 |
| La tortuga ens ensenya estratègies per solucionar problemes |
Adjunto el link d’un vídeo curt on podreu veure com ensenyem, també a la nostra escola de Sant Llorenç, l’educació emocional.
La història de la tortuga sàvia que ensenya a la tortuga entremaliada les CONSIGNES MÀGIQUES que ha d’aplicar quan està enfadada, té un problema o ha de fer quelcom.
 |
| Consignes màgiques |
http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=PQE4WqQSOcQ
He trobat aquest article i m’ha semblat interessant i, especialment, il.lustrador.
Font: http://www.solohijos.com/newsletter/news.php?num=186_1
| Si cada día corregimos 15 veces en negativo a nuestros hijos y les decimos .NO. otras quince, su saldo positivo en el banco de las emociones será nulo. Sin capital, ¿cómo van a aguantar hasta final de mes? Irán tirando, arrastrándose como puedan, hasta sentirse vacíos y sin fuerzas. O al revés, tan insatisfechos que pueden llegar a explotar. |
| Frases para fomentar en positivo:
La competencia:
La iniciativa:
La comunicación:
Su identidad:
La responsabilidad:
La colaboración:
|
En molt poc temps, al meu poble –on faig vida i treballo–hem hagut d’afrontar la mort de dues dones joves. Morts que en diem: no toquen. Entenem, i hem aprés, o necessitem aprendre, que la mort arriba quan tenim una edat avançada. La realitat, però, ens demostra que no sempre s’acompleixen els nostres desitjos. Les persones naixem, vivim i morim sense poder preveure la durada d’aquest cicle; el cicle de cada persona que alguns diuen ja està predestinat.
El curs passat el mestres de l’escola, vàrem haver d’afrontar, amb molt de dolor, la mort de l’Eli; una mare de l’escola que de forma ràpida va abandonar aquesta vida, sense tenir l’oportunitat de veure créixer els seus fills. Fa pocs dies, la Montse, encara de forma més immediata, va abandonar-nos igualment.
Cada vegada que tinc l’oportunitat, anuncio als mestres que és inevitable haver d’afrontar el dolor de la mort de mares o pares, perquè és una realitat, i encara que no habitual –per sort– cal estar preparats i saber com canalitzar el dolor dels infants que perden els pares de forma immediata i, per a ells, incomprensible. Com acompanyem, consolem, ajudem…els infants en aquells moments i a partir de llavors.
Ahir li explicava a una companya alguns aspectes que cal tenir present a l’hora de fer un treball amb els infants que perden un pare o una mare (amb variacions segons l’edat dels infants) tot i que, a la nostra escola, per sort, tenim estratègies i educar per a la vida i la mort està interioritzat i per tant forma part de l’actitud dels mestres del centre.
D’entrada, tal i com sempre anunciem en aquest bloc, cal acceptar que la tristesa estarà present, serà un permís i, possiblement, durant força temps. Possiblement apareguin altres emocions i sentiments com ara: dolor, ràbia, enuig, sentiment d’injustícia… Com, si no, afrontar una pèrdua tan valuosa i important sense que ningú ens hagi preparat prèviament? La tristesa estarà a casa, a l’escola i dins de l’infant. Cal donar-li un permís, acceptant-la i anunciar que és normal sentir-se trist, però que amb el temps l’estat d’ànim pujarà i aprendrà a viure amb el record de l’absència .
Recomanacions importants per als mestres que afrontem la mort
És recomanable respectar el “tempo” que necessiti cada infant per elaborar el seu procés personal de dol; ser curosos i respectuosos amb el que vol cada infant i, per això, és important cal observar-los de forma discreta però constant.
Els infants més petits no poden , ni saben, manifestar què i com se senten en un situació com la que descrivim perquè el seu nivell de desenvolupament personal no els permet fer-ho. Som els adults els qui podem sobreinterpretar, des de l’empatia, què pot sentir o pensar i parlar-ne quan ell ho demani; quan estigui preparat.
El més important és que sàpiguen que, si necessiten parlar amb el mestre, estarà allà per a fer-ho; normalment, quan passen els dies necessiten parlar de l’absència de forma compartida.
Un altre aspecte inevitable a les aules són les premisses que anuncien activitats o documents que han d’arribar a casa, per exemple, per als pares o les mares ; digueu, pregunteu, doneu…a la mare i al pare … –en aquest cas és recomanable fer una explicació personalitzada als infants que només tenen un progenitor- Feu-li una mirada especial.
L’acomiadament d’un pare o mare és important fer-lo. En cas de no haver-lo poder haver fet, caldria treballar-ho i si és possible es podria parlar amb la família per tal de concretar com fer-lo.
Sempre dic que les preguntes són màgiques i potser encara hem d’aprendre i habituar-nos a fer-ne més. Si creieu que l’infant permet una acomiadament a l’escola podeu fer preguntes tipus: què prefereixes? Què t’agradaria més? (després de dir-li vàries alternatives)
ASPECTES GENERALS A TENIR EN COMPTE
Educar per a la vida i per a la mort implica:
– Educar per gaudir dels bons moments que la vida ens ofereix.
– Identificar, acceptar i expressar les emocions agradables i desagradables.
– Educar per a l’èxit i per a la frustració.
– Saber demanar i oferir ajuda als altres; donar i rebre és imprescindible per viure feliços.
– Educar una actitud positiva, de superació i amb sentit d’humor; l’actitud i model de l’adult és bàsica per fer aquest aprenentatge.
La vida i la mort van juntes i no podem evitar de parlar-ne, tant de l’una com de l’altra. De la vida, en parlem, l’aplaudim, la sentim i gaudim. De la mort, cal parlar-ne també i fer-la present sense por. No cal passar la vida parlant sobre la mort, però sí parlar-ne.
Qualsevol procés de dol requereix:
Per edats:
L’edat de l’infant i el vincle afectiu establert amb la persona morta són el més important a tenir en compte:
Algunes orientacions més:
El sentit comú, la intuïció i un acompanyament amorós faran possible que el procés psicològic de l’infant davant qualsevol pèrdua o dol obtingui un resultat no alegre, però sí coherent.
M. Teresa Abellán Pérez
Learning Happens por Dean Shareski CC BY-NC 2.0 (http://flic.kr/p/dxM8Lw)
Con motivo del Encuentro Internacional de Educación 2012-2013,Roger Schank a realizado una ponencia titulada “El aprendizaje no ha cambiado, entonces ¿por qué debería cambiar la enseñanza?” y que se puede visualizar entero en este enlace.
Me gustaría compartir con vosotros las partes más importantes de esta conferencia porqué me parece muy básico para poder avanzar hacia un formato educativo que realmente sea útil para las generaciones futuras y así conseguir una educación útil al servicio del alumnado.
La conferencia se centra la visión que tiene Schank del proceso de enseñanza-aprendizaje y que básicamente se trata en practicar, experimentar, ensayo-error,learning by doing… se le puede nombrar de muchas maneras distintas pero su base es simple: no se aprende memorizando por obligación sino porque hay algo que nos motiva y nos interesa y entonces dedicamos nuestros esfuerzos por saber como funciona. En este proceso de aprendizaje, tenemos gente a nuestro alrededor (expertos, mentores, guías ..) que nos pueden ayudar en este proceso (social learning).
Entonces, esta concepción del aprendizaje, como influye en la educación actual? Roger Schank propone realizar una Educación a demanda, donde:
Pero os preguntaréis, si dejamos que el alumnado se guíe por sus inquietudes, como se podrán trabajar todos los contenidos fijados en el currículum? En este sistema que promueve Schank, no hay una distribución de contenidos curriculares por áreas de conocimiento tal como se estructuran todos los sistemas educativos actuales, sino que lo que se debería aprender en la escuela son las habilidades siguientes:
Si sois de los que estáis de acuerdo con esta manera de entender la educación (entre los que me incluyo) os preguntaréis, como se puede realizar teniendo en cuenta la ratio profesor-alumnado actual? Schank también tiene una respuesta para ello, y se simplifica en tres letras: TIC. Pero no para seguir haciendo lo mismo que hasta ahora, sino para permitir que el alumnado pueda tener a su alcance toda la información necesaria para poder ir avanzando en el proceso de resolución de sus dudas (ya sea de forma individual o en grupo) y utilizando las herramientas adecuadas que permitan poder seguir esta metodologia del aprender haciendo que comenta Schank, porqué tal como indica él: “El aprendizaje se da cuando quieres aprender y no cuando alguien quiere enseñar – Roger Schank (Learning happens when someone wants to learn not when someone wants to teach)”.
Soy consciente que no es fácil cambiar las cosas que hemos vivido desde el momento en que pusimos nuestros pies en una institución educativa (como alumnos) pero, tal como profesa Schank, si realmente creemos que hay algo que cambiar en la educación, se trata de intentarlo y fallar hasta que encontremos aquello con lo que estemos más cómodos y que nos permita no seguir promoviendo un formato que hace mucho tiempo que esta caduco.
Que os parece esta visión de Schank? Os parece complicada tal como está la situación educativa actual o realmente crees que es posible?
Adjunto l’article que vaig fer per a una web nova d’educació i criança: http://www.creixemjunts.cat/ De tant en tant, us recomano entrar en aquest espai perquè té una diversitat d’articles interessants i educatius per a pares i mares, especialment.
A partir d’ara i de forma periòdica ens trobarem en aquest espai virtual per a reflexionar conjuntament sobre temes relacionats amb l’educació dels infants. Un espai per a qüestionar-nos el què i com volem educar i desenvolupar el rol d’educador des de la consciència.
Tractarem temes que ens preocupen, experiències, dubtes, il·lusions i curiositats, o coneixerem les últimes investigacions dels científics. Un espai per aprendre a millorar com a educadors.
Avui llançaré una pregunta que em sembla bàsica per a totes aquelles persones vinculades al món de l’educació: mestres, pares i mares:
Per a què educar? Què vull educar? Què hem d’educar com a més important, des del meu punt de vista?
Normalment relacionem la paraula educar amb l’escola i els aprenentatges acadèmics que s’hi imparteixen: matemàtiques, català, educació física, música, etc. Doncs bé, us explicaré una activitat que normalment faig en els cursos de formació amb mestres, pares i mares i us adonareu de com els educadors som capaços d’extreure l’essència veritable del concepte educar a través d’una activitat molt senzilla i que ara us explicaré.
Demano agafar una sola fotografia que faciliti resumir allò que considerem més important a educar. És curiós comprovar com, habitualment i de manera similar, totes les persones trien, com a més important, educar els valors i les emocions: la felicitat, compartir i el treball conjunt, la solidaritat, el respecte, l’estimació, la justícia, etc.
Llavors plantejo una altra inevitable pregunta: si considerem tant important per a l’educació el treball dels valors i les emocions, per què no es treballen a l’escola?
Si vols educar per a formar persones segures i amb criteris; persones lliures, actives i responsables de les seves decisions i actuacions; persones valentes preparades per a afrontar els reptes del futur i encarar les frustracions que la vida de manera inevitable els depara… si vols educar persones amb coneixements, preparades per a ser, fer, estar i conviure, com apunta l’Informe Delors a la Unesco, llavors vols EDUCAR PER A LA VIDA.
Fotografia: Mans del Leo i el Guillem
La història del bambú és un relat que m’agrada explicar als pares i mares fent formació perquè té molt de simbòlic amb la tasca educativa i amorosa que fem per educar els infants.
La història del bambú, espècie de gramínea originària de la Xina, ens relata que per plantar aquesta llavor cal molt d’amor per fer créixer la planta amb constància, paciència i perseverança per a no desanimar-nos perquè , des que es planta, tarda set anys en mostrar a l’exterior els primers brots.
El bambú creix primer cap a vall; s’enforteix per arrelar-se a la terra vertical i horitzontalment jugant i creant un entramat sòlid i fort sota terra. La persona que el planta podria pensar que la llavor està morta perquè no creix, però no, tot al contrari. La llavor del bambú es va enfortint i es deixa regar i estovar per oferir els primers brots visibles i rebre la llum i energia del sol passats set anys! Tarda molt en créixer, però una vegada es mostra visible a l’exterior creix trenta metres de cop en poques setmanes.
A l’igual que la llavor del bambú, els pares i mares eduquem conscientment i amb il·lusió l’acte d’amor que és l’inici i creació de la vida d’un fill; donem vida a una llavor humana. Més tard, reguem amb paraules i comportaments el fruit ocult encara. Fem de models, incorporem els valors que creiem són important i imprescindibles a la vida, mostrem flexibilitat per adaptar-nos a les diferents situacions, dubtes i preocupacions que comporta el dia a dia amb els fills. Esquivem i orientem de forma positiva algunes actituds, lògica i naturalment, poc encertades de personetes que van aprenen i es fan grans molt a poc a poc, … Pares, mares i infants creixem i aprenem conjuntament en aquest meravellós i, a vegades complicat, procés de vida.
En moments crítics i amb dificultats, que sempre n’hi ha, els pares i mares ens preguntem si estem educant de forma “correcta”. Ho farem bé? -em pregunten alguns pares i mares als cursos de formació.
No hi ha res ni ningú perfecte i, per tant, és segur que en algun moment ens equivoquem , però sí que estic convençuda d’una cosa: els infants són un reflexa dels pares i mares. Reben, de forma quasi màgica i matemàtica, tot allò que pares i mares volem educar; anem regant la llavor humana amb les nostres creences i valors. Els fills, alhora, són fidels als pares i mares, tot i que en moments determinats ens pugui semblar que diuen i fan el contrari del que voldríem, i van interioritzant una manera de pensar, dir, actuar i sentir. Per a ells, portar la contrària representa equilibrar-se interiorment. Equilibrar entre allò que diuen els adults i allò que fora possible i contrari. Deixem-los descobrir les seves pròpies visions i actuacions perquè ells han de poder tenir la possibilitat de triar, encertada o equivocada, lliurement la seva vida. Un acte d’amor, com el que professem pares i mares amb els fills, sempre dóna un fruit fantàstic i sorprenent. Allò que semblava difícil d’aconseguir es fa realitat!
La meva filla, ara crescuda i independent, l’altre dia m’enviava aquestes magnífiques i gratificants paraules: Saps que pensava? Que fas, i has fet, una feina increïble com a Mare; sempre respectant els nostres desitjos, però amb límits alhora. Animant els nostres somnis i acceptant en qui ens hem anat convertint amb les nostres decisions. T’estimo!
Aquest és el fruit que sempre arriba, però recordeu que cal amor, constància, coherència, perseverança, flexibilitat, paciència, sentit comú, mirar més enllà i escolta activa.
Gràcies Andrea! Continua volant, caminant i creixent en aquesta vida.
Acabo aquest article amb unes paraules de Bronfenbrenner: “Per desenvolupar-se normalment, qualsevol infant necessita algú que estigui boig per ell, tot combinant l’afecte amb la disciplina”.
Us adjunto un link d’un vídeo interessant que trecata el tema dels adolescents.
http://www.tv3.cat/videos/4347070/Ricard-Jimenez-i-Pere-Salvador-Educant-pares-i-mares
Continuem aprenent.
Mirar més enllà
Creixent amb els fills s’aprèn a observar, reflexionar, cedir o limitar i, molt important, “mirar més enllà”. Què vol dir mirar més enllà? Doncs, vol dir que una discussió, rebequeria, tossuderia, problema o baralla, per exemple, a vegades no és el que sembla. Un mal de panxa pot representar un examen poc preparat. Una fugida de casa pot representar un reclam, o bé, demostrar als altres, i a sí mateixos que són grans i no necessiten els pares. Una rebequeria pot estar disfressada i pretén ser un reclam de més dedicació i afecte, o un atac de gelosia, etc.
Hauríem de ser capaços d’analitzar els casos de forma detallada, però hem d’estar atents a la vida dels fills: Què fan? Què senten? Amb qui surten i què fan amb els iguals? Què està passant realment a la vida dels meus fills? Estic al cas de tot allò que fa? Les seves aspiracions? Parlo amb els professors amb freqüència?
Cal delimitar exactament on ens trobem, ells i nosaltres. Quin moment és el meu? Estic bé? Faig tot el que puc? M’hi haig de dedicar més? Menys?
A mesura que els fills creixen, els pares aprenem a mirar i interpretar el sentit veritable de les seves actuacions de forma intencionada, tot i que no és gens fàcil.
La comunicació i el diàleg
El món dels infants, adolescents i joves, que, recordem-ho, s’estan formant, no és tan senzill i ni ells mateixos entenen les seves pròpies actuacions. Una bona manera per arribar al diàleg i la comunicació és fer preguntes. Els joves, especialment, necessiten sentir-se autònoms i portar a terme les pròpies decisions i actuacions. Volen portar el seu propi timó per comprovar que són grans i capaços de fer la seva vida sense els protectors. Cerquen la independència i la pròpia identitat. No creieu que ha de ser més fàcil per a ells trencar el vincle afectiu que els uneix als pares amb discussions i amb una actitud de distanciament? Com, si no, es pot trencar un sentiment tan especial i fort? Sovint necessiten demostrar la seva vàlua, la seva manera de fer… amb enfrontaments i conductes extremes; i nosaltres, els pares, podem comprovar la força que tenen. Mirem com les actituds més extremes ens deixen entreveure la força interior dels nostres fills. Ells tenen força perquè nosaltres els hem educat perquè siguin forts i les conseqüències són aquestes. Mirat des de l’amor que professem als fills, tot és comprensible. La nostra actitud per comprendre’ls és bàsica; una combinació de flexibilitat, limitacions i relaxació.
Equilibri educacional i emocional
L’objectiu fóra comunicar valors, establir compromisos i valorar les cotes d’autoexigència i d’autonomia aconseguides. Marcar normes i límits sense que això vulgui dir només censures i represàlies autoritàries. I, si alguna vegada cal sancionar perquè s’ha trencat un compromís o norma pactada, cada família ha de decidir què i com fer-ho amb criteri. No sentis remordiments perquè és el teu rol i ells necessiten els límits. Comproven que tens cura d’ells.
De manera progressiva hem d’anar deixant anar la corda que ens lliga i responsabilitza com a pares i mares per deixar que siguin ells mateixos qui decideixin i s’equivoquin. Donar dosis de llibertat basades en el diàleg i la comunicació, que s’aniran ampliant en funció de la responsabilitat i de la coherència que cadascun d’ells demostri.
El vincle afectiu que ens uneix als fills crea un tapís que cal anar teixint de forma continuada. Les emocions formen part de la vida de les persones. No són ni bones ni dolentes, simplement hi són i formen part de la persona. És important i necessari contemplar-les, identificar-les, reconèixer-les, acceptar-les i, molt important, canalitzar-les. Preferim estar contents sempre, però no és possible ni real. Si els fills estan tristos o volen plorar perquè passen una mala època o tenen problemes, recomaneu-los que plorin i es desfoguin; les llàgrimes tenen el poder químic d’aportar sensació de plaer. Vosaltres estareu allà per consolar-los i oferir-los ajut si podeu. Les emocions tractades des de la naturalitat permeten l’autoconeixement; i ajudeu-los en aquest procés perquè és bàsic per aconseguir una autoestima, autoimatge i autoconcepte que els permetin ser persones segures, amb decisions i creativitat. Persones emprenedores, que volaran perquè hi ha un teixit fort: l’amor dels pares.
Els pares, per la nostra banda, hem d’aprendre a viure les situacions de neguit i baralles de forma pausada i pacient. Controlar el que els fills ens belluguen visceralment quan es rebel·len amb actituds d’indisciplina. Formen part del procés i a alguns els toca viure’ls més intensament. Aquí és important el treball de les emocions i la pròpia regulació emocional.
Ens equivoquem? I tant! Tenim tot el dret a equivocar-nos o dubtar perquè no som perfectes i ningú ens ha ensenyat a fer aquesta fantàstica i alhora delicada tasca. Podem equivocar-nos, però no desanimar-nos ni llançar la tovallola, perquè ells ens necessiten i confien en nosaltres, tot i que a vegades aparenten un cert passotisme. És la nostra responsabilitat i necessitem ser-hi. Ells saben que hi som, no només pel que diem, sinó pel que mirem, callem i estimem. I si ens equivoquem, demanem perdó i així ells aprendran també a demanar-ne.
Cada inconvenient, cada indisciplina o conducta disruptiva és una oportunitat per aprofundir i estabilitzar la confiança amb els fills. Una oportunitat per conèixer-los i comprendre’ls i millorar-hi la relació. A l’igual que les emocions desagradables, cal manifestar-les i és un èxit arribar a parlar-ne.
Potser ens cal pensar més en el sentit de l’educació i no només en la finalitat perquè a vegades els resultats estan lluny. Diuen que la planta del bambú tarda trenta anys a deixar veure les primeres fulles. Anem regant i acompanyant els nostres fills o alumnes i els resultats donaran fruit, segur. El coratge, voluntat, confiança i persistència que hi posem com a pares i mares seran un model d’actuació que els nostres fills imitaran quan ells siguin més grans. És claríssim que els pares som el model dels fills i tard o d’hora ens acaben imitant. Normalment, els fills no volen assemblar-se als pares, però els pares formen part física dels fills perquè viuen en ells. Tots ens assemblem als pares perquè en formem part. Els pares representen la identitat.
Hi ha moments que ens sentim bé i satisfets amb el nostre rol de pare o mare; en d’altres, en canvi, ens sentim derrotats per les discussions típiques d’horaris, sortides, diners, etc; però el més important és ser-hi per acompanyar-los i, sobretot dir-los explícitament que els estimem. És el rol de pare o mare i és per això que és bàsica la nostra actitud tranquil·la i persistent.
I, de tant en tant, com si d’un llibre es tractés, repassa la vida, els moments que la vida ofereix, les gratificacions que has sentit en tants moments. Constataràs com ha estat de preciós el trajecte. Queda’t amb allò bo, perquè sempre és bo el procés que segueixen. És el seu propi procés, amb allò bo i allò que et va semblar no tan bo.
Per acabar
Confiança en el seu propi procés de desenvolupament; es tractar de veure el got mig ple i no mig buit, perquè les nostres pors ho són també d’ells.
Reconèixer i elogiar-los els valors, capacitats, habilitats i talents reals per augmentar-los l’autoestima; perquè arribin a ser persones coherents, equilibrades, segures i lliures en aquesta vida.
Parlar dels sentiments i emocions. Els adults són el model d’actuació dels fills. Els infants entenen millor una actuació que una paraula. Parla de les teves emocions i ells també ho faran.
Estimular l’esforç, la responsabilitat, la voluntat, la col·laboració, el compartir familiar i la conversa.
Marcar límits i normes clares. El llibertinatge desordena la ment de les persones.
Impulsar el pensament positiu i optimista per a la solució dels problemes fent de model; una actitud positiva, activa, responsable i amb sentit d’humor.
DEIXA QUE ELS FILLS S’EQUIVOQUIN I CREIXIN.
DEIXA QUE TROBIN EL SENTIT DE LA VIDA PER ELLS MATEIXOS.
VIBRA PELS TEUS FILLS I ELLS VIBRARAN AMB TU, PERÒ RECORDA QUE TU TENS LA TEVA VIDA I L’HAS DE VIURE SATISFACTÒRIAMENT.
Fa uns dies parlava amb un pare de les preocupacions per la filla i les actituds que aquesta pren mentre es va fent gran i experimenta episodis de la vida. Em feia reviure situacions que jo també he passat amb la meva filla.
Vaig començar a pensar els condicionants i les variables que ens fan plantejar la similitud de comportaments de l’espècie humana i les càrregues genètiques i l’herència com a espècie humana que tots, i sense pensar-hi gens, portem i ens fan actuar i sentir de forma similar.
Per començar, recapitularem als nostres orígens
Genèticament, des que naixem, iniciem el procés de vida amb un caràcter, un temperament determinat i unes capacitats i habilitats pròpies, que ens diferencien com a éssers humans; no hi ha cap persona idèntica a nosaltres mateixos i això sempre m’ha meravellat. Més tard, i mentre creixem, l’entorn va modificant i construint la personalitat de l’individu i acotant-ne les característiques personals. Caràcter, temperament i personalitat limiten i diferencien les actituds de les persones, cosa que fa encarar les dificultats, motivacions, vivències i experiències de forma diversa. Uns amb actituds positives i altres amb actituds negatives, que donen resultats diferents, és clar.
És convenient d’entretenir-nos-hi i fer una curta reflexió dins els processos de desenvolupament psicològic apuntats per Sigmund Freud i altres psicòlegs. Ells ens ajudaran a entendre els diferents sistemes comportamentals i, sobretot, comprendre que l’evolució que fan els fills per créixer psicològicament i comportamentalment és complexa. Eric Berne els descriu com a sistemes coherents de pensaments i sentiments que es manifesten per uns patrons de comportament determinats.
Uns i altres, defineixen els processos psicològics amb l’esquema i representació de tres estats del jo intern: el Nen, el Pare i l’Adult, sota la teoria que cada persona té una naturalesa múltiple d’actuació segons el grau de maduresa i nivell de desenvolupament psicològic i independentment de l’edat que tingui. Tres posicions antagòniques i simbòliques diferents que les persones utilitzem per solucionar una mateixa situació conflictiva.
El Nen, seguint el principi de plaer i egoisme que el defineix, fa allò que li ve de gust.
El Pare actua amb el principi del deure i antagonitza per seguir els models d’actuació que la societat imposa als ciutadans. Allunya dels perills: no corris, no tallis amb les tisores, etc. També és qui fiança les nostres inconsistències: no diguis mentides, no fumis, etc.
L’Adult, que segueix el principi de la realitat i que busca sempre el que convé, acaba analitzant, calculant i decidint el que farà la persona en qüestió.
Posaré com a exemple un home que vol prendre droga. L’home Nen vol prendre droga per diferents motius, el Pare que hi ha dins l’home li diu que això és perillós i està prohibit i l’Adult de l’home decidirà si acaba prenent o no la droga depenent del grau de maduresa personal.
Els processos de desenvolupament psicològic, en general, són els d’anar avançant, prendre decisions i actuar seguin uns criteris d’anàlisi previs, però pot ser que una persona adulta actuï amb un rol de Nen per manca de maduració personal. En aquest cas, l’home pot acabar prenent la droga per plaer personal.
Els fills van creixent i desenvolupant-se a tots els nivells sense ser conscients dels processos necessaris per arribar a ser una persona segura, equilibrada, i amb harmonia personal. Els queda tot un procés llarg de temps de confrontar, provar, barallar-se, equivocar-se i aprendre immersos en processos difícils d’entendre i resoldre. Han de passar per aquest camí i ningú pot fer aquest recorregut per ells. L’han d’experimentar per ells mateixos i els pares no hi podem fer més que ser-hi presents, observar, ser pacients i oferir ajut en moments concrets, però han de ser ells qui amb l’assaig-error es van fent grans.
Fa poc vaig llegir un aforisme que, amb altres paraules, deia: Ofereix un problema cada dia al teu fill i l’ajudaràs a créixer.
Som egoistes o bones persones per naturalesa?
El dilema està servit i hi ha opinions per a tots els gustos. Els pensadors grecs ja s’ho plantejaven.
L’Annie Marquier[1]ens diu: El ego se ha formado a partir de las experiencias que ha vivido la raza humana a lo largo de los siglos. Experiencias que, al ser comunes a toda la humanidad, han estructurado el inconsciente personal y colectivo de una determinada manera.
Moltes persones opinen que els joves i adolescents són egoistes. Jo diria que tots ho som en moments determinats i m’atreveixo a dir que, com les emocions, l’egoisme no és ni bo ni dolent, simplement existeix i tots, en un moment o altre de la vida, l’exercim. Un mecanisme de protecció personal vinculat a les emocions i l’autoestima que actua de manera mecànica i involuntària; no podem controlar-ho. Observem els nens petits i ho podrem constatar de forma molt clara. Ells, quan volen una joguina, l’agafen i ja està. D’entrada, no es plantegen si la joguina és d’un altre nen o si l’altre nen l’hi vol deixar. És més, encara que no sigui seva, la pren i tant és si ha d’etzibar-li un cop o tirar a terra el propietari de la joguina. Així doncs, podem dir que no només els joves són egoistes. Els infants petits i moltes persones adultes també són egoistes. Tot està orquestrat per l’ego –diu l’Annie Marquier– i, quan aquest actua, ho fa com si d’un robot mecànic es tractés on les emocions no tenen cabuda. Totes les persones ho som i les nostres actuacions es regeixen per les tres “p”: por, plaer i poder per aconseguir la tan desitjada felicitat.
Condicionants socials desestabilitzadors
En el procés educatiu, sovint els pares amb possibilitats econòmiques, i amb tot l’amor que sentim pels fills, i influenciats per la societat de consum i la seva força ofegadora, ens confonem i els fem confondre a ells donant-los tot allò que demanen, i més, si cal.
Vivim en una societat de consum i ens deixem influenciar sense pensar gaire si volem formar part o no d’aquest engranatge. No pensem en les conseqüències d’algunes actuacions amb els fills i, quan ho fem, ja és massa tard.
Quan es tracta dels fills, els pares comprem tot allò que demanin: regals, sortides, roba, mòbils, etc. Per què ho fem? Sempre hi ha una justificació: perquè aproven les assignatures acadèmiques, perquè tenim possibilitats econòmiques, perquè no sabem dir que no, perquè tenim por de ferir-los, per evitar problemes i discussions després d’una jornada de treball extenuant, etc.
Una observació que tots reconeixereu perquè l’heu constatada és que els fills, amb tants consentiments, acaben per no donar valor a allò aconseguit i, al cap de ben poc, ja estan demanant una altra cosa nova. A més, fan una associació entre regal i estimació: Si em compren regals és que estan contents amb mi, i, si no me’n compren, és que no ho estan, o bé m’he portat malament. Fins i tot, quan algun altre membre de la família rep un regal, poden sentir gelosia i arribar a pensar que estimen més l’altre que a ell. És l’egoisme, de què parlàvem a l’inici de l’article, que actua sense que ningú arribi a entendre el perquè d’aquell sentiment.
Existeixen altres motius inconscients, que provoquen que els pares donin tot allò que els fills volen i estan vinculats al sistema social, laboral i econòmic existent, cosa que impossibilita poder passar temps de qualitat amb els fills. El sentiment de culpabilitat és el que fa comprar tot allò que els fills demanen. No es diu que no a certes demandes per evitar frustracions sota la justificació que es passa poc temps amb els fills, obviant que les frustracions són també educatives. Els fills han d’aprendre, al més aviat possible, que davant un projecte, una il·lusió, una demanda, pot ser que l’aconsegueixin o no en un 50% de possibilitats. La vida no és una bassa d’oli i ho han d’aprendre. La vida de petits i de grans té inconvenients i tots plegats hem d’aprendre a ballar amb els problemes. Doneu-los la possibilitat de vivenciar les frustracions.
[1] En el seu llibre: El maestro del corazón Editorial Luciérnaga.