Ninots de fantasia ballen al son de la música bèl.lica. Veus aquell cel negre que amenaça tempesta? No t’has adonat del cementiri celestial en què serem enduts? Abraçades impossibles, intents desesperats d’unió fraterna, futilitat de la vida. Colors brillants, multicolors, plens d’imaginació, però no veus com s’oposen al cel que anuncia el tràgic esdevenidor?
Titelles en una representació monstruosa, titelles dansant sota el poder infinit de Déu. Caminem sense rumb, no ho veus? No t’adones que volen arribar a tocar-se, que es volen donar la mà? No veus el paisatge apocalíptic al teu darrere? Per què rius? Per què estàs tan content? No entenc res. Em dius que res ja no serà el mateix. Germans amb sang a les mans. Que tot serà diferent, un nou començament, amarg, això sí, però al cap i a la fi un començament. Per això rius? Perquè t’has adonat de la imbecilitat de l’home. Em dius que sí, i tornes a riure ara, però, de forma amarga.
Me’n vaig, et dic. On? No ho sé, potser lluny d’aquest cel amenaçador i d’aquest paratge inhòspit. Véns? Et pregunto. I només sento la remor d’una rialla llunyana, una rialla que cada cop es va fent més somorta. Titella enmig de la catàstrofe, aniré pregonant pel món el final. Ells em miraran estranyament, riuran, i se n’aniran pels camins dolços i amorosos sense pensar en el futur.
M’ajec a l’ombra d’un enorme roure tot esperant el tràgic final. Aquí romandré en solitud.
Cendres de la barbàrie, Antoni Lluís de Codina
