Imaginem que la gerència d’una empresa comunica al seu departament de producció que vol introduir certa tècnica en el procés per millorar la eficiència i que el departament decideixi com implementar-la; alguns treballadors del departament tenen anys previs d’experiència i formació en tal tècnica, la resta poc o gens, i fins i tot hi ha que són contraris a fer-ho. Lògicament, si es vol fer bé, els que saben han de liderar el canvi, formant i ajudant a la resta i dissenyant la implementació. En canvi ignorar als que saben i decidir els procediments per votació i per majoria és ben arriscat, doncs la majoria no té ni els coneixements ni la experiència, oi?
Un altre exemple més punyent; imaginem que estem amb una colla d’excursió per els Pirineus, en la colla hi ha gent novell, inexperta en campar per la alta muntanya, i també muntanyers experts, fins i tot hi ha un guia de muntanya jubilat. En un moment donat arriben a una cruïlla de camins, cal decidir un que no els porti a masses complicacions. Els que en saben diuen la seva, però la colla ni cas, prefereixen decidir per votació democràtica, i acaben tirant per camí en direcció contrària al recomanat pels experts, que es posen la mà al cap pensant “esperem que no resulti malament l’experiment!”.
Doncs bé, ahir vam fer reunió de departament (d’FP) per decidir de forma assembleària com avaluar les capacitats clau de l’alumnat. Val a dir que calia fer-ho per pressió i exigència de la direcció del centre, no pas per intenció voluntària del departament. No tinc pas res contra les assemblees que són molt democràtiques només que no són sempre adequades per resoldre debats tècnics quan els participants no tenen ni els coneixements ni la experiència necessàries, i encara pitjor si pensen votar el que més els convingui personalment (com ara treballar el mínim possible i no complicar-se gaire la vida) i no el convenient per fer bé la feina docent i per formar a l’alumnat.
És un departament relativament gran, d’uns 20 docents. Alguns ja avaluaven (i treballaven a classe) algunes capacitats clau de fa anys, però aquest cop el tema era fer-ho tots, no només alguns, i a més a més fer-ho seguint unes directrius comuns. Les preguntes eren: cal fer-ho en cada activitat? en cada UF? en tots els mòduls? com avaluar-les? i quines avaluar? com afecta a les notes finals de les UFs? potser s’hauria de fer només al mòdul de projectes? cal explicitar-ho en els criteris d’avaluació?
Per contextualitzar més dir que la gran majoria dels docents del departament mai han fet formació en avaluació competencial, formadora, formativa, etc no per que no hagin tingut ocasió si no per no els ha interessat, fins i tot alguns directament estan en contra de tot el tema, i això que el centre està incorporat a la xarxa de centres ActivaFP de suport a les metodologies actives, competencials, etc, i que durant 3 anys el coordinador ActivaFP de tota la província era professor del departament; simplement aquesta majoria no volia “complicacions” en el seu fer classes habitual, o directament “no creuen” en tot això de les metodologies actives i competències.
Abans de la reunió una de les companyes que sí treballa les capacitats clau i ha fet formacions al respecte va fer una reflexió per mail a tot el departament per avançar eina, una reflexió ben pensada i redactada, contestant les preguntes anteriors amb un encert fruit de la experiència i el coneixement pràctic adquirit. El dia de la reunió quan va preguntar què els havia semblat, la cap de departament “no l’havia vist” (?), altres sí l’havien vist però no l’havien llegit per que “era massa llarg” dit amb cara d’avorriment (he comprovat que tenia 344 paraules, però inclou un resum per qui tingui mandra de només 73 paraules!) total que la reflexió no va servir per a res.
Així les coses la cap va plantejar les anteriors preguntes no com a debat tècnic docent (què és més efectiu de cara a l’alumnat? ens cal formació?) si no com debat d’opinions esbiaixat vers el que seria menys complicat i donaria menys feina per tal de complir amb la exigència de direcció, possibles inspeccions, etc, es a dir, “per cobrir expedient“. Essent una majoria al departament els que no estan interessats en treballar de debò el desenvolupament de les capacitats clau ja es veu venir com va anar la reunió: opinions i vots de docents que no saben del què parlen doncs ni tenen la formació ni la experiència ni les ganes. La votació va acabar decidint fer el contrari, fil per randa, de totes les recomanacions de la companya experta i dels que sí sabem una mica del tema. Tot plegat em va semblar un funcionament deplorable, molt de funcionari en el sentit dolent que de vegades se atorga, doncs en una institució privada difícilment hauria anat així la cosa: si la directiva decideix que cal aplicar una metodologia que fins ara no es feia, cal formar al professorat, i si ja té docents formats i amb experiència, aquests lideren el canvi, no es decideix el rumb a seguir assembleàriament amb el resultat de que decideixen què fer una majoria que ni saben com funciona ni els convenç la nova metodologia.
Suposo que els docents que així es comporten no se’n adonen de que actuant així degraden la professió; per que es ben difícil trobar un comportament semblant en qualsevol altre professió. El missatge que donen es que les metodologies docents són quelcom opinable, no necessitat de formació ni de pràctica real a l’aula ni de experiència prèvia, simplement com aplicar-la es veu com una qüestió d’opinions. Proveu a fer-ho en qualsevol altre professió.