Novel.la que tracta el tema dels camps d’extermini. Bartra hi dóna una visió positiva de l’experiència en què la solidaritat, l’amistat i la fe en l’home just faran possible que totes les atrocitats de les guerres siguin superades per un home nou, guiat per la llum de la llibertat i la justícia. La versió definitiva fou publicada a Barcelona el 1968:
“Un mes enrere la platja d’Argelers era deserta. Ara el cinyell d’or de la platja havia desaparegut i les gavines eren rares.
Ciutat de derrota. Haver estat vençut no era prou. No hi ha fusta. Però cal fer quelcom contra els dies ventosos i les nits fredes. Amb quatre o cinc mantes és possible de bastir una xabola, si els canyissars no han estat arrasats. Què hi fa que les xaboles hagin d’ésser tan baixes de sostre que només sigui possible de romandre-hi estès o assegut! Fa fred, fa vent. Que no plogui! Allà dins, arrupits o arrambats els uns als altres, se senten més o menys protegits. Que no plogui! La sorra no necessita aigua. La sorra no retorna res. La sorra no és com la terra que es beu l’aigua lentament i, més tard, alça primaveres. Que no plogui! Els sostres de manta deixen passar aviat l’aigua, i mentre la pluja duri hom tremolarà i petarà de dents. El llit de cada home és l’empremta que el seu cos ajagut deixa a la sorra.
Ciutat de derrota, tancada a les hores. El temps no es mesura per bressols ni creus de fusta. Hom riu amb les dents closes, de vegades. N’hi ha que enraonen interminablement, s’embriaguen de paraules i de passat o es desboquen cap a un futur quimèric; d’altres callen obstinadament i es dediquen a construir figures d’escacs amb pasta de sabó[…]”
dins Soldevila, Llorenç. Agustí Bartra, poeta auroral. Ed. Educaula
