Tag Archives: comunicació

PER QUÈ PIQUEN ELS INFANTS PETITS

Leave a reply

Reflexió per comprendre els infants i els motius que algunes vegades fan picar els infants més petits a companys i adults amb força freqüència.

tristesaTots sabem que els infants petits, a mida que van creixent, van incorporant, primer el vocabulari que aprenen per imitació i repetició dels adults  amb qui conviuen. Comencen a fer balbuceig, descobreixen els sons per casualitat i experimentant fins que surt algun so més llarg que els pares sobreinterpreten com a paraula intencionada i, en aquest feed-back, l’infant descobreix les paraules, les paraules-frases (aigua  vol dir: Vull aigua, o bé, donem aigua) i més tard les frases amb l’ampliació del vocabulari i la comunicació a través del llenguatge.

El nivell de desenvolupament del llenguatge i la comunicació dels infants és molt llarg i, en tot aquest procés d’aprenentatge, els infants tenen confusions, s’equivoquen, no troben les paraules adients quan volen demanar un objecte per exemple, utilitzen estructures mal construïdes gramaticalment,  poden confondre la tristesa amb l’enuig perquè encara no comprenen les emocions, i el seu significat, etc.

I, en aquest procés d’aprenentatge de tants estímuls, experimentacions, innovacions i descobriments, els infants es relacionen amb altris en una etapa on,  a més, són egocentristes per naturalesa i sovint acaben les seves relacions escolars picant als companys o reben pals d’un companys. El fet és que alguns infants petits, algunes vegades, piquen als companys per aconseguir allò que volen i que no poden expressar que volen  (altres vegades piquen per altres motius).

Mirem més enllà

Tenint en compte les característiques i el nivell de desenvolupament general dels infants petits, sabent que els manca vocabulari, que passen per una etapa egocentrista i que no tenen la capacitat empàtica interioritzada ens hem de preguntar:

Com viuen els infants petits algunes situacions on han de compartir i relacionar-se amb altris? 

Com acabo de dir, els infants més petits els costa compartir; un hàbit que, amb ajut dels adults, fent de model, poden aprendre amb  temps,  constància i  paciència, però que, d’entrada, no en saben.

Els nens petits són actuadors per naturalesa i també entenen més les actuacions dels adults que les paraules d’aquests. Poden entendre millor que han actuat malament si el pare o la mare es mostren enfadats que si se’ls fa un gran discurs.

Quan un nen petit vol una joguina que té un company, no li diu que se la deixi. Simplement se l’agafa i aquí pot començar una baralla; el nen petit no té la capacitat d’abstracció i tampoc no preveu conseqüències del seu comportament.

Què pot fer l’adult davant una baralla d’aquest tipus?

Primer de tot, separar els infants perquè no prenguin mal. Si estan molt esverats, esperar uns moments i intentar trobar una solució justa per als dos que pot passar per: ara ell continuarà jugant amb aquesta joguina i quan la deixi la podràs agafar tu,… Alguns infants de 5-6 anys són capaços de trobar solucions a les baralles per ells mateixos. L’adult, sempre molt observador pel que pugui passar, dóna oportunitats als infants per fer-se autònoms i que vagin aprenen a resoldre els conflictes per ells mateixos.

Què pots fer si el teu fill pica de forma sistemàtica?Primerament  li pots preguntar què ha passat en el moment de la baralla i quin ha estat el motiu de la baralla, per conèixer la seva opinió. Després pots  dir-li que els problemes no es solucionen picant i amb paciència, perquè aquests canvis tarden molt en ser exitosos, pots ajudar-lo a elaborar estratègies per aconseguir les coses que vol. Li pots dir: Un altre dia que vulguis jugar amb una pilota i la tingui un amic teu, pots dir-li: Em deixes la pilota? o, ¿juguem junts amb aquesta pilota? També li pots dir a la mestra que vols jugar amb la pilota i la té un amiguet. Si li dius al teu fill que es torni i s’enganxi als seus companys continuaràs augmentant el bucle de les baralles i no s’acabarà el problema. Li ensenyaràs que la manera de solucionar els problemes és a través de l’agressivitat.

Què pots fer si han picat al teu fill?  Primer de tot preguntar-li com se sent emocionalment perquè trobi comprensió i consol.  Pots aprofitar per dir que no es pica als altres i que no és just que l’hagin picat. Pots aprofitar per posar paraula a les emocions que senti: enfadat, trist,… És bo donar indicacions de possibles actuacions de protecció personal per fer quan algun nen el piqui:  Avisa a la mestra perquè posi ordre si tu no pots fer-ho amb el nen, escapa si pots perquè no et faci mal,…                

 

Parlar amb els fills davant els conflictes

Leave a reply

La comunicació és la millor manera d’intentar resoldre els conflictes i el diàleg  un mitjà adequat per aconseguir una possible negociació.

Tots els pares i mares volen aconseguir educar fills  responsables, tolerants… i preparats per afrontar els reptes que la societat del futur els depari; però com fer-ho? Amb autoritat, llibertat, limitant i posant normes, amb afecte…

Les famílies que davant les dificultats i els conflictes imposen una disciplina autoritària amb els seus fills pateixen menys la crisi i l’angoixa del moment; però, generalment, les conseqüències afloren més tard, perquè no s’ha donat als fills la possibilitat d’implicar-se i prendre decisions. Es reprimeix la personalitat de l’adolescent i es pot convertir en una persona dòcil. Les famílies que opten per una actitud no autoritària han d’afrontar abans les dificultats i col·laboren a convertir el fill en una persona capritxosa; és freqüent en aquests casos el sentiment de por oculta.  

Els pares han d’afrontar totes i cadascuna de les dificultats que van sorgint amb els fills i saben que aquestes augmenten quan els fills creixen i tenen criteris propis. Els fills adolescents passen per una etapa de contradiccions,  autoafirmació, autocontrol i autonomia personal. Intenten autoregular els canvis propis de la seva edat amb el que els adults i la societat proposem. El diàleg i la comunicació, tot combinant-los amb l’afecte i la disciplina, poden ser la interacció i punt de partida des d’on els pares poden incidir per contactar amb el món dels fills i acompanyar-los en el seu procés de desenvolupament. Situacions de diàleg on l’escolta activa, les mirades i observacions i la paraula són molt importants en la interacció bidireccional. 

A vegades la comunicació té forma de discussió i conversa alterada, amb crits o sense, però no deixa de ser comunicació. Són discussions que els joves necessiten per reafirmar-se. Uns i altres diem el que pensem, i establim paràmetres i acords a través del diàleg i la negociació. Els pares tenen l’oportunitat d’ensenyar als fills un model d’actuació per resoldre conflictes que especificaré més endavant.

L’objectiu fora comunicar valors, establir acords o compromisos i valorar les cotes d’autoexigència i d’autonomia aconseguits. Marcar normes i límits sense que això vulgui dir només censures i represàlies. Si alguna vegada cal sancionar, perquè s’ha trencat un compromís o norma pactada, cada família ha de decidir què i com fer-ho.

De manera progressiva hem d’anar deixant anar la corda que ens lliga i responsabilitza com a pares i mares per deixar que siguin ells mateixos qui decideixin. Donar dosis de llibertat basades en el diàleg i la comunicació. Dosis que s’aniran ampliant en funció de la responsabilitat i de la coherència que cadascun d’ells vagin demostrant.

Què podem fer quan hi ha una relació tensa a casa?:

  • Primer de tot, no desanimar-nos.
  • Posar tota la confiança que s’aconseguirà algun canvi. No sempre serà fàcil, però és possible.
  • Indagar en els motius que provoquen el malestar, incomunicació o conflicte al nostre fill.
  • Planificar i decidir amb la parella les actuacions educatives.

Intentar resoldre un conflicte mitjançant el diàleg suposa:

  • Definir i comprendre clarament el problema; cal abordar els problemes amb la seqüència lògica dels sis pensaments: buscar les causes del problema, imaginar les alternatives de possibles solucions, anticipar les conseqüències de cada alternativa, posar-se en el lloc de tots els implicats, comprovar si es tenen els mitjans de què disposem per aconseguir els fins proposats i finalment decidir quina alternativa es tria per actuar.
  • Expressar els conflictes legitimant les emocions i els sentiments de les diferents parts i amb respecte, tant dels pares com dels fills.
  • Trobar acords mutus possibles de pares i fills.

 Algunes idees que els autors Brunet i Negre suggereixen:

  • Cal trobar el temps i el moment oportú necessaris.
  • Tan important com parlar és saber escoltar: la clau de saber escoltar està a intentar comprendre el punt de vista del fill.
  • Reconèixer que ens hem equivocat i demanar perdó, si és el cas. Això ensenyarà al fill que les persones i les coses no són perfectes.
  • No infravalorar mai la importància dels problemes dels fills; per a ells és important.
  • Tractar de proposar o suggerir metes als fills més que no pas imposar-les. Però no renunciar a oferir-los el suport i la seva exigència.

 Sabem que no és una tasca fàcil ser pares i mares, però estem aquí i intentem fer-ho el millor possible. Pretenem educar els fills de la millor manera; educant l’esforç, la tolerància, el respecte, la responsabilitat… Hi ha moments que ens sentim bé i satisfets amb el nostre rol de pare o mare; altres, en canvi, ens sentim derrotats per les discussions típiques d’horaris, sortides, diners, immediateses, etc.; però el més important és ser-hi i trobar aquell espai i temps per compartir amb els fills.