Adjunto un article publicat a la revista Valors en família i titulat: CREIXEM PLEGATS.
Desitjo que la lectura,com sempre, ens ajudi a continuar creixent i aprenent. (per llegir les pàgines, cliqueu sobre la imatge i la visualitzareu més gran)
No es tracta de creure’s-ho tot. Hi ha opinions diferents i caldria contrastar-les per opinar.
Un article interessant d’on podem, mirant més enllà, extreure’n conclusions de com funciona el món i on els interessos econbòmics, quasi sempre, estan presents.
A la psiquiatría hace tiempo que se le ve el plumero. Son tantas las enfermedades y trastornos que se describen en sus manuales que hoy en día lo raro es no tener nada. Después de hacer saltar las alarmas al incluir las rabietasen el último Manual de Pediatría DSM (la biblia de los psiquiatras) y después de ver como el gobierno estadounidense declara en un informe que 1 de cada 5 niños tiene un trastorno de la salud mental, cifras que parecen un insulto al sentido común de la población, porque es imposible que tantos niños estén mentalmente enfermos, aparecen unas declaraciones de Leon Eisemberg, el psiquiatra que “descubrió” el TDAH, que no dejan indiferente a nadie que viva o trabaje con niños.
El semanario alemán Der Spiegel, en un artículo en que ponía en relieve el aumento de enfermedades mentales en la población alemana, explicó que Eisenberg dijo, siete meses antes de morir, cuando contaba ya con 87 años, que “el TDAH es un ejemplo de enfermedad ficticia”.
Los inicios del TDAH
Los primeros intentos por tratar de explicar que había niños con TDAH sucedieron en 1935. Por aquellos tiempos, los médicos habían tratado por primera vez a niños de primaria con un carácter inquieto y con dificultad para concentrarse en lo que se les pedía, bajo el diagnóstico de síndrome post-encefálico. Fue un intento que no cuajó porque claro, la mayoría de esos niños nunca habían tenido encefalitis.
En los años sesenta apareció el protagonista de nuestra historia, Leon Eisenberg, quien volvió a hablar de dicha enfermedad, pero esta vez con otro nombre, “reacción hipercinética de la infancia”. Bajo dicho diagnóstico pudo tratar a alumnos difíciles, probando diferentes psicofármacos con ellos. Empezó con dextroanfetamina y luego utilizó el metilfenidato, droga con la que consiguió su objetivo y que hoy en día prevalece como tratamiento de elección: los niños enérgicos se transformaban en niños dóciles.
En el año 1968 se incluyó la “reacción hipercinética de la infancia” en el Manual Diagnóstico y Estadístico (DSM) y desde entonces forma parte de dicho manual, sólo que ahora recibe el conocido nombre de Trastorno de Déficit de Atención e Hiperactividad (TDAH).
El logro de Eisenberg y sus colaboradores fue conseguir que la gente creyera que el TDAH tiene causas genéticas, que es una enfermedad con la que se nace. Él mismo dijo, junto con las palabras en que decía que era una enfermedad inventada, que la idea de que un niño tenga TDAH (entendemos que la idea de que un niño sea muy movido y sea un alumno problemático) desde el nacimiento estaba sobrevalorada. Sin embargo, al conseguir que esto calara en la población y en los padres, el sentimiento de culpa desaparece, los padres se sienten aliviados porque el niño ha nacido así y el tratamiento es menos cuestionable. En 1993 se vendieron en las farmacias alemanas 34 kg de metilfenidato. En el año 2011 se vendieron 1.760 kg.
El conocido psiquiatra, que llegó a hacerse cargo de la gestión del servicio de psiquiatría en el prestigioso Hospital General de Massachusetts en Boston, donde fue reconocido como uno de los más famosos profesionales de la neurología y de la psiquiatría del mundo, decidió confesar la verdad meses antes de morir afectado de un cáncer de próstata, añadiendo que lo que debería hacer un psiquiatra infantil es tratar de determinar las razones psicosociales que pueden producir problemas de conducta. Ver si hay problemas con los padres, si hay discusiones en la familia, si los padres están juntos o separados, si hay problemas con la escuela, si al niño le cuesta adaptarse, por qué le cuesta, etc. A todo esto añadió que, lógicamente, esto lleva un tiempo, un trabajo y acompañado de un suspiro concluyó: “prescribir una pastilla contra el TDAH es mucho más rápido” (a lo que yo añadiría “y mucho más ventajoso para el negocio de la psiquiatría”).
El negocio de la psiquiatría
Como he dicho al principio de la entrada parece que la psiquiatría es un monstruo capaz de llevarse cualquier cosa por delante, con un hambre voraz, que no se detiene y que hará todo lo posible por tratar de conseguir que toda persona sana acabe tomando una u otra medicación para tratar su (no) enfermedad. Se les ve el plumero, y una prueba más de ello es que ya existe la próxima enfermedad que será difundida por toda la infancia: el trastorno bipolar o enfermedad maníaco-depresiva.
Hasta los años noventa era una afección desconocida en los niños. Ahora ya es uno de los diagnósticos más frecuentes en psiquiatría infantil, hasta el punto que las visitas por este trastorno se han multiplicado por 40 en menos de diez años, siendo muchos de los “enfermos” niños de dos y tres años.
Uno de los responsables de la llegada del trastorno bipolar a EE.UU. es el psiquiatra Joseph Biederman, que lleva años haciendo estudios y conferencias sobre el tema y que recibió 1,6 millones de dólaresentre el año 2000 y el 2007, procedentes de las farmacéuticas que fabricaron los medicamentos para dicho trastorno, al parecer para dedicarlos a seguir investigando la enfermedad.
Pero esto no es todo. Para conocer el alcance real del negocio de la psiquiatría, para ver hasta qué punto se inventan las enfermedades para luego poder dar los fármacos que ya existen, un estudiorealizado por la psicóloga estadounidense Lisa Cosgrove reveló que, de los 170 miembros del grupo de trabajo del DSM (Manual diagnóstico y estadístico de los trastornos mentales), es decir, los que hacen el manual de psiquiatría de referencia mundial, 95 (el 56%) tenía una o más relaciones financieras con las empresas de la Industria Farmacéutica.
¿Existe el TDAH?
Yo no sé si existe o no existe (y eso que el que la inventó dice que no), ni tampoco me toca a mí responder a esta pregunta, sin embargo estoy seguro de que son muchos los niños diagnosticados cuyo único pecado ha sido ser demasiado movidos, o ser demasiado insistentes a la hora de demandar de sus padres un poco más de atención. Ya hace más de dos años os ofrecí dos entradas en las que explicaba cómo se diagnostica el TDAH, para que vierais que no existe ninguna prueba diagnóstica de ningún tipo que determine que un niño tiene el mencionado trastorno. Todo se hace en base a la observación y en base al cumplimiento o no de unos criterios o parámetros que los niños normales deben hacer.
Ahora bien, ¿qué es ser normal? Krishnamurti dijo que “no es signo de buena salud el estar bien adaptado a una sociedad profundamente enferma”, así que quién sabe, quizás los niños que se rebelan ante el intento de domesticarles, aquellos que no soportan estar sentados escuchando cosas que no les interesan, aquellos que preferirían poder decidir qué hacer en sus vidas en todo momento, aquellos que quieren probarlo todo y no dejarse nada, quizás sean al fin y al cabo los más cuerdos.
No digo que ninguno de estos niños no tengan nada. No digo que no necesiten ayuda, porque es muy probable que muchos de ellos tengan muchos problemas, pero nunca he creído en la existencia de un trastorno que afecte al 10% de los niños y mucho menos he creído en la cura milagrosa del metilfenidato, porque si bien los niños cambian su comportamiento, los problemas que hicieron que el niño funcionara de un modo no aceptado siguen ahí.
Adjunto un vídeo força representatiu del funcionament del sistema educatiu i planteja reflexions i preguntes per crear un nou paradigma educatiu; critica el funcionament polític i organitzatiu de l’actual sistema educatiu.
De tot el missatge que ens anuncia el vídeo, alguns temes ja estan canviant a les escoles. La nostra escola, l’Escola Josep Gras, està introduint canvis importants per millorar l’educació tradicional.
Continuem treballant junts!
He trobat aquest article i m’ha semblat interessant i, especialment, il.lustrador.
Font: http://www.solohijos.com/newsletter/news.php?num=186_1
| Si cada día corregimos 15 veces en negativo a nuestros hijos y les decimos .NO. otras quince, su saldo positivo en el banco de las emociones será nulo. Sin capital, ¿cómo van a aguantar hasta final de mes? Irán tirando, arrastrándose como puedan, hasta sentirse vacíos y sin fuerzas. O al revés, tan insatisfechos que pueden llegar a explotar. |
| Frases para fomentar en positivo:
La competencia:
La iniciativa:
La comunicación:
Su identidad:
La responsabilidad:
La colaboración:
|
Learning Happens por Dean Shareski CC BY-NC 2.0 (http://flic.kr/p/dxM8Lw)
Con motivo del Encuentro Internacional de Educación 2012-2013,Roger Schank a realizado una ponencia titulada “El aprendizaje no ha cambiado, entonces ¿por qué debería cambiar la enseñanza?” y que se puede visualizar entero en este enlace.
Me gustaría compartir con vosotros las partes más importantes de esta conferencia porqué me parece muy básico para poder avanzar hacia un formato educativo que realmente sea útil para las generaciones futuras y así conseguir una educación útil al servicio del alumnado.
La conferencia se centra la visión que tiene Schank del proceso de enseñanza-aprendizaje y que básicamente se trata en practicar, experimentar, ensayo-error,learning by doing… se le puede nombrar de muchas maneras distintas pero su base es simple: no se aprende memorizando por obligación sino porque hay algo que nos motiva y nos interesa y entonces dedicamos nuestros esfuerzos por saber como funciona. En este proceso de aprendizaje, tenemos gente a nuestro alrededor (expertos, mentores, guías ..) que nos pueden ayudar en este proceso (social learning).
Entonces, esta concepción del aprendizaje, como influye en la educación actual? Roger Schank propone realizar una Educación a demanda, donde:
Pero os preguntaréis, si dejamos que el alumnado se guíe por sus inquietudes, como se podrán trabajar todos los contenidos fijados en el currículum? En este sistema que promueve Schank, no hay una distribución de contenidos curriculares por áreas de conocimiento tal como se estructuran todos los sistemas educativos actuales, sino que lo que se debería aprender en la escuela son las habilidades siguientes:
Si sois de los que estáis de acuerdo con esta manera de entender la educación (entre los que me incluyo) os preguntaréis, como se puede realizar teniendo en cuenta la ratio profesor-alumnado actual? Schank también tiene una respuesta para ello, y se simplifica en tres letras: TIC. Pero no para seguir haciendo lo mismo que hasta ahora, sino para permitir que el alumnado pueda tener a su alcance toda la información necesaria para poder ir avanzando en el proceso de resolución de sus dudas (ya sea de forma individual o en grupo) y utilizando las herramientas adecuadas que permitan poder seguir esta metodologia del aprender haciendo que comenta Schank, porqué tal como indica él: “El aprendizaje se da cuando quieres aprender y no cuando alguien quiere enseñar – Roger Schank (Learning happens when someone wants to learn not when someone wants to teach)”.
Soy consciente que no es fácil cambiar las cosas que hemos vivido desde el momento en que pusimos nuestros pies en una institución educativa (como alumnos) pero, tal como profesa Schank, si realmente creemos que hay algo que cambiar en la educación, se trata de intentarlo y fallar hasta que encontremos aquello con lo que estemos más cómodos y que nos permita no seguir promoviendo un formato que hace mucho tiempo que esta caduco.
Que os parece esta visión de Schank? Os parece complicada tal como está la situación educativa actual o realmente crees que es posible?
Adjunto l’article que vaig fer per a una web nova d’educació i criança: http://www.creixemjunts.cat/ De tant en tant, us recomano entrar en aquest espai perquè té una diversitat d’articles interessants i educatius per a pares i mares, especialment.
A partir d’ara i de forma periòdica ens trobarem en aquest espai virtual per a reflexionar conjuntament sobre temes relacionats amb l’educació dels infants. Un espai per a qüestionar-nos el què i com volem educar i desenvolupar el rol d’educador des de la consciència.
Tractarem temes que ens preocupen, experiències, dubtes, il·lusions i curiositats, o coneixerem les últimes investigacions dels científics. Un espai per aprendre a millorar com a educadors.
Avui llançaré una pregunta que em sembla bàsica per a totes aquelles persones vinculades al món de l’educació: mestres, pares i mares:
Per a què educar? Què vull educar? Què hem d’educar com a més important, des del meu punt de vista?
Normalment relacionem la paraula educar amb l’escola i els aprenentatges acadèmics que s’hi imparteixen: matemàtiques, català, educació física, música, etc. Doncs bé, us explicaré una activitat que normalment faig en els cursos de formació amb mestres, pares i mares i us adonareu de com els educadors som capaços d’extreure l’essència veritable del concepte educar a través d’una activitat molt senzilla i que ara us explicaré.
Demano agafar una sola fotografia que faciliti resumir allò que considerem més important a educar. És curiós comprovar com, habitualment i de manera similar, totes les persones trien, com a més important, educar els valors i les emocions: la felicitat, compartir i el treball conjunt, la solidaritat, el respecte, l’estimació, la justícia, etc.
Llavors plantejo una altra inevitable pregunta: si considerem tant important per a l’educació el treball dels valors i les emocions, per què no es treballen a l’escola?
Si vols educar per a formar persones segures i amb criteris; persones lliures, actives i responsables de les seves decisions i actuacions; persones valentes preparades per a afrontar els reptes del futur i encarar les frustracions que la vida de manera inevitable els depara… si vols educar persones amb coneixements, preparades per a ser, fer, estar i conviure, com apunta l’Informe Delors a la Unesco, llavors vols EDUCAR PER A LA VIDA.
Fotografia: Mans del Leo i el Guillem
La història del bambú és un relat que m’agrada explicar als pares i mares fent formació perquè té molt de simbòlic amb la tasca educativa i amorosa que fem per educar els infants.
La història del bambú, espècie de gramínea originària de la Xina, ens relata que per plantar aquesta llavor cal molt d’amor per fer créixer la planta amb constància, paciència i perseverança per a no desanimar-nos perquè , des que es planta, tarda set anys en mostrar a l’exterior els primers brots.
El bambú creix primer cap a vall; s’enforteix per arrelar-se a la terra vertical i horitzontalment jugant i creant un entramat sòlid i fort sota terra. La persona que el planta podria pensar que la llavor està morta perquè no creix, però no, tot al contrari. La llavor del bambú es va enfortint i es deixa regar i estovar per oferir els primers brots visibles i rebre la llum i energia del sol passats set anys! Tarda molt en créixer, però una vegada es mostra visible a l’exterior creix trenta metres de cop en poques setmanes.
A l’igual que la llavor del bambú, els pares i mares eduquem conscientment i amb il·lusió l’acte d’amor que és l’inici i creació de la vida d’un fill; donem vida a una llavor humana. Més tard, reguem amb paraules i comportaments el fruit ocult encara. Fem de models, incorporem els valors que creiem són important i imprescindibles a la vida, mostrem flexibilitat per adaptar-nos a les diferents situacions, dubtes i preocupacions que comporta el dia a dia amb els fills. Esquivem i orientem de forma positiva algunes actituds, lògica i naturalment, poc encertades de personetes que van aprenen i es fan grans molt a poc a poc, … Pares, mares i infants creixem i aprenem conjuntament en aquest meravellós i, a vegades complicat, procés de vida.
En moments crítics i amb dificultats, que sempre n’hi ha, els pares i mares ens preguntem si estem educant de forma “correcta”. Ho farem bé? -em pregunten alguns pares i mares als cursos de formació.
No hi ha res ni ningú perfecte i, per tant, és segur que en algun moment ens equivoquem , però sí que estic convençuda d’una cosa: els infants són un reflexa dels pares i mares. Reben, de forma quasi màgica i matemàtica, tot allò que pares i mares volem educar; anem regant la llavor humana amb les nostres creences i valors. Els fills, alhora, són fidels als pares i mares, tot i que en moments determinats ens pugui semblar que diuen i fan el contrari del que voldríem, i van interioritzant una manera de pensar, dir, actuar i sentir. Per a ells, portar la contrària representa equilibrar-se interiorment. Equilibrar entre allò que diuen els adults i allò que fora possible i contrari. Deixem-los descobrir les seves pròpies visions i actuacions perquè ells han de poder tenir la possibilitat de triar, encertada o equivocada, lliurement la seva vida. Un acte d’amor, com el que professem pares i mares amb els fills, sempre dóna un fruit fantàstic i sorprenent. Allò que semblava difícil d’aconseguir es fa realitat!
La meva filla, ara crescuda i independent, l’altre dia m’enviava aquestes magnífiques i gratificants paraules: Saps que pensava? Que fas, i has fet, una feina increïble com a Mare; sempre respectant els nostres desitjos, però amb límits alhora. Animant els nostres somnis i acceptant en qui ens hem anat convertint amb les nostres decisions. T’estimo!
Aquest és el fruit que sempre arriba, però recordeu que cal amor, constància, coherència, perseverança, flexibilitat, paciència, sentit comú, mirar més enllà i escolta activa.
Gràcies Andrea! Continua volant, caminant i creixent en aquesta vida.
Acabo aquest article amb unes paraules de Bronfenbrenner: “Per desenvolupar-se normalment, qualsevol infant necessita algú que estigui boig per ell, tot combinant l’afecte amb la disciplina”.
Us adjunto un link d’un vídeo interessant que trecata el tema dels adolescents.
http://www.tv3.cat/videos/4347070/Ricard-Jimenez-i-Pere-Salvador-Educant-pares-i-mares
Continuem aprenent.
Mirar més enllà
Creixent amb els fills s’aprèn a observar, reflexionar, cedir o limitar i, molt important, “mirar més enllà”. Què vol dir mirar més enllà? Doncs, vol dir que una discussió, rebequeria, tossuderia, problema o baralla, per exemple, a vegades no és el que sembla. Un mal de panxa pot representar un examen poc preparat. Una fugida de casa pot representar un reclam, o bé, demostrar als altres, i a sí mateixos que són grans i no necessiten els pares. Una rebequeria pot estar disfressada i pretén ser un reclam de més dedicació i afecte, o un atac de gelosia, etc.
Hauríem de ser capaços d’analitzar els casos de forma detallada, però hem d’estar atents a la vida dels fills: Què fan? Què senten? Amb qui surten i què fan amb els iguals? Què està passant realment a la vida dels meus fills? Estic al cas de tot allò que fa? Les seves aspiracions? Parlo amb els professors amb freqüència?
Cal delimitar exactament on ens trobem, ells i nosaltres. Quin moment és el meu? Estic bé? Faig tot el que puc? M’hi haig de dedicar més? Menys?
A mesura que els fills creixen, els pares aprenem a mirar i interpretar el sentit veritable de les seves actuacions de forma intencionada, tot i que no és gens fàcil.
La comunicació i el diàleg
El món dels infants, adolescents i joves, que, recordem-ho, s’estan formant, no és tan senzill i ni ells mateixos entenen les seves pròpies actuacions. Una bona manera per arribar al diàleg i la comunicació és fer preguntes. Els joves, especialment, necessiten sentir-se autònoms i portar a terme les pròpies decisions i actuacions. Volen portar el seu propi timó per comprovar que són grans i capaços de fer la seva vida sense els protectors. Cerquen la independència i la pròpia identitat. No creieu que ha de ser més fàcil per a ells trencar el vincle afectiu que els uneix als pares amb discussions i amb una actitud de distanciament? Com, si no, es pot trencar un sentiment tan especial i fort? Sovint necessiten demostrar la seva vàlua, la seva manera de fer… amb enfrontaments i conductes extremes; i nosaltres, els pares, podem comprovar la força que tenen. Mirem com les actituds més extremes ens deixen entreveure la força interior dels nostres fills. Ells tenen força perquè nosaltres els hem educat perquè siguin forts i les conseqüències són aquestes. Mirat des de l’amor que professem als fills, tot és comprensible. La nostra actitud per comprendre’ls és bàsica; una combinació de flexibilitat, limitacions i relaxació.
Equilibri educacional i emocional
L’objectiu fóra comunicar valors, establir compromisos i valorar les cotes d’autoexigència i d’autonomia aconseguides. Marcar normes i límits sense que això vulgui dir només censures i represàlies autoritàries. I, si alguna vegada cal sancionar perquè s’ha trencat un compromís o norma pactada, cada família ha de decidir què i com fer-ho amb criteri. No sentis remordiments perquè és el teu rol i ells necessiten els límits. Comproven que tens cura d’ells.
De manera progressiva hem d’anar deixant anar la corda que ens lliga i responsabilitza com a pares i mares per deixar que siguin ells mateixos qui decideixin i s’equivoquin. Donar dosis de llibertat basades en el diàleg i la comunicació, que s’aniran ampliant en funció de la responsabilitat i de la coherència que cadascun d’ells demostri.
El vincle afectiu que ens uneix als fills crea un tapís que cal anar teixint de forma continuada. Les emocions formen part de la vida de les persones. No són ni bones ni dolentes, simplement hi són i formen part de la persona. És important i necessari contemplar-les, identificar-les, reconèixer-les, acceptar-les i, molt important, canalitzar-les. Preferim estar contents sempre, però no és possible ni real. Si els fills estan tristos o volen plorar perquè passen una mala època o tenen problemes, recomaneu-los que plorin i es desfoguin; les llàgrimes tenen el poder químic d’aportar sensació de plaer. Vosaltres estareu allà per consolar-los i oferir-los ajut si podeu. Les emocions tractades des de la naturalitat permeten l’autoconeixement; i ajudeu-los en aquest procés perquè és bàsic per aconseguir una autoestima, autoimatge i autoconcepte que els permetin ser persones segures, amb decisions i creativitat. Persones emprenedores, que volaran perquè hi ha un teixit fort: l’amor dels pares.
Els pares, per la nostra banda, hem d’aprendre a viure les situacions de neguit i baralles de forma pausada i pacient. Controlar el que els fills ens belluguen visceralment quan es rebel·len amb actituds d’indisciplina. Formen part del procés i a alguns els toca viure’ls més intensament. Aquí és important el treball de les emocions i la pròpia regulació emocional.
Ens equivoquem? I tant! Tenim tot el dret a equivocar-nos o dubtar perquè no som perfectes i ningú ens ha ensenyat a fer aquesta fantàstica i alhora delicada tasca. Podem equivocar-nos, però no desanimar-nos ni llançar la tovallola, perquè ells ens necessiten i confien en nosaltres, tot i que a vegades aparenten un cert passotisme. És la nostra responsabilitat i necessitem ser-hi. Ells saben que hi som, no només pel que diem, sinó pel que mirem, callem i estimem. I si ens equivoquem, demanem perdó i així ells aprendran també a demanar-ne.
Cada inconvenient, cada indisciplina o conducta disruptiva és una oportunitat per aprofundir i estabilitzar la confiança amb els fills. Una oportunitat per conèixer-los i comprendre’ls i millorar-hi la relació. A l’igual que les emocions desagradables, cal manifestar-les i és un èxit arribar a parlar-ne.
Potser ens cal pensar més en el sentit de l’educació i no només en la finalitat perquè a vegades els resultats estan lluny. Diuen que la planta del bambú tarda trenta anys a deixar veure les primeres fulles. Anem regant i acompanyant els nostres fills o alumnes i els resultats donaran fruit, segur. El coratge, voluntat, confiança i persistència que hi posem com a pares i mares seran un model d’actuació que els nostres fills imitaran quan ells siguin més grans. És claríssim que els pares som el model dels fills i tard o d’hora ens acaben imitant. Normalment, els fills no volen assemblar-se als pares, però els pares formen part física dels fills perquè viuen en ells. Tots ens assemblem als pares perquè en formem part. Els pares representen la identitat.
Hi ha moments que ens sentim bé i satisfets amb el nostre rol de pare o mare; en d’altres, en canvi, ens sentim derrotats per les discussions típiques d’horaris, sortides, diners, etc; però el més important és ser-hi per acompanyar-los i, sobretot dir-los explícitament que els estimem. És el rol de pare o mare i és per això que és bàsica la nostra actitud tranquil·la i persistent.
I, de tant en tant, com si d’un llibre es tractés, repassa la vida, els moments que la vida ofereix, les gratificacions que has sentit en tants moments. Constataràs com ha estat de preciós el trajecte. Queda’t amb allò bo, perquè sempre és bo el procés que segueixen. És el seu propi procés, amb allò bo i allò que et va semblar no tan bo.
Per acabar
Confiança en el seu propi procés de desenvolupament; es tractar de veure el got mig ple i no mig buit, perquè les nostres pors ho són també d’ells.
Reconèixer i elogiar-los els valors, capacitats, habilitats i talents reals per augmentar-los l’autoestima; perquè arribin a ser persones coherents, equilibrades, segures i lliures en aquesta vida.
Parlar dels sentiments i emocions. Els adults són el model d’actuació dels fills. Els infants entenen millor una actuació que una paraula. Parla de les teves emocions i ells també ho faran.
Estimular l’esforç, la responsabilitat, la voluntat, la col·laboració, el compartir familiar i la conversa.
Marcar límits i normes clares. El llibertinatge desordena la ment de les persones.
Impulsar el pensament positiu i optimista per a la solució dels problemes fent de model; una actitud positiva, activa, responsable i amb sentit d’humor.
DEIXA QUE ELS FILLS S’EQUIVOQUIN I CREIXIN.
DEIXA QUE TROBIN EL SENTIT DE LA VIDA PER ELLS MATEIXOS.
VIBRA PELS TEUS FILLS I ELLS VIBRARAN AMB TU, PERÒ RECORDA QUE TU TENS LA TEVA VIDA I L’HAS DE VIURE SATISFACTÒRIAMENT.