Com destruir un mòdul de projectes a l’FP

Un departament poc compromès amb l’ABP fa molt difícil o impossible que aquest funcioni en projectes transversals de varis mòduls, com es el cas exposat.

Per que això és el que s’ha fet en el meu departament didàctic. M’explico.

La idea que il·lumina un projecte pot acabar trencada per mols motius

El mòdul de projectes en el cicles formatius en la legislació que ha estat vigent en els darrers cursos (i que canviarà de nou el curs 24/25) ha arribat a tenir al voltant de 300h, són moltes hores que cada centre ha usat com li ha semblat oportú, com ara fent un únic projecte al llarg del curs, o fent diversos projectes més curts com és el nostre cas. En teoria havien de ser projectes s’aprenentatge-consolidació de coneixements de la resta de mòduls, i per suposat en equip. En la pràctica el mòdul està sent un mòdul de pur tràmit que tothom aprova sense quasi esforç excepte uns pocs alumnes que “tiren del carro” dels seus equips. Deixadesa de l’equip docent? En part sí, però per què tal deixadesa?

En el meu departament mai s’ha posat en valor la metodologia de projectes, de fet hi han diversos docents contraris a ella. Es considera el mòdul un bolet imposat per l’administració en mig del currículum, una pèrdua de temps que era millor dedicar als altres mòduls i a la metodologia no-abp de teoria + examen + teoria etc etc. Sent així, cap, repeteixo, CAP docent amb destinació definitiva al centre ha escollit mai, repeteixo, MAI, el mòdul de projecte en la tria de mòduls de final de curs. El que ha passat és que les 8 hores setmanals de projecte queden dividides en hores soltes per completar horaris de professorat “de pas” pel centre, o com a molt alguna hora solta la pot prendre algun docent interí que està un parell de cursos amb nosaltres, i la pren per que li va bé per completar horari. Perdó, sí hi ha UN docent amb destinació definitiva  que sempre ha triat projectes: un servidor.

El resultat d’aquesta manca de interès per part del departament didàctic es que el professorat que s’encarrega sempre es nou, i el curs vinent molt probablement ja no repetirà. No tenen experiència en ABP, ni formació, i tampoc tenen gaire interès, estan allí per que els hi ha  tocat estar. En el meu cas sí tinc experiència i interès, bé, interès també en declivi per cansament després de anys d’aquest panorama que acaba cremant, de fet el curs 22-23 ja vaig estar a punt de passar jo també i no triar projectes, però al cap de seminari  no li va fer gaire gràcia per que sabia que era ensorrar el mòdul del tot així que l’hi agafat per darrer cop. Enguany per exemple som quatre professors del departament + un professor de EIE en el mòdul amb dedicacions de 3h, 2h, 2h, 1h, 1h d’EIE. Fem reunions setmanals de coordinació de projectes (excepte el professor d’EIE que mai assisteix). Aquestes reunions són necessàries per anar discutint la dinàmica dels equips d’alumnat, la avaluació tant individual com grupal, la formació de equips d’alumnat de cada projecte i els seus enunciats  (en fem sis de projectes al llarg del curs). El que no dona temps de fer en els 50′ es fer formació del professorat en ABP, que hauria de ser prerequisit per triar aquest mòdul, però bé, si ningú el vol i queda per els nouvinguts que el tenen que triar per força, no està el tema com per imposar prerequisits.

El resultat d’aquesta política del nostre departament didàctic és que curs rere curs l’alumnat també veu el mòdul de projectes com un tràmit imposat i gens atractiu, al contrari, pesat. Els equips d’alumnat no funcionen bé, van descoordinats, sempre sol haver un únic alumne que fa quasi tot el projecte mentre la resta van medrant, i van aprovant per que el sistema d’avaluació del projecte està mal dissenyat des de fa ja molts cursos, de fet es un autèntic “coladero” per alumnat que poca cosa fa en els projectes. I és curiós que aquest escenari el trobem en un centre de referència en quant a certificacions de qualitat a nivell de Catalunya, situació que fa palesa la desconnexió de base entre unes certificacions que giren molt en torn a la burocràcia, i la veritable qualitat d’ensenyament.

Si aquest relat sembla molt crític, bé, és crític, i és real tal qual. En altres facetes com ara organització de sortides, de concursos, de fires, etc, el departament és molt dinàmic i eficient, però en aquest tema concret del mòdul de projectes mereix un suspens inapel·lable. Aquest departament didàctic porta suspenen ABP com a sis o set anys seguits!

Atacs absurds a la metodologia ABP

No hi ha una metodologia perfecte si no un ventall, idealment els docents escullen la més adient. La imposició d’una metodologia per part de la administració és un error. Però les crítiques a l’ABP que fan alguns sindicats docents lluny de treure’ls la raó a la administració fan tot el contrari.

Darrerament (desembre de 2023)  els últims informes PISA han mostrat, segons els seus indicadors, un descens en el rendiment acadèmic de l’alumnat de secundària; arrel d’aquest fet s’ha revifat el criticar, de vegades de forma descarnada, a la metodologia ABP i per extensió a les metodologies actives i competencials, una corrent crítica que sempre ha existit sobre tot a nivell ESO, doncs a primària treballen fa anys per projectes sense problemes, a FP si que hi ha “resistències” però les més sonades estan en la ESO, segurament pel fet de que Ensenyament ha obligat a aplicar la metodologia, mentre que a FP ha pressionat una mica però sense establir obligatorietat.

En aquest estat del tema rebo avui un correu de sindicats amb una invitació per assistir a un debat centrat en un llibre que té per títol ni més ni menys que “Aprendizaje Basado en Proyectos. Un aprendizaje basura para el proletariado.“Un ensayo para desmontar la gran mentira de nuestra realidad educativa” “, bé, m’he fet un fart de riure amb el títol, van forts aquesta gent, sens dubte. Els responsables són la fundació Episteme que segons he vist l’han formada sindicats de professorat i té com a motivació: “Defiende un modelo de enseñanza basado en la transmisión de conocimientos como núcleo imprescindible y fundamental de cualquier acción educativa ” i el “defiende” té diría un significat literal doncs ataquen fort qualificat de “basura” la metodologia ABP. Per cert, la web està en castellà sense possibilitat de canviar d’idioma, malgrat la seu està a Barcelona, un punt negatiu per la fundació

Aprofito el resum que en aquella web dona del llibre per desmuntar la seva “tesi” que en realitat no ho és, més aviat és un despropòsit com una casa.

Afirmen primer:

“La enésima revolución educativa tiene como fin la producción del ciudadano emprendedor que, voluntariamente, se someta a las exigencias del mercado neoliberal; ese hombre del siglo XXI que entiende su vida como un proyecto de inversión que reformula y precariza a demanda de la economía. Aniquilada la ciudadanía en favor del emprendimiento, la escuela ha de ser reconvertida en un mero mecanismo de inserción laboral donde el «saber» como fin en sí mismo carece de sentido.”

Un veritable poti-poti de paraules totes elles vinculades al món de la economia i el laboral. No són certes ni en el cas de la FP on veritablement el professorat té l’encàrrec social de formar professionals competents i en efecte promoure l’emprenedoria, però en cap cas “aniquilem la ciutadania”! Des de quan un professional competent deixa de ser un ciutadà??  La competència professional és només un aspecte del ciutadà, un aspecte que per cert li pot donar moltes satisfaccions en la vida doncs més enllà del ingressos dineraris per una feina ben feta i del reconeixement professional, realitzar una feina que t’agrada per que l’has escollit vocacionalment, i fer-la ben feta, és també una satisfacció personal. I això és així tant en un lliure mercat com en una dictadura comunista.

El despropòsit es torna encara més evident si es refereixen a la ESO (com es el cas doncs els autors del llibre són professors de ESO) per que llavors els projectes ja no estan enfocats a la professionalitat si no a aplicar la metodologia a situacions didàctiques vinculades als currículums, que evidentment són de cultura general … ciutadana! I la inserció laboral a nivell ESO ni es planteja en cap pla d’estudi i per suposat tampoc en cap objectiu del cap projecte ABP.

El segon paràgraf resum del llibre tampoc també és de llogar-hi cadires, diuen:

Pero la reconversión de la institución escolar en una fábrica de formación basura no puede realizarse a la luz del día. Semejante destrucción cultural requiere la introducción de discursos y metodologías que, con un lenguaje biensonante, se presentan como necesarios y urgentes. Este es el motivo de la implantación masiva del Aprendizaje Basado en Proyectos y su promoción como la panacea definitiva para los males ancestrales de la escuela. Es el caballo de Troya que posibilita la rendición definitiva de la escuela al capital bajo el camuflaje de una práctica democrática y modernizadora. Es la gran mentira de nuestra realidad educativa.”

Bé, aquí de nou es fa referencia al capital, sembla com si els autors no siguin educadors si no més aviat economistes assessors cubans o quelcom semblant, tenen el discurs del capital sempre disponible. Ens parlen de “destrucció cultural” i de “mentida”, tot plegat presenten una mena de conspiració del capital per enganyar a a societat destruint la seva formació aplicant una metodologia “basura” amb la retorçada intenció de crear individus que no “saben” i només “saben fer” el que li interessa al “capital neoliberal”. Com ja he dit abans això és fals fins i tot a la FP que és per definició una formació professionalitzadora, on a tutoria setmana a setmana tractem temes ben llunyans de la inserció laboral com ho són les activitats de desenvolupament personal per millorar la resiliència, la cohesió social o el benestar emocional. I com hem dit abans és absurd identificar el formar bons professionals amb una reducció de la persona a mer agent productiu, per que la professió és una faceta important de la persona, de la seva vida i del seu dia a dia, i també de les seves relacions amb la societat, no és res alienant de la ciutadania com proposen si no tot el contrari, és un mitjà de relació amb la societat i de servei als demès.

I en el cas de la ESO torna a ser un despropòsit com una catedral de gran dir que els projectes ABP “destrueixen cultura” etc etc doncs són els objectius finals de cada projecte els que defineixen què construeix el projecte.  Així prenent de Internet un exemple a l’atzar de situació d’aprenentatge nivell ESO em trobo amb un de l’àrea de castellà, té com a producte final  un text tal que: “text explicatiu de l’activitat a dur a terme que conté explicació del knolling i les tasques a dur a terme“; un knolling és una imatge estil bodegó que es caracteritza per ser, pràcticament sempre, una fotografia zenital on els diferents elements que mostrem estan perfectament ordenats a partir d’angles paral·lels de 90º. Evidentment l’objectiu real és produir un text correctament format, i els autors de la situació d’aprenentatge han escollit un tema que és d’actualitat i que creuen pot ser motivador. És a dir els sabers que es cerquen són la producció escrita. Comparant el discurs dels autors del llibre “Aprendizaje Basado en Proyectos. Un aprendizaje basura para el proletariado.” amb aquest exemple aleatori, però representatiu, d’un projecte d’ESO, crec que queda palès el despropòsit del tema del llibre, que de fet es pot qualificar, ell sí, de llibre brossa per anti-capitalistes.

La inversió en la educació catalana

És ben cert que aquest bloc va d’educació, no pas de política, però també es cert que sovint educació i política s’emboliquen i es impossible separar-les sense perdre el fil conductor que permet entendre el per què de tot plegat. És evident que hi ha una política educativa que condiciona la pràctica docent, però en aquest article parlem de la part purament financera, parlem del pressupost en educació que destina la Generalitat de Catalunya.

Per què? Doncs per que darrerament m’he trobat en dues ocasions que aquesta (manca) de inversió condiciona negativament l’aprenentatge. Es evident que no podem tenir recursos il·limitats, no es això, el problema que en realitat és un greuge comparatiu es quan comparem aquest condicionament amb el que succeeix a altres CCAA de l’estat espanyol, i aquí sí parlem de política de finançament de les CCAA i de política pressupostària de la  Generalitat de Catalunya. Som-hi.

Primer de tot el context: aules de cicles formatius  d’FP de la família informàtica, en un centre de referència, en molts aspectes,  reconegut pel Departament d’Ensenyament de la província de Tarragona, molt i molt dinàmic: participa en multitud de esdeveniments ciutadans i també empresarials, en concursos i en projectes de tota mena. Tenim quatre cicles i tots van plens de matrícula, no ens sobra ni una aula ni quasi cap cadira lliure en les aules.  A continuació els casos detectats de manca de pressupost en quant a equipament informàtic per l’alumnat.

Tres casos de perjudici a la qualitat educativa per manca de pressupost

Cas 1: conveni educatiu amb la multinacional Red Hat. El Departament va iniciar un projecte de col·laboració amb aquesta multinacional nord-americana  per tal de que l’alumnat tingui accés al material de formació que utilitzen per obtenir certificacions professionals  a través del portal Red Hat Academy. Es tracta de que els centres tinguin un aula de informàtica dedicada en exclusiva a la formació en aquest sistema operatiu de servidors empresarials, molt usat en grans empreses i corporacions i per tant interesant pel currículum dels graduats en informàtica. Doncs bé, fins l’autor coneix ben pocs centres de Catalunya han aprofitat aquest conveni per manca d’aules d’informàtica (de fet només en conec un), doncs les necessiten per les classes habituals i no els sobra cap aula per dedicar-la. Educació tampoc ha mogut fitxa en aquest sentit. Ara bé, Red Hat ha establert convenis amb altres CCAA; una ràpida comprovació a Google buscant “IES Red Hat” ens retorna diversos IES espanyols que ho ofereixen, dels quals cap és català, com ara:

Etc etc.

Cas 2: Aula de informàtica amb equipament insuficient.  La darrera vegada que el Departament va concedir al centre un nou cicle formatiu de grau superior de informàtica va arribar dotació informàtica per una aula, que és el habitual, i clar, vam destinar l’equipament a segon curs. Com a resultat l’alumnat del cicle superior de informàtica de 1r curs van a una aula heretada de la ESO amb uns equips que són clarament insuficients per fer les activitats que el professorat considera adients per formar-los com professionals de grau superior. Els mateixos alumnes manifesten any rere any els inconvenients que els suposa, com ara lliurar tard les activitats, sense que el centre pugui fer res al respecte, o poca cosa. L’alumnat que té possibilitats econòmiques porta el seu propi portàtil, que ha de ser prou potent i modern, amb la qual cosa solucionen el problema però al mateix temps es crea un greuge comparatiu amb els que no tenen tal pressupost. Fins i tot hi han casos que, sí tenint pressupost, abans de començar el cicle van comprar un ordinador tipus torre per estudiar a casa i ara es troben que l’haurien d’haver comprat portàtil, ara es clar, no podem comprar un segon ordinador.

Cas 3: Obligació per l’alumnat de 2n de comprar-se portàtils. Aquest al meu parer és la més lesiva per l’alumnat. Resulta que per mancances de material i també de pressupost de manteniment el centre va decidir treure la meitat dels ordinadors de la dotació pel nou cicle que estaven a l’aula de 2n curs destinant-los a altres serveis, obligant a la meitat de l’alumnat (els grups són de 35, al límit de ràtios d’FP) a comprar-se portàtils per poder anar a classe. Aquesta restricció d’accés al material se la van trobar  l’alumnat simplement per ordre d’arribada a l’aula, sense tenir en compte situacions personals, de forma que alumnat amb poques possibilitats econòmiques es trobaven asseguts en les taules de darrera sense ordinador i au! Espavila! Al meu parer, terrible, però va ser decisió del departament d’informàtica que han interioritzat fins a tal punt la manca de equipament que fins i tot participen empitjorant-la!

Com ho tenen a altres CCAA?

Anem al www.ine.es  i consultem el nombre d’alumnes matriculats a FP de grau superior per CCAA:

Nombre d’alumnes matriculats en FP de grau superior per CCAA

Comparem ara amb els pressupostos de les CCAA per FP, per començar els del pla de impuls de la FP finançat amb fons europeus (font: https://www.educacionyfp.gob.es/)

Propuesta de distribución fondos Componente 20 del Plan de Recuperación, Transformación y Resiliencia
CCAA Acreditación de competencias profesionales Espacios de tecnología aplicada Aulas de emprendimiento Nuevas plazas Plazas bilingües TOTAL
ANDALUCÍA 21.087.840,00 2.196.150,00 1.045.000,00 15.204.375,00 14.742.000,00 54.275.365,00
ARAGÓN 4.080.000,00 465.850,00 230.000,00 2.812.500,00 4.050.000,00 11.638.350,00
ASTURIAS 1.200.000,00 399.300,00 190.000,00 1.687.500,00 567.000,00 4.043.800,00
ILLES BALEARS 11.240.160,00 399.300,00 205.000,00 3.534.375,00 3.402.000,00 18.780.835,00
CANARIAS 4.800.000,00 732.050,00 365.000,00 5.786.250,00 6.075.000,00 17.758.300,00
CANTABRIA 960.000,00 332.750,00 115.000,00 1.237.500,00 1.620.000,00 4.265.250,00
CASTILLA-LA MANCHA 4.800.000,00 732.050,00 345.000,00 3.750.000,00 3.240.000,00 12.867.050,00
CASTILLA Y LEÓN 16.723.200,00 798.600,00 420.000,00 5.611.875,00 4.050.000,00 27.603.675,00
CATALUÑA 34.856.640,00 1.863.400,00 925.000,00 14.906.250,00 12.960.000,00 65.511.290,00
COMUNITAT VALENCIANA 27.701.040,00 1.397.550,00 665.000,00 14.765.625,00 12.150.000,00 56.679.215,00
EXTREMADURA 3.600.000,00 465.850,00 215.000,00 2.625.000,00 972.000,00 7.877.850,00
GALICIA 3.600.000,00 865.150,00 425.000,00 5.520.000,00 6.237.000,00 16.647.150,00
MADRID 29.128.320,00 1.264.450,00 680.000,00 15.048.750,00 6.966.000,00 53.087.520,00
MURCIA 532.400,00 240.000,00 3.691.875,00 3.726.000,00 8.190.275,00
NAVARRA 3.804.000,00 266.200,00 140.000,00 2.004.375,00 2.835.000,00 9.049.575,00
PAÍS VASCO 10.609.920,00 732.050,00 355.000,00 4.297.500,00 4.455.000,00 20.449.470,00
LA RIOJA 1.440.000,00 266.200,00 75.000,00 1.406.250,00 1.053.000,00 4.240.450,00
TOTAL 179.631.120,00 13.709.300,00 6.635.000,00 103.890.000,00 89.100.000,00 392.965.420,00
Per fer una comparació racional, formem la mateixa taula de inversió però per habitants de cada CCAA (font: https://datosmacro.expansion.com/) no de totes però de unes quantes:
  Inversió pla impuls FP Població inversió/població
ANDALUCÍA 54.275.365,00 € 8.600.441,00 6,31 €
ARAGÓN 11.638.350,00 € 1353884 8,60 €
ASTURIAS 4.043.800,00 € 1.007.518,00 4,01 €
CASTILLA-LA MANCHA 12.867.050,00 € 2.088.484,00 6,16 €
CASTILLA Y LEÓN 27.603.675,00 € 2.384.854,00 11,57 €
CATALUÑA 65.511.290,00 € 7.977.132,00 8,21 €
COMUNITAT VALENCIANA 56.679.215,00 € 5.270.802,00 10,75 €
EXTREMADURA 7.877.850,00 € 1.053.774,00 7,48 €
GALICIA 16.647.150,00 € 2.701.631,00 6,16 €
MADRID 53.087.520,00 € 6.921.267,00 7,67 €
MURCIA 8.190.275,00 € 1.561.327,00 5,25 €
NAVARRA 9.049.575,00 € 675.285,00 13,40 €
PAÍS VASCO 20.449.470,00 € 2.224.797,00 9,19 €
LA RIOJA 4.240.450,00 € 323.465,00 13,11 €
TOTAL 392.965.420,00 € 35.544.220,00 11,06 €
Val, veiem que Catalunya està per sota de la mitjana, un 25% menys que no és poc. Mirem ara el pressupost d’educació en general per CCAA (https://datosmacro.expansion.com/)
Tampoc quedem ben posicionats, estem en la posició 11 en inversió per habitant.
Explica aquest finançament per sota de la mitjana les mancances observades? Tenim Tema de debat.

Posar nota “de càstig”

Ahir estàvem a la junta d’avaluació extraordinària, repassant notes finals alumne per alumne, quan vam arribar a un dels “casos especials”; es tracta d’un noi bastant brillant, de notables i excel·lents, que podria ser d’excel·lents si volgués però a classe s’ha comportat de forma bastant diguem-ne relaxada, en el meu cas li vaig cridar l’atenció diversos cops per que no treballava. Quan no el coneixes, al principi de curs, creus que no anirà bé amb aquella actitud, però quan veus els bons resultats te’n adones de que en realitat va sobrat i segurament per això mostra tal actitud, més encara quan segurament algunes activitats o fins i tot mòduls sencers li deuen semblar ni motivadores ni interessants.

Però el cas especial d’aquest noi no és l’actitud si no que va arribar tard a un examen extraordinari, segons va dir per despiste. Li quedava una unitat formativa (de 22 hores) d’un mòdul, el professor del mòdul no li va admetre la excusa i li va dir que li posaria un NP (No presentat). Al cap d’una estona aquest noi va venir a parlar amb mi sobre això i també sobre el futur doncs vol fer una enginyeria i per tant li anirà bé tenir bones notes d’expedient. Em pregunta per l’aprovat per junta, si serà possible en el seu cas, i li comento que amb un NP segons la meva experiència prèvia el que succeïx es el cap d’estudis es nega a l’aprovat per junta, cal haver-se presentat a l’extraordinària i treure ni que sigui un 1 per poder aprovar-lo per junta. Així que el noi busca al professor en qüestió per dir-li el que hem parlat i demanar-li que li posi una nota.

Bé, ara estem en la junta i veig que efectivament li ha posat un 3 en la UF, que era la nota de la convocatòria ordinària; per tenir el escenari complert en ment dir que el mòdul té quatre UFs, totes de 22 hores, i en les altres tres aquest noi té un 9, també que només li queden les 22 hores suspeses de una UF en un cicle de 2.000 hores de formació, això és un 99% d’hores aprovades. Evidentment era un aprovat per junta de llibre. I ho va ser, però oh sorpresa per mi! Per obligació! Per que inspecció no toleraria un suspens, i segur que el noi protestaria i guanyaria! Per que la intenció que veia en els meus companys docents era suspendre’l! El professor que va consentir en posar-li un 3 va dir literalment que “em fa ràbia aprovar-lo sense haver-se presentat” i de fet em va semblar que tampoc li havia fet gràcia que el noi parles amb mi i li aconsellés res, suposo que tal professor preferia deixar-li el NP i que tornés el curs vinent per aquelles 22 hores.

Això ho vaig trobar pertorbador, doncs mostra un desconeixement del que significa avaluar un cicle formatiu complert a un alumne que ha estat dos anys amb nosaltres i ha mostrat un bon rendiment acadèmic; a més a més sent cert que era una mica “manta” a classe, també ho es que ha estat zero conflictiu, cap amonestació, sempre venint a classe, etc. Es com si el professorat tingues una miopia greu de forma que no veu més enllà del seu mòdul i és incapaç de veure el conjunt de la formació oferida a l’estudiant, del que el seu mòdul és només una petita part. De fet no veia ni el seu mòdul en conjunt doncs tenia tres “9” en les altres unitat formatives, el que manava sobre tot era un “3” i un NP per despiste. Per mi, un despropòsit avaluar d’aquesta forma en una junta extraordinària de final d’estudis.

Després sentint parlar als meus companys (jo poques vegades obro boca per que penso de forma ben diferent i no vull fer d’oposició entre altres coses per que sé que no tindria cap efecte positiu) em vaig adonar que també hi havia una certa disposició negativa vers l’estudiant, se li tenia en compte també i de forma negativa  la seva actitud relaxada, es a dir una actitud que no s’estava avaluant doncs no figura en els criteris d’avaluació es tenia en compte per qualificar, per mi un altre despropòsit; més encara quan l’actitud relaxada com he comentat segurament era per que anava sobrat i les activitats no el motivaven suficient. Algun docent ho havia tingut en compte i li havia proposat activitats complementàries més motivadores? No. Algun docent havia fet autocrítica pel fet de desmotivar un alumne que podia ser fins i tot brillant? Tampoc.

Bé, el resultat de tot plegat es que la junta va canviar el 3 per un 5, però alhora de posar la nota mitjana del mòdul, que matemàticament era de 7,5 i amb el necessari arrodoniment seria un 8, se li ha posat un 5 global. Visualment per que es vegi clar:

  • Nota UF1: 9 (22h)
  • Nota UF2: 9 (22h)
  • Nota UF3: 3 (22h)
  • Nota UF4: 5 per junta (22h)
  • Nota global (88h): 5 per junta

Aquesta retallada de nota global està motivada per la idea generalitzada de que no es mereix la nota real que tenia degut a una actitud a classe que no agradava i al  “em fa ràbia aprovar-lo sense haver-se presentat”  del professor del mòdul. Una nota final de càstig saltant-se els criteris d’avaluació que diuen que la nota del mòdul és la mitjana aritmètica simple de les UFs. Espero que el noi protesti la nota, però no seré jo qui li recomani, ja em miren prou malament alguns companys. Deu n’hi do.

Avaluar capacitats clau “per normativa” decidint per assemblea

En mode assemblea ser expert no és important, tothom es igual, s’opina i es vota sense saber del tema, i el resultat és el que és, ineficaç, sobre tot si la intencionalitat es decidir el més còmode per un mateix!

Imaginem que la gerència d’una empresa comunica al seu departament de producció que vol introduir certa tècnica en el procés per millorar la eficiència i que el departament decideixi com implementar-la; alguns treballadors del departament tenen anys previs d’experiència i formació en tal tècnica, la resta poc o gens, i fins i tot hi ha que són contraris a fer-ho. Lògicament, si es vol fer bé,  els que saben han de liderar el canvi, formant i ajudant a la resta i dissenyant la implementació. En canvi ignorar als que saben i decidir els procediments per votació i per majoria és ben arriscat, doncs la majoria no té ni els coneixements ni la experiència, oi?

Un altre exemple més punyent; imaginem que estem amb una colla d’excursió per els Pirineus, en la colla hi ha gent novell, inexperta en campar per la alta muntanya, i també muntanyers experts, fins i tot hi ha un guia de muntanya jubilat. En un moment donat arriben a una cruïlla de camins, cal decidir un que no els porti a masses complicacions. Els que en saben diuen la seva, però la colla ni cas, prefereixen decidir per votació democràtica, i acaben tirant per camí en direcció contrària al recomanat pels experts, que es posen la mà al cap pensant “esperem que no resulti malament l’experiment!”.

Doncs bé, ahir vam fer reunió de departament (d’FP) per decidir de forma assembleària com avaluar les capacitats clau de l’alumnat. Val a dir que calia fer-ho per pressió i exigència de la direcció del centre, no pas per intenció voluntària del departament. No tinc pas res contra les assemblees que són molt democràtiques només que no són sempre adequades per resoldre debats tècnics quan els participants no tenen ni els coneixements ni la experiència necessàries, i encara pitjor si pensen votar el que més els convingui personalment (com ara treballar el mínim possible i no complicar-se gaire la vida) i no el convenient per fer bé la feina docent i per formar a l’alumnat.

És un departament relativament gran, d’uns 20 docents. Alguns ja avaluaven (i treballaven a classe) algunes capacitats clau de fa anys, però aquest cop el tema era fer-ho tots, no només alguns, i a més a més fer-ho seguint unes directrius comuns. Les preguntes eren: cal fer-ho en cada activitat? en cada UF? en tots els mòduls? com avaluar-les? i quines avaluar? com afecta a les notes finals de les UFs? potser s’hauria de fer només al mòdul de projectes? cal explicitar-ho en els criteris d’avaluació?

Per contextualitzar més dir que la gran majoria dels docents del departament mai han fet formació en avaluació competencial, formadora, formativa, etc no per que no hagin tingut ocasió si no per no els ha interessat, fins i tot alguns directament estan en contra de tot el tema, i això que el centre està incorporat a la xarxa de centres ActivaFP de suport a les metodologies actives, competencials, etc, i que durant 3 anys el coordinador ActivaFP de tota la província era professor del departament; simplement aquesta majoria no volia “complicacions” en el seu fer classes habitual, o directament “no creuen” en tot això de les metodologies actives i competències.

Abans de la reunió una de les companyes que sí treballa les capacitats clau i ha fet formacions al respecte va fer una reflexió per mail a tot el departament per avançar eina, una reflexió ben pensada i redactada, contestant les preguntes anteriors amb un encert fruit de la experiència i el coneixement pràctic adquirit. El dia de la reunió quan va preguntar què els havia semblat, la cap de departament “no l’havia vist” (?), altres sí l’havien vist però no l’havien llegit per que “era massa llarg” dit amb cara d’avorriment (he comprovat que tenia 344 paraules, però inclou un resum per qui tingui mandra de només 73 paraules!) total que la reflexió no va servir per a res.

Així les coses la cap va plantejar les anteriors preguntes no com a debat tècnic docent (què és més efectiu de cara a l’alumnat? ens cal formació?) si no com debat d’opinions esbiaixat vers el que seria menys complicat i donaria menys feina per tal de complir amb la exigència de direcció, possibles inspeccions, etc, es a dir, “per cobrir expedient“. Essent una majoria al departament els que no estan interessats en treballar de debò el desenvolupament de les capacitats clau ja es veu venir com va anar la reunió: opinions i vots de docents que no saben del què parlen doncs ni tenen la formació ni la experiència ni les ganes. La votació va acabar decidint fer el contrari, fil per randa, de totes les recomanacions de la companya experta i dels que sí sabem una mica del tema. Tot plegat em va semblar un funcionament deplorable, molt de funcionari en el sentit dolent que de vegades se atorga, doncs en una institució privada difícilment hauria anat així la cosa: si la directiva decideix que cal aplicar una metodologia que fins ara no es feia, cal formar al professorat, i si ja té docents formats i amb experiència, aquests lideren el canvi, no es decideix el rumb a seguir assembleàriament amb el resultat de que decideixen què fer una majoria  que ni saben com funciona ni els convenç la nova metodologia.

Suposo que els docents que així es comporten no se’n adonen de que actuant així degraden la professió; per que es ben difícil trobar un comportament semblant en qualsevol altre professió. El missatge que donen es que les metodologies docents són quelcom opinable, no necessitat de formació ni de pràctica real a l’aula ni de experiència prèvia, simplement com aplicar-la es veu com una qüestió d’opinions. Proveu a fer-ho en qualsevol altre professió.

 

Les relacions amb el professorat i l’alumnat

Les relacions personals amb l’alumnat i amb el professorat revisades mostren grans diferències en quant a qualitat i satisfacció personal, en el meu cas.

Després de 30 anys de docència mirant en perspectiva haig de dir que les meves relacions personals amb la resta del professorat han estat, parlant en termes generals, menys riques i menys satisfactòries que amb l’alumnat, la qual cosa no m’ha resultat agradable precisament, i em fa pensar per què ha anat així.

Per què ho afirmo això? Sabem que la relació interpersonal en el lloc de treball té diferents aspectes i dimensions, però que emocionalment no la analitzem si no que tenim una percepció global que pot ser més o menys positiva o negativa més enllà de qualsevol anàlisi intel·lectual, i en primer lloc em refereixo a aquesta sensació global.

Alumnat disruptiu?

Òbviament he tingut alumnes “disruptius” a classe tot sent docent de FP i per tant de post-obligatòria, però han estat pocs i malgrat la conducta d’aquell alumnat a classe no era la adequada, a mi personalment no hem’ha resultat un problema si no més aviat un repte, amb excepció d’un parell de casos tots dos en els meus primers anys de docència, però es que llavors la disrupció que forçaven en el meu ritme de classe m’ho prenia una mica de forma personal, degut clarament a la meva inexperiència i inseguretat m’ho prenia com una mostra de no era capaç de mantenir el clima d’aula correcte, això em generava por de perdre el control i la meva reacció era negativa. Als pocs anys de docència ja era conscient de que l’alumnat disruptiu era el que tenia un problema no pas jo. I curiosament des de llavors tals alumnes no m’han causat grans problemes com en canvi si ho han fet amb altres companys/es docents.

Però a banda dels pocs alumnes “complicats” la sensació global que em deixen els grups d’alumnat amb que he treballat és molt bona; poden ser més o menys actius/passius, aplicats i treballadors o no, poden tenir o mancar de diverses qualitats desitjables en un estudiant, però personalment la relació ha estat cordial i fins i tot amistosa, i la meva actitud amb l’alumnat sempre a estat de servei, de donar-lis un bon servei educatiu en totes les seves facetes, doncs d’això tracta la docència en secundària.

Alumnat universitari

En quant a nivell universitari on he estat 15 anys (!) com a professor associat (un altre dia potser en parlarem del despropòsit dels contractes de professor associat de Universitat i de com s’abusa d’ells per tenir ma d’obra barata i de “usar y tirar”) la relació amb l’alumnat ha estat molt més distant degut a la massificació amb aules d’un centenar d’estudiants de primers cursos, de vegades simplement per que la matèria era molt pesada per ells (com ara Estadística Aplicada a la Enginyeria) i la relació era només de estar dues hores omplint de formules la pissarra i adeu ciau fins la propera setmana. Però així i tot la poca relació que vaig tenir amb l’alumnat universitari, doncs alguns venien a hores de consulta al despatx, i també en els darrers anys feia laboratori d’Estadística i allí sí hi havia un tracte proper, va ser més agradable que no pas amb la resta de docents de la Universitat.

Relació amb el professorat de secundària

I què ha passat amb els companys i companyes docents? Val a dir que sempre he separat ben separat el meu entorn familiar del laboral, quan estic a casa estic a casa i quan estic a la feina, estic a la feina, no fem trobades, sortides, sopars, etc on mescli tot plegat, i de fet vaig molt poc a esdeveniments socials laborals, de jove hi anava més, però amb els anys m’he anat distanciant, ves a saber si precisament per cert desencís amb el professorat. I es que malgrat la meva actitud base amb el professorat és la mateixa que amb l’alumnat, donar un bon servei educatiu, ser cooperatiu, positiu i actiu, els resultats són ben diferents, parlant en termes globals. Concretant, sí he tingut problemes personals (i algun encara dura a hores d’ara) amb companys i companyes. A banda dels malentesos també hi ha una sensació de manca de cooperació, de no anar tots plegats a buscar l’objectiu comú, més aviat cadascú va a la seva excepte en casos puntuals de col·laboració quan ha hagut una bona sintonia personal o ha estat per necessitat, no com a norma general.

Així, els “piques” i la mala maror entre docents són relativament freqüents; com ara el cas d’un i una docent del meu departament que van estar anys sense parlar-se per un enfrontament que va durar un minut. En altre cas personal meu, li vaig fer notar a un company que estava passant-me per sobre en un tema que jo coordinava, sabia que ell ho feia amb bona intenció però no de la forma adequada, doncs bé, crec que no m’ho ha perdonat mai, per que des de llavors, i ja fa uns anys, el tracte ha anat variant entre distant i clarament hostil, i sembla ser que així es quedarà, una llàstima per que es una persona intel·ligent i capaç però potser té un orgull desmesurat o ves a saber què, el cas és que ja no col·laborarem mai més en res. Sense entrar en més exemples personals, dir que la resta de relacions personals meves amb docents, en general, és distant, de vegades es parla entre classes, de vegades (actualment poques, vaig poc a la cantina) es parla sense aturador al temps de descans, però després de tants anys pocs, molt pocs companys/es s’interessen si saben que tinc algun problema professional o personal greu, com ara una greu malaltia de la meva dona per la que només una companya m’ha preguntat, la resta callen i eviten el tema.

Relació amb el professorat de Universitat

Aquesta va pràcticament només de professor associat a professor titular; no entro en la relació que vaig tenir com doctorand i com a  investigador post-doctoral a la UPC que va ser molt bona però no com a docent si no com a investigador. El titular que me va tocar em tractava com suposo creia que mereixia un contractat laboral per un any renovable i sense cap dret laboral: com un peó de docència, que li feia les classes menys agraïdes, massificades, alliberant-lo per que es pugues dedicar a tasques més interessants. Mai va mostrar cap interès pel material docent que vaig preparar, ni mai va fer res per ajudar-me a promocionar-me a la Universitat sabent que vaig fer el doctorat amb la idea de quedar-me, de arribar a ser professor a temps complet, ell anava a la seva i punt. Quan vaig plegar, cansat, després de 15 anys, no em va dir ni adeu, simplement vaig acabar la darrera classe i vaig sortir per no tornar més. Sort que en aquella darrera classe en acabar, una alumna em va donar una abraçada d’acomiadament! Allò em va compensar de tot plegat.

Conclusió

Ja veritat es que no tinc clar que concloure, que treure en clar de tot plegat. Potser la joventut de l’alumnat els fa ser més transparents, se’n adonen de que estic per ells i són agraïts, mentre que el professorat, més vell, s’omple de  punyetes estil competitivitat, no em compliquis la vida, o què sé jo, i la relació canvia completament? No ho sé, però el que sí sé és que potser quan ja estava a meitat de la meva trajectòria professional hauria d’haver provat escenaris diferents com ara instituts petits (sempre he estat en grans instituts de +100 docents) o centres privats per tastar altres entorns, ves a saber si ara tindria una sensació global més positiva, com la tinc respecte a l’alumnat. També crec que hi ha de tot, fins i tot pot haver professorat amb millors relacions entre docents que amb l’alumnat, però en el meu cas ha anat així.

La qualitat educativa de la qualitat total

Programa de Qualitat en els centres educatius

Ja fa +20 anys que les certificacions de qualitat ISO s’han incorporat en molts centres educatius i generen molta dinàmica: diverses xarxes de centres que arrepleguen al voltant del 80% dels centres amb tota la gestió, coordinació i inversió que comporten. Les direccions dels centres en qualitat suporten una feinada afegida, i tota la resta del professorat també han de fer desenvolupar feina suplementària de gestió documental, registre i freqüents auditories. Sumant tot l’esforç de cada claustre, resulten molts milers d’hores de feina dedicades a la gestió de la qualitat. Realment paga la pena? Una pregunta que avui en dia segur que, per part de molts docents que li han dedicat moltes hores genera una protesta, doncs la qualitat s’ha convertit en quelcom inqüestionable. Però es pot parlar de tot, oi? Doncs som-hi.

 Què entenem per “qualitat”?

Segons la definició de la norma ISO, “qualitat és el grau en què un conjunt de característiques s’adapta als requeriments d’un producte, sistema o servei”; en el cas dels centres educatius hem de parlar de serveis, doncs la seva activitat va adreçada a donar un servei educatiu a la societat i no pas a crear productes ni sistemes.

Qualitat del servei educatiu

Què és un servei educatiu? En sentit ampli és el conjunt d’activitats pedagògiques i de gestió dutes a terme per un equip  de professionals per a donar suport i assessorament en els centres educatius  en l’educació dels alumnes.  Quins són els requeriments d’un servei educatiu? Tractant-se d’un servei públic són educar que vindria a ser preparar a les persones per ser auto-suficients, responsables, fins i tot feliços, i moltes altres coses desitjables en una persona, i també ensenyar en el sentit de coneixements pràctics i d’atorgar titulacions oficials. Tota la resta de possibles requeriments que puguem pensar són accessoris, auxiliars, a aquestes dos requeriments, educar i ensenyar.

Per tant l’ajust de característiques mencionat en els centres educatius implica que tota acció i tot recurs en ells  ha de adaptar-se al propòsits que són educar i ensenyar. En la mesura que les accions i recursos s’adrecin a aquests objectius i ho facin de forma eficaç, tindrem un centre educatiu de qualitat. I les auditories haurien de comprovar això: objectius i eficàcia. És així com s’està fent? Veiem.

La gestió de la qualitat que s’està fent a nivell de docents

Vagi per davant que no soc auditor ni coordinador de qualitat, només un professor ras, així que la meva experiència en la gestió de la qualitat és com auditat, però precisament per això crec que pot ser de interès donar una imatge del que es fa des del punt de vista d’expert no en qualitat si no en docència. I em centro en el dia a dia laboral.

El model d’excel·lència educatiu

“la millora dels sistemes de gestió, per augmentar la satisfacció de les seves comunitats educatives”

Model d’excel·lència educativa e2cat

La gestió de la qualitat en el dia a dia d’un docent implica portar registres de moltes activitats, la impressió és que com més registres d’activitats generis millor: si parles amb uns companys sobre temes de feina mentre fas un cafè, millor fer una acta de reunió, si fas un canvi de temari sobre la marxa per ajustar calendaris, per que aquell grup ho necessita, o pel que sigui, justifica-ho documentalment, millor també que portis un altre registre del que fa cada dia a classe, per cada matèria i grup, si venen a parlar pares i mares d’alumnes, registra-ho, si ets tutor de grup hauràs també de tenir registres d’activitats tutorials … registres i més registres que quan toca auditoria donen la imatge de control, de constància, de no improvisació si no de programació.

Quina és l’ajust d’aquesta gestió de la qualitat als requeriments del servei educatiu, educar i ensenyar? Bé, per dir-ho haurem primer de precisar millor quines accions creiem són les més relacionades amb els requeriments, i llavors comparar-les amb la gestió que s’està fent.

Per tot requeriment, i els d’educar i ensenyar no són la excepció, caldria definir uns indicadors que serveixin per mesurar el seu grau d’assoliment; no es una tasca fàcil, hi han diversos estudis, sense ànim de fer una tesi mencionarem els més evidents: per educació serien la autoestima, la motivació, el clima de convivència, la participació social i ciutadana, els hàbits de vida saludable, la equitat de gènere, entre altres, i per ensenyament assolir  titulacions oficials.

Amb aquests pocs indicadors, però importants, ja podem estimar si la gestió de la qualitat que s’està fent assegura realment la qualitat del servei educatiu. Malauradament haig de dir que ho fa escassament, de forma indirecta.

En quant a indicadors de educació, no s’inclouen cap en cap auditoria, no es contempla si l’alumnat progressa durant la seva vida acadèmica en els valors i qualitats personals; el que sí es valora positivament es que el centre promogui actuacions, activitats complementàries, etc en aquest sentit, però sense valorar la seva efectivitat ni fer cap estudi transversal, al llarg d’anys, per avaluar ls resultats. Per tant en quant a educació es valora de forma indirecta la qualitat: si es fan accions específiques es donen punts positius “extra” però en cap cas es considera un objectiu estratègic.

En quant a indicadors de ensenyament, és a dir tant en quantitat de titulacions assolides com en nivell de qualificacions, premis extraordinaris de promoció, etc tenim el mateix: es valoren com punts extra però no són objectius primers. De fet el baix nombre de titulacions assolides, que implica fracàs i/o abandonament escolar, sovint es maquilla en els centres educatius baixant el nivell d’exigència, la qual cosa degrada les titulacions atorgades, i per tant degrada la qualitat en comptes de millorar-la!

Conclusions

La gestió de la qualitat educativa que s’està fent fa sobre tot incidència en la gestió del centre, en els seus circuits administratius i de direcció, en els registres d’activitats, i avalua només de forma marginal els aspectes rellevants de la educació i de l’ensenyament. Com a resultat podem trobar centres que estan certificats en qualitat però que estan expedint titulacions a alumnat pobrament preparat i poc qualificat, i que deixen acabar la seva vida acadèmica sense assegurar la qualitat de la seva formació com a persones. A tal gestió de la qualitat li podem dir plenament “qualitat de gestió de centre educatiu” més que no pas “qualitat educativa”.

Promoció docent? Com diu?

La autèntica promoció docent brilla per la seva absència!

La promoció professional i la carrera professional

En termes generals el fet de promocionar professionalment suposa un canvi en les funcions fins aleshores assignades per passar a exercir una funció superior on es tindran en compte l’antiguitat, experiència, acreditació de coneixements, formació i perfeccionament professional.

En l’ambit de la funció pública el “Texto Refundido del Estatuto Básico del Empleado Público” (TREBEP) al seu article 16, apartat 1, estableix que els funcionaris de carrera tenen dret a la promoció professional.  També el TREBEP defineix la carrera professional com el “conjunt ordenat d’oportunitats d’ascens i expectatives de progrés professional de conformitat amb els principis d’igualtat, mèrit i capacitat“. Diu també que la promoció pot ser horitzontal, consistent en la progressió de grau, categoria, esglaó o altres conceptes anàlegs, sense necessitat de canviar de lloc de treball, vertical, que és  l’ascens en l’estructura de llocs de treball pels procediments de provisió, o per promoció interna, que pot ser vertical i consisteix en l’ascens des d’un cos o escala d’un subgrup o grup de classificació professional en el supòsit que aquest no tingui subgrup, a un altre de superior, o horitzontal, que consisteix en l’accés a cossos o escales del subgrup professional.

En l’àmbit de la docència pública, existeix tal cosa com la promoció docent i la carrera professional docent enteses tal com acabem d’explicat? Afirmo que no, gens, en absolut. Veiem el per què.

La promoció docent tal com s’està entenent

Per anar fent boca, simplement busquem a Google “promoció docent” i veiem que s’està igualant a tots els efectes a antiguitat en el cos, consolidada com “estadis docents”:

En canvi si busquem en anglés “teacher promotion” trobem entre altres resultats els seguent text de la UNESCO -> International Institute for Educational Planning que copiem traduït, veiem que defineix la promoció docent com quelcom més que mera antiguitat remunerada:

La promoció es defineix com “el moviment permanent d’un empleat en curs d’un lloc a un altre lloc del servei docent amb un salari màxim assolible superior al càrrec substantiu de l’empleat”. Els criteris de promoció del professorat han de ser sempre transparents, equitatius, normalitzats i adaptats al lloc de treball. Existeixen diversos criteris de promoció, com ara qualificacions, antiguitat o anys d’experiència i rendiment.

Normalment, “els professors són promocionats a nous càrrecs i títols en funció de la seva avaluació, amb un augment salarial adjunt.” (IIEP-UNESCO, n.d.: 1). Aquests criteris d’avaluació haurien d’estar d’acord amb “un nivell de dificultat adequat segons els rols i les responsabilitats dels professors en les diferents etapes de l’estructura de la carrera… els criteris han de ser prou estrictes per confirmar les expectatives dels professors sobre el valor de passar a una posició superior o nivell salarial, però també assolible per no desanimar els professors a buscar ascens professional» (Tournier et al., 2019: 15-16).

Arribats aquí segur que molts pensaran “bé, sí que hi ha promoció docent més enllà dels estadis, bé que el professorat pot ascendir a càrrecs de coordinació, directius i també a càrrecs tècnics i comissions de serveis a la Administració amb els complements salarials corresponents, oi?“. No ho veig així. Per què?

Començant pels càrrecs directius, fixem-nos que estan constituïts per funcions organitzatives i de gestió del centre, funcions que en sí no són docents; tant és així que en gran part podrien ser desenvolupades per professionals de gestió no docents. Els docents que passen a tenir càrrecs directius de fet cedeixen hores de docència per dedicar-les a tasques administratives. És tracta més de mera provisió de funcions no docents que assumeixen docents a canvi de complements retributius. Excepte en el cas de la direcció del centre, es càrrecs directius no es consoliden: quan deixes el càrrec quedes en la mateixa situació laboral inicial, i per tant no es cap promoció real ni forma part de cap carrera professional, simplement has desenvolupat unes funcions no docents durant un període de temps.

D’altre banda el càrrecs de coordinació desenvolupen funcions que sovint sí tenen relació directa amb la docència, però tampoc es consoliden i per tant no formen part de cap carrera professional ni són res més que encàrrecs temporals. I el mateix podem dir del càrrecs tècnics a l’Administració, que poden arribar a ser de dedicació completa, és a dir, que de fet deixes de ser docent temporalment, sense consolidació, sempre depenent de les necessitats de provisió de llocs de treball.

És per tot això que afirmo que la promoció docent ha estat reduïda, fins i tot diria degradada, a simple antiguitat, independentment del mèrits, qualificació professional, resultats acadèmics, o qualsevol altre possible indicador. És cert que per assolir els estadis també és demanen uns mèrits, però es podem assolir simplement assistint a alguna formació del professorat molt de vegada en quant, el nivell d’exigència és pràcticament testimonial.

D’altre banda creure que accedir a funcions organitzatives, directives, és promoció docent és, crec, degradar la funció docent, doncs es considera que tals tasques organitzatives són de rang superior a les tasques pròpiament docents, quan simplement són diferents. Si jo com a professor ara faig unes altres oposicions a tècnic de la Generalitat per exemple i les aprovo, passant a fer tasques tècniques a la Administració, no hauré fet cap promoció professional, el que hauré fet és canviar de lloc de treball sense canviar de nivell, seguiré en la categoria de titulats superiors, potser amb més o menys sou depenent del destí assignat i les seves funcions, però de promoció res: canvi de lloc i de funcions. De la mateixa manera les comissions de servei són canvis de lloc de treball però temporals, sense oposició, i no són cap promoció professional.

La promoció docent tal com hauria de ser

Atenent al que diu el TREBEP i també la UNESCO, els docents tenen dret a que s’avaluï la seva trajectòria professional atenent a diversos indicadors, i amb una avaluació positiva, passar a ser docents de més categoria, no docents  amb funcions no docents assignades. Més categoria docent significa que han assolit un nivell superior en les molt diverses i sovint difícils funcions docents i per tant haurien de ser un referent per la resta de professorat, per exemple tutoritzant al professorat novell, assessorant en temes docents, liderant equips docents, fent de coordinadors pedagògics, de tutors, etc etc. Res de tot això s’està fent. Al professorat novell ningú el tutoritza ni l’assessora, els equips docents no tenen cap lideratge que no sigui el directiu, és a dir, el administratiu, sent a més a més tal lideratge directiu no producte de cap excel·lència educativa si no de nomenaments a dit fruit de propostes basades en la subjectivitat (“aquest podria ser un bon cap d’estudis…”), i els tutors no es trien amb cap criteri, són càrrecs que es reparteixen entre el professorat i es trien sovint per complementar l’horari més que no pas per vocació tutorial.

El professorat al acceptar aquest panorama potser no és conscient de que es tira pedres al terrat propi, doncs entendre com “carrera docent” anar fent anys i algun que altre curset per incrementar el sou, fugint de avaluacions de la tasca docent i de categories docents, dona una imatge ben pobre de la docència, una imatge on un recent arribat no té res que preguntar ni que aprendre del que porta 20 anys, viceversa, el docent que porta 20 anys pot està actuant igual com quan acabava de començar doncs mai ha passat cap avaluació de la seva tasca i té prou en anar acumulant anys. Una forma d’entendre la docència a l’estil de la antiga frase castellana “cada maestrillo tiene su librillo“ que ja vaig comentar en l’article Captar l’atenció? Castigar la no atenció?: “jo ho faig així a les classes fa 20 anys! Ah! Molt bé, doncs jo acabo de començar i ho faig aixà!

Webgrafia

Captar l’atenció? Castigar la no atenció?

La reunió

Ahir van tenir reunió de direcció amb el departament (didàctic); com ja és habitual (i va a més) en 50 minuts el cap d’estudis va fer un repàs a tota velocitat (quin remei) de molts temes actuals relatius a les activitats complementàries, sortides, fires, xarxes,  calendari escolar, etc etc usant una presentació de unes 30 diapositives. L’atenia com a gat vell que soc és a dir amb atenció, a primera fila, però amb ànims de embolicar-me el menys possible amb tot allò complementari a la activitat principal que és donar classes de les matèries que em toquen; segurament aquest ànim pot fer aparèixer opinions diverses en els lectors com ara “que poc participatiu!”, o “deu estar cremat” etc però en aquest article no entro en tot això, m’interessa un tema recurrent que va sortir en el breu torn obert de paraules: la manca d’atenció a classe i una proposta concreta que es va debatre breument.

La proposta d’espionatge a l’alumnat

Un professor novell amb alguns cursos d’experiència, pocs, va proposar establir algun mecanisme de vigilància per forçar a l’alumnat a prestar-li atenció quan explicava. Per contextualitzar dir que parlem d’FP, concretament de la família professional informàtica, i de classes en aules de informàtica, en la que l’alumnat queda darrera de les pantalles i efectivament quan expliques davant d’ell alguna cosa l’alumnat mira més a la pantalla que tenen davant que no pas a tu, donant-te la sensació de que no t’escolten, més encara, possiblement estan navegant per Internet o parlant en xarxes socials mentre expliques. El mecanisme que va proposar consisteix en instal·lar en els ordinadors un programa espia amb el qual el professorat pot observar què està fent l’alumnat i així vigilar que no facin el que no toca. No va reeixir per motius tècnics (molts alumnes porten el seu portàtil propi i instal·lar programari espia presenta complicacions  tècniques) però també per motius jurídics doncs no està clar si es vulnera el dret a la intimitat. Un altre professor va proposar muntar un mirall gran panoràmic en la pared del fons de forma que el professorat pugui veure les pantalles en el mirall, però presentava també el problema de vulneració de drets, en tot cas s’hauria de consultar a experts jurídics, i la proposta no va tirar endavant.

Opinió personal: què dius ara!

La proposta d’espionatge no és nova, la he viscut varies vegades, és recurrent, i fins ara en el nostre centre no ha reeixit. La primera vegada que la vaig escoltar vaig donar la meva opinió: no cal en absolut forçar la atenció amb tècniques d’espionatge, a banda de que el procediment en sí el trobo del tot indesitjable malgrat la intenció pugui ser bona; la atenció s’ha de guanyar, i el professorat té diverses estratègies per aconseguir-ho, sense que hi hagi cap de única i perfecte, al contrari, cal trobar la que millor s’ajusti a les circumstàncies personals, a la matèria impartida, a l’espai on estàs i per suposat al grup-classe. I sempre sempre hi haurà qui no escolta, però no és cap drama, és molt humà i s’ha d’entendre i acceptar: l’alumnat no és un conjunt de robots  programats per absorbir tot el coneixement que cada docent en cada hora de classe d’una jornada de sis hores creu convenient bolcar, són persones com el docents, i sense una bona motivació per escoltar, que ha d’anar acompanyada d’una adequada tècnica d’exposició, es despistarà sí o sí als pocs minuts de classe magistral. Després de tot els que hem fet de formadors de formadors sabem per experiència que el pitjor alumnat és el propi professorat!

I què fer si no aconsegueixes que t’escoltin? Millorar la teva pràctica docent. I si així i tot segueixes sense aconseguir-ho? Preguntar a l’equip docent si els hi passa el mateix i com ho resolen; aquesta és una informació important per saber si el problema és personal o del grup classe, per conseqüentment prendre mesures personals o a nivell d’equip docent, però al meu parer mesures metodològiques, mai coercitives! Recordem que parlo de la FP, educació post-obligatòria, vocacional, l’estat no obliga a l’alumnat a estar-hi, estan per que volen aprendre un ofici. El professor que proposava espiar a l’alumnat no va preguntar fins on tinc notícia si a la resta de professorat li passava el mateix, tampoc va preguntar per metodologies docents més adequades, malgrat té poca experiència.

metodologies docents personals?

 

El “librillo” es refereix als antics texts d’escola de primària que en un sol llibre reduït tenien totes les matèries, de forma enciclopèdica

Però aquesta opinió personal la vaig expressar alguns cops, ja fa bastants anys, darrerament no dic res, ni mu. Ni cap altre company/a amb experiència tampoc van aconsellar res, només es van discutir els aspectes tècnics i jurídics, sense tocar l’aspecte metodològic. Per què? Segons la meva experiència els aspectes metodològics docents (i parlo de l’escola pública, no estic segur que a la privada sigui igual) són mirats com  quelcom personal, a l’estil de la antiga frase castellana “cada maestrillo tiene su librillo“; sí que es comparteixen metodologies a nivell de xerrada de passadís o de cantina, però no a nivell de aprendre dels que ja han provat moltes coses si no simplement de xerrar: “jo ho faig així! Ah! Molt bé, doncs jo ho faig aixà!“. És una actitud del professorat tant vista que ja fa anys que m’abstinc de opinar al respecte i menys encara d’aconsellar, doncs sé que ni s’em pregunta ni se’m demana ni és té interès real en provar el que a altres els hi ha funcionat. És com si les metodologies docents siguessin una elecció purament personal, de gustos o de comoditats personals  i no pas una elecció relacionada amb factors que ja he comentat com ara la matèria, el lloc, els instruments, el grup-classe i fins i tot l’època de l’any! El resultat és que la experiència docent només compta pels triennis i sexennis, no pas per ajudar al professorat menys expert a prescindir de idees d’espionatge i càstig de la manca d’atenció.

 

Hola, gent!

Benvingut/da a Educació en Colors part de  XTECBlocs dedicat a teixir, article a article, una mirada des de, arrodonint, 30 anys 😛 de rodatge en les aules, pretenent ser moltes coses excepte avorrit: mirada global i també detallada, incisiva i crítica i també amable, seriosa però amb humor que sempre és bona companyia.

El nom d’aquest bloc doncs sí, cert, està inspirat en la Economia en Colors de Sala i Martin per que també parlarà de temes complexos, socialment importants, sovint polititzats, en els que no hi ha acord si no diverses opinions sovint enfrontades, però vol fer-ho de forma planera i desenfadada, seriosament però sense renunciar a l’humor. Per cert tinc un altre bloc aquí a XTEC blocs, Ensenyament i Avaluació Competencial a l’FP, de la meva època de treball a la xarxa ActivaFP del Departament d’Ensenyament, per si teniu curiositat, tot i que ja no publico en ell.

Comencem?