Lectura: El Delta de l’Ebre de Bernat Salvà
Imagineu-vos un tros de terra sense pendents, guixat de rius i canals, inundat a la primavera, verd a l’estiu i d’un color marró i gris la resta de l’any. Afegiu-hi estanys, aiguamolls i canyissars, on pul•lulen milers d’ocells de tots colors. Finalment, escampeu-hi uns quants poblets i masies. El resultat pot semblar molt exòtic però no cal sortir de Catalunya per trobar un lloc així.
Plantes i ocells
La vegetació i la fauna del Delta de l’Ebre són, per les seves peculiars característiques d’una gran importància, no sols a Catalunya, sinó també a tot Europa . Als salobrars, als canyissars, als boscos de ribera, als arrossars, hi creixen més de cinc-centes espècies de plantes. I de la fauna destaca l’extraordinària riquesa d’ocells. A la tardor s’hi compten uns vint-i-sis mil ànecs, i cinc mil fotges. A més, s’hi troben també cullerots, ànecs xiuladors, collverds, arpelles…
És per això que la Generalitat de Catalunya va crear l’any 1983 el Parc Natural del Delta de l’Ebre. El parc té una superfície total de 7736 hectàrees, comprèn gairebé tota la franja costera del Delta, a més de l’illa de Buda i tots els estanys i canyissars.
Fragment del text de Bernat Salvà. Cavall Fort núm. 616.
Per saber més coses del Delta de l’Ebre, cliqueu el següent enllaç:
La gavina corsa o gavina roja és un ocell de l’ordre dels caradriformes i una de les espècies de gavina més escasses del món.
Manté poblacions nidificants a les Balears,als Columbrets, i al Delta de l’Ebre,els efectius del qual sumen la meitat de la població mundial.Fora de les àrees de nidificació,aquesta gavina és molt escassa.
EL FARTET ANIMAL EN PERILL DE EXTINCIÓ
Peix de cos petit, que rarament supera els 5 cm de longitud total,sent normalment les famelles de major gràndaria que els mascles de la mateixa edat. Té el cos oblongo i aletes arrodonides, comptant amb una aleta dorsal retardada pel que fa a la meitat del cos. Les aletes dorsal i anal tenen 9-11 radis ramificats. Les escates són grans, existint de 20 a 26 escates en la línia longitudinal mitjana.
http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/9/94/Korallenm%C3%B6ve_vorn.jpg
http://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Aphanius_iberus.png
Si cliqueu a aquestes adreces veureu les imatges de les espècies animals protegides al Delta de l’Ebre: la gavina corsa i el fartet.
mosquiter comú (phylloscopus collybita)
Ocell molt semblant al mosquiter musical, però els observadors experts els poden identificar per les taques menys distinguibles al seu cap, les
potes mes obscures i les puntes de les seves ales més arrodonides.
fá el niu generalment al terra de forma esfèrica, fet de past sec i molsa, recobert de pasta i plomes fosques.
LA GAVINA D’AUDOUIN
La gavina d’Audoin té un tret característic que és que el seu bec es de color vermell i a l’extrem té color negre i tacat de groc a la punta.
La seva ocupació principalment es troba al mediterrani i ocupa des d’Espanya fins a Grècia, Turquia i Líban.
El 90% de la població mundial és espanyola, utilitza principalment illes; fora la colònia més nombrosa, la situada al Delta de l’Ebre, a l’hivern es reparteix per totes les costes mediterrànies abocant-se a l’Atlàntic pel litoral nord-africà.
L’ ànec cullerot
L’ànec cullerot o bec d’espàtula és un ànec que es distingeix pel gran bec eixamplat a l’extrem en forma de cullera.
Fa 51 cm de llargada. Pesa entre 460 i 580 g.
El mascle té el cap verd brillant, el bec negre i l’abdomen castany
La femella es distingeix per tenir dues plomes blavoses a les ales .
El seu bec és ample i desmesurat amb laminetes molt desenvolupades perquè el fa servir com a sedàs per retenir la matèria animal i vegetal
La Garsa reial europea és una espècie d’au pelecaniforme de la família Ardeidae nativa d’Europa i d’Àsia temperada, incloses parts d’Àfrica. És resident en zones temperades però moltes migren a l’estiu a zones més fredes i a l’hivern a zones mes càlides. És un au gran, parada mesura de 90 a 100 cm d’altura, amb una envergadura a les ales de 1’70 a 2 metres i un pes de 1 a 2 kg. El seu plomatge és gris per dalt, i blanc per a sota. Els adults tenen el cap blanc amb una part negra i una cresta prima. En els mitjans tot el cap és gris. Té un bec molt fort, de color rosa groguenc. No vola molt ràpid; el seu coll fa forma de S.
L’ Ós Mandrós
Habita en zones : abundant, com en zones on existeixi molta herba, encara que de vegades se’l pot trobar en àrees rocoses.
El fet que prefereixi les zones de vegetació, es deu al fet que principalment s’alimenta de fruites, mel, flors i invertebrats.
Causas de l’extinció: Hàbitat , cacera furtiva.
LA POLLA D’AIGUA
La Polla d’Aigua és comú en pantans i aiguamolls amb vegetació a la vora. Té l’aparença i mida d’una gallina (30-38 cm). existeix en diversos colors, també hi ha de negres, amb la part superior marró fosc. Es distingeix de la gallaretes pels jaspis blancs en els costats al llarg del cos. El bec és de color groc amb una coberta superior vermell intens. Té els ulls negres. Quan res aixeca la cua i mostra plomes de la part inferior de la cua de color blanc. Té les potes de color verdós. És usual veure nedant i quan no mou el cap cap endavant i cap enrere. Al nedar es capbussa sota l’aigua per menjar i deixa la cua sobre l’aigua.
La seva alimentació bàsica la componen els petits peixos que albira des de les branques baixes d’un arbre o un arbust.
A continuació, es capbussa ràpidament amb el bec per davant i els ulls tancats, i captura la seva presa amb una altíssima taxa d’èxit .Després de la captura, retorna al seu lloc anterior, on l’empassa d’una peça. En altres ocasions maniobra veloçment sobre la superfície de l’aigua, buscant un lloc més propici per submergir-se. Tot això seria impossible sense els seus potents músculs de les ales i de la base del coll.
Ocasionalment, si la zona de pesca no disposa de posadors adequats, el Blauet es suspèn en l’aire a l’aguait, aletejant vigorosament i mantenint el cap quiet.
Pit-roig
El pit-roig, ropit o reientinc és un ocell classificat en l’espècie Erithacus rubecula.
És molt conegut perquè és del pocs ocells que és relativament sociable amb les persones i els acompanya mentre feinegem al camp, al jardí o al bosc per aprofitar-se de les nostres activitats per trobar menjar.
Una altra curiositat és que és dels ocells que més tarda en reposar per manca de llum. Sembla que hi veu amb molt poca llum.
És sobretot a l’hivern que es deixa veure pels pobles i ciutats, tot i que a certs llocs es passa la vida al costat de l’home. A la resta d’estacions habita sobretot a boscos amb sotabosc molt dens, si bé també nidifica en alguns parcs (a Barcelona, nidifica a Montjuïc, a les Heures i a la Ciutadella).
Els musclos i ostres que es produeixen al Delta de l’Ebre són de qualitat. La poca profunditat de les aigües, les bones temperatures i els abundants nutrients converteixen aquest espai natural en un lloc ideal per al cultiu de mol · luscs. La seva zona de cria se centra a la badia del Fangar, a l’Ampolla, i al port natural dels Alfacs, a Sant Carles de la Ràpita. Actualment el Delta de l’Ebre comptabilitza prop de 100 vivers i unes 35 empreses productores de musclos i ostrons. Els musclos que es conreen són de gran qualitat i destaquen per la seva carn ferma i exquisida. D’altra banda, a principis dels anys setanta, es va introduir el cultiu de ostrons, com a forma complementària a la producció de musclos.
LA POLLA BLAVA
L’au, en perill d’extinció, s’alimenta d’arròs i ha obligat a les autoritats a indemnitzar amb més de 100.000 euros els productors.
La polla blava és una de les aus prioritàries a protegir segons les directives europees i al Delta de l’Ebre ha trobat un hàbitat idoni per a la seva reproducció.
L’aranya cestera, és una espècie d’aranya araneomorfa de la família Araneidae, de teranyina orbicular, distribuïda per l’Europa del sud, central i nord, nord d’Àfrica, i part d’Àsia. Com moltes altres espècies del gènere Argiope, mostra bandes grogues i negres en el seu abdomen.Construeix una xarxa espiral al capvespre o en penombres, sovint en pastures altes, a una mica per sobre del nivell del terreny, portant-li aproximadament una hora.Quan una presa fa el seu primer contacte a la xarxa, Argiope bruennichi ràpidament la immobilitza tancant-la en el seu fil de seda. La presa és després picada, injectant-li un verí paralitzant i un enzim dissolvent de proteïnes.El mascle d’aquesta espècie és molt més petit que la femella. Amb freqüència es pot veure prop de la xarxa de la femella, esperant que completi la seva muda final,quan ella aconsegueix la maduresa sexual. En aquest moment, els seus quelícers romanen tous per un curt espai de temps que el mascle aprofita per fecundar-la sense perill de ser devorat.
ELS BOSCOS DE RIBERA
Els boscos de ribera, l’única comunitat forestal deltaica, apareixen a la vora de l’Ebre, en el terreny és més elevat i a la presència de l’aigua és constant.
L’alameda ocupa els llocs més alts i als sectors més baixos apareix la Salzeda (Salix alba), però són també freqüents els alisos, les freixes, els oms, els vímets i altres arbres de carácter subespontani , com els eucaliptus, les acàcies, els plàtans i espècies d’interès com la Lonicera Biflora (“Lligabosc de riu”).
Les aus del Delta
Les entitats ecològiques es queixen de la falta d’informació. No hi ha cap aproximació sobre els exemplars que hi ha. Primer haurien de demostrar que els problemes agrícoles no podien evitar-se d’una altra manera. Tampoc se sap com es distribuïa l’au pel Delta de l’Ebre, ni quina és la seva dieta. S’ha pogut demostrar que a l’hivern es mengen les males herbes del arrossars.
La Garsa Reial
La Garsa Reial (Ardea cinerea) és natural d’Europa, Àsia i Àfrica. A l’orient la seva ubicació comprèn les illes a l’est i sud d’Àsia, algunes arriben fins a les Filipines però no fins a Austràlia. Cap al occident se l’ha vist en les Bermudes, Groenlàndia i les Antilles Menors; se’ls estimen ser individus extraviats.
Demostren preferència per construir el niu sobre els arbres, però en certs llocs ho fan en les roques, com podem veure al delta de l’Ebre. També entre l’herba alta a la vora dels estanys i a la terra. Quan construeixen un niu és molt rudimentari, llavors a l’any següent el reconstrueixen i li agreguen més branques, al cap de diversos anys és una fortalesa.
Realment és un ocell extraordinari, El cap i la cara són blanques i sobre elles destaca molt un gràcil plomall de color blau fosc, gairebé negre, que part dels ulls i es prolonga per darrere del clatell en una mena de cresta caiguda, formada per dues plomes molt llargues que solen mesurar 80-210 mm.
La Garsa Reial viu en terrenys humits, prats, aiguamolls, camps amb abundants jonqueres i canyissos, riberes de rius, llacs i llacunes d’aigua dolça, embassaments, basses, vora el mar i llacunes salobres, fins i tot en terrenys secs com dunes i llocs fangosos que queden al descobert en baixar la marea, etc.
Veu: Trucada seca i sonora en forma de ruac.
Hàbitat: Habita en zones d’aigües baixes, com basses, prats inundats, arrossars i altres camps de cultiu, llacunes amb poca profunditat o en zones on els rius lents són més superficials. Prefereixen zones envoltades de canyissar i bosc de ribera.
No és freqüent trobar aquesta espècie en zones per sobre dels 200 metres d’altitud.
Distribució: A Espanya podem trobar durant els mesos més freds en un bon nombre de regions excepte en el centre del país. La seva presència és permanent en uns pocs punts clau per a l’avifauna relacionada amb els hàbitats aquàtics: Delta de l’Ebre, Aiguamolls de l’Empordà, Delta del Llobregat, Doñana, Albufera de València, …
Comportament: Quan es troba en repòs aquesta espècie sol romandre amb el coll plegat.
S’alimenta a base de peixos, amfibis i invertebrats aquàtics. Es tracta d’una espècie monògama, que construirà el seu niu amb branquetes enmig del canyissar (poc sovint) o sobre algun arbre situat enmig de l’aigua. Poden realitzar d’1 a 3 postes de 3-7 ous cadascuna, que seran incubats per ambdós progenitors.
Vola amb un aleteig calmat i amb les ales bastant arquejades.
Amenaces: Es tracta d’una espècie molt lligada a la qualitat dels hàbitats aquàtics. A Espanya s’ha observat una tendència d’expansió en els últims anys, com ara la colonització d’una bona part de la vall del riu Ebre, encara que la seva població es considera propera a l’amenaça a causa de la concentració de les seves poblacions permanents en pocs punts del país.
MARSILEA QUADROFOLIA ESPECIE EN PERILL D’EXTINCIÓ AL DELTA DE L’EBRE.
Marsilea es un taxó de falgueres pertanyent a la categoria de gènere que se situa en la familia Marsileaceae. Es distingeix d’altres gèneres (Regnellidium i Pilulaia) en que té frondes amb 4 pinyes apicals, cosa que el fa semblar un trèboll de 4 fulles.
ESPÈCIE DE DELTA L´EBRE
MUSSOL EMIGRANT
Morfologia
Els ulls tenen l’iris groc i posseeix un disc facial definit i dues plomes mòbils sobre la part superior del cap que no són gaire visibles.
• És un ocell d’uns 38 cm, de cos terrós clar densament vionat.
Sota les ales, llargues i arrodonides, destaquen unes taques negres.
Reproducció: Pon entre 1-11 ous per temporada, els quals eclosionen al cap de 21-37 dies. Assoleix la maduresa sexual, tant el mascle com la femella, en arribar a l’any d’edat. Els exemplars dels Països Catalans, normalment, crien al nord d’Europa i a Islàndia, tot i que, excepcionalment, també ho fan a Mallorca i el Delta de l’Ebre (en aquest darrer lloc, el niu estava situat en un dens canyissar, a terra i construït amb una mica de matèria vegetal).
Alimentació
S’alimenta de talps, petits ocells i insectes.
Depredadors
És depredat per Accipitergentilis, Falco peregrinus, Falco rusticolus, Buteojamaicensis, Bubovirginianus, Nycteascandiaca, Haliaeetusleucocephalus, Circuscyaneus, Corvuscorax i Larusargentatus.
Hàbitat
Pot observar-se en ambients marins o de maresma, sobretot a les jonqueres i als canyars.
Distribució geogràfica
Es troba a tots els continents, llevat d’Austràlia i l’Antàrtida.
Costums
És un migrador i hivernant regular a la zona del Delta de l’Ebre i escàs i irregular als altres indrets.
Vola feixugament a baixa altura i sovint s’atura a terra. Hom el pot observar amb una relativa freqüència volant de dia.
Ocell típicament migrador, es pot observar amb més facilitat durant les èpoques de pas, sobretot per l’abril i per novembre-desembre.