La reunió
Ahir van tenir reunió de direcció amb el departament (didàctic); com ja és habitual (i va a més) en 50 minuts el cap d’estudis va fer un repàs a tota velocitat (quin remei) de molts temes actuals relatius a les activitats complementàries, sortides, fires, xarxes, calendari escolar, etc etc usant una presentació de unes 30 diapositives. L’atenia com a gat vell que soc és a dir amb atenció, a primera fila, però amb ànims de embolicar-me el menys possible amb tot allò complementari a la activitat principal que és donar classes de les matèries que em toquen; segurament aquest ànim pot fer aparèixer opinions diverses en els lectors com ara “que poc participatiu!”, o “deu estar cremat” etc però en aquest article no entro en tot això, m’interessa un tema recurrent que va sortir en el breu torn obert de paraules: la manca d’atenció a classe i una proposta concreta que es va debatre breument.
La proposta d’espionatge a l’alumnat
Un professor novell amb alguns cursos d’experiència, pocs, va proposar establir algun mecanisme de vigilància per forçar a l’alumnat a prestar-li atenció quan explicava. Per contextualitzar dir que parlem d’FP, concretament de la família professional informàtica, i de classes en aules de informàtica, en la que l’alumnat queda darrera de les pantalles i efectivament quan expliques davant d’ell alguna cosa l’alumnat mira més a la pantalla que tenen davant que no pas a tu, donant-te la sensació de que no t’escolten, més encara, possiblement estan navegant per Internet o parlant en xarxes socials mentre expliques. El mecanisme que va proposar consisteix en instal·lar en els ordinadors un programa espia amb el qual el professorat pot observar què està fent l’alumnat i així vigilar que no facin el que no toca. No va reeixir per motius tècnics (molts alumnes porten el seu portàtil propi i instal·lar programari espia presenta complicacions tècniques) però també per motius jurídics doncs no està clar si es vulnera el dret a la intimitat. Un altre professor va proposar muntar un mirall gran panoràmic en la pared del fons de forma que el professorat pugui veure les pantalles en el mirall, però presentava també el problema de vulneració de drets, en tot cas s’hauria de consultar a experts jurídics, i la proposta no va tirar endavant.
Opinió personal: què dius ara!
La proposta d’espionatge no és nova, la he viscut varies vegades, és recurrent, i fins ara en el nostre centre no ha reeixit. La primera vegada que la vaig escoltar vaig donar la meva opinió: no cal en absolut forçar la atenció amb tècniques d’espionatge, a banda de que el procediment en sí el trobo del tot indesitjable malgrat la intenció pugui ser bona; la atenció s’ha de guanyar, i el professorat té diverses estratègies per aconseguir-ho, sense que hi hagi cap de única i perfecte, al contrari, cal trobar la que millor s’ajusti a les circumstàncies personals, a la matèria impartida, a l’espai on estàs i per suposat al grup-classe. I sempre sempre hi haurà qui no escolta, però no és cap drama, és molt humà i s’ha d’entendre i acceptar: l’alumnat no és un conjunt de robots programats per absorbir tot el coneixement que cada docent en cada hora de classe d’una jornada de sis hores creu convenient bolcar, són persones com el docents, i sense una bona motivació per escoltar, que ha d’anar acompanyada d’una adequada tècnica d’exposició, es despistarà sí o sí als pocs minuts de classe magistral. Després de tot els que hem fet de formadors de formadors sabem per experiència que el pitjor alumnat és el propi professorat!
I què fer si no aconsegueixes que t’escoltin? Millorar la teva pràctica docent. I si així i tot segueixes sense aconseguir-ho? Preguntar a l’equip docent si els hi passa el mateix i com ho resolen; aquesta és una informació important per saber si el problema és personal o del grup classe, per conseqüentment prendre mesures personals o a nivell d’equip docent, però al meu parer mesures metodològiques, mai coercitives! Recordem que parlo de la FP, educació post-obligatòria, vocacional, l’estat no obliga a l’alumnat a estar-hi, estan per que volen aprendre un ofici. El professor que proposava espiar a l’alumnat no va preguntar fins on tinc notícia si a la resta de professorat li passava el mateix, tampoc va preguntar per metodologies docents més adequades, malgrat té poca experiència.
metodologies docents personals?

Però aquesta opinió personal la vaig expressar alguns cops, ja fa bastants anys, darrerament no dic res, ni mu. Ni cap altre company/a amb experiència tampoc van aconsellar res, només es van discutir els aspectes tècnics i jurídics, sense tocar l’aspecte metodològic. Per què? Segons la meva experiència els aspectes metodològics docents (i parlo de l’escola pública, no estic segur que a la privada sigui igual) són mirats com quelcom personal, a l’estil de la antiga frase castellana “cada maestrillo tiene su librillo“; sí que es comparteixen metodologies a nivell de xerrada de passadís o de cantina, però no a nivell de aprendre dels que ja han provat moltes coses si no simplement de xerrar: “jo ho faig així! Ah! Molt bé, doncs jo ho faig aixà!“. És una actitud del professorat tant vista que ja fa anys que m’abstinc de opinar al respecte i menys encara d’aconsellar, doncs sé que ni s’em pregunta ni se’m demana ni és té interès real en provar el que a altres els hi ha funcionat. És com si les metodologies docents siguessin una elecció purament personal, de gustos o de comoditats personals i no pas una elecció relacionada amb factors que ja he comentat com ara la matèria, el lloc, els instruments, el grup-classe i fins i tot l’època de l’any! El resultat és que la experiència docent només compta pels triennis i sexennis, no pas per ajudar al professorat menys expert a prescindir de idees d’espionatge i càstig de la manca d’atenció.
