitud dels mestres del centre.
D’entrada, tal i com sempre anunciem en aquest bloc, cal acceptar que la tristesa estarà present, serà un permís i, possiblement, durant força temps. Possiblement apareguin altres emocions i sentiments com ara: dolor, ràbia, enuig, sentiment d’injustícia… Com, si no, afrontar una pèrdua tan valuosa i important sense que ningú ens hagi preparat prèviament? La tristesa estarà a casa, a l’escola i dins de l’infant. Cal donar-li un permís, acceptant-la i anunciar que és normal sentir-se trist, però que amb el temps l’estat d’ànim pujarà i aprendrà a viure amb el record de l’absència .
Recomanacions importants per als mestres que afrontem la mort
És recomanable respectar el “tempo” que necessiti cada infant per elaborar el seu procés personal de dol; ser curosos i respectuosos amb el que vol cada infant i, per això, és important cal observar-los de forma discreta però constant.
Els infants més petits no poden , ni saben, manifestar què i com se senten en un situació com la que descrivim perquè el seu nivell de desenvolupament personal no els permet fer-ho. Som els adults els qui podem sobreinterpretar, des de l’empatia, què pot sentir o pensar i parlar-ne quan ell ho demani; quan estigui preparat.
El més important és que sàpiguen que, si necessiten parlar amb el mestre, estarà allà per a fer-ho; normalment, quan passen els dies necessiten parlar de l’absència de forma compartida.
Un altre aspecte inevitable a les aules són les premisses que anuncien activitats o documents que han d’arribar a casa, per exemple, per als pares o les mares ; digueu, pregunteu, doneu…a la mare i al pare … –en aquest cas és recomanable fer una explicació personalitzada als infants que només tenen un progenitor- Feu-li una mirada especial.
L’acomiadament d’un pare o mare és important fer-lo. En cas de no haver-lo poder haver fet, caldria treballar-ho i si és possible es podria parlar amb la família per tal de concretar com fer-lo.
Sempre dic que les preguntes són màgiques i potser encara hem d’aprendre i habituar-nos a fer-ne més. Si creieu que l’infant permet una acomiadament a l’escola podeu fer preguntes tipus: què prefereixes? Què t’agradaria més? (després de dir-li vàries alternatives)
ASPECTES GENERALS A TENIR EN COMPTE
Educar per a la vida i per a la mort implica:
– Educar per gaudir dels bons moments que la vida ens ofereix.
– Identificar, acceptar i expressar les emocions agradables i desagradables.
– Educar per a l’èxit i per a la frustració.
– Saber demanar i oferir ajuda als altres; donar i rebre és imprescindible per viure feliços.
– Educar una actitud positiva, de superació i amb sentit d’humor; l’actitud i model de l’adult és bàsica per fer aquest aprenentatge.
La vida i la mort van juntes i no podem evitar de parlar-ne, tant de l’una com de l’altra. De la vida, en parlem, l’aplaudim, la sentim i gaudim. De la mort, cal parlar-ne també i fer-la present sense por. No cal passar la vida parlant sobre la mort, però sí parlar-ne.
Qualsevol procés de dol requereix:
Per edats:
L’edat de l’infant i el vincle afectiu establert amb la persona morta són el més important a tenir en compte:
Algunes orientacions més:
El sentit comú, la intuïció i un acompanyament amorós faran possible que el procés psicològic de l’infant davant qualsevol pèrdua o dol obtingui un resultat no alegre, però sí coherent.
M. Teresa Abellán Pérez
Què és la felicitat? Tothom pensa el mateix sobre la felicitat? Els diners faciliten la felicitat? És el mateix la felicitat que estar content?
Per saber una mica més sobre la felicitat mireu aquest vídeo, de la mà del Lluc i l’Ainona de Sant Llorenç Savall:
Us adjunto el link del programa de televisió AL POT PETIT. Aquesta vegada van tractar el tema de la felicitat i ens van venir a gravar al poble de Sant Llorenç Savall. Surten l’Ainona, el Lluc i alguns nens més de l’escola que fan de protagonistes. Aprenem una mica més, doncs, sobre la felicitat! El que tots cerquem.