7. Rostres d’anunci

Retrats: de l’estètica de Hollywood a la publicitat

Amb la promoció de les pel.lícules, mitjançant les estrelles i amb la conformació del Star System, la indústria del cinema el que fa és no només promocionar tipologies de personatges associats a les estrelles, també modela els rostres dels actors i actrius a través de la fotografia tot contruint una estètica d’allò bell i seductor. A través de la fotografia es construeixen rostres plens de glamour i seducció, que funcionen com a vertaderes imatges icòniques per a ser mitificades. Greta Garbo és un dels exemples més clars de com les estrelles es converteixen en un rostre modelat per la llum i la presa des de l’angle apropiat. També Marlene Dietrich o Audrew Hepburn serien exemples clars d’aquesta promoció fotogràfica.

L’estètica fotogràfica promoguda a l’entorn de les estrelles de Hollywood encetà una via dins dels jocs de seducció del món publicitari, via que es manté avui en dia com a fòrmula estètica i comunicativa per arribar als consumidors, sobretot per anunciar roba, perfums o complements. Podem dir doncs que amb el star system es promou una manera de retratar a les estrelles i una manera de buscar rostres que venguin.

Elements bàsics d’un retrat

Per entendre exactament quina és l’estètica fotogràfica dels retrats del Star System ara intentarem veure amb més detall les característiques que podem observar en un retrat fotogràfic:

La mirada, el gest i l’actitud
En un retrat la mirada i el gest del personatge són molt importants ja que ajuden a mostrar com és i com se sent el retratat. La mirada sempre té molta força, no només en un sentit expressiu sinó perquè és un element de relació entre el retratat i qui el mira (el fotògraf o l’espectador). Fixeu-vos que en els exemples hi ha molts tipus de mirada i, cada una, ens explica alguna cosa: es pot mirar endavant cap a la càmera, es pot mirar endavant denotant que hi ha algú que mira, es pot mirar a fora de camp, es pot mirar alguna cosa o es pot tenir la mirada perduda.

La il.luminació
La il.luminació té molta importància en fotografia i un bon fotògraf l’ha de saber controlar. En el cas dels retrats la llum modela el cos i els rostres dels personatges, sense ni tan sols bellugar-se o sense moure l’enquadrament, el canvi l’il.luminació ens pot modificar un rostre o una expressió. A més a més la llum pot aportar sentit dramàtic al retratat. Si us hi fixeu aquestes fotografies fan un tractament de la llm molt diferenciat: juguen amb ombres que fan que s’exagerin les faccions del personatge o l’il.luminen del tot per deixar una cara més plana. També fan que aporti misteri i un cert dramatisme.


L’espai
A vegades en un retrat no és només important el personatge sinó on es col.loca i quins altres elements hi apareixen. Podem fotografiar a una persona davant d’un fons blanc perquè la volem completament sola davant la càmera, per aconseguir una espècie d’encontre emocional amb el retratat sense altre element que el signifiqui. Però moltes vegades el que pensem de la persona ens ho explica l’espai i dels elements que els envolten. L’atrezzo connota el personatge com podem veure en alguns dels quadres i fotografies. Encara que sigui un fons blau, o la paret d’un mur o una habitació, la combinació entre persona i fons fa que pensem algunes coses d’ella que d’altra manera no pensaríem.


La distància i la posició de la càmera
El fotògraf pot explorar el personatge de maneres molts diferents amb la càmera. Pot situar-se molt a prop del persontage o a una certa distància, pot voler només ensenyar una part del cos o el cos tot sencer… Aquí teniu una sèrie d’exemples que utilitzen enquadraments diferents amb els quals s’aconsegueix mostrar al retratat a vegades de manera distant, a vegades molt propera, d’altres amb un cert punt d’intriga o amagant algun aspecte d’aquest.

L’enfocament i l’òptica
Un altre dels recursos fotogràfics molt utilitzat en els retrats és l’enfocament. Generalment quan es fa un retrat es sol utilitzar poca profunditat de cap i s’enfoca nítidament el retratat. El desenfoc de fons ajuda a què ens fixem només amb el retratat i que la resta tinguin poca importància o sigui merament contextual. No sempre ha de ser així ja que podem jugar com vulguem amb aquesta paràmetre, fins it ot desenfocanet al retrat. Un atlre element òptic que efecte als retrats és l’òptica escollida. La distància focal determina si l’angle de visió serà més obert o més tancat. Generalment s’utilitzen distàncies focals normals, però també serveixen les perspectives exagerades dels grans angulars o l’efecte dels teleobjectius.



Descobrint els mecanismes dels rostres de Hollywood

Si pensem en els retrats que hem vist de Hollywood i intentem veure com s’empren els elements propis del retrats que hem destacat en l’apartat anterior veurem com Hollywood, amb l’ajuda del retrat fotogràfic, com ja hem dit ha generat un tipus d’estètica a l’entorn de l’estrella. En els retrats més clàssics dels artistes hi dominen una sèrie de recursos fotogràfics:

-Fons inconcrets i en molts casos lleugerament desenfocats.
-Jocs de llums que modelen els rostres.
-Mirades perdudes.
-Punts de vista lleugerament contrapicats.
-Gestos detinguts dels personatges (amb presència de les mans en molts casos).
-Domini dels plans mitjos en l’enquadrament.

Tots aquests elements contribueixen a mitificar l’estrella, a erigir-la com element icònic per excel.lència d’un món de somni. Els fons inconcrets ens situen al personatge en un moment i lloc intemporal. Les mirades perdudes acompanyades dels gestos aturats reforcen els moments de passió i desig dels personatges. El maquillatge i la il.luminació modelen rostres com si fossin escultures de marbre, dibuixant les línies i els volums més sinuosos.

Els exemples de Cecil Beaton

Un dels molts fotògrafs que van ajudar a establir aquesta estètica fou Cecil Beaton. Nascut a Londres el 1904, va treballar com a fotògraf i dissenyador de decorats i vestuari. Des del 1927 treballà per la revista Vogue fotografiant a tot tipus de celebritats, sempre amb un estil dramàtic i ple de glamour. També dissenyà escenografies i vestuari per a obres de Broadway i per algunes pel.lícules. Beaton contrueix un món fantàstic a través de la càmera i de la ficció teatral. Com a contrapunt cal destacar que Beaton treballà també per al servei de propaganda britànic durant la Segon Guerra Mundial i que, la seva fotografia de realitat, defuig completament l’estètica fotogràfica emprada per a il.lustrar el món de l’epsectacle.

Llegiu el fragment d’entrevista per entendre quines són les intencions que té Beaton al fotografiar o com entén que ha de ser una fotografia:

-Quan començà a interessar-se per la fotografia? 

CB-Molt aviat: als 8 o 9 anys. La institutriu de les meves germanes, m’ensenyà a fer les coses degudament. […] Fotografiava escenes on apareixien les meves germanes i intentava que s’assemblessin als retrats dels fotògrafs de l’època. Estava particularment interessat en la fotografia de l’època eduardina, així que feia posar a les meves germanes com si estiguessin en quadres, igual com les actrius.
[…]
-Des dels inicis fotografiava a la gent amb un estil particular.
CB-Sí, des dels inicis. Tenia la idea de voler fer quelcom completament nou. No volia que les persones s’assemblessin a si mateixes, volia disfressar-les.
-Es nota en les seves fotografies, un cert sentit de l’humor sobre tot en el procés, i també, un cert sentit de la teatralitat. Podria ampliar aquestes idees?
CB-Crec que el sentit de l’humor es basa en mantenir-lo quiet, en no deixar que la gent ho sapigués, en no fer-s’ho saber a la persona. Era aquest el tipus d’humor que jo utilitzava. Pensava que el sentit de la teatralitat era molt important, però també havia d’ésser utilitzat de forma moderada., especialment amb certes persones.
-Tenia la sensació de què estava creant una espècie de drama en imatges, una petita obra de teatre?
CB-Sí, crec que la vaig tenir. Tenia un fort sentit teatral. Era natural que aquest s’expressés en l’obra que vaig fer. […] Els meus escenaris també estaven fets de coses dramàtiques en la seva sensació. Vaig treballar en la revista abans de passar a l’escenari teatral. Vaig tenir dues carreres: la fotografia i l’escenografia. Es superposaven constantment.

Fragment d’ENTREVISTA realitzada a Cecil Beaton, recollida al llibre:
HILL, Paul / COOPER, Thomas. Diálogos con la fotografía. Barcelona: Gustavo Gili, 2001. p.27-37

 

 

 

 

.

La llum en els rostres del anuncis

En els retrats dels actors i actrius del cinema clàssic vèiem que és molt important el tractament de la llum. La fotografia publicitària fa servir tots els recursos necessaris per a presentar amb perfecció i màxima seducció els productes. Un dels elements que contribuixen a ‘modelar’ i ‘presentar’ els productes és la llum. Vegem aquests exemples que ens ajuden a il.lustrar les diferents topilogies de llum: llum tova, llum dura,… O la procedència d’aquesta llum: frontal, lateral, de contra, picada, zenital
La llum modela els rostres però també atorga caràcter, expressivitat i significació al personatge.

Com veieu als exemples d’aquests anuncis la llum ens pot servir per:

– Crea rostres definitis, amb línies i volums marcats, crea tensió i més dramatisme.
– Crea volums pocs destacats, desdibuixa línies i formes, aplana, crea serenor, amabilitat.
– Destaca silueta, amaga rostre, amaga volum, crea misteri.

ROSTRES D’ANUNCI

• Els secrets de la il.luminació. Activitat en línia

Per a veure més bé l’ús de la il.luminació en publicitat podem consultar l’activitat:
Los secretos de la il.luminación – canal comunica
http://www.canalcomunica.com/actividad.php?id=27

També veurem un reportatge sobre el retrat fotogràfic i sobre la fotografia publicitària:
El retrat – Programa Fotografies de TV3.
http://www.tv3.cat/videos/3476410/Retrat

• Sessió d’il.luminació

Per a comprovar el treball que la llum fa sobre els rostres i els objectes, podem fer una senzilla sessió d’il.luminació dins l’aula. Només necessitem:

-Trípode
-Càmera fotogràfica tipus reflex amb funció manual per triar el diafragma.
-TV o monitor petit per a endollar a la càmera i així visualitzar en directe la imatge.
-Tres o quatre llums d’escriptori (tipus flexo).
-Alguna cartolina, cartó blanc gran o làmina de porexpan (per rebotar la llum)
-Paper vegetal A3 o roba tipus gassa blanca (per difondre la llum).

Abans d’iniciar la sessió s’han d’explicar bé els tipus de llum (dura, tova, color…), la forma de propagació (directe, difossa, rebotada…), la situació dels punts de llum respecte al retratat i a la càmera. També cal explicar que el comportament d ela llum depèn també dels objectes on incideix i que per tant dependrà del tipus de pell, cavell del retrats o de la roba que porti.

Imatge de suport:

Exemples:

• Emmascarant-nos d’estrelles per a desemmarcarar les estrelles

Per a fer aquesta activitat ens servirem de l’art contemporani, que en molts casos utilitza la ficció i la imitació per a desemmascarar o explicar els mecanismes de funcionament dels mitjans de comunicació. Ens interessen les obres de dos artistes: Cindy Sherman i Carlos Pazos, perquè s’han dedicat a imitar l’estètica dels retrats de les estrelles de Hollywood, la primera per a mostrar els models de dones potenciats a través de la gran pantalla, l’altra per a performar-ne totes les fases d’iconificació. Primer de tot observarem les imatges dels dos artistes i cal que els alumnes expliquin amb què les relacionen, a què els recorda i què en pensen. Caldria explicar ben bé que les obres es mouen dins la ficció o la recreació cinematogràfica. Després es determinarien les característiques dels retrats, parlant concretament de paràmetres fotogràfics que s’hi han emprat. Finalment es porposa als alumnes que juguin amb recreació o la simulació, imitant o no aquesta estètica.

Untitled Film Stills, Cindy Sherman (1977-1980)
Cindy Sherman was twenty-three years old when she began making these pictures in 1977. The first were an experiment: fan-magazine glimpses into the life (or roles) of an imaginary blonde actress, played by Sherman herself. She went on to impersonate other imaginary actresses in other roles, eventually completing the series of sixty-nine photographs in 1980. She stopped, she has explained, when she ran out of cliches. Other artists had drawn upon popular culture, but Sherman’s strategy was new. For her the pop-culture image was not a subject (as it had been for Walker Evans) or raw material (as it had been for Andy Warhol) but a whole artistic vocabulary, ready-made. Her film stills look and function just like the real ones – those 8-by-10-inch glossies designed to lure us into a drama we find all the more compelling because we know it is not real. In the Untitled Film Stills there are no Cleopatras, no ladies on trains, no women of a certain age. There are, of course, no men. The sixty-nine solitary heroines map a particular constellation of fictional femininity that took hold in postwar America – the period of Sherman’s youth, and the ground-zero of our contemporary mythology. In finding a form for her own sensibility, Sherman touched a sensitive nerve in the culture at large. (Peter Galassi)

 

Voy a hacer de mi una estrella, Carlos Pazos (1975)
La tardor de l’any 1975 Carlos Pazos va realitzar, amb el fotògraf Albert Cruells i la maquilladora M.J. Carandini, una sèrie de vint-i-un retrats en blanc i negre en els quals l’artista simulava les maneres amb què els estudis cinematogràfics de Hollywood promocionaven les seves estrelles. Interessat per aquesta estètica, Pazos va iniciar una col•lecció de treballs: fotografies, objectes, souvenirs, instal•lacions, performances, que van anar construint una personalitat i una narració fictícies. Aquest projecte mantenia un distanciament irònic entre l’artista i el seu personatge, i a més tractava des d’una perspectiva crítica la problemàtica de la imatge i el seu valor en la societat.

Exemples de treballs dels alumnes de 1r de Batxillerat:

Mònica Prunell
_____________

Joan Ferragutcasas

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *