Etiqueta: metodologies docents

Avaluar capacitats clau “per normativa” decidint per assemblea

En mode assemblea ser expert no és important, tothom es igual, s’opina i es vota sense saber del tema, i el resultat és el que és, ineficaç, sobre tot si la intencionalitat es decidir el més còmode per un mateix!

Imaginem que la gerència d’una empresa comunica al seu departament de producció que vol introduir certa tècnica en el procés per millorar la eficiència i que el departament decideixi com implementar-la; alguns treballadors del departament tenen anys previs d’experiència i formació en tal tècnica, la resta poc o gens, i fins i tot hi ha que són contraris a fer-ho. Lògicament, si es vol fer bé,  els que saben han de liderar el canvi, formant i ajudant a la resta i dissenyant la implementació. En canvi ignorar als que saben i decidir els procediments per votació i per majoria és ben arriscat, doncs la majoria no té ni els coneixements ni la experiència, oi?

Un altre exemple més punyent; imaginem que estem amb una colla d’excursió per els Pirineus, en la colla hi ha gent novell, inexperta en campar per la alta muntanya, i també muntanyers experts, fins i tot hi ha un guia de muntanya jubilat. En un moment donat arriben a una cruïlla de camins, cal decidir un que no els porti a masses complicacions. Els que en saben diuen la seva, però la colla ni cas, prefereixen decidir per votació democràtica, i acaben tirant per camí en direcció contrària al recomanat pels experts, que es posen la mà al cap pensant “esperem que no resulti malament l’experiment!”.

Doncs bé, ahir vam fer reunió de departament (d’FP) per decidir de forma assembleària com avaluar les capacitats clau de l’alumnat. Val a dir que calia fer-ho per pressió i exigència de la direcció del centre, no pas per intenció voluntària del departament. No tinc pas res contra les assemblees que són molt democràtiques només que no són sempre adequades per resoldre debats tècnics quan els participants no tenen ni els coneixements ni la experiència necessàries, i encara pitjor si pensen votar el que més els convingui personalment (com ara treballar el mínim possible i no complicar-se gaire la vida) i no el convenient per fer bé la feina docent i per formar a l’alumnat.

És un departament relativament gran, d’uns 20 docents. Alguns ja avaluaven (i treballaven a classe) algunes capacitats clau de fa anys, però aquest cop el tema era fer-ho tots, no només alguns, i a més a més fer-ho seguint unes directrius comuns. Les preguntes eren: cal fer-ho en cada activitat? en cada UF? en tots els mòduls? com avaluar-les? i quines avaluar? com afecta a les notes finals de les UFs? potser s’hauria de fer només al mòdul de projectes? cal explicitar-ho en els criteris d’avaluació?

Per contextualitzar més dir que la gran majoria dels docents del departament mai han fet formació en avaluació competencial, formadora, formativa, etc no per que no hagin tingut ocasió si no per no els ha interessat, fins i tot alguns directament estan en contra de tot el tema, i això que el centre està incorporat a la xarxa de centres ActivaFP de suport a les metodologies actives, competencials, etc, i que durant 3 anys el coordinador ActivaFP de tota la província era professor del departament; simplement aquesta majoria no volia “complicacions” en el seu fer classes habitual, o directament “no creuen” en tot això de les metodologies actives i competències.

Abans de la reunió una de les companyes que sí treballa les capacitats clau i ha fet formacions al respecte va fer una reflexió per mail a tot el departament per avançar eina, una reflexió ben pensada i redactada, contestant les preguntes anteriors amb un encert fruit de la experiència i el coneixement pràctic adquirit. El dia de la reunió quan va preguntar què els havia semblat, la cap de departament “no l’havia vist” (?), altres sí l’havien vist però no l’havien llegit per que “era massa llarg” dit amb cara d’avorriment (he comprovat que tenia 344 paraules, però inclou un resum per qui tingui mandra de només 73 paraules!) total que la reflexió no va servir per a res.

Així les coses la cap va plantejar les anteriors preguntes no com a debat tècnic docent (què és més efectiu de cara a l’alumnat? ens cal formació?) si no com debat d’opinions esbiaixat vers el que seria menys complicat i donaria menys feina per tal de complir amb la exigència de direcció, possibles inspeccions, etc, es a dir, “per cobrir expedient“. Essent una majoria al departament els que no estan interessats en treballar de debò el desenvolupament de les capacitats clau ja es veu venir com va anar la reunió: opinions i vots de docents que no saben del què parlen doncs ni tenen la formació ni la experiència ni les ganes. La votació va acabar decidint fer el contrari, fil per randa, de totes les recomanacions de la companya experta i dels que sí sabem una mica del tema. Tot plegat em va semblar un funcionament deplorable, molt de funcionari en el sentit dolent que de vegades se atorga, doncs en una institució privada difícilment hauria anat així la cosa: si la directiva decideix que cal aplicar una metodologia que fins ara no es feia, cal formar al professorat, i si ja té docents formats i amb experiència, aquests lideren el canvi, no es decideix el rumb a seguir assembleàriament amb el resultat de que decideixen què fer una majoria  que ni saben com funciona ni els convenç la nova metodologia.

Suposo que els docents que així es comporten no se’n adonen de que actuant així degraden la professió; per que es ben difícil trobar un comportament semblant en qualsevol altre professió. El missatge que donen es que les metodologies docents són quelcom opinable, no necessitat de formació ni de pràctica real a l’aula ni de experiència prèvia, simplement com aplicar-la es veu com una qüestió d’opinions. Proveu a fer-ho en qualsevol altre professió.

 

Captar l’atenció? Castigar la no atenció?

La reunió

Ahir van tenir reunió de direcció amb el departament (didàctic); com ja és habitual (i va a més) en 50 minuts el cap d’estudis va fer un repàs a tota velocitat (quin remei) de molts temes actuals relatius a les activitats complementàries, sortides, fires, xarxes,  calendari escolar, etc etc usant una presentació de unes 30 diapositives. L’atenia com a gat vell que soc és a dir amb atenció, a primera fila, però amb ànims de embolicar-me el menys possible amb tot allò complementari a la activitat principal que és donar classes de les matèries que em toquen; segurament aquest ànim pot fer aparèixer opinions diverses en els lectors com ara “que poc participatiu!”, o “deu estar cremat” etc però en aquest article no entro en tot això, m’interessa un tema recurrent que va sortir en el breu torn obert de paraules: la manca d’atenció a classe i una proposta concreta que es va debatre breument.

La proposta d’espionatge a l’alumnat

Un professor novell amb alguns cursos d’experiència, pocs, va proposar establir algun mecanisme de vigilància per forçar a l’alumnat a prestar-li atenció quan explicava. Per contextualitzar dir que parlem d’FP, concretament de la família professional informàtica, i de classes en aules de informàtica, en la que l’alumnat queda darrera de les pantalles i efectivament quan expliques davant d’ell alguna cosa l’alumnat mira més a la pantalla que tenen davant que no pas a tu, donant-te la sensació de que no t’escolten, més encara, possiblement estan navegant per Internet o parlant en xarxes socials mentre expliques. El mecanisme que va proposar consisteix en instal·lar en els ordinadors un programa espia amb el qual el professorat pot observar què està fent l’alumnat i així vigilar que no facin el que no toca. No va reeixir per motius tècnics (molts alumnes porten el seu portàtil propi i instal·lar programari espia presenta complicacions  tècniques) però també per motius jurídics doncs no està clar si es vulnera el dret a la intimitat. Un altre professor va proposar muntar un mirall gran panoràmic en la pared del fons de forma que el professorat pugui veure les pantalles en el mirall, però presentava també el problema de vulneració de drets, en tot cas s’hauria de consultar a experts jurídics, i la proposta no va tirar endavant.

Opinió personal: què dius ara!

La proposta d’espionatge no és nova, la he viscut varies vegades, és recurrent, i fins ara en el nostre centre no ha reeixit. La primera vegada que la vaig escoltar vaig donar la meva opinió: no cal en absolut forçar la atenció amb tècniques d’espionatge, a banda de que el procediment en sí el trobo del tot indesitjable malgrat la intenció pugui ser bona; la atenció s’ha de guanyar, i el professorat té diverses estratègies per aconseguir-ho, sense que hi hagi cap de única i perfecte, al contrari, cal trobar la que millor s’ajusti a les circumstàncies personals, a la matèria impartida, a l’espai on estàs i per suposat al grup-classe. I sempre sempre hi haurà qui no escolta, però no és cap drama, és molt humà i s’ha d’entendre i acceptar: l’alumnat no és un conjunt de robots  programats per absorbir tot el coneixement que cada docent en cada hora de classe d’una jornada de sis hores creu convenient bolcar, són persones com el docents, i sense una bona motivació per escoltar, que ha d’anar acompanyada d’una adequada tècnica d’exposició, es despistarà sí o sí als pocs minuts de classe magistral. Després de tot els que hem fet de formadors de formadors sabem per experiència que el pitjor alumnat és el propi professorat!

I què fer si no aconsegueixes que t’escoltin? Millorar la teva pràctica docent. I si així i tot segueixes sense aconseguir-ho? Preguntar a l’equip docent si els hi passa el mateix i com ho resolen; aquesta és una informació important per saber si el problema és personal o del grup classe, per conseqüentment prendre mesures personals o a nivell d’equip docent, però al meu parer mesures metodològiques, mai coercitives! Recordem que parlo de la FP, educació post-obligatòria, vocacional, l’estat no obliga a l’alumnat a estar-hi, estan per que volen aprendre un ofici. El professor que proposava espiar a l’alumnat no va preguntar fins on tinc notícia si a la resta de professorat li passava el mateix, tampoc va preguntar per metodologies docents més adequades, malgrat té poca experiència.

metodologies docents personals?

 

El “librillo” es refereix als antics texts d’escola de primària que en un sol llibre reduït tenien totes les matèries, de forma enciclopèdica

Però aquesta opinió personal la vaig expressar alguns cops, ja fa bastants anys, darrerament no dic res, ni mu. Ni cap altre company/a amb experiència tampoc van aconsellar res, només es van discutir els aspectes tècnics i jurídics, sense tocar l’aspecte metodològic. Per què? Segons la meva experiència els aspectes metodològics docents (i parlo de l’escola pública, no estic segur que a la privada sigui igual) són mirats com  quelcom personal, a l’estil de la antiga frase castellana “cada maestrillo tiene su librillo“; sí que es comparteixen metodologies a nivell de xerrada de passadís o de cantina, però no a nivell de aprendre dels que ja han provat moltes coses si no simplement de xerrar: “jo ho faig així! Ah! Molt bé, doncs jo ho faig aixà!“. És una actitud del professorat tant vista que ja fa anys que m’abstinc de opinar al respecte i menys encara d’aconsellar, doncs sé que ni s’em pregunta ni se’m demana ni és té interès real en provar el que a altres els hi ha funcionat. És com si les metodologies docents siguessin una elecció purament personal, de gustos o de comoditats personals  i no pas una elecció relacionada amb factors que ja he comentat com ara la matèria, el lloc, els instruments, el grup-classe i fins i tot l’època de l’any! El resultat és que la experiència docent només compta pels triennis i sexennis, no pas per ajudar al professorat menys expert a prescindir de idees d’espionatge i càstig de la manca d’atenció.